Un amic em sorprèn embarcat en la lectura
d’una espessa obra medieval. Atònit, em pregunta:
- I això, t’interessa realment?
Posa una mica d’incredulitat en el “realment”.
La seva bona fe –no en dubto pas- em
desconcerta. Ell llegeix una altra mena de papers en tot cas, mai no
s’interessaria per un text arcaic i avorrit. Dic “avorrit” perquè per a ell, i
per a gairebé tothom, ho seria. Ho és per a mi? He de reconèixer que no
m’interessa.
- Sí, m’interessa.
Què vol dir interès? “sentiment que alguna
cosa desvetlla en nosaltres, el qual ens mou a prestar-li una atenció especial,
a ésser-li favorables o desfavorables”. Copio el Fabra al peu de la lletra. Com
sempre, el Fabra no defrauda: és concís, complet, encertat. Doncs, sí.
M’interessa el llibre antic i atapeït, ocupat de problemes caducs i redactat
amb una retòrica abstrusa o debolida.
- I per què t’interessa?
Ara, la veritat, no sé què contestar. O hauria
de contestar amb la meva autobiografia. Les afeccions intel·lectuals i l’ofici,
des de fa molts anys, m’han habituat al tracte d’una literatura anacrònica i
rude, tractats de monges i frares, poemes metafísics, als antípodes de la meva
personal manera de sentir el món. Però no puc evadir-me’n.
Improviso una resposta sobre la marxa:
- Basta que miris cinc minuts seguits una
cosa, la cosa més insignificant, perquè arribi a interessar-te...
La frase és, en unes altres paraules, de
qualsevol moralista francès. Els francesos –els “moralistes”- han formulat
excuses per a totes les actuacions: Montaigne, La Rochefoucauld, Pascal,
Rivarol, Voltaire, La Bruyère, Alain... L’aprofito. No és satisfactòria del
tot. Però, ¿qui podria justificar el seu interès per això o per allò? El
seu interès pel futbol, per les senyores grasses, per la química orgànica, per
les novel·les de Joyce, per la política internacional, pels crucigrames, per
guanyar diners, pels paisatges delicats –per qualsevol cosa. Justificar!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada