L'humanisme i Bernat Metge

L’HUMANISME A CATALUNYA I BERNAT METGE

Context històric

El segle XIV i part del segle XV es caracteritza dins la baixa edat mitjana com un període de crisi econòmica, política i social.

En l’aspecte econòmic s’ha de destacar una recessió produïda per molts factors. Cal assenyalar un desequilibri entre població i producció; unes males collites per culpa de pluges abundants que aquí es coneix com “l’any de la gran fam” (1347); la pandèmia anomenada pesta negra (1348-1350); la dominació de la noblesa i l’Església que ofegava econòmicament els pagesos i els convertien gairebé en esclaus al camp; a la ciutat amb una burgesia enriquida pel comerç donava feina a molts; ciutats com Barcelona, Perpinyà, València, Palma o Saragossa tenien una considerable autonomia municipal; a més de guerres, saquejos, postguerres complexes, etc.

En el terreny literari a mitjan segle XIv la literatura catalana ´s plenament medieval. Els escriptors empren la llengua com a mitjà per a defensar una visió del món cristiana: els preocupa l’ànima, la salvació eterna, la mort, es menysprea el cos, el plaer i la dona. Si s’empren els autors clàssics grecollatins és per fer-ne una interpretació allunyada del sentit original. L’estil és primitiu, poc elaborat i refinat. Un exemple seria Francesc Eiximenis.

En el terreny polític, la noblesa també va entrar en crisi per la lluita pel poder. Les guerres ho evidencien: la guerra dels Cent Anys, per exemple, la guerra entre Jaume III de Mallorca  i  Pere III el Ceremoniós (1349), les batalles d’Èpila i Mislata, la guerra dels dos peres, Pere III el Ceremoniós i Pedro I el Cruel de Castella (1356-69), l’annexió dels ducats d’Atenes i Neopàtria. Pel que fa a  l’estament eclesiàstic: l’estada al Pontificat d’Avinyó (1309-1377), el Cisma d’Occident (1378-1417) que va produir una crisi espiritual i de mentalitats que va derivar en alguns casos a moviments herètics i a la producció d’obres de caràcter científic, filosòfic i teològic, una crisi que va dividir el món catòlic entre els seguidors del papa de Roma i els partidaris del papa d’Avinyó. Aquesta crisi espiritual es veu reflectida en l’obra d’Anselm Turmeda, que critica obertament certs vicis de l’Església.

El rei Joan I, anomenat l’Aimador de la gentilesa, el Caçador, el Descurat va regnar entre 1387 i 1396. El monarca va anar abandonant les obligacions d’Estat i els burgesos de Barcelona i de València van denunciar una situació de corrupció a la cort i els seus consellers. Va morir durant una cacera, el va succeir el seu germà Martí I. La reina Maria de Luna va iniciar la regència amb un procés judicial contra els membres del consell de Joan I, que potser havien donat suport a un altre pretendent a la corona: el comte Mateu I de Foix.

El regnat de Martí I l’Humà o l’Eclesiàstic (1396-1410) es va caracteritzar per la seva inclinació cap a França i cap a Castella. Va ser un defensor del Papa Benet XII, al qual va donar suport militar, diplomàtic i refugi a Penyíscola. Se li va morir el seu fill Martí el Jove de pesta (1409) i se li va presentar el problema de successió, que va intentar resoldre amb el casament amb Margarida de Prades, però no van tenir fills. Poc abans de morir va intentar legitimar el seu nét Frederic, fill del seu fill Martí el Jove, però el rei va morir el 1410 sense haver-ho indicat en el seu testament. Aleshores es va obrir un període d’inestabilitat que va culminar amb el Compromís de Casp (1412) i que va entronitzar Ferran I d’Antequera, un Trastàmara.

Per tant, l’època en què va viure B. Metge correspon a la darrera etapa del Casal dels comtes reis de Barcelona, la dinastia catalanaaragonesa que va acabar amb Martí l’Humà.

Humanisme

Definició: és un corrent estètic i ideològic que neix a Itàlia al segle XIV que pren com a model els clàssics grecollatins i que serà el punt de partença del que es coneixerà com a Renaixement a les dues centúries següents.

Hi ha una nova concepció de la vida d’arrel antropocèntrica que deriva en una nova concepció ètica i política. També tradueixen textos grecs i llatins, tendeixen a incorporar elements de la retòrica i els recursos d’estil. De fet, a les universitats italianes hi havia els professors dels studia humanitatis que treballaven la gramàtica, la retòrica, història, filosofia, moral,...Tenien un estil elegant i clar, un estil que va tenir molts seguidors. Ara bé, es va posar de moda un preciosisme desfermat i l’ús del llatí, cosa que alguns diuen que va ser un primer símptoma de decadència lingüística.

Aquesta nova mentalitat que buscava en l’antiguitat uns mestres no sols d’estil refinat, sinó de pensament. Va aparèixer un nou model de perfecció humana més obert que valorava el present, la bellesa, l’home i la vida. Entenen la literatura com a un joc, un divertiment.

Els humanistes van conrear el llatí literari. Aquest ús va tenir una influència important en l’ús literari de les llengües vulgars, és a dir, les llengües romàniques. Autors com Dante Alieghieri  (1265-1321), Giovanni Boccaccio (1313-1375) i Francesco Petrarca (1304-1374) van ser el punt de partença d’aquest corrent i les obres dels quals van ser traduïdes a moltes llengües per part dels que avui anomenem “humanistes”.

L’humanisme a la Corona d’Aragó

A la Corona d’Aragó hi ha un humanisme incipient al voltant dels membres de la Cancelleria reial. El cos de notaris, protonotaris, secretaris, tresorers, consellers,... sabedor de les tres llengües oficials de l’estat: llatí, català i aragonès i avesat a les arts i a la traducció i instigat per monarques com Pere III, el Ceremoniós, Joan I o Martí l’Humà inicia aquest nou canvi de concepció artística cap a l’humanisme. Els lligams polítics de la confederació catalanoaragonesa amb Itàlia a través de Sicília, les relacions amb la cort pontifícial a Avinyó i amb Nàpols, conquerida per Alfons el Magnànim ho evidencien.

A la Cancelleria trobem traductors dels clàssics com Antoni Febrer, Ferrer Sayol (padrastre de Bernat Metge i traductor de De rustica de Pal·ladí)), Antoni Canals (traductor de Valeri Màxim, Sèneca), Pere Pont (tradueix Rerum senilium de Petrarca)...Van traduir Ciceró, l’Ars dictandi, Horaci, Virgili, Ovidi, Sèneca, etc. La majoria adapten la prosa dels seus escrits llatins i també catalans a l’estil de l’ars dictandi ciceronià.

Fases d’introducció de l’humanisme:

fase inicial: 1349-1369 època en què Pere III fa una remodelació de la Cancelleria reial. Va voler que els documents llatins de la Cancelleria es redactessin seguint les pautes de correcció lingüística i d’estil dels escriptors clàssics. Això farà que els escrivans llegeixin acuradament els textos clàssics i també els tradueixin. De rebot farà que el català emprat en els documents es transformi.

1a fase 1378-1416: del regnat de Joan I i Ferran I. Un escrivà de a la cancelleria, Pere de Pont, tradueix Rerum senilium de Petrarca just poc després de morir aquest autor, i en un moment en què la fama de Petrarca no s’havia estès per Europa. Els lletrats d’aquesta època no sols s’interessen per la forma clàssica sinó que procuren copsar l’ideal de vida de l’antiguitat, com Bernat metge, Antoni Canals o Felip de Malla. Però, la lírica encara està lligada a les rutines de la lírica trobadoresca. Tot i que també sorgeix una lírica més realista feta amb noves rimades o codolada de caràcter més realista i satírica, pròpia de la mentalitat burgesa. Un exemple seria Disputació d’En Buc ab son cavall, peça anònima i Medecina apropiada a tot mal, de Bernat Metge.

2a fase 1416-1458 regnat d’Alfons el Magnànim i els seus contactes amb Itàlia. Hi ha a la cort la presència dels studia humanitatis i l’exercici dels professionals de la filologia. Serien humanistes: Pere Miquel Carbonell, el Cardenal Margarit, Jeroni Pau,...

3a fase 1458-1516 de Joan II a Ferran II.

Bernat Metge  (Barcelona 1340/46-1413)

Curiositats vitals per entendre l’obra

La seva producció literària està relacionada amb la seva condició de tresorer i al fet d’estar relacionat amb la cort de la corona catalanoaragonesa. Com a curiositat dir que el seu pare, Guillem Metge, va ser apotecari reial. El seu padrastre, Ferrer Sayol, va ser l’escrivà i més tard protonotari de la reina Elionor de Sicília.

Va entrar al 1371 al servei de la casa reial com a ajudant de registre , després com a notari i en l’escrivania de la reina Elionor. Al 1375 passa a ser l’escrivà de la casa del primogènit i duc de Girona, el futur Joan I. Al 1387, una vegada coronat rei Joan I, es va veure embolicat en un judici per acusacions d’escàndol i de malversació. Al 1388 va ser processat i li va caldre recórrer a persones que el poguessin ajudar. Es creu que va ser empresonat al Castell Nou de Barcelona per funcionari corrupte, per embutxacar-se diners dels delmes, de traïció i fins i tot de la mort del monarca. Al 1390 és secretari reial. Al 1395 va viatjar a la seu papal d’Avinyó com a ambaixador extraordinari i és allí on coneix l’aragonès Juan Fernández de Heredia i llibres d’escriptors humanistes. Viatja també a la cort de Mallorca, després al Rosselló i a l’Empordà. Al 1396, i després de la mort sobtada del rei Joan I el 19 de maig en estranyes circumstàncies. Van dir que va ser com a conseqüència d’una caiguda del cavall. Tot i això, els funcionaris de la Cancelleria, entre ells Bernat metge van ser acusats d’irregularitats administratives, de malversadors i van ser jutjats i condemnats en el procés de l’any 1396. El 1399 i després de la lectura de Lo somni per part del nou rei Martí I l’Humà Bernat Metge va ser rehabilitat en el càrrec. Entre 1402 i 1410 va ser secretari de la casa reial.

Obra:

L’obra de Bernat Metge s’ha de circumscriure o entendre primer com a joc i segon com a autodefensa o justificació.

El català que emprava Bernat Metge era ric i dúctil: La seva prosa representa una renovació estilística. Empra paràgrafs llargs, sovint amb construccions llatinitzants, molts cultismes.

·        L’Ovidi enamorat

Aquest text és una obra de joventut que es va conèixer també com a La vellatona. Sembla ser que és la traducció en prosa del llibre segon d’un poema en llatí en hexamàtres titulat De vetula, falsament atribuït a Ovidi.

El tema del text és l’amor a una dona vella davant la impossibilitat d’obtenir l’amor d’una dona jove. No es tracta d’emprar la casuística de l’amor cortès, sinó més aviat són les estratègies de l’home per obtenir el favor d’una dona.

·        El sermó

Text compost per 211 versos de codolada. És una paròdia dels sermons dels predicadors, en especial els del Bisbetó medievals que es conserven en català. És una paròdia dels bons consells dels cristians, una sàtira a les dones, al matrimoni, a la moralitat,...

• Medicina apropiada a tot mal

Poema humorístic que va escriure a la presó (on va romandre del juliol de 1396 a finals de maig de 1397) donant possibles cures a mals d’amors i d’altres. Són 125 versos apariats escrits en forma d’epístola al seu amic Bernat Margarit que estava malalt.

• Llibre de Fortuna e Prudència (1381)

Està format per 1194 versos apariats, també dits noves rimades. Està escrita en primera persona. El protagonista que es troba en una situació adversa. Va ser segrestat i dut en una embarcació en alta mar cap a un illot i allí es troba amb dues figures al·legòriques, Fortuna i Prudència, amb qui posa pau.

Sembla que agafa elements de la Faula de Guillem de Torroella tals com el viatge per mar del protagonista; de l’Anticlaudiamus d’Alain de Lille la descripció de l’illot, la vegetació, la mansió, el personatge de Fortuna; de De consolatione philosophiae de Boeci la discussió amb Prudència.

Hi ha elements personals de Metge i elements d’entorn com els que situen als banquers barcelonins en un moment de quebra de les banques privades (1381-1383).

• Valter e Griselda (1388)

Traducció d’una de les epístoles de Petrarca titulada Griseldis o De insigni obedientia et fide uxoris inclosa dins el llibre Rerum senilium i que a la vegada és la traducció de la darrera novel·la del Decameró de Boccaccio.

L’obra va ser escrita en un moment en què Metge va ser acusat d’irregularitats en la seva tasca i necessita el favor d’amics i valedors. Per això escriu a la seva amiga, Isabel de Guimerà, filla del tresorer Berenguer de Relat aquesta epístola.

És una espècie de novel·leta exemplar, més aviat de caràcter medieval allunyada del to alegre i realista del Decameró

La importància del text està en el fet que Bernat Metge empra una prosa elegant, en l’admiració que sent per Petrarca

• Apologia (fragment) (1395)

Només es conserva el començament. És una imitació del Secretum de Petrarca, que és la confessió íntima d’un home modern. Escrita en primera persona, situa l’acció a Barcelona i en concret la conversa amb un amic seu. És la història d’un somni que consisteix en un diàleg en llatí que l’autor manté amb diferents personatges, a l’estil del diàleg filosòfic de Plató o de Ciceró. Va ser un precedent de Lo somni.

• Lo somni (1399)

L’objectiu és fer una defensa de les acusacions que hi ha sobre ell. Té un destinatari: Martí I, l’Humà, un rei profundament religiós, de qui vol obtenir el seu favor.

Està escrit en forma dialogada a l’estil del diàleg filosòfic platonià. Es divideix en quatre llibres. El primer llibre: Bernat Metge, essent a la presó, va tenir un somni on se li van aparèixer tres personatges, un dels quals és el rei Joan I, mort recentment i amb qui té una conversa sobre la immortalitat de l’ànima. L’autor primer mostra escepticisme ja que se li ha aparegut el mateix rei, però al final s’imposa la tradició i la fe talment com si hagués patit una conversió (de fet calia demostrar una bona actitud davant el rei Martí l’Humà ja que aquest era bon cristià). El llibre segon: Bernat Metge pregunta al rei quatre preguntes que el mateix rei va contestant. La primera pregunta quina ha estat la causa de la mort del rei? on es troba? per què se li ha aparegut a ell? qui són els dos homes que l’acompanyen? El rei li explica que es troba al purgatori pagant la seva afecció a la caça, la música i l’astrologia i que obté la salvació perquè sempre va creure en la marededéu. Se li ha aparegut perquè Déu ho ha volgut així per tal d’evitar la condemna de la seva ànima. A més, li demana que posi aquesta conversa per escrit. L’acompanyen dues figures mitològiques: Orfeu (músic) i Tirèsies (endeví) que l’acompanyen per recordar-li les seves debilitats i culpa. El llibre tercer: Orfeu per una banda i Terèsies per l’altra expliquen la seva vida. Tirèsies recrimina Bernat metge per estimar una dona que no és la seva i aprofita per fer una crítica ferotge de les dones en general. El quart llibre: Bernat Metge respon a Tirèsies i fa un elogi de les dones i en especial de les reines catalanes (Elisenda de Montcada, Lionor de Sicília, Elionor de Xipre, Sibil·la de Fortià, Violant de Bar i Maria de Luna (la reina regent durant les investigacions que van conduir el procés de 1396)). Després de discutir novament amb Tirèsies Metge va una crítica als homes. Tirèsies li aconsella que estimi només a Déu. Finalment l’autor es desperta.

Lo somni és el llibre més humanista de tots. Destaca per l’originalitat. Ara bé, cal dir que el llibre primer és el menys original beu del Corbaccio de Boccaccio i el Secretum de Petrarca d’on agafa el recurs del somni i de l’aparició d’un personatge. Les tusculanes de Ciceró constitueixen la base filosòfica. Altres fonts podrien ser el Dialogi de Sant Gregori Magne, el Summa contra gentiles de sant Tomàs, Anima rationale de Ramon Llull, De senectute de Ciciró,... El llibre segon és el més breu i el més original de tots. Apareix amb més força la intencionalitat de l’autor i es pot comprovar les referències a l’actualitat com pot ser la mort del rei Joan I, el procés i l’empresonament de Metge, el Cisma d’Occident, la creença e la Immaculada Concepció. Hi ha una cita breu del Remediis etriusque Fortunae de Petrarca. El llibre tercer no és tan original; les fonts provenen de les Metamorfosis d’Ovidi pel que fa a la vida dels dos personatge mitològics i el cant VI de l’Eneida de Virgili en la descripció de l’infern i del Corbacció en la diatriba contra les dones. El quart llibre hi ha alguna mostra d’originalitat que és quan fa un elogi de les reines catalanes i la crítica contra els homes, a mode de rèplica literària contra el Corbaccio. En l’elogi a les dones de l’antiguitat hi ha reminiscències de l’epístola vuitena del llibre XXI Familiares de Petrarca, el de De claris mulieribus de Boccaccio i exemples de Valeri Màxim.

Dins l’obra, el personatge de Bernat Metge es manifesta escèptic pel que fa a la immortalitat de l’ànima (actitud humanista), però després serà convençut pels arguