Llengües de pell dura
August Rafanell ressegueix el periple del català des de 1898 fins a la dictadura franquista a ‘Notícies d'abans d'ahir', un ambiciós assaig d'història cultural
August Rafanell, professor de la Universitat de Girona, a la biblioteca de casa seva, a Avinyonet de Puigventós. Foto: JOAN SABATER.
La repressió va ser menor a València, on el 1939 ja es van permetre uns Jocs Florals
Notícies de ...
El professor August Rafanell ha escrit un llibre rar. És un volum de quasi sis-centes pàgines que fa cert respecte i, a sobre, té un títol enigmàtic, Notícies d'abans d'ahir, i un subtítol que quasi espanta: Llengua i cultura catalanes al segle XX. Per poc que un s'entretingui a fullejar-lo, però, hi descobrirà aviat alguna cosa que no quadra: resulta que és amè, resulta que arrossega, resulta que impacta. August Rafanell (Barcelona, 1963), professor d'història de la llengua a la Universitat de Girona, ha abordat un tema controvertit, a vegades fins i tot polèmic, i potser per això mateix encara inexplorat, amb unes eines semblants a les del novel·lista: s'ha entretingut a resseguir l'existència una mica serpentejant del català des del temps que alguns digníssims prohoms del país somiaven a ser assimilats a la cultura francesa (la vella il·lusió occitana), fins a la seva estranya, fins i tot inquietant supervivència dins el programa d'eradicació integral propugnat pel franquisme. L'ahir més llunyà arrenca el 1898, amb el francesisme combatiu d'uns quants intel·lectuals de categoria, que aviat es convertirien en els creadors de l'imaginari catalanista acollit pel noucentisme, i que com ara Manuel de Montoliu, després del desastre colonial de 1898 cridaran “Visca França!” amb el mateix entusiasme amb què el 1914, amb l'esclat de la I Guerra Mundial, cridaran “Visca Alemanya!”.
Compost de treballs esparsos reelaborats pensant en un conjunt, Notícies d'abans d'ahir (Acontravent) fa una aportació inèdita a la història de la llengua catalana, que mai fins ara, assegura l'estudiós, no s'havia ocupat del període franquista. “Aquesta qüestió se sol abordar amb prejudicis, des d'actituds militants per corroborar el que ja saps. El resultat de la persecució del català és inequívoc. Així que, establert aquest judici, val més que examinem tota la complexitat que s'hi belluga en l'endemig”. Per fer-ho, s'ha servit d'un paper que tenia escrit sobre el tema i ha anat estirant el fil buscant una personalitat argumental que ha trobat en el model memorialístic, un gènere, diu, “molt prolix i d'alta qualitat en la literatura catalana”.
De la seva investigació s'obtenen unes quantes observacions significatives. “L'objectiu del franquisme és suprimir el català, però l'endemà mateix de l'ocupació de Barcelona, no els van caldre unes lents d'augment per adonar-se que no es podia exterminar tan fàcilment, que les llengües tenen una pell molt dura”, explica, i per posar un exemple pintoresc recorda que el canvi de nom de la plaça de Catalunya pel de Plaza del Ejército Español va durar escassament tres dies. “És la claudicació davant la realitat”. Rafanell ha constatat que el franquisme es va rabejar en els territoris on hi havia hagut un nacionalisme potent i va ser més tolerant amb les singularitats lingüístiques dels altres. A Galícia, amb prou feines hi va haver repressió contra la llengua, ni tan sols a València, “on el mateix 1939 se celebren uns Jocs Florals que a Barcelona tardaran dècades a poder-se recuperar”. La duresa es reservava per a Catalunya i el País Basc. El criteri era simple i va resumir-lo amb gran economia verbal un franquista conspicu: “Un rojo puede llegar a ser un falangista cojonudo, en cambio un catalanista, nunca!”.
De franquistes que escriguin en català n'hi haurà pocs, però n'hi haurà, ha comprovat el filòleg barceloní, i fins i tot aquests escriuran seguint el model fabrià. Ramon Miquel i Planas, el gran editor medievalista, que propugnava un català antinormatiu molt ben documentat, no va tenir cap mena d'arrelament entre els lectors quan en data tan espinosa com el 1939, en ple Año de la Victoria, publica Sonata en tres tiempos, un poemari, a pesar del títol, escrit en català, però un català de ressons catacumbals. Per què no va funcionar, aquest model?, es pregunta el mateix Rafanell. “Perquè la gent que havia estat alfabetitzada en el català de Fabra ja no estava per aquests invents retrospectius, i quan es va tornar a obrir l'aixeta, a mitjan anys cinquanta, va emergir amb tota naturalitat la norma apresa”. És un símptoma, argüeix, que “el franquisme no va poder fer res contra el record de la normativa”, arrelada en la consciència dels parlants, i “això sol dóna al treball d'ordenació que havia fet Fabra una categoria immensa”. Aquesta lliçó serveix a Rafanell per defensar l'actual model d'immersió lingüística, sense la qual sosté que no pot salvar-se la llengua, cosa que, afegeix, “saben perfectament els que han impugnat aquest sistema als tribunals”.
La tolerància que el règim va mostrar per aquell model retrògrad de llengua durant “els anys mortals” del català s'explica no tant per la voluntat d'humiliar una cultura amorrant-la a la seva prehistòria, com per la furiosa determinació extirpar d'arrel “el gran focus de malignitat” que identificava amb la República. Aquell model prenormatiu era tolerat, diu Rafanell, perquè “era la llengua de la Catalunya prèvia al mal”. Des d'aquesta perspectiva, s'entenen les reivindicacions que farà l'extrema dreta de Frederic Mistral o Jacint Verdaguer, elogiats com a poetes antirevolucionaris i instrumentalitzats pel pensament ultraconservador. Uns quants anys després, a la dècada dels seixanta, també Josep Maria de Sagarra seria considerat “un element assimilable”, que el franquisme dels Planes de Desarrollo intentaria apropiar-se imposant-li la màxima distinció civil de l'Estat, la creu d'Alfonso X el Sabio.
Compost de treballs esparsos reelaborats pensant en un conjunt, Notícies d'abans d'ahir (Acontravent) fa una aportació inèdita a la història de la llengua catalana, que mai fins ara, assegura l'estudiós, no s'havia ocupat del període franquista. “Aquesta qüestió se sol abordar amb prejudicis, des d'actituds militants per corroborar el que ja saps. El resultat de la persecució del català és inequívoc. Així que, establert aquest judici, val més que examinem tota la complexitat que s'hi belluga en l'endemig”. Per fer-ho, s'ha servit d'un paper que tenia escrit sobre el tema i ha anat estirant el fil buscant una personalitat argumental que ha trobat en el model memorialístic, un gènere, diu, “molt prolix i d'alta qualitat en la literatura catalana”.
De la seva investigació s'obtenen unes quantes observacions significatives. “L'objectiu del franquisme és suprimir el català, però l'endemà mateix de l'ocupació de Barcelona, no els van caldre unes lents d'augment per adonar-se que no es podia exterminar tan fàcilment, que les llengües tenen una pell molt dura”, explica, i per posar un exemple pintoresc recorda que el canvi de nom de la plaça de Catalunya pel de Plaza del Ejército Español va durar escassament tres dies. “És la claudicació davant la realitat”. Rafanell ha constatat que el franquisme es va rabejar en els territoris on hi havia hagut un nacionalisme potent i va ser més tolerant amb les singularitats lingüístiques dels altres. A Galícia, amb prou feines hi va haver repressió contra la llengua, ni tan sols a València, “on el mateix 1939 se celebren uns Jocs Florals que a Barcelona tardaran dècades a poder-se recuperar”. La duresa es reservava per a Catalunya i el País Basc. El criteri era simple i va resumir-lo amb gran economia verbal un franquista conspicu: “Un rojo puede llegar a ser un falangista cojonudo, en cambio un catalanista, nunca!”.
De franquistes que escriguin en català n'hi haurà pocs, però n'hi haurà, ha comprovat el filòleg barceloní, i fins i tot aquests escriuran seguint el model fabrià. Ramon Miquel i Planas, el gran editor medievalista, que propugnava un català antinormatiu molt ben documentat, no va tenir cap mena d'arrelament entre els lectors quan en data tan espinosa com el 1939, en ple Año de la Victoria, publica Sonata en tres tiempos, un poemari, a pesar del títol, escrit en català, però un català de ressons catacumbals. Per què no va funcionar, aquest model?, es pregunta el mateix Rafanell. “Perquè la gent que havia estat alfabetitzada en el català de Fabra ja no estava per aquests invents retrospectius, i quan es va tornar a obrir l'aixeta, a mitjan anys cinquanta, va emergir amb tota naturalitat la norma apresa”. És un símptoma, argüeix, que “el franquisme no va poder fer res contra el record de la normativa”, arrelada en la consciència dels parlants, i “això sol dóna al treball d'ordenació que havia fet Fabra una categoria immensa”. Aquesta lliçó serveix a Rafanell per defensar l'actual model d'immersió lingüística, sense la qual sosté que no pot salvar-se la llengua, cosa que, afegeix, “saben perfectament els que han impugnat aquest sistema als tribunals”.
La tolerància que el règim va mostrar per aquell model retrògrad de llengua durant “els anys mortals” del català s'explica no tant per la voluntat d'humiliar una cultura amorrant-la a la seva prehistòria, com per la furiosa determinació extirpar d'arrel “el gran focus de malignitat” que identificava amb la República. Aquell model prenormatiu era tolerat, diu Rafanell, perquè “era la llengua de la Catalunya prèvia al mal”. Des d'aquesta perspectiva, s'entenen les reivindicacions que farà l'extrema dreta de Frederic Mistral o Jacint Verdaguer, elogiats com a poetes antirevolucionaris i instrumentalitzats pel pensament ultraconservador. Uns quants anys després, a la dècada dels seixanta, també Josep Maria de Sagarra seria considerat “un element assimilable”, que el franquisme dels Planes de Desarrollo intentaria apropiar-se imposant-li la màxima distinció civil de l'Estat, la creu d'Alfonso X el Sabio.
Heterodòxia contra desnaturalització
Notícies d'abans d'ahir obre tants camins, que es fa difícil resseguir-los tots sense escriure un volum igual de considerable, però en cada un dels assajos que conté, de lectura àgil i a vegades fins i tot trepidant, s'hi percep una alegria en l'escriptura del tot infreqüent en aquesta classe de treballs. “Cada vegada tendeixo a ser menys teòric: l'erudició és trista”, es justifica August Rafanell, que ha aplicat aquesta mateixa llibertat al model de llengua permetent-se, diu, “unes quantes heterodòxies”. No hi ha cap subversió, però, en l'abans d'ahir del títol, que escriu sense guionet: “Abans d'ahir és el temps anterior a l'ahir, no la vigília estricta; en castellà també es distingeix amb l'anteayer i l'antes de ayer”. Els escriptors són els que han de traçar el camí, aconsellava Fabra, però a Rafanell més aviat li fa l'efecte que el criteri s'ha deixat en mans dels mitjans de comunicació. “Sembla mentida que un país es pugui permetre el luxe de contradir el diccionari etimològic d'un savi com Coromines. La normativització rígida és un miratge de depuració, és la desnaturalització de la llengua”. Rafanell, que en alguna ocasió s'ha referit al tall que s'ha produït entre el “català normatiu” i el “català normal”, se sorprèn que la gent ja no faci servir res i ho utilitzi tot.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada