Ahir la muixeranga d'Algemesí va ser declarada Patrimoni Immaterial de la Humanitat.
dilluns, 28 de novembre del 2011
dissabte, 26 de novembre del 2011
El bilingüisme i la rapidesa mental: una notícia
Un article d'Antonio Madrilejos aparegut al diari elperiodico.cat del dimecres 23 de novembre destaca un estudi sobre una anàlisi SOBRE EL COMPORTAMENT DEL CERVELL que es reprodueix a continuació.
"Un estudi mostra que parlar dues llengües afavoreix la rapidesa mental
A les proves, els bilingües discriminen amb més facilitat la informació irrellevant. L'anàlisi, amb participació de la UPF, es va fer a Itàlia amb voluntaris del Tirol
Ser bilingüe, especialment si la segona llengua s'ha adquirit des de ben petit, afavoreix que el cervell actuï més ràpidament a l'hora de prendre una decisió correcta quan es troba en una situació de conflicte. El cervell bilingüe, en definitiva, es torna més veloç i eficaç perquè canvia la morfologia de les zones que s'activen. Així ho ha comprovat un estudi internacional en el qual han participat investigadors de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) de Barcelona i que acaba de ser publicat a la revista especialitzada Cerebral Cortex.Informació publicada en la página 32 de la secció de cv Sociedad de l'edició impresa del dia 23 de novembre de 2011 VEURE ARXIU (.PDF)
L'estudi s'ha realitzat amb 46 persones dividides en dos grups: el primer, format per italians del sud del Tirol, bilingües alemanys, i el segon amb individus monolingües de la resta d'Itàlia. L'edat (preferiblement adults joves), l'educació i l'estatus social eren similars en els dos grups. Encara que el bilingüisme és un concepte difícil de delimitar, diu Costa, en l'estudi s'han considerat bilingües les persones que dominen les dues llengües amb facilitat.
Als voluntaris se'ls va demanar que portessin a terme una mateixa tasca mentre s'analitzava la seva activitat cerebral mitjançant una ressonància magnètica. Concretament, al centre d'una pantalla se'ls col·locava una fletxa i havien d'indicar si apuntava a l'esquerra o a la dreta, però amb la dificultat afegida que anaven apareixent fletxes secundàries que incitaven a la distracció. Els individus bilingües van ser més eficients a l'hora d'ignorar les fletxes inútils.
L'estudi sosté que dominar un segon idioma proporciona avantatges cognitius que van més enllà del mateix llenguatge, ja que «el bilingüisme aporta capacitats més grans en el control de l'atenció». Per a Costa, això obeeix al fet que «els individus bilingües s'habituen des de petits a controlar les seves dues llengües i així eviten patir interferències com, per exemple, a l'hora de parlar i comprendre el llenguatge».
MORFOLOGIA DIFERENT / El bilingüisme, a més, afavoreix un desenvolupament diferent del cervell. «Els que parlen dues llengües tenen més matèria grisa a l'escorça cingulada, una àrea cerebral fonamental per suprimir la informació irrellevant», afirma Costa. «Aprendre dues llengües té efectes en la reserva cognitiva», afegeix l'investigador de la UPF. En certa manera, és com l'efecte positiu que una activitat intel·lectual prolongada pot tenir sobre l'Alzheimer. «No estic dient que l'hagi d'evitar, però alguns estudis suggereixen que les persones bilingües que pateixin Alzheimer possiblement tindran un deteriorament cognitiu més lent».
A més a més de Costa, en el treball també hi han participat Mireia Hernández, del mateix equip, així com investigadors de les universitats de San Raffaello (Milà), Trento i Hong Kong i University College de Londres
divendres, 25 de novembre del 2011
Narcís Oller: un autor actual amb la seva Febre d'or
La novel·la de Narcís Oller (Valls, 1846 - Barcelona, 1930) La febre d'or (1890-1892) retrata la societat catalana dels anys 1880-1891, just en el moment en què moltes persones van aconseguir un enriquiment fàcil gràcies a l’especulació borsària i la seva caiguda econòmica posterior. La febre d'or és, de fet, el període de l'auge del mercat del vi, de les indústries tèxtils i metal·lúrgiques, de les exportacions de ferrro, plom i coure que es va produir entre el 1871 i el 1885. L'autor va escriure aquest text en un moment en què era reconegut com a novel·lista i tenia certa popularitat. Segons sembla, aquesta novel·la es va publicar inicialment en tres volums el primer dels quals va haver de publicar ràpidament perquè Zolà estava a punt de publicar L'Argent i no volia que fos titllada de plagi. Oller aquí ens ensenya una Barcelona en un procés de canvi que va des de la ruralia a la industrialització, un canvi que va acompanyat de l'especulació financera; la particularitat és que ho fa a través de la història d'una família menestral que ascendeix de classe social gràcies a la borsa, l'anàlisi psicològica dels personatges evidencien una doble moral que es posa en qüestió. És una història d'anada i de tornada d'una època, molt similar a l'actual.
“La bona novel·la és sempre un bell miratge de vida real.” (N. Oller. Guspires)
“El lector entusiasta és com l’enamorat: no s’acontenta de llegir: vol posseir el llibre. El qui es dóna per satisfet llegint un exemplar emmanllevat, no em diga pas que estima l’obra. No ha passat de fer-li l’ós, de passejar-li el carrer per pur entreteniment. Compteu, doncs, amb quins ulls me miraré el galant, si el llibre és meu!” (N. Oller. Guspires)
"Per fi, el remoreig de la plaça cresqué, es sentiren a baix els cants dels capellans, i les feixugues sabates dels cotxers dels morts arrossegant-se pel corredor del pis. En Foix, avançà, seguit del governador i mossèn Ignasi, cercant, esverat, la cara d’en Francesc entre l’atatxonada gent que els obria pas; però en arribar al rebedor hagueren de parar-se: els cotxers podien amb prou feines girar, entre la gernació, aquella caixa tan feixuga i llarga. En aquest conflicte, en embocar la sortida, l’aixecaren per carregar-se-la al cap; però el peu...pom!... topà contra la porta, i, enganxant-se la corona del capçal amb la lira del gas, hi hagué un esglai entre els que temeren que anava a caure el globus o el parafum. Tot ensems es sentiren els gemecs i plors de les senyores de la casa, que aparegueren per l’altre extrem entre veïnes i amics que no les deixaven avançar. En Foix mogué el cap amb tristesa, quan, sentint-se a dues passes del plor de la portera i de l’Úrsula, exclamà, amb veu rogallosa:
- Bé, vaja!, no ploreu, no ploreu!
El capçat del taüt, amb les violetes artificials un xic destrossades, desaparegué, a la fi, per l’ull de la porta, deixant el parafum brandant com una esquella dins els braços tremolosos de la lira.
-Semblava que no ens volia deixar –exclamà l’Úrsula entre sanglots.
Llavors, en Foix els ulls entelats, la gola nuada, reprengué el camí amb l’Eladi i els altres. La comitiva del pis, premsant-se i silenciosa, baixà darrera el dol; i quan, cantades les absoltes, aquest traspassà el llindar i en Foix veié la placeta plena a desdir d’invitats, tot el veïnat als balcons, son landó endolat de dalt a baix darrera el cotxe de respecte, i, l’embranzida dels vuit cavalls, tremolar l’estàtua de la Fe al cim de la gran carrossa mortuòria... no pogué més, rompé el plor: la darrera frase d’en Francesc li ressonà al cor com una punyalada traïdora. Pensaments i més pensaments contradictoris l’assaltaren, sense poder pinçar-se ni un que li calmés la consciència.
-I, no obstant –exclamà entre si- (puc jurar-ho!), jo no he dut mala intenció!
Tot just devia arribar la cua dels cotxes a la pròxima església, quan en Francesc, ja revingut i ple de temors, corregué a l’alcova de sa mare.
-Me l’han robada!, me l’han robada! –exclamà, amb el major desconhort, caient aplomat damunt d’una cadira.
Sa germana, sa neboda, en bernat, li demanaren per Déu, que es tragués semblant mania del cap. “Dubtar del cor d’en Foix era injustíssim. Aquella ostentació era filla de sa generositat: no podia prendre’s com una profanació; no duia ni remotament, gota d’intenció grossera.” Ell no els escoltava ni els sentia: la gelosia de fill, sa rivalitat amb l’Eladi, reapareixien. El fèretre se li presentà de sobte pels carrers, acompanyat de tothom menys de qui havia d’anar-hi. Una punyida de consciència l’estremí de cap a peus: s’aixecà i s’eixugà les llàgrimes. ”Ell volia veure sa mare; l’havia de rebre al cementiri; no podia deixar-la enterrar sense el seu darrer adéu.”
I, tot resolt i amb espant dels presents, agafà el barret i fugí cap a la porta. Detenir-lo era inútil. En Bernat el seguí."
Oller més actual que mai està present en cicles literaris i exposicions, només cal fixar-se en la premsa per adonar-se'n.
La Diputació dedica el cicle literari 'Recuperem la paraula' a l'escriptor vallenc Narcís Oller
"La primera sessió de les lectures de l'obra La febre d'or es va fer a la capital de l'Alt Camp. És la vuitena edició del cicle, que enguany comptarà amb dos actes més, celebrats el 28 de novembre i l'1 de desembre".
Cal dir que aquestes sessions de difusió de l'obra de l'escriptor se sumen a l'exposició que va tenir lloc al Caixafòrum de Tarragona entre els dies 15 de setembre i el 20 de novembre, una exposició dedicada a "La febre d'or i les escenes de la nova burgesia".
"La novel·lística d'Oller transcorre durant els anys que avancen cap a una nova realitat catalana. Necessàriament, la burgesia pretengué tant imposarsen en les elits més tradicionals com, temorenca, frenar els múltiples i renovats conflictes socials. En aquest context, el paper dels professionals, que sovint miraren cap a Europa, fou determinant."
Pere Gabriel, professor de la Universitat Autònoma de Barcelona en la conferència: L'època de les novel·les de Narcís Oller i la construcció d'una Catalunya urbana i europea
"La funció i la força de la imaginació literària vuitcentista en la construcció intel·lectual de l'ordre burgès resulten decisives: en la seva dinàmica particular, la literatura catalana del moment configura un patrimoni simbòlic de llarga durada i en qualsevol cas esdevé un inequívoc document de la consciència i la voluntat del grup."
Josep M. Domingo, professor de la Universitat de Lleida en la conferència: Literatura catalana i cultura burgesa
"—Perquè et convencis, no et vull fer sinó una pregunta: d'on venim, nosaltres? D'Adam i Eva: no és veritat? Doncs a veure com m'expliques que d'uns mateixos pares neixin diverses castes! Això no m'ho demostrarà ningú. I (ja ho veus) jo et porto la qüestió al terreno religiós. No m'apoio en el que diguin en Pere, en Pani en Berenguera; m'apoio en la Bíblia.
—Però, fill! A què ve, ara, això?
—Doncs vull dir que, si no hi ha sinó una casta, no hi ha sinó un sol dret: el dret de guanyar-se el pa amb les pròpies suades.
—Doncs vull dir que, si no hi ha sinó una casta, no hi ha sinó un sol dret: el dret de guanyar-se el pa amb les pròpies suades.
Narcís Oller, La febre d’or I, capítol XIII (1891)
dimecres, 23 de novembre del 2011
Escola valenciana s.XV: Joan Roís de Corella i Jaume Roig
Dins el context històric del segle XV s'hauria de fer esment que en aquest moment a València ciutat hi ha una efervescència cultural que culmina amb la producció d'obres cabdals dins la literatura catalana. Els temps van canviant i es va introduint un cert esperit renaixentista tant en l'àmbit aristocràtic com en l'àmbit burgès. Es fan tertúlies a l'entorn de Berenguer Mercader on intervenen aristòcrates com Roís de Corella entre d'altres i també a l'entorn de Bernat Fenollar. Aquestes tertúlies literàries propicien certs certàmens literaris on la literatura és un simple divertiment. Prenen com a model els clàssics i més refinat en l'ambient aristòcrata o en el cas de la literatura feta per la burgesia agafen temes que retraten la societat i aleshores trobem que es parla dels defectes de les dones, d'anticlericalisme, de relacions sexuals,etc.
JOAN ROÍS DE CORELLA (Gandia o València 1435-València 1497)
Roís de Corella era el fill primogènit d'una família de la noblesa i havia de dedicar-se, per tant, a la carrera militar (cas d'Ausiàs March) o a la diplomàcia. No podia ser ni advocat ni metge, professions reservades a l'estament burgès. I encara menys indicat era entrar en la carrera eclesiàstica. Segons els estudiosos sembla que Roís de Corella trencà tota aquesta rígida distribució, ja que no fou militar, i per contra, cap a la maduresa ingressà en l'estament eclesiàstic. De tota manera diuen que per defugir la carrera militar i diplomàtica es refugià en aquest estament. Se sap que mantingué relacions literàries amb els escriptors de l'aristocràcia valenciana de la segona meitat del segle XV, amb Bernat Fenollar i amb el príncep Carles de Viana.
Obra
La seva obra –escrita en vers i en prosa i de temàtica tant religiosa com profana– va ser molt divulgada per la València d'aleshores, coneguda en tertúlies literàries i imitada per d'altres autors. Els manlleus de Corella que hi ha per tot el Tirant lo Blanc ho demostren: Joanot Martorell sabia de memòria algunes de les seves obres.
L'obra de Roís de Corella no va aconseguir la fama i el prestigi d'altres autors valencians del segle XV perquè ell va escriure per a l'aristocràcia i aquesta va començar a donar l'esquena al català i es decantà pel prestigi de la literatura castellana, sobretot, a partir de la guerra de les Gernamies (1520-1522).
L'amor es convertirà en el centre temàtic de tota la seva producció: escriu per alleugerir els sofriments que li provoquen unes agitades relacions amoroses. Per això, els elements autobiogràfics i sentimentals són les característiques més importants de la seva obra literària, juntament amb el desenvolupament d'unes noves formes d'expressió completament innovadores en la nostra literatura i, fins i tot, a nivell europeu. Va escriure tant en prosa com en vers i va aplicar tècniques d'un gènere a l'altre, d'aquesta manera trobem narracions curtes i poemes inserits en algunes narracions.
En Corella és també el màxim exponent de la valenciana prosa: la prosa corelliana segueix el model aristocratitzant dels escriptors del segle XV, amb el predomini d'expressions ampul·loses i retòriques. Prosa artificiosa però harmònica i elegant que connecta amb l'esperit humanista de finals del segle XV. Un altra característica de la seva prosa, anomenada prosa d'art o prosa artitzada, és l'ús de metàfores i descripcions escenogràfiques, producte dels ambients renaixentistes en què vivia.
En la poesia segueix utilitzant el tradicional decasil·lab amb lleus variacions, però Corella aconsegueix en els versos un ritme més àgil i suau que els anteriors poetes medievals; d'aquesta manera, s'acosta a la poesia italiana.
Les constants són el sentimentalisme i el perfeccionisme estilístic. D'una banda, les seves experiències sentimentals, que en van ser moltes, són el motor literari; de fet, la literatura és un mitjà per alleugerir les tensions emocionals mentre busca la bellesa. Defuig de la realitat i s'inspira en la mitologia i fins i tot empra recursos lírics en la seva prosa. D'altra banda, el gust per la nota fastuosa, els llargs períodes del llatí clàssic, amb molts detalls decoratius, els escenaris naturals per emplaçar les vivències amoroses, etc. el situa dins l'estil de la valenciana prosa.
La seva obra en vers es caracteritza per parlar de l'amor des d'una perspectiva desenganyada i trista. També va escriure poesia religiosa.
Obra profana
Comprèn obres escrites tant en prosa com en vers, marcades quasi sempre per una temàtica amorosa.
Tragèdia de Caldesa. Es tracta d'una novel·la molt breu, escrita als voltants de 1498, que narra la infidelitat d'una donzella, amant de Corella, de nom Caldesa. Com a curiositat cal dir que l'autor havia tingut moltes aventures amoroses que han pogut ser documentades; així, les mantingudes amb Caldesa, dama no identificada però que degué ser un amor de joventut, sembla ser que va existir. Quant al text, l'acció s'esdevé a la cambra de la donzella on l'autor està esperant-la, i observa desesperadament des d'una finestra com Caldesa festeja amb un jove de més baixa condició social. Una vegada ella ha acabat, es presenta davant el poeta com si res no haguera passat. La resposta de Corella concorda amb el títol genèric de la tragèdia amb un discurs on expressa patèticament la sensació d'engany i decepció. En l'obra s'insereixen uns perfectes versos per completar hiperbòlicament els sentiments del poeta envers el desenllaç amb Caldesa. La reacció de Corella en aquesta història justifica l'honestedat i la sinceritat d'un autor modern completament allunyat de l'amor cortés medieval.
Parlament en casa de Berenguer Mercader és una obra original on descriu una vetllada literària entre personatges reals, els quals han de contar una història amorosa de la mitologia clàssica, la majoria tretes de la Metamorfosi. L'obra presenta moltes similituds quant a l'estructura amb el Decameró.
JOAN ROÍS DE CORELLA (Gandia o València 1435-València 1497)
Roís de Corella era el fill primogènit d'una família de la noblesa i havia de dedicar-se, per tant, a la carrera militar (cas d'Ausiàs March) o a la diplomàcia. No podia ser ni advocat ni metge, professions reservades a l'estament burgès. I encara menys indicat era entrar en la carrera eclesiàstica. Segons els estudiosos sembla que Roís de Corella trencà tota aquesta rígida distribució, ja que no fou militar, i per contra, cap a la maduresa ingressà en l'estament eclesiàstic. De tota manera diuen que per defugir la carrera militar i diplomàtica es refugià en aquest estament. Se sap que mantingué relacions literàries amb els escriptors de l'aristocràcia valenciana de la segona meitat del segle XV, amb Bernat Fenollar i amb el príncep Carles de Viana.
Obra
La seva obra –escrita en vers i en prosa i de temàtica tant religiosa com profana– va ser molt divulgada per la València d'aleshores, coneguda en tertúlies literàries i imitada per d'altres autors. Els manlleus de Corella que hi ha per tot el Tirant lo Blanc ho demostren: Joanot Martorell sabia de memòria algunes de les seves obres.
L'obra de Roís de Corella no va aconseguir la fama i el prestigi d'altres autors valencians del segle XV perquè ell va escriure per a l'aristocràcia i aquesta va començar a donar l'esquena al català i es decantà pel prestigi de la literatura castellana, sobretot, a partir de la guerra de les Gernamies (1520-1522).
L'amor es convertirà en el centre temàtic de tota la seva producció: escriu per alleugerir els sofriments que li provoquen unes agitades relacions amoroses. Per això, els elements autobiogràfics i sentimentals són les característiques més importants de la seva obra literària, juntament amb el desenvolupament d'unes noves formes d'expressió completament innovadores en la nostra literatura i, fins i tot, a nivell europeu. Va escriure tant en prosa com en vers i va aplicar tècniques d'un gènere a l'altre, d'aquesta manera trobem narracions curtes i poemes inserits en algunes narracions.
En Corella és també el màxim exponent de la valenciana prosa: la prosa corelliana segueix el model aristocratitzant dels escriptors del segle XV, amb el predomini d'expressions ampul·loses i retòriques. Prosa artificiosa però harmònica i elegant que connecta amb l'esperit humanista de finals del segle XV. Un altra característica de la seva prosa, anomenada prosa d'art o prosa artitzada, és l'ús de metàfores i descripcions escenogràfiques, producte dels ambients renaixentistes en què vivia.
En la poesia segueix utilitzant el tradicional decasil·lab amb lleus variacions, però Corella aconsegueix en els versos un ritme més àgil i suau que els anteriors poetes medievals; d'aquesta manera, s'acosta a la poesia italiana.
Les constants són el sentimentalisme i el perfeccionisme estilístic. D'una banda, les seves experiències sentimentals, que en van ser moltes, són el motor literari; de fet, la literatura és un mitjà per alleugerir les tensions emocionals mentre busca la bellesa. Defuig de la realitat i s'inspira en la mitologia i fins i tot empra recursos lírics en la seva prosa. D'altra banda, el gust per la nota fastuosa, els llargs períodes del llatí clàssic, amb molts detalls decoratius, els escenaris naturals per emplaçar les vivències amoroses, etc. el situa dins l'estil de la valenciana prosa.
La seva obra en vers es caracteritza per parlar de l'amor des d'una perspectiva desenganyada i trista. També va escriure poesia religiosa.
Obra profana
Comprèn obres escrites tant en prosa com en vers, marcades quasi sempre per una temàtica amorosa.
Tragèdia de Caldesa. Es tracta d'una novel·la molt breu, escrita als voltants de 1498, que narra la infidelitat d'una donzella, amant de Corella, de nom Caldesa. Com a curiositat cal dir que l'autor havia tingut moltes aventures amoroses que han pogut ser documentades; així, les mantingudes amb Caldesa, dama no identificada però que degué ser un amor de joventut, sembla ser que va existir. Quant al text, l'acció s'esdevé a la cambra de la donzella on l'autor està esperant-la, i observa desesperadament des d'una finestra com Caldesa festeja amb un jove de més baixa condició social. Una vegada ella ha acabat, es presenta davant el poeta com si res no haguera passat. La resposta de Corella concorda amb el títol genèric de la tragèdia amb un discurs on expressa patèticament la sensació d'engany i decepció. En l'obra s'insereixen uns perfectes versos per completar hiperbòlicament els sentiments del poeta envers el desenllaç amb Caldesa. La reacció de Corella en aquesta història justifica l'honestedat i la sinceritat d'un autor modern completament allunyat de l'amor cortés medieval.
Parlament en casa de Berenguer Mercader és una obra original on descriu una vetllada literària entre personatges reals, els quals han de contar una història amorosa de la mitologia clàssica, la majoria tretes de la Metamorfosi. L'obra presenta moltes similituds quant a l'estructura amb el Decameró.
Final del crèdit variable de teatre 2n d'ESO
Literatura religiosa i moral del segle XV: F. Eiximenis, Vicent Ferrer i A.Turmeda
FRANCESC EIXIMENIS (Girona, 1327-32/Perpinyà 1409)
Totes les seves obres es van escriure durant el Cisma d’Occident (1378-1417), un període de profunda crisi religiosa a causa de la divisió de l’església entre dos o fins i tot tres papes. Durant aquests anys va proliferar per tot Europa la literatura profètica i visionària, i Eiximenis no en va restar al marge. Admirador d’Arnau de Vilanova, i lector de franciscans espirituals com els occitans Peire Joan Olieu i Joan de Rocatalhada, Eiximenis va alimentar amb les seves obres les esperances mil·lenaristes en l’adveniment d’una nova era. Segons el ‘Dotzè del Crestià’, aquest nou temps havia de començar pels volts del 1400 i s’havia de caracteritzar per una reforma radical de l’església, per la conversió dels infidels, per la caiguda de gairebé totes les monarquies i per la implantació a tot el món del que Eiximenis anomenava, seguint Rocatalhada, la ‘justícia popular’.
La seva extensa obra té com a objectiu fonamental l'educació religiosa i civil dels laics, a qui ofereix hàbils síntesis del pensament escolàstic, presentades «per manera simple e grossera», és a dir, en una prosa clara, precisa i amena. La seva aportació a la literatura catalana rau en la gran qualitat de la seva prosa i en la seva traça com a narrador d'exemples i d'escenes costumistes i recreador del llenguatge popular.
Eiximenis no és, però, un pensador original, sinó un compilador del bo i el millor de la tradició escolàstica, que havia conegut de primera mà a Oxford i a Tolosa i que estava molt ben representada en la seva extensa biblioteca. Les seves obres van tenir una gran divulgació -primer de forma manuscrita i, més tard, en forma de llibre- tant entre la família reial i la noblesa com entre tots els sectors de les classes urbanes.
Les seves obres són una finestra oberta a les places, als carrers, als obradors, a les tavernes i a la intimitat de les llars de les ciutats medievals, la qual cosa permet, per tant, copsar l’esperit de l’època. Llibres que destaquen també pel vigor, la riquesa i la vitalitat de la llengua, habilíssima en la reproducció dels matisos i les modulacions del parlar col·loquial, però també capaç d’enfrontar-se amb èxit a les dificultats de la prosa especulativa o de la literatura devota i contemplativa. A més a més, Eiximenis destaca, com tots els bons predicadors de vena popular, com a gran narrador d’històries, amb una inventiva més que notable i una ironia finíssima. No hem d’oblidar, com recordava Martí de Riquer a les seves classes, que Eiximenis, en realitat, escrivia per als pecadors i, si no hagués estat amè, els pecadors mai l’haurien llegit.
Obra:
Tractat d'usura, un tractat d'ètica econòmica escrit poc després de la seva estada a Tolosa.
Lo Crestià. Va escriure el primer llibre, el segon, el terç i el dotzè. Va ser un gran projecte de Summa Theologica en llengua vulgar. El projecte original consistia de 13 llibres, però sols foren 4 escrits:
Llibre de les dones (1396) inclou, per una banda, un regiment de vida ideal per a les diverses condicions possibles de la dona (infanta, donzella, casada, vídua, religiosa) i, per l'altra, una mena de catecisme especialment destinat al públic femení.
La Vita Christi (escrita abans del 1403) és una vida de Crist que Eiximenis havia previst d'escriure inicialment en llatí, però que va acabar escrivint en català a precs de Pere d'Artés, un influent funcionari de la cort.
L'Scala Dei o Tractat de Contemplació (1406), escrit a instàncies de Maria de Luna, l'esposa de Martí I, és un resum del catecisme que clou el Llibre de les dones, acompanyat d'una antologia d'oracions i de devotes contemplacions.
SANT VICENT FERRER (València 1350-Gwened, Bretanya, 1419)
El setembre del 1398, durant el setge amb què Carles VI de França, que no reconeixia el papa Benet, va sotmetre Avinyó, Vicent Ferrer va caure malalt. Una llegenda diu que va ésser guarit miraculosament per Crist i els sants Francesc i Domènec i que aquests el van enviar a predicar pel món, per fer que els pecadors es convertissin, ja que la fi del món era propera. Guarit, demanà el permís per deixar la cort papal i li fou concedit, amb el títol de llegat a later. Així, passà la resta de la seva vida com a predicador arreu d'Europa, sobretot als regnes hispànics. Gràcies a la seva capacitat oratòria, el to apocalíptic dels sermons i la seva fama de taumaturg, va obtenir nombroses conversions, tant de cristians com de jueus i musulmans.
Va ser un dominic valencià que recorregué mitja Europa predicant només en valencià la seva visió de la moral i del cristianisme. Va voler acabar amb el Cisma d'Occident, intentant una concòrdia entre Benet XIII i Gregori XII i, en no assolir-ho, demanant a Benet que renunciés al papat. Com que aquest s'hi negà, Vicent treballà perquè les corones de Castella i Aragó no li donessin suport.
Es conserven uns 280 sermons recollits pels seus seguidors. Destaca la seva oratòria, la teatralitat del discurs, els trucs vocals per a persuadir el públic,el to, les inflexions i les pauses, el pas del crit al murmuri confident, jocs de paraules, els diàlegs fingits, la barreja d'apòstrofes i sarcasmes, la burla, l'onomatopeia, etc. Com diu Joan Fuster:
"El predicador explica, conta, amonesta, clama, i el copista malda per retenir per escrit la característica vocal de cada moment. Per ell sabem que mestre Vicent posava una especial calor en la presentació d'escenes reals o fictícies --paràboles o exemples, fets bíblics o hagiogràfics, quadres de la vida quotidiana--, en les quals abunden els diàlegs, i l'orador simulava graciosament les veus dels personatges."
ANSELM TURMEDA (Ciutat de Mallorca 1355- Tunis 1423)
Anselm Turmeda, després Abd-Al·lah at-Tarjuman (en àrab, el nom complet, أبو محمد عبد الله بن عبد الله الترجمان الميورقي, Abū Muḥammad ʿAbd Allāh b. ʿAbd Allāh at-Tarjumān al-Mayūrqī)
Algunes obres:
Llibre de bons amonestaments. Turmeda el data l'abril de 1398, quan ja feia onze anys que vivia a Tunis. Consta de 428 versos disposats en estrofes de tres octosíl.labs que rimen entre ells i un tetrasíl.lab de rima independent. En una breu nota proemial es diu que aquest Llibre fou "compost en Tunis per frare Anselm Turmeda, en altra manera apellat Abdal.là" i que tracta de bons ensenyament, "ja que ell mal los haja seguits". "El Llibre de bons amonestaments (1397) fou fins al segle passat una obra molt popular al nostre país i servia com a llibre de lectura a les escoles. Es tracta d'un sermó en vers en el qual, sota l'aparença d'una absoluta i estricta ortodòxia, traspua l'irònic i desimbolt escepticisme i l'ètica egocèntrica i materialista del nostre autor". (Marfany)
La disputa de l'ase
Escrita el 1417. No se'n conserva cap exemplar en català; l'edició és feta sobre una traducció francesa. El fet que la inquisició de Madrid, el 1583 el posàs a l'índex de llibres prohibits degué contribuir a la seva desaparició. "Tant per raons polítiques (el sistema democràtic d'elegir el rei dels animals...) com religioses (les anècdotes anticlericals de l'Ase en la seva polèmica), no quadrava amb l'ortodòxia catòlica de l'Espanya del XVI".
"Anselm Turmeda exhibeix innegables mèrits de narrador i una gràcia mordaç i despreocupada" (Riquer, p. 296)
Fragment:
Fra Anselm es passeja per un lloc fantàstic i s'hi ajeu a dormir.
Els animals es troben reunits per designar rei, que serà el lleó, i fan grans festes.
Cavalcant, jo, cercant frescura,
em vaig trobar una gran clausura
on hi havia infinit nombre
de flors i fruiters per dar ombra.
Em vaig asseure entre les flors,
i de son dolça tot mon cos
caigué vençut, i em semblava
com entre somnis contemplava
aquells llocs bells, espessos i alts
poblats de tots els animals.
S'hi veien elefants gallards
tigres, lleons i lleopards,
cavalls, muls, ases i someres,
dromedaris, camells, panteres,
vaques i bous, moltons, anyells
i deu mil més; que molts d'aquells
de nomenar-los no tenc manera;
per ben cert, tota bèstia hi era
qui sobre potes caminàs.
I d'ocells tot el que volàs
àguiles, cignes i falcons
perdius, becades i pagons.
Hi havia coloms, gallines,
cucuts, corbs, grives, merles fines,
perdius, papagais, estornells.
I no us penseu que sols ocells;
també moscards, mosques i formigues,
gadelles, xinxes, puces vives,
llimacs, aranyes, escarbats,
abelles, polls. Tots ajustats
en un aplec junts raonaven,
menys els peixons, qui en mar nedaven.
S'havien tots aplegat per elegir rei.
Fou pres acord que el lleó fos rei.
Fra Anselm es desperta amb el renou. Un conill el reconeix i el rei li demana com, essent tan savi, divulga la creença que els homes són superiors als animals, i designa l'ase ronyós de la cua tallada perquè debati amb el frare qui es superior.
LLEÓ:
Frare Anselm, ha pervingut a la nostra reial notícia una certa veu: que vós deis públicment, i sosteniu, predicau i afirmau que vosaltres, fills d’Adam, sou més nobles i de major dignitat que no som entre nosaltres, animals. I encara, el que és pitjor, que deis i creis fermament que Déu tot poderós no ha creat a nosaltres sinó per al vostre servei. I que vosaltres sou, per raó, nostres senyors, i nosaltres vostres vassalls per dret.
FRARE:
Molt alt i poderós príncep i senyor. Sàpiga vostra reial altesa que tot el que vos ha estat dit de mi és veritat. I no vos sàpiga greu, senyor; perquè jo faig comptes de provar-ho per vives raons, si plau a vostra alta senyoria de donar-me'n audiència.
LLEÓ:
Per tal que sapigueu clarament que nosaltres, animals, som de major noblesa i dignitat que no sou vosaltres, i que amb raó i bon dret nosaltres devem ésser vostres senyors i vosaltres nostres súbdits i subjugats, deixant doncs molt nobles i enginyosos animals, els quals en dos o tres mots us farien callar com un mut, volem, i des d’ara delegam, que l’”Ase Ronyós de la Cua Tallada” us respongui, per bé que ell sigui el més malastruc i miserable animal que hi ha en la nostra cort. I per tant, adreceu-vos a ell, dient-li totes les vostres raons i provant que el que haveu dit contra nosaltres és veritat.
L'ase li replica totes les raons.
RAONS DE FRARE ANSELM, REBATUDES PER L’ASE
1. Els homes som ben fets; els animals no teniu proporció de membres.
2. Tenim els cinc sentits corporals i també memòria.
3. Pel nostre bell saber i perquè seguim les vies justes.
4. Per les nostres menges delicades i variades i pels vins i licors.
5. Per les festes, danses i músiques que feim.
6. Déu ens ha donat llei per fer el bé i evitar el mal.
7. Els animals fan mal als blats i a la fruita i roben menjar.
8. Per les belles vestidures de seda i de pell.
9. Tenim reis, prínceps, prelats, filòsofs, rimadors, llauradors...
10. Tots som fets a una semblança i tenim llengua i escriptura.
11. Nosaltres us venem i us compram i us gaurim quan estau malalts.
12. Feim cases per habitar-hi.
13. Nosaltres menjam els animals de la terra, de la mar i de l’aire.
14. Quan morim, l’ànima no mor pas.
15. Som fets i creats a imatge i semblança de Déu.
16. Tenim religions i convents.
17. Posseïm seny natural i ànima intel.lectiva.
18. Som molt nets i duim perfums i molt bones olors.
19. Tenim ciències i en especial l’astrologia, per saber coses a venir.
20. Déu ha volgut prendre carn humana.
FRARE: Nosaltres, fills d'Adam, som de major dignitat que vosaltres, animals. I això pel nostre bell saber i gran discreció, amb subtilitat d'enteniment i moltes ciències, que nosaltres tenim, pels quals seguim les vies justes i bones i deixam i avorrim les falses i males vies.
ASE: Eh, frare! Eh, frare! Pensar abans de parlar és saviesa, i vós feis el contrari: que parlau abans de pensar; i això és gran i alta follia, mesclada amb major bogeria. Però, jo no vos dic que en els nostres grans i notables animals, ans encara en els més petits, trobareu semblant i major saber, discreció i subtilitat d'esperit, i bon consell, amb prudència millor que no és la vostra. Les abelles apleguen la mel dins les fulles i flors de les herbes i dels arbres i d'altres plantes. I de la cera fan llurs cases i habitacions, en diverses maneres. D'altra banda, vosaltres deixau de prendre molts plaers i delits per la temor qui és en vosaltres, dient: "Si jo faig tal cosa, la justícia es podrà adreçar a mi i fer-me perdre mon bé".També heu de sofrir moltes injúries i despits, dels quals no vos gosau venjar per temor de la justícia. (L’ase celebra els seus èxits amb moviments i riallotes. Renou i celebracions dels animals.)
