Homenatge a S. Espriu

S. Espriu


Try our video maker at Animoto.

La mort i la vida s’interrelacionen en un joc de mites en un món complex en què l’ésser humà camina indiscutiblement cap a un únic camí. Al llarg del camí la reflexió sobre l’home i el seu futur o simplement el món que l’envolta ens fa partíceps de la crueltat amb què ens enfrontem a la vida mateixa, talment com si estiguéssim en un món dominat per un ésser poc compassiu que mou els fils d’un teatre imaginari -que és el nostre propi món- i fa i desfà al seu propi criteri. Les referències culturals de tradició grecollatina o cristiana omplen els textos domant-los un significat més ampli. Així mateix, l’ús del mite o simplement de personatges mitològics distancia l’autor de la realitat, però també fa que la situï en una dimensió superior ja que un mite sempre és recurrent, és atemporal i en ser-ho fa que els temes que tracta siguin vigents, actuals. D’alguna manera el drama vindria de la mateixa condició humana de no poder-se desempallegar de les baixeses a què està sotmesa la seva naturalesa. El mite fa actual un pensament. S. Espriu parteix de mites, però també té un univers propi, cosa que el fa un autor singular i digne de ser tingut en compte no només pels temes, per les reflexions aportades, per l’amplitud del seu pensament, sinó també per una construcció i una qualitat gramatical i lingüística indiscutibles.
 

PLUJA D’HIVERN   (dins LA PLUJA (1952))

(en la mort de R. P)

Comprensiva, lànguida, clara, aquesta aigua de pluja a l’hivern. Ha caminat tota la peregrinació del cel i es troba multiplicadament a través dels fins vial de la boira, oferta mirall d’ella mateixa, germana de la llum. L’àguila no va imperar mai damunt la font que infanta aquesta aigua, la serp no sap la fondària on la pluja mor. Venia dels castells de la llum, de l’origen no traspassat per cap ala, i s’agrisava en la xarxa dels núvols, per no ferir humilitats de la terra. El do de cristall omple de fressa les feixes calbes, alluenta els braços captaires dels arbres, empara el naufragi de les masies, perdudes en l’hostilitat de la muntanya sense senders. Muntanya de balles malignes, culte antic del petit diable àvid, faune en la claror del meu jardí d’estiu, ara canonge al capítol dels bocs. Embriac de records del raïm, el diable cerca nueses de dea en la carn de les bruixes i exalça, astut, aquesta neu imaginària. L’afalac salva la litúrgia moribunda, a l’erola tots els dissabtes de fred, sota la pluja. L’aigua cobreix a poc a poc la dansa de les ombres, el vol de les òlibes, la solitud dels avets, el mal somni del camp. Unes veus benignes s’alcen en la seva lloança. Perquè és menuda i piadosa, perquè té poder damunt la llavor i damunt la roca, perquè ha plorat tot l’hivern damunt una tomba, damunt la teva terrible nova senyoria per sempre, peu harmònic que disciplina el pas de les hores sense tu, sense paraules.

Vocabulari:

lànguida: dèbil, mancat d’energia, de vigor, d’empenta.

erola: pla petit al cim d’una muntanya.

faune:  déu campestre representat ordinàriament amb banyes i peus de cabra.

fressa^:  soroll, brogit, continuat.

feixa: peça de terra de conreu plana, limitada per marges.

canonge: membre del capítol d’una església catedral o d’una col·legiata.

DESPRÉS DE PLOURE (dins PETITES PROSES BLANQUES (1937)

Dinah, la gata, ha corregut, delerosa de cacera, entre els avets i el blat, indiferent a la pluja. Ha passejat amunt i avall per les avingudes de rosers, sota les dàlies i els baladres, sota la pluja. La sorra ha xerricat sota les urpes. Els cargols s’amagaven, en sentir el trepig, entre la menta. Dinah ha vingut un moment a refregar contra el meu peu la malícia del llom i ha fugit de seguida a renovar la percaça de pardals pels senders del blat, arran els arbres. Els ulls de la gata embruixen una pila d’ocells. El morro regalima de sang, d’ossets, de plomatge. La pluja reprova el sacrifici i allunya els seus dards. Dinah parpelleja ara amb calma, de cara al sol camí de jóc. No sent la mullena. S’arrossega per la sorra i és vençuda per la son sota la finor dels rosers. Tot de roses s’han esfullat després de ploure i cobreixen lentament el cos de la gata. Dinah somnia la cacera de demà i s’esgarrifa de crueltat, abrigada pel mantell de pètals caiguts després de ploure.