VINC PER DONAR FE
Quan van dir-me que al poble hi havia un
vampir, vaig preocupar-me de seguida per la meva cosina Amèlia. Ella era una
dona predestinada que agafava totes les passes i, quan perdia l’equilibri, es
produïa unes fractures complicades, veient-se-la sovint enguixada, maldant per
fer vida normal enmig del sofriment. Aquesta era la seva virtut: la punya
contra l’adversitat i, per dir-ho en termes vulgars, se la buscava sempre. A
més, a desgrat de pecar de grossa, tenia una blancor espiritual, una
transparència de cutis que cridava l’atenció; a mi, personalment, no m’atreia,
però es comprèn que un vampir s’hi pogués il·lusionar.
-Amèlia –vaig dir-li-: mentre no cacin aquest
tipus procura no sortir de casa. Acosta’t al braser i fes mitja, estigues
quieta, que nosaltres ja et portarem tot el que et faci falta.
Em sortí replicant que ella no estava per
històries i que el nostre no era clima de vampirs. En això tenia raó i ja se
n’havia parlat del poble, en canvi, els vells deien que la culpa era de les
proves atòmiques, que ja en un altre ordre ocasionaven canvis en les estacions
i afectaven el règim de pluges.
El cert era que el vampir, en poc més d’una
setmana, s’havia xuclat el noi mitjà del flequer (que estudiava el tercer any
de batxillerat) i una noia mig baldada que tenia fama per la seva raça de
brodar coixineres. Estàvem esverats perquè delictes així, a desgrat d’alterar
l’ordre, no es persegueixen d’ofici i les forces vives se’l volien treure del
damunt; passant-lo a la Creu Roja, o al braç eclesiàstic.
La cosina Amèlia no s’immutava. Dia per altre,
de cara al vespre, venia aportar galetes als nens, amb el vici de pujar
l’escala a les fosques. Com més advertiments li fèiem, era pitjor.
Un dissabte, vam sentir un gran renou que
feien uns veïns que tornaven del cinema. La senyora va començar a xisclar i
tots vam sortir a veure què passava, per a presenciar un espectacle tètric:
estès de biaix en un replà, hi havia el cadàver de la cosina Amèlia. Hi ha
maneres de dir que s’acuden a falta d’altres, però no era pròpiament un
cadàver, sinó una mena de bossa de plàstic mal inflada, amb tot de galetes
escampades pel voltant. Les faccions de la meva parenta s’endevinaven entre
plecs d’una matèria exànime.
En qualsevol altra circumstància, jo hauria
corregut, alçant-la amorosament per a dipositar-la en un sofà. En aquell cas no
vaig fer-ho i fins m’esforçava a impedir que els altres s’hi acostessin. Tocar
algú desaparegut de mort sobrenatural fa respecte i, en el cas dels vampirs, és
summament exposat.
Va semblar-me que el municipi s’havia de fer
càrrec de les despulles i arreglar l’enterrament, però l’alcalde s’hi va
oposar. Segons ens recordà, una persona morta per un vampir esdevé vampir ella
mateixa, per a sortir de la seva tomba i continuar una estranya labor de
proselitisme. Fent valer la seva autoritat, m’ordenà que entrés a casa el que
quedava de la cosina Amèlia, amb instruccions de vigilar-la perquè no fiblés
ningú.
La minyona la va pujar i la col·locàrem damunt
unes posts amb cavallets que havia fet construir per al tren elèctric dels
nens. Encenguérem tots els llums del pis, sense reparar en despeses, perquè
aquests éssers abominables (pobra Amèlia, si em sentia!) temen la claror i vam
començar una nit neguitosa, plena de sobresalts. la meva dona, que per un
ratolí o un insecte que entri a la cuina ja s’esvalota, estava fora de si. Em
retreia a cada moment que la cosina ho era per la meva banda i que el meu deure
era embolicar-la amb una manta i portar-la a Granollers, a casa de la meva tia.
S’aplicava a dir-me coses desagradables de la meva família, sobre si sempre
teníem malalties rares, en contrast amb la seva, que era una gent normal que
acostumava morir de feridura. Jo li perdonava perquè, en el fons, també estava
ressentit amb la difunta.
Els nens es van excitar i es negaren
rotundament a ficar-se al llit. Com que la seva vida era més aviat monòtona (de
casa a l’escola, de l’escola a casa, fins a les vacances d’estiu) no em vaig
veure amb cor de privar-los d’aquella sortida de rutina. I el gran que és molt
estudiós i ha llegit força, fou el primer en tocar de peus a terra.
-La manera d’acabar amb els vampirs –afirmà-
és clavar-los una estaca ben punxeguda al pit i, per lligar-ho, tallar-los el
cap.
Perquè s’entretinguessin, vaig donar-los un
ganivet i la pota d’una cadira esvinçada, encomanant-los que hi fessin punta.
Mentre s’ocupaven amb aquesta feina, trucà un veí, que era el distribuïdor de
gas del poble i, per aquest motiu, el teníem aviciat. imbuït de la seva
importància, l’home mesurava les paraules i era amic de fer sentències.
Contemplà el cadàver, tapant-se discretament la boca amb un mocador i digué:
-No tenim remei, nosaltres. Volem entrar al
mercat comú i encara ens passen aquestes coses...
Va seure una estona, convençut de l’obligació
de fer el panegíric de la morta i començà a lloar les seves virtuts,
confonent-la amb una altra cosina meva, l’Enriqueta, que encara és viva i ningú
no la pot veure. Després, s’abandonà a la vulgaritat criticant la olicia, amb
allò que era molt bona per agafar al pobre que roba un pa, però que fallava en
els casos de veritable lluïment.
Els nenes entraren amb l’estaca afuada i jo em
vaig avergonyir, ja que em sabia greu que un veí presenciés determinades
intimitats. En canvi ell, que era instruït, comprengué amb una sola mirada i no
tan sols ens aprovà, sinó que ens estimulava. “S’ha de fer –va dir-. És
l’actitud més raonable i correcta. I com més aviat, millor.”
Discutírem llavors per qui havia de clavar
l’estaca. Jo volia que fos la meva esposa, puix ella estava acostumada a matar
l’aviram i a posar injectables, dues operacions que a mi m’esborronaven. S’hi
negà, emparant-se en el fet que si passava alguna desgràcia tota la vida li
faria retrets. Vaig allargar l’estaca al veí:
-Sense compliments, home. Aquí tots l’apreciem
molt i l’Amèlia, si ho veia, estaria contenta.
S’excusà amb el criteri que, a desgrat de
l’afecte mutu, era aliè a la família i no li pertocava el privilegi.
-No obstant això –afegí- la meva presència
serà útil. En la impossibilitat de trobat un notari a aquestes hores, s’ha
d’estendre una acta signada per dos testimonis. Jo faig un...
Acordàrem que l’altre podia ser la portera,
que ens devia moltes atencions. Maldà, es resistí aferrant-se al pom de la
porta, però li prometérem cinc pessetes i es blegà.
Encara, mentre el veí redactava l’acta, vaig
provar una escapada tractant de convèncer els nens, oferint-los l’estaca:
-No ho voleu fer per l’Amèlia? Tant que us
estimava, pobreta!
Agafant-se les mans al darrera negaren amb el
cap dient que eren massa petits. Veient-me obligat, em vingué un gran
entendriment. Me l’estimava molt, l’Amèlia. Havíem jugat de menuts i la seva
mare sempre em donava berenar i em pentinava, sense fer diferències amb els
seus fills. Resignat, però no pas convençut, em vaig entestar que
desinfectessin l’estaca. Em semblava una delicadesa final que no podíem
defugir, perquè l’Amèlia i jo dúiem el mateix cognom i ens aveníem molt.
-Però si la cadira estava ben neta –protesta
la meva esposa-. Després no tindràs alcohol per afaitar-te.
Malgrat tot em van complaure i arribà el
moment de la meva intervenció. A mi em costa decidir-me, però quan ho faig é
smolt difícil que em puguin aturar. Un altre qualsevol, pusil·lànime com jo
sóc, agafaria l’estaca amb les mans tremoloses, cloent els ulls per a clavar a
cegues. Jo no. Lúcid, serè, vaig buscar l’indret del cor i feina hi hauria
hagut per a fer-me tornar enrera.
-Amèlia, nena, és pel teu bé –vaig dir amb una
veu pausada i clara.
Esquivant els ossos, vaig travessar-la amb
tanta força que l’estaca es despuntà en trobar la fusta de la taula. El cos féu
una lleu gran convulsió, que segons el veí era deguda a que la bèstia que la
meva cosina portava a dins espernegava. Encara, bo!
Ens en vam anar a dormir, una mica excitats
perquè vaig haver de pegar els nens per llur entossudiment a que tallessin el
cap, cosa que a mi ja em semblava de més a més. l’endemà sol·licitàrem el
permís d’enterrament i l’alcalde encara el negava, però quan va veure l’acta
amb la data i les signatures es desarmà.
-Els felicito –digué-. Mai no hauria cregut
que se’ls acudís, amb paper i tot.
I autoritzà el sepeli, al qual no vam plànyer
res.
Aquesta devia ésser la fi del vampir, perquè
no tornà a causar molèsties i no se n’hauria parat més de no ser per un
periodista de Barcelona que vingué al poble a fer-ne un reportatge. Embolicà
una cosa tan diàfana com la que acabo d’explicar parlant amb les les comares,
preguntant, escatint, sense ni tan sols respectar el dolor de les famílies
perjudicades, inventant novel·les prescindint del mal que feia. Segons ell, el
oi del flequer i la noia mig baldada havien mort per deficiències de la
nutrició i la meva cosina es desmaiava amb freqüència. Amb els altres em
guardaré prou de ficar-m’hi, però allò de l’Amèlia era calumniós: en tota la
seva vida (i ja passava dels quaranta) només s’havia desmaiat tres o quatre
vegades, per la seva mania d’encotillar-se. Hi ha gent que parloteja i el mal
que sembra queda. Si jo fos aprensiu, tindria el rosec d’haver-me carregat
l’Amèlia. Jo, que l’estimava com a una germana!