FRARE: Senyor Ase, l'altra raó per la qual nosaltres devem ésser els vostres senyors, és per les belles vestidures que portam, així com porpra, vellut, setí, domàs, cotó, llana, ben folrades d'herminis, martres, llúdrigues.
ASE: Frare Anselm: qui no mira davant cau endarrera. Així vos esdevé, perquè quan parlau no pensau pas el que deis, vist que les vostres paraules són totes contra vosaltres; creient-vos lloar, vos vituperau. Deis clarament que sou lladres, i vos teniu per tals. perquè com vós sabeu, les més nobles vestidures que vestiu, són de seda i de llana. I vós sabeu prou que els animals de la seda, fan les seves cases de seda per romandre-hi I vosaltres els ho llevau per força, robant-los per a fer-ne les vostres vestidures. Així és de la llana. Així és de les folradures que vós deis tenir; que són pells dels nostres animals, les quals vosaltres els preneu i robau.
FRARE: Reverendíssim ase, la raó per a provar que nosaltres som de més gran noblesa i dignitat que vosaltres, animals és que vos donam de menjar i de beure, i vos guardam de calor i de fred, dels lleons i dels llops, i vos feim medicines quan estau malalts. Tot això ho feim per la pietat i misericòrdia que tenim de vosaltres.
ASE:. No ho feis per pietat ni compassió que tingueu de nosaltres, sinó per temor que teniu que no morim; car sense nosaltres no beuríeu gens de llet; ni menjaríeu gens de formatge, mantega ni mató; ni tindríeu gens de llanes per a fer draps, ni pells d'anyells per a fer folradures, ans moriríeu de fred. I aniríeu a peu, i duríeu les càrregues al vostre coll. I de ço que deis que teniu pietat de nosaltres, vosaltres preneu els anyells, vedells i cabrits i els tancau, separant-los de les mares; i els deixau morir de set, per tal de beure'n la llet. ¿Heu vist mai, frare Anselm, que alguns d'entre nosaltres, animals, beguin llet després que són deslletats, i que mamin més? En canvi la vostra glotonia i golafreria és tan gran que hom no la pot dir ni contar. Sou vells i menjau llet.
ASE: I encara, el que és pitjor, preneu els vedells, cabrits i anyells i els matau, i després els escorxau i els especejau; en fregiu les freixures i feis bollir la carn dins l'olla, i la rostiu en presència dels seus pares i mares. Vos dic, encara, que per les diverses classes de viandes de les quals després de grans penes, menjau, vos sobrevenen moltes menes de malalties, així com febres quotidianes, tercianes i quartanes, mal d'estómac i de costat, mal de ronyons, ronyes, poagres, hidropesia, gotes, còlic; i sofriu tantes classes de malalties, com en teniu de viandes.
MOSCA:. Els sembla que al món no hi hagi honor ni noblesa major que la seva. I quan ells tenen tanta de glòria, nosaltres, mosques, sortint de la immundícia, i amb les mans immundes i sollades i els peus emfemtats, ens posam en la barba del vostre papa, emperador o rei, i ens hi torcam i eixugam els nostres peus i les nostres mans enfemtades. I després, si ens ve en voluntat de pixar o fer de cos, ho feim en llurs barbes i vestidures.
MOSQUIT: Nosaltres entram a les cambres a despit d'ells i contra llur voluntat, cridant quan ells volen reposar, no deixant-los dormir, mossegant-los i bevent-ne la sang fins que en siguem sadolls.
FRARE: Reverendíssim Ase, l'altra raó per la qual nosaltres som de major dignitat i noblesa que vosaltres, és que nosaltres tenim ordres, religions i convents, en els quals hi ha molts sants homes menant santa i honesta vida, i els quals, per servir a Déu, han deixat i abandonat tots els plaers mundanals, vivint castament; i mai no prenen mullers; i esquiven els pecats.
ASE: Els homes mundans només prenen una dona per muller, escrivint-li i prometent-li el contracte de maridatge i donant-li l'anell, i els monjos en prenen tantes com en volen sense posar per escrit cap contracte ni donar anells. I tals són els monjos especialment, i la major part de les monges i dones de religió, qui sota l'hàbit de devoció fan sovint bona bugada sense lleixiu, així com féu un frare predicador a una bona dona confessant-se amb ell. Mes per fer-ho curt em callaré el seu fet, com fou ni com no.
"L'ase, en polvoritzar tots els arguments presentats per Turmeda, no fa sinó exposar tots els dubtes del nostre incrèdul i racionalista autor." (Marfany).
"Al Libre de bons amonestaments ja apareix una actitud antimonàstica que trobem acrescuda a la Disputa de l'ase dintre el cos de la raó 15a" on l'ase, a requeriment del lleó, explica set històries de frares per tal de demostrar que cometen els set pecats capitals. (Riquer, p. 294).
Totes les seves obres es van escriure durant el Cisma d’Occident (1378-1417), un període de profunda crisi religiosa a causa de la divisió de l’església entre dos o fins i tot tres papes. Durant aquests anys va proliferar per tot Europa la literatura profètica i visionària, i Eiximenis no en va restar al marge. Admirador d’Arnau de Vilanova, i lector de franciscans espirituals com els occitans Peire Joan Olieu i Joan de Rocatalhada, Eiximenis va alimentar amb les seves obres les esperances mil·lenaristes en l’adveniment d’una nova era. Segons el ‘Dotzè del Crestià’, aquest nou temps havia de començar pels volts del 1400 i s’havia de caracteritzar per una reforma radical de l’església, per la conversió dels infidels, per la caiguda de gairebé totes les monarquies i per la implantació a tot el món del que Eiximenis anomenava, seguint Rocatalhada, la ‘justícia popular’.
La seva extensa obra té com a objectiu fonamental l'educació religiosa i civil dels laics, a qui ofereix hàbils síntesis del pensament escolàstic, presentades «per manera simple e grossera», és a dir, en una prosa clara, precisa i amena. La seva aportació a la literatura catalana rau en la gran qualitat de la seva prosa i en la seva traça com a narrador d'exemples i d'escenes costumistes i recreador del llenguatge popular.
Eiximenis no és, però, un pensador original, sinó un compilador del bo i el millor de la tradició escolàstica, que havia conegut de primera mà a Oxford i a Tolosa i que estava molt ben representada en la seva extensa biblioteca. Les seves obres van tenir una gran divulgació -primer de forma manuscrita i, més tard, en forma de llibre- tant entre la família reial i la noblesa com entre tots els sectors de les classes urbanes.
Les seves obres són una finestra oberta a les places, als carrers, als obradors, a les tavernes i a la intimitat de les llars de les ciutats medievals, la qual cosa permet, per tant, copsar l’esperit de l’època. Llibres que destaquen també pel vigor, la riquesa i la vitalitat de la llengua, habilíssima en la reproducció dels matisos i les modulacions del parlar col·loquial, però també capaç d’enfrontar-se amb èxit a les dificultats de la prosa especulativa o de la literatura devota i contemplativa. A més a més, Eiximenis destaca, com tots els bons predicadors de vena popular, com a gran narrador d’històries, amb una inventiva més que notable i una ironia finíssima. No hem d’oblidar, com recordava Martí de Riquer a les seves classes, que Eiximenis, en realitat, escrivia per als pecadors i, si no hagués estat amè, els pecadors mai l’haurien llegit.
Obra:
Tractat d'usura, un tractat d'ètica econòmica escrit poc després de la seva estada a Tolosa.
Lo Crestià. Va escriure el primer llibre, el segon, el terç i el dotzè. Va ser un gran projecte de Summa Theologica en llengua vulgar. El projecte original consistia de 13 llibres, però sols foren 4 escrits:
- Primer del Crestià. Tracta dels fonaments del cristianisme.
- Segon del Crestià. Tracta sobre la temptació.
- Terç del Crestià. Tracta sobre les diferents classes de pecat i els seus remeis.
- Dotzè del Crestià. Tracta sobre el govern i la política en general. El contingut és, però, enciclopèdic.
Llibre de les dones (1396) inclou, per una banda, un regiment de vida ideal per a les diverses condicions possibles de la dona (infanta, donzella, casada, vídua, religiosa) i, per l'altra, una mena de catecisme especialment destinat al públic femení.
La Vita Christi (escrita abans del 1403) és una vida de Crist que Eiximenis havia previst d'escriure inicialment en llatí, però que va acabar escrivint en català a precs de Pere d'Artés, un influent funcionari de la cort.
L'Scala Dei o Tractat de Contemplació (1406), escrit a instàncies de Maria de Luna, l'esposa de Martí I, és un resum del catecisme que clou el Llibre de les dones, acompanyat d'una antologia d'oracions i de devotes contemplacions.
SANT VICENT FERRER (València 1350-Gwened, Bretanya, 1419)
El setembre del 1398, durant el setge amb què Carles VI de França, que no reconeixia el papa Benet, va sotmetre Avinyó, Vicent Ferrer va caure malalt. Una llegenda diu que va ésser guarit miraculosament per Crist i els sants Francesc i Domènec i que aquests el van enviar a predicar pel món, per fer que els pecadors es convertissin, ja que la fi del món era propera. Guarit, demanà el permís per deixar la cort papal i li fou concedit, amb el títol de llegat a later. Així, passà la resta de la seva vida com a predicador arreu d'Europa, sobretot als regnes hispànics. Gràcies a la seva capacitat oratòria, el to apocalíptic dels sermons i la seva fama de taumaturg, va obtenir nombroses conversions, tant de cristians com de jueus i musulmans.
Va ser un dominic valencià que recorregué mitja Europa predicant només en valencià la seva visió de la moral i del cristianisme. Va voler acabar amb el Cisma d'Occident, intentant una concòrdia entre Benet XIII i Gregori XII i, en no assolir-ho, demanant a Benet que renunciés al papat. Com que aquest s'hi negà, Vicent treballà perquè les corones de Castella i Aragó no li donessin suport.
Es conserven uns 280 sermons recollits pels seus seguidors. Destaca la seva oratòria, la teatralitat del discurs, els trucs vocals per a persuadir el públic,el to, les inflexions i les pauses, el pas del crit al murmuri confident, jocs de paraules, els diàlegs fingits, la barreja d'apòstrofes i sarcasmes, la burla, l'onomatopeia, etc. Com diu Joan Fuster:
"El predicador explica, conta, amonesta, clama, i el copista malda per retenir per escrit la característica vocal de cada moment. Per ell sabem que mestre Vicent posava una especial calor en la presentació d'escenes reals o fictícies --paràboles o exemples, fets bíblics o hagiogràfics, quadres de la vida quotidiana--, en les quals abunden els diàlegs, i l'orador simulava graciosament les veus dels personatges."
ANSELM TURMEDA (Ciutat de Mallorca 1355- Tunis 1423)
Anselm Turmeda, després Abd-Al·lah at-Tarjuman (en àrab, el nom complet, أبو محمد عبد الله بن عبد الله الترجمان الميورقي, Abū Muḥammad ʿAbd Allāh b. ʿAbd Allāh at-Tarjumān al-Mayūrqī)
Algunes obres:
Llibre de bons amonestaments. Turmeda el data l'abril de 1398, quan ja feia onze anys que vivia a Tunis. Consta de 428 versos disposats en estrofes de tres octosíl.labs que rimen entre ells i un tetrasíl.lab de rima independent. En una breu nota proemial es diu que aquest Llibre fou "compost en Tunis per frare Anselm Turmeda, en altra manera apellat Abdal.là" i que tracta de bons ensenyament, "ja que ell mal los haja seguits". "El Llibre de bons amonestaments (1397) fou fins al segle passat una obra molt popular al nostre país i servia com a llibre de lectura a les escoles. Es tracta d'un sermó en vers en el qual, sota l'aparença d'una absoluta i estricta ortodòxia, traspua l'irònic i desimbolt escepticisme i l'ètica egocèntrica i materialista del nostre autor". (Marfany)
La disputa de l'ase
Escrita el 1417. No se'n conserva cap exemplar en català; l'edició és feta sobre una traducció francesa. El fet que la inquisició de Madrid, el 1583 el posàs a l'índex de llibres prohibits degué contribuir a la seva desaparició. "Tant per raons polítiques (el sistema democràtic d'elegir el rei dels animals...) com religioses (les anècdotes anticlericals de l'Ase en la seva polèmica), no quadrava amb l'ortodòxia catòlica de l'Espanya del XVI".
"Anselm Turmeda exhibeix innegables mèrits de narrador i una gràcia mordaç i despreocupada" (Riquer, p. 296)
Fragment:
Fra Anselm es passeja per un lloc fantàstic i s'hi ajeu a dormir.
Els animals es troben reunits per designar rei, que serà el lleó, i fan grans festes.
Cavalcant, jo, cercant frescura,
em vaig trobar una gran clausura
on hi havia infinit nombre
de flors i fruiters per dar ombra.
Em vaig asseure entre les flors,
i de son dolça tot mon cos
caigué vençut, i em semblava
com entre somnis contemplava
aquells llocs bells, espessos i alts
poblats de tots els animals.
S'hi veien elefants gallards
tigres, lleons i lleopards,
cavalls, muls, ases i someres,
dromedaris, camells, panteres,
vaques i bous, moltons, anyells
i deu mil més; que molts d'aquells
de nomenar-los no tenc manera;
per ben cert, tota bèstia hi era
qui sobre potes caminàs.
I d'ocells tot el que volàs
àguiles, cignes i falcons
perdius, becades i pagons.
Hi havia coloms, gallines,
cucuts, corbs, grives, merles fines,
perdius, papagais, estornells.
I no us penseu que sols ocells;
també moscards, mosques i formigues,
gadelles, xinxes, puces vives,
llimacs, aranyes, escarbats,
abelles, polls. Tots ajustats
en un aplec junts raonaven,
menys els peixons, qui en mar nedaven.
S'havien tots aplegat per elegir rei.
Fou pres acord que el lleó fos rei.
Fra Anselm es desperta amb el renou. Un conill el reconeix i el rei li demana com, essent tan savi, divulga la creença que els homes són superiors als animals, i designa l'ase ronyós de la cua tallada perquè debati amb el frare qui es superior.
LLEÓ:
Frare Anselm, ha pervingut a la nostra reial notícia una certa veu: que vós deis públicment, i sosteniu, predicau i afirmau que vosaltres, fills d’Adam, sou més nobles i de major dignitat que no som entre nosaltres, animals. I encara, el que és pitjor, que deis i creis fermament que Déu tot poderós no ha creat a nosaltres sinó per al vostre servei. I que vosaltres sou, per raó, nostres senyors, i nosaltres vostres vassalls per dret.
FRARE:
Molt alt i poderós príncep i senyor. Sàpiga vostra reial altesa que tot el que vos ha estat dit de mi és veritat. I no vos sàpiga greu, senyor; perquè jo faig comptes de provar-ho per vives raons, si plau a vostra alta senyoria de donar-me'n audiència.
LLEÓ:
Per tal que sapigueu clarament que nosaltres, animals, som de major noblesa i dignitat que no sou vosaltres, i que amb raó i bon dret nosaltres devem ésser vostres senyors i vosaltres nostres súbdits i subjugats, deixant doncs molt nobles i enginyosos animals, els quals en dos o tres mots us farien callar com un mut, volem, i des d’ara delegam, que l’”Ase Ronyós de la Cua Tallada” us respongui, per bé que ell sigui el més malastruc i miserable animal que hi ha en la nostra cort. I per tant, adreceu-vos a ell, dient-li totes les vostres raons i provant que el que haveu dit contra nosaltres és veritat.
L'ase li replica totes les raons.
RAONS DE FRARE ANSELM, REBATUDES PER L’ASE
1. Els homes som ben fets; els animals no teniu proporció de membres.
2. Tenim els cinc sentits corporals i també memòria.
3. Pel nostre bell saber i perquè seguim les vies justes.
4. Per les nostres menges delicades i variades i pels vins i licors.
5. Per les festes, danses i músiques que feim.
6. Déu ens ha donat llei per fer el bé i evitar el mal.
7. Els animals fan mal als blats i a la fruita i roben menjar.
8. Per les belles vestidures de seda i de pell.
9. Tenim reis, prínceps, prelats, filòsofs, rimadors, llauradors...
10. Tots som fets a una semblança i tenim llengua i escriptura.
11. Nosaltres us venem i us compram i us gaurim quan estau malalts.
12. Feim cases per habitar-hi.
13. Nosaltres menjam els animals de la terra, de la mar i de l’aire.
14. Quan morim, l’ànima no mor pas.
15. Som fets i creats a imatge i semblança de Déu.
16. Tenim religions i convents.
17. Posseïm seny natural i ànima intel.lectiva.
18. Som molt nets i duim perfums i molt bones olors.
19. Tenim ciències i en especial l’astrologia, per saber coses a venir.
20. Déu ha volgut prendre carn humana.
FRARE: Nosaltres, fills d'Adam, som de major dignitat que vosaltres, animals. I això pel nostre bell saber i gran discreció, amb subtilitat d'enteniment i moltes ciències, que nosaltres tenim, pels quals seguim les vies justes i bones i deixam i avorrim les falses i males vies.
ASE: Eh, frare! Eh, frare! Pensar abans de parlar és saviesa, i vós feis el contrari: que parlau abans de pensar; i això és gran i alta follia, mesclada amb major bogeria. Però, jo no vos dic que en els nostres grans i notables animals, ans encara en els més petits, trobareu semblant i major saber, discreció i subtilitat d'esperit, i bon consell, amb prudència millor que no és la vostra. Les abelles apleguen la mel dins les fulles i flors de les herbes i dels arbres i d'altres plantes. I de la cera fan llurs cases i habitacions, en diverses maneres. D'altra banda, vosaltres deixau de prendre molts plaers i delits per la temor qui és en vosaltres, dient: "Si jo faig tal cosa, la justícia es podrà adreçar a mi i fer-me perdre mon bé".També heu de sofrir moltes injúries i despits, dels quals no vos gosau venjar per temor de la justícia. (L’ase celebra els seus èxits amb moviments i riallotes. Renou i celebracions dels animals.)
FRARE: Senyor Ase, l'altra raó per la qual nosaltres devem ésser els vostres senyors, és per les belles vestidures que portam, així com porpra, vellut, setí, domàs, cotó, llana, ben folrades d'herminis, martres, llúdrigues.
ASE: Frare Anselm: qui no mira davant cau endarrera. Així vos esdevé, perquè quan parlau no pensau pas el que deis, vist que les vostres paraules són totes contra vosaltres; creient-vos lloar, vos vituperau. Deis clarament que sou lladres, i vos teniu per tals. perquè com vós sabeu, les més nobles vestidures que vestiu, són de seda i de llana. I vós sabeu prou que els animals de la seda, fan les seves cases de seda per romandre-hi I vosaltres els ho llevau per força, robant-los per a fer-ne les vostres vestidures. Així és de la llana. Així és de les folradures que vós deis tenir; que són pells dels nostres animals, les quals vosaltres els preneu i robau.
FRARE: Reverendíssim ase, la raó per a provar que nosaltres som de més gran noblesa i dignitat que vosaltres, animals és que vos donam de menjar i de beure, i vos guardam de calor i de fred, dels lleons i dels llops, i vos feim medicines quan estau malalts. Tot això ho feim per la pietat i misericòrdia que tenim de vosaltres.
ASE:. No ho feis per pietat ni compassió que tingueu de nosaltres, sinó per temor que teniu que no morim; car sense nosaltres no beuríeu gens de llet; ni menjaríeu gens de formatge, mantega ni mató; ni tindríeu gens de llanes per a fer draps, ni pells d'anyells per a fer folradures, ans moriríeu de fred. I aniríeu a peu, i duríeu les càrregues al vostre coll. I de ço que deis que teniu pietat de nosaltres, vosaltres preneu els anyells, vedells i cabrits i els tancau, separant-los de les mares; i els deixau morir de set, per tal de beure'n la llet. ¿Heu vist mai, frare Anselm, que alguns d'entre nosaltres, animals, beguin llet després que són deslletats, i que mamin més? En canvi la vostra glotonia i golafreria és tan gran que hom no la pot dir ni contar. Sou vells i menjau llet.
ASE: I encara, el que és pitjor, preneu els vedells, cabrits i anyells i els matau, i després els escorxau i els especejau; en fregiu les freixures i feis bollir la carn dins l'olla, i la rostiu en presència dels seus pares i mares. Vos dic, encara, que per les diverses classes de viandes de les quals després de grans penes, menjau, vos sobrevenen moltes menes de malalties, així com febres quotidianes, tercianes i quartanes, mal d'estómac i de costat, mal de ronyons, ronyes, poagres, hidropesia, gotes, còlic; i sofriu tantes classes de malalties, com en teniu de viandes.
MOSCA:. Els sembla que al món no hi hagi honor ni noblesa major que la seva. I quan ells tenen tanta de glòria, nosaltres, mosques, sortint de la immundícia, i amb les mans immundes i sollades i els peus emfemtats, ens posam en la barba del vostre papa, emperador o rei, i ens hi torcam i eixugam els nostres peus i les nostres mans enfemtades. I després, si ens ve en voluntat de pixar o fer de cos, ho feim en llurs barbes i vestidures.
MOSQUIT: Nosaltres entram a les cambres a despit d'ells i contra llur voluntat, cridant quan ells volen reposar, no deixant-los dormir, mossegant-los i bevent-ne la sang fins que en siguem sadolls.
FRARE: Reverendíssim Ase, l'altra raó per la qual nosaltres som de major dignitat i noblesa que vosaltres, és que nosaltres tenim ordres, religions i convents, en els quals hi ha molts sants homes menant santa i honesta vida, i els quals, per servir a Déu, han deixat i abandonat tots els plaers mundanals, vivint castament; i mai no prenen mullers; i esquiven els pecats.
ASE: Els homes mundans només prenen una dona per muller, escrivint-li i prometent-li el contracte de maridatge i donant-li l'anell, i els monjos en prenen tantes com en volen sense posar per escrit cap contracte ni donar anells. I tals són els monjos especialment, i la major part de les monges i dones de religió, qui sota l'hàbit de devoció fan sovint bona bugada sense lleixiu, així com féu un frare predicador a una bona dona confessant-se amb ell. Mes per fer-ho curt em callaré el seu fet, com fou ni com no.
"L'ase, en polvoritzar tots els arguments presentats per Turmeda, no fa sinó exposar tots els dubtes del nostre incrèdul i racionalista autor." (Marfany).
"Al Libre de bons amonestaments ja apareix una actitud antimonàstica que trobem acrescuda a la Disputa de l'ase dintre el cos de la raó 15a" on l'ase, a requeriment del lleó, explica set històries de frares per tal de demostrar que cometen els set pecats capitals. (Riquer, p. 294).
dimarts, 22 de novembre del 2011
La novel·la cavalleresca catalana
Del llibre de cavalleries a la novel·la cavalleresca
La novel·la és un gènere idealitzat per tal com s’oposa a la realitat, i aquesta és una de les claus que ens permet entendre el seu èxit com a tal. La novel·la es forjà, a l’Edat Mitjana, a partir del roman. El protagonista, a diferència de l’heroi èpic que estava lligat a un destí col·lectiu (Roland, Mio Cid) és molt més independent. El viatge, l’aventura i l’amor seran els seus ingredients principals.
La llarga tradició iniciada amb les obres narratives d’inspiració artúrica va derivar cap als llibres de cavalleries, que tingueren un èxit notable fins al segle XVII, com ho demostren les crítiques de Cervantes. El cicle del Graal o la Vulgata serà un dels més destacats conjunts d’obres d’aquest gènere. A Catalunya la matèria de Bretanya arribà d’hora, a les acaballes del segle XII, i està ben representada per obres com La faula de Guillem de Torroella (1345-1379) o el Blandín de Cornualla anònim datat entre les acaballes del segle XIII i començament del XIV. L’Amadis de Gaula o el Palmerín d’Anglaterra seran el sostre d’aquesta mena de narracions que, com les pel·lícules actuals, generaven “seqüeles”.
El llibre de cavalleries evolucionarà cap a la novel·la de cavalleries, que alahora desembocarà en la novel·la moderna. Hom coincideix a admetre una sèrie de diferències entre llibres de cavalleries que podem presentar així:
LLIBRE DE CAVALLERIES
Apareixen elements meravellosos com ara dracs, serps, nans, gegants...
.
Els personatges tenen unes qualitats i capacitats inversemblants: força descomunal, poders màgics...
La situació geogràfica és desconeguda, irreal, exòtica i llunyana
El temps és remot i l’ambient de fantasia, somni, misteri i fetilleria contribueixen a crear una situació anacrònica.
NOVEL·LES CAVALLERESQUES
Absència d'elements meravellosos
Els personatges són de mesura humana
Els espais són ceoneguts i localitzables
Els temps són pròxims, immediats
Tot plegat, fa que la novel·la cavalleresca tingui un caràcter de gran realisme o versemblança. És el primer que captiva del Tirant. La versemblança s’aconsegueix, en bona mesura, gràcies al llenguatge. La prosa cavalleresca obre un lloc important al llenguatge planer i a la parla popular i col·loquial, com la que fa servir l’emperadriu o Plaerdemavida, que utilitzen tons i expressions impensables en les corts i entre els dignataris d’un llibre de cavalleries. El llenguatge s’alimenta de la ficció literària i viceversa. Hom creu que entre els cortesans i nobles del segle XV s’endreçaven parlaments cultes i “retoricats” com si d’un joc es tractés. Això també formava part de la simbiosi entre literatura i realitat que es vivia aleshores.
El caliu del cercle valencià d’autors i escriptors
La bonança econòmica sempre comporta un esclat de les arts. Totes les arts i les lletres, com a vehicle més idoni per a la transmissió del pensament, seran també els camins de circulació d’un nou ordre d’idees que es faci ressò dels desigs, neguits i interessos de la classe social que es va imposant, que té més capacitat d’exercir el mecenatge, tot seguint el model italià i que, d’alguna manera, voldrà comunicar als artistes i escriptors les seves idees i els seus punts de vista
No hem de pensar només en els burgesos enriquits, nous rics del moment, que volen notorietat i prosperitat social. Hem de pensar també en tots els qui avui etiquetaríem com a professionals liberals i, molt especialment, tots aquells la professió dels quals està relacionada amb les lletres: advocats, notaris, escrivans... Els membres de la Cancelleria Reial, com ara Bernat Metge, en són el prototipus. Ells reuneixen i sumen una inquietud intel3lectual, un afany de modernitat, una visió que supera el localisme, un cercle d’amistats i relacions influents, i un grup d’amics que senten les mateixes inquietuds i amb els quals poden intercanviar-se llibres, escrits, corregir-se, fer-se suggeriments, rebre novetats, judicar la pròpia obra i la d’altri, etc.
A aquests cercles valencians, representatius de l’opulència cultural de la València del segle XV –en paraules de Joan Fuster- pertanyien autors com Jordi de Sant Jordi, Ausiàs March, Bernat Fenollar, Joanot Martorell, Jaume Roig (representant de l’escola satírica, precedent de la picaresca, que tantes concomitàncies té, en alguns aspectes, amb el Tirant) o el magnífic Joan Roís de Corella, tots ells precursors del Renaixement i dignes portaveus de l’esperit del Quatrocento a casa nostra. La literatura s’enlaira a la València del segle XV com les agulles catedralícies del gòtic i llueix tant com les façanes dels esplèndids edificis civils del moment.
Entre el llenguatge col·loquial i la “valenciana prosa”
Si hem d’assenyalar virtuts lingüístiques de l’obra de Martorell, hem de fer esment necessàriament de la riquesa i varierar, manifestades en l’abundor de refranys, la presència contínua de girs peculiars, la combinació entre l’estil directe i lindirecte, i en saborós lèxic valencià –que era l’estàndard del moment-. Les lectures que havia fet Martorell, rique si abundants, tenen un reflex evident en la llengua que fa servir, independentment de si el passatge és invenció pròpia, creació ex-novo, recreació, plagi o inspiració, més o menys modificada. La prosa de Llull, d’Eiximenis, de Metge, d’Enric de Villena, dels cronistes i, per descomptat, de Roís de Corella, tenen els seus reflexos brillants a les planes del Tirant.
Tota la crítica coincideix a assenyalar una dualitat pel que fa a la llengua del Tirant. D’una banda tenim una llengua “retoricada” de bellesa indiscutible, malgrat els seus detractors, i del tot necessària per als cavallers del segle XV, és a dir per als destinataris primerencs del Tirant. La trobem en els parlaments, “conhorts” i lamentacions, tan abundants que constitueixen al voltant de dos terços de l’obra. És una llengua erudita, plena de citacions clàssiques, d’una retòrica efectista, grandiloqüent i barroca, d’ús cortesà i “polític”. Quant a la forma presenta hipèrbatons forçats, predomini del verb al final de la frase, perífrasis artificioses i adjectius anteposats, trets la majoria dels quals assenyalava Coromines com a propis de la mà de Galba. Aquest registre culte té una forta implantació en els usos de la Cancelleria i en les aspiracions literàries dels humanistes, com ara Bernat Metge.
Per contra, en els diàlegs “a peu d’obra” entre els personatges, inclosos els de més categoria social, com l’Emperador i l’Emperadriu, trobem un estil molt viu, ple de girs i locucions locals i populars, refranys i dites (Plaerdemavida en diu tants com segle i mig més tard en dirà Sancho Panza), frases fetes, exclamacions i interjeccions que són testimoni viu de l’oralitat de la conversa espontània i que donen vivesa i frescor als personatges i, de retruc, a l’obra.
La combinació d’ambdós estils demostra la complexitat de les pretensions literàries de l’autor i és una de les característiques que trenca amb el monolitisme dels llibres de cavalleries típics. Alguns autors han remarcat la subtilitat i la vitalitat del ritme conversacional dels seus poersonatges. Aquesta dualitat d’estils, però, veurem que dóna peu a les argumentacions dels qui consideren una doble autoria de l’obra.
Les formes valencianes, com la desinència –e de la primera persona dels verbs (“jo ame”), o el sufix –ea de bellea, noblea... són presents tothora. El lèxic abunda també en arabismes, castellanisme, aragonesismes que apunten l’evolució pròpia de la llengua a la València del segle XV. També trobem nombrosos gal·licismes i italianismes relacionats amb el llenguatge especialitzat de la cavalleria.
Els eufemismes, les metàfores i els jocs de paraules són un altre ingredient de la llengua del Tirant, sobretot, en parlar de la “plaent i delitosa batalla” que no és altra que la de l’amor. El doble joc lingüístic i conceptual entre les armes i l’amor es fa intensíssim i queda reflectit en el vocabulari i les expressions, eufemístiques i de doble intenció, però tan diàfanes i clares com “l’artilleria per a conrear l’ort” “l’enamorada lança”, el “lloc vedat”, el binomi llança/escut , l’escampament dels “carmesins estrados” quan Tirant “vencé la batalla e per força d’armes entrà en lo castell” i Carmesina sofrí “la petita mort d’amor”, tot i que “armes de cavaller no fan mal a donzella”.
La impremta: un vehicle de difusió extraordinari
València ha estat el bressol de la impremta a casa nostra i va mantenir.ne la preeminència fins als segle XIX, amb nissagues d’impressors conegudes arreu, com la dels Monfort al segle XVIII. L’invent, perfeccionat per Gutemberg el 1450, arribà ben d’hora a València. Els llibres més antics impresos a València són del 1473 o 1474, encara que el primer que es conserva sigui del 1475. Entre les primeres obres impreses trobem les Obres o trobes en llaors de la Verge Maria (1474), que és el primer incunable en català i una Ethica d’Aristòtil, que és el primer incunable sortit de les premses valencianes.
La primera època de la impremta, fins al 1500, durant la qual veié la llum el Tirant, s’anomena incunable. Les obres d’aquesta època es caracteritzen perquè habitualment manquen de portada, de foliació i de colofó. Els primers impressors i tipògrafs valencians eren, lògicament, d’origen alemany: Hagenbah, Hutz, Koffamn o Spindeler, l’impressor del Tirant. Després ja apareixen noms del país, de persones que havien après tot el que calia de la nova tecnologia, que ha marcat el món del llibre i la cultura fins l’arribada de l’ordinador. Impremta, comerç de llibres, llibreria, biblioteca i bibliòfil són paraules que enllacen amb modernitat, cultura, Humanisme, Renaixement. La impremta, per damunt de tot, representa comunicació i universalitat i és el primer pas del que ja en el segle XX MacLuhan ha anomenat “l’aldea global”. El Tirant és un fill de la impremta, i el camí que va fer des que Martorell el deixà escrit i el moment en què sortí el primer exemplar imprès és un dels punts més foscos i que té més interès per als estudiosos de l’obra.
VALERIÀ C. LABARA I BALLESTER, dins Tirant lo Blanc, de Joanot Martorell, Ed. Mc Graw Hill, Barcelona 1998 (pàgs. 18 a 25)
Les dues grans novel·les cavalleresques catalanes: Tirant lo Blanc i Curial e Güelfa.
A la xarxa trobareu molta informació sobre aquestes obres. En el cas de Curial e Gúelfa, d'autor anònim, escrita probablement entre 1435 i 1456, i conservada en un únic manuscrit del segle XV, a pàgina de lletrA és interessant destacar el següent: "La novel·la es caracteritza per la seva versemblança en la descripció dels episodis cavallerescos i en l'ambientació històrica: hi ha un important esforç per reconstruir l'ambient de l'època de Pere el Gran (1276-1285) fent intervenir personatges i elements històrics amb força coherència. L'autor fa un ampli ús de les tradicions literàries romàniques (coneix Desclot, els trobadors, la narrativa cavalleresca francesa, Dante, el Decameron, les Històries Troyanes, etc. ) i de la cultura clàssica (Ovidi i Virgili). Les seves intencions són prou ambicioses com per dur-lo a copsar tradicions literàries d'arrel romànica -Lancelot, Tristany i trobadors- i local -Desclot- amb novetats -Decameron, Filocolo i Històries Troyanes- i cultura clàssica -Metamorphosis i Eneida- seguint uns patrons teòrics, proporcionats per Boccaccio i per Guido delle Colonne, que li permeten de conjuminar una ambientació realística i amorosa amb erudició, al·legories i ficcions poètiques de tipus mitològic, sempre i que es mantingui ben diferenciat el pla de les ficcions del de la realitat històrica i que l'intenció literària i el caràcter dels personatges es conformin amb una honesta exemplaritat moral."
En el cas de Tirant lo Blanc hi ha molts estudis. Es pot trobar el text sencer a la xarxa, un treball de transcripció realitzat per alumnes. La novel·la fou començada per Joanot Martorell el 1460, i la tenia molt avançada en morir el 1468; aleshores passà a mans de Martí Joan de Galba, que diuen que intervingué en els darrers capítols i la féu imprimir a València el 1490. De tota manera l'autoria és indiscutiblement de Martorell; ningú ho posa ja en dubte. Hi ha un reportatge que es va fer sobre la vida de l'autor que us pot interessar. Cliqueu aquí.
Pel que fa a l'obra és interessant d'escoltar l'entrevista a Albert Hauf, catedràtic de literatura i gran estudiós del Tirant amb motiu d'una nova edició de l'obra al 2005.
Sobre la modernitat:
Tirant lo Blanc és la primera novel·la dins de la literatura universal on apareix un heroi de ficció de "carn i ossos". És a dir, personatges quotidians, amb sentiments i defectes. L'obra és el resultat de la suma de moltes novel·les amb més o menys entitat pròpia cadascuna, vertebrades per la presència del protagonista, per una llengua comuna i per una visió totalitzadora del món. Es pot parlar, doncs, d'un cert fragmentarisme estructural que no afecta el sentit unitari de la novel·la. I, de la mateixa manera, podem parlar del trencament que el Tirant representa respecte de la narrativa anterior. En efecte, suposa l'abandó gairebé definitiu dels ideals medievals (religió i cavalleria) i l'apropiació ràpida dels ideals burgesos (plaer, raó, humor), per la qual cosa no podem considerar Tirant lo Blanc un llibre de cavalleries convencional.
Més importants que les escenes de batalles i de festes cortesanes, són les escenes de la vida diària, en les quals els protagonistes es mostren tal com són realment, despullats de tot artifici, amb tota la senzillesa i espontaneïtat de què els homes són capaços. Aquestes escenes recolzen en el sensualisme de què està impregnada l'obra, amb incursions freqüents en l'erotisme, i en l'alternança narració-diàleg, i fins i tot en algun la incursió de l'autor en primera persona que ens avança fets i ens resitua l'acció. La sensualitat i l'erotisme responen a una filosofia vitalista, molt pròpia dels nous temps (s. XV, renaixement) totalment allunyada de la immoralitat i a la condició d'adolescents i joves dels personatges principals. La narració en tercera persona i diàleg respon a la voluntat per part de l'autor de crear una atmosfera de versemblança mitjançant la rapidesa, l'expressivitat i la naturalitat. També la versemblança ens vindrà donada per les característiques generals de la novel·la cavalleresca i de les minucioses descripcions tant de les escenes de batalles, tornejos, letres de batalles, escenes cortesanes, jocs lingüístics, canvis de registre en el llenguatge depenent de la classe social a què pertanyen o en quin context es troben.
En el Tirant la cavalleria ha entrat en crisi. És evident que al segle XV encara hi ha cavallers errants, encara es fan campanyes a l'Orient, fins i tot el mateix Joanot Martorell és un cavaller i coneix molt bé els principis que regeixen aquest orde, però de l'orde com a tal només en queda l'aspecte extern, per bé que determinades conductes persisteixin com a model de conducta, i per tant, per principis no se'n pot fer burla. Així, el to solemne i oratori, llargs parlaments retòrics, lamentacions, intercanvis de preguntes i respostes, etc. que responen a l'estil de la valenciana prosa és el llenguatge d'una determinada classe social aristocràtica valenciana del s. XV (i per extensió a tot arreu) que ha entrat en crisi i que la "classe" o estatus social és més aviat una qüestió externa. Contràriament, l'ideari burgès hi és expressat en un to col·loquial, dinàmic i mordaç (ironia, comparacions...) que dóna als lectors la pauta de comportament (la psicologia) dels personatges, una psicologia molt pròpia de la novel·la moderna.
Una altra modernitat es trobaria en la figura de l'heroi ja que és molt diferent dels herois de l'epopeia medieval. Caldria destacar els seus trets més humans i quotidians en la vida i en l'amor, i fins i tot en les batalles ja que també és ferit o cau del cavall. També en el fet de pujar d'escala social, i el fet de no ser un viatge iniciàtic per trobar un guardó sinó més aviat el protagonista ha fet un viatge vital en què finalment ha retornat als orígens (la Bretanya) gràcies a Hipòlit que ha enviat els cossos dels dos amants. El mite ja està servit. El viatge vital ha acabat amb una mort perdurable i el retorn dels dos cossos dels dos amants ha servit per tancar el cicle i redimensionar l'amor després de la mort.
El final és també modern, ben lluny de la felicitat artificiosa dels contes de fades o de les proeses divines dels herois èpics: Tirant mort d'una malaltia, fita gens honorable. El seu màxim rival, Hipòlit, és l'únic que sobreviu i prospera, amb un missatge final pessimista que contrasta amb el to satíric i festiu de tota l'obra i que recorda que tots els personatges són humans i, per tant, mortals, i que la vida real no sempre és justa. La versemblança arriba aquí al seu punt més àlgid i redimensiona i humanitza la figura de l'heroi de l'epopeia medieval.
La novel·la és un gènere idealitzat per tal com s’oposa a la realitat, i aquesta és una de les claus que ens permet entendre el seu èxit com a tal. La novel·la es forjà, a l’Edat Mitjana, a partir del roman. El protagonista, a diferència de l’heroi èpic que estava lligat a un destí col·lectiu (Roland, Mio Cid) és molt més independent. El viatge, l’aventura i l’amor seran els seus ingredients principals.
La llarga tradició iniciada amb les obres narratives d’inspiració artúrica va derivar cap als llibres de cavalleries, que tingueren un èxit notable fins al segle XVII, com ho demostren les crítiques de Cervantes. El cicle del Graal o la Vulgata serà un dels més destacats conjunts d’obres d’aquest gènere. A Catalunya la matèria de Bretanya arribà d’hora, a les acaballes del segle XII, i està ben representada per obres com La faula de Guillem de Torroella (1345-1379) o el Blandín de Cornualla anònim datat entre les acaballes del segle XIII i començament del XIV. L’Amadis de Gaula o el Palmerín d’Anglaterra seran el sostre d’aquesta mena de narracions que, com les pel·lícules actuals, generaven “seqüeles”.
El llibre de cavalleries evolucionarà cap a la novel·la de cavalleries, que alahora desembocarà en la novel·la moderna. Hom coincideix a admetre una sèrie de diferències entre llibres de cavalleries que podem presentar així:
LLIBRE DE CAVALLERIES
Apareixen elements meravellosos com ara dracs, serps, nans, gegants...
.
Els personatges tenen unes qualitats i capacitats inversemblants: força descomunal, poders màgics...
La situació geogràfica és desconeguda, irreal, exòtica i llunyana
El temps és remot i l’ambient de fantasia, somni, misteri i fetilleria contribueixen a crear una situació anacrònica.
NOVEL·LES CAVALLERESQUES
Absència d'elements meravellosos
Els personatges són de mesura humana
Els espais són ceoneguts i localitzables
Els temps són pròxims, immediats
Tot plegat, fa que la novel·la cavalleresca tingui un caràcter de gran realisme o versemblança. És el primer que captiva del Tirant. La versemblança s’aconsegueix, en bona mesura, gràcies al llenguatge. La prosa cavalleresca obre un lloc important al llenguatge planer i a la parla popular i col·loquial, com la que fa servir l’emperadriu o Plaerdemavida, que utilitzen tons i expressions impensables en les corts i entre els dignataris d’un llibre de cavalleries. El llenguatge s’alimenta de la ficció literària i viceversa. Hom creu que entre els cortesans i nobles del segle XV s’endreçaven parlaments cultes i “retoricats” com si d’un joc es tractés. Això també formava part de la simbiosi entre literatura i realitat que es vivia aleshores.
El caliu del cercle valencià d’autors i escriptors
La bonança econòmica sempre comporta un esclat de les arts. Totes les arts i les lletres, com a vehicle més idoni per a la transmissió del pensament, seran també els camins de circulació d’un nou ordre d’idees que es faci ressò dels desigs, neguits i interessos de la classe social que es va imposant, que té més capacitat d’exercir el mecenatge, tot seguint el model italià i que, d’alguna manera, voldrà comunicar als artistes i escriptors les seves idees i els seus punts de vista
No hem de pensar només en els burgesos enriquits, nous rics del moment, que volen notorietat i prosperitat social. Hem de pensar també en tots els qui avui etiquetaríem com a professionals liberals i, molt especialment, tots aquells la professió dels quals està relacionada amb les lletres: advocats, notaris, escrivans... Els membres de la Cancelleria Reial, com ara Bernat Metge, en són el prototipus. Ells reuneixen i sumen una inquietud intel3lectual, un afany de modernitat, una visió que supera el localisme, un cercle d’amistats i relacions influents, i un grup d’amics que senten les mateixes inquietuds i amb els quals poden intercanviar-se llibres, escrits, corregir-se, fer-se suggeriments, rebre novetats, judicar la pròpia obra i la d’altri, etc.
A aquests cercles valencians, representatius de l’opulència cultural de la València del segle XV –en paraules de Joan Fuster- pertanyien autors com Jordi de Sant Jordi, Ausiàs March, Bernat Fenollar, Joanot Martorell, Jaume Roig (representant de l’escola satírica, precedent de la picaresca, que tantes concomitàncies té, en alguns aspectes, amb el Tirant) o el magnífic Joan Roís de Corella, tots ells precursors del Renaixement i dignes portaveus de l’esperit del Quatrocento a casa nostra. La literatura s’enlaira a la València del segle XV com les agulles catedralícies del gòtic i llueix tant com les façanes dels esplèndids edificis civils del moment.
Entre el llenguatge col·loquial i la “valenciana prosa”
Si hem d’assenyalar virtuts lingüístiques de l’obra de Martorell, hem de fer esment necessàriament de la riquesa i varierar, manifestades en l’abundor de refranys, la presència contínua de girs peculiars, la combinació entre l’estil directe i lindirecte, i en saborós lèxic valencià –que era l’estàndard del moment-. Les lectures que havia fet Martorell, rique si abundants, tenen un reflex evident en la llengua que fa servir, independentment de si el passatge és invenció pròpia, creació ex-novo, recreació, plagi o inspiració, més o menys modificada. La prosa de Llull, d’Eiximenis, de Metge, d’Enric de Villena, dels cronistes i, per descomptat, de Roís de Corella, tenen els seus reflexos brillants a les planes del Tirant.
Tota la crítica coincideix a assenyalar una dualitat pel que fa a la llengua del Tirant. D’una banda tenim una llengua “retoricada” de bellesa indiscutible, malgrat els seus detractors, i del tot necessària per als cavallers del segle XV, és a dir per als destinataris primerencs del Tirant. La trobem en els parlaments, “conhorts” i lamentacions, tan abundants que constitueixen al voltant de dos terços de l’obra. És una llengua erudita, plena de citacions clàssiques, d’una retòrica efectista, grandiloqüent i barroca, d’ús cortesà i “polític”. Quant a la forma presenta hipèrbatons forçats, predomini del verb al final de la frase, perífrasis artificioses i adjectius anteposats, trets la majoria dels quals assenyalava Coromines com a propis de la mà de Galba. Aquest registre culte té una forta implantació en els usos de la Cancelleria i en les aspiracions literàries dels humanistes, com ara Bernat Metge.
Per contra, en els diàlegs “a peu d’obra” entre els personatges, inclosos els de més categoria social, com l’Emperador i l’Emperadriu, trobem un estil molt viu, ple de girs i locucions locals i populars, refranys i dites (Plaerdemavida en diu tants com segle i mig més tard en dirà Sancho Panza), frases fetes, exclamacions i interjeccions que són testimoni viu de l’oralitat de la conversa espontània i que donen vivesa i frescor als personatges i, de retruc, a l’obra.
La combinació d’ambdós estils demostra la complexitat de les pretensions literàries de l’autor i és una de les característiques que trenca amb el monolitisme dels llibres de cavalleries típics. Alguns autors han remarcat la subtilitat i la vitalitat del ritme conversacional dels seus poersonatges. Aquesta dualitat d’estils, però, veurem que dóna peu a les argumentacions dels qui consideren una doble autoria de l’obra.
Les formes valencianes, com la desinència –e de la primera persona dels verbs (“jo ame”), o el sufix –ea de bellea, noblea... són presents tothora. El lèxic abunda també en arabismes, castellanisme, aragonesismes que apunten l’evolució pròpia de la llengua a la València del segle XV. També trobem nombrosos gal·licismes i italianismes relacionats amb el llenguatge especialitzat de la cavalleria.
Els eufemismes, les metàfores i els jocs de paraules són un altre ingredient de la llengua del Tirant, sobretot, en parlar de la “plaent i delitosa batalla” que no és altra que la de l’amor. El doble joc lingüístic i conceptual entre les armes i l’amor es fa intensíssim i queda reflectit en el vocabulari i les expressions, eufemístiques i de doble intenció, però tan diàfanes i clares com “l’artilleria per a conrear l’ort” “l’enamorada lança”, el “lloc vedat”, el binomi llança/escut , l’escampament dels “carmesins estrados” quan Tirant “vencé la batalla e per força d’armes entrà en lo castell” i Carmesina sofrí “la petita mort d’amor”, tot i que “armes de cavaller no fan mal a donzella”.
La impremta: un vehicle de difusió extraordinari
València ha estat el bressol de la impremta a casa nostra i va mantenir.ne la preeminència fins als segle XIX, amb nissagues d’impressors conegudes arreu, com la dels Monfort al segle XVIII. L’invent, perfeccionat per Gutemberg el 1450, arribà ben d’hora a València. Els llibres més antics impresos a València són del 1473 o 1474, encara que el primer que es conserva sigui del 1475. Entre les primeres obres impreses trobem les Obres o trobes en llaors de la Verge Maria (1474), que és el primer incunable en català i una Ethica d’Aristòtil, que és el primer incunable sortit de les premses valencianes.
La primera època de la impremta, fins al 1500, durant la qual veié la llum el Tirant, s’anomena incunable. Les obres d’aquesta època es caracteritzen perquè habitualment manquen de portada, de foliació i de colofó. Els primers impressors i tipògrafs valencians eren, lògicament, d’origen alemany: Hagenbah, Hutz, Koffamn o Spindeler, l’impressor del Tirant. Després ja apareixen noms del país, de persones que havien après tot el que calia de la nova tecnologia, que ha marcat el món del llibre i la cultura fins l’arribada de l’ordinador. Impremta, comerç de llibres, llibreria, biblioteca i bibliòfil són paraules que enllacen amb modernitat, cultura, Humanisme, Renaixement. La impremta, per damunt de tot, representa comunicació i universalitat i és el primer pas del que ja en el segle XX MacLuhan ha anomenat “l’aldea global”. El Tirant és un fill de la impremta, i el camí que va fer des que Martorell el deixà escrit i el moment en què sortí el primer exemplar imprès és un dels punts més foscos i que té més interès per als estudiosos de l’obra.
VALERIÀ C. LABARA I BALLESTER, dins Tirant lo Blanc, de Joanot Martorell, Ed. Mc Graw Hill, Barcelona 1998 (pàgs. 18 a 25)
Les dues grans novel·les cavalleresques catalanes: Tirant lo Blanc i Curial e Güelfa.
A la xarxa trobareu molta informació sobre aquestes obres. En el cas de Curial e Gúelfa, d'autor anònim, escrita probablement entre 1435 i 1456, i conservada en un únic manuscrit del segle XV, a pàgina de lletrA és interessant destacar el següent: "La novel·la es caracteritza per la seva versemblança en la descripció dels episodis cavallerescos i en l'ambientació històrica: hi ha un important esforç per reconstruir l'ambient de l'època de Pere el Gran (1276-1285) fent intervenir personatges i elements històrics amb força coherència. L'autor fa un ampli ús de les tradicions literàries romàniques (coneix Desclot, els trobadors, la narrativa cavalleresca francesa, Dante, el Decameron, les Històries Troyanes, etc. ) i de la cultura clàssica (Ovidi i Virgili). Les seves intencions són prou ambicioses com per dur-lo a copsar tradicions literàries d'arrel romànica -Lancelot, Tristany i trobadors- i local -Desclot- amb novetats -Decameron, Filocolo i Històries Troyanes- i cultura clàssica -Metamorphosis i Eneida- seguint uns patrons teòrics, proporcionats per Boccaccio i per Guido delle Colonne, que li permeten de conjuminar una ambientació realística i amorosa amb erudició, al·legories i ficcions poètiques de tipus mitològic, sempre i que es mantingui ben diferenciat el pla de les ficcions del de la realitat històrica i que l'intenció literària i el caràcter dels personatges es conformin amb una honesta exemplaritat moral."
En el cas de Tirant lo Blanc hi ha molts estudis. Es pot trobar el text sencer a la xarxa, un treball de transcripció realitzat per alumnes. La novel·la fou començada per Joanot Martorell el 1460, i la tenia molt avançada en morir el 1468; aleshores passà a mans de Martí Joan de Galba, que diuen que intervingué en els darrers capítols i la féu imprimir a València el 1490. De tota manera l'autoria és indiscutiblement de Martorell; ningú ho posa ja en dubte. Hi ha un reportatge que es va fer sobre la vida de l'autor que us pot interessar. Cliqueu aquí.
Pel que fa a l'obra és interessant d'escoltar l'entrevista a Albert Hauf, catedràtic de literatura i gran estudiós del Tirant amb motiu d'una nova edició de l'obra al 2005.
Sobre la modernitat:
Tirant lo Blanc és la primera novel·la dins de la literatura universal on apareix un heroi de ficció de "carn i ossos". És a dir, personatges quotidians, amb sentiments i defectes. L'obra és el resultat de la suma de moltes novel·les amb més o menys entitat pròpia cadascuna, vertebrades per la presència del protagonista, per una llengua comuna i per una visió totalitzadora del món. Es pot parlar, doncs, d'un cert fragmentarisme estructural que no afecta el sentit unitari de la novel·la. I, de la mateixa manera, podem parlar del trencament que el Tirant representa respecte de la narrativa anterior. En efecte, suposa l'abandó gairebé definitiu dels ideals medievals (religió i cavalleria) i l'apropiació ràpida dels ideals burgesos (plaer, raó, humor), per la qual cosa no podem considerar Tirant lo Blanc un llibre de cavalleries convencional.
Més importants que les escenes de batalles i de festes cortesanes, són les escenes de la vida diària, en les quals els protagonistes es mostren tal com són realment, despullats de tot artifici, amb tota la senzillesa i espontaneïtat de què els homes són capaços. Aquestes escenes recolzen en el sensualisme de què està impregnada l'obra, amb incursions freqüents en l'erotisme, i en l'alternança narració-diàleg, i fins i tot en algun la incursió de l'autor en primera persona que ens avança fets i ens resitua l'acció. La sensualitat i l'erotisme responen a una filosofia vitalista, molt pròpia dels nous temps (s. XV, renaixement) totalment allunyada de la immoralitat i a la condició d'adolescents i joves dels personatges principals. La narració en tercera persona i diàleg respon a la voluntat per part de l'autor de crear una atmosfera de versemblança mitjançant la rapidesa, l'expressivitat i la naturalitat. També la versemblança ens vindrà donada per les característiques generals de la novel·la cavalleresca i de les minucioses descripcions tant de les escenes de batalles, tornejos, letres de batalles, escenes cortesanes, jocs lingüístics, canvis de registre en el llenguatge depenent de la classe social a què pertanyen o en quin context es troben.
En el Tirant la cavalleria ha entrat en crisi. És evident que al segle XV encara hi ha cavallers errants, encara es fan campanyes a l'Orient, fins i tot el mateix Joanot Martorell és un cavaller i coneix molt bé els principis que regeixen aquest orde, però de l'orde com a tal només en queda l'aspecte extern, per bé que determinades conductes persisteixin com a model de conducta, i per tant, per principis no se'n pot fer burla. Així, el to solemne i oratori, llargs parlaments retòrics, lamentacions, intercanvis de preguntes i respostes, etc. que responen a l'estil de la valenciana prosa és el llenguatge d'una determinada classe social aristocràtica valenciana del s. XV (i per extensió a tot arreu) que ha entrat en crisi i que la "classe" o estatus social és més aviat una qüestió externa. Contràriament, l'ideari burgès hi és expressat en un to col·loquial, dinàmic i mordaç (ironia, comparacions...) que dóna als lectors la pauta de comportament (la psicologia) dels personatges, una psicologia molt pròpia de la novel·la moderna.
Una altra modernitat es trobaria en la figura de l'heroi ja que és molt diferent dels herois de l'epopeia medieval. Caldria destacar els seus trets més humans i quotidians en la vida i en l'amor, i fins i tot en les batalles ja que també és ferit o cau del cavall. També en el fet de pujar d'escala social, i el fet de no ser un viatge iniciàtic per trobar un guardó sinó més aviat el protagonista ha fet un viatge vital en què finalment ha retornat als orígens (la Bretanya) gràcies a Hipòlit que ha enviat els cossos dels dos amants. El mite ja està servit. El viatge vital ha acabat amb una mort perdurable i el retorn dels dos cossos dels dos amants ha servit per tancar el cicle i redimensionar l'amor després de la mort.
El final és també modern, ben lluny de la felicitat artificiosa dels contes de fades o de les proeses divines dels herois èpics: Tirant mort d'una malaltia, fita gens honorable. El seu màxim rival, Hipòlit, és l'únic que sobreviu i prospera, amb un missatge final pessimista que contrasta amb el to satíric i festiu de tota l'obra i que recorda que tots els personatges són humans i, per tant, mortals, i que la vida real no sempre és justa. La versemblança arriba aquí al seu punt més àlgid i redimensiona i humanitza la figura de l'heroi de l'epopeia medieval.
diumenge, 20 de novembre del 2011
Setmana literària a Gandia
Del 19 al 30 de novembre hi ha la setmana literària de Gandia. Aquest any s'ha fet un homenatge a Teodor Llorente, pare de la renaixença al País Valencià. Destaca la presentació de 'El Tirant Poliglota. 500 anys de traduccions del Tirant 1511-2011', a càrrec de Vicent Martines, director de l'institut Virtual Internacional de Traducció de la Universitat d'Alacant ( IVITRA). També es farà una lectura del Tirant lo Blanc en diverses llengües: alemany, anglès, àrab, castellà, finès, francès, grec, italià, japonès, neerlandès, polonès, rus, xinès i en braille com a mostra del projecte ' Tirant multinlingüe'.
Val a dir que fins el 4 de desembre es podrà veurea la sala Coll Alas de Gandia l’exposició itinerant 'Ausiàs March, cor salvatge' dirigida per Eduard Mira i Robert Archer, adaptada per Àlvar Garcia.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)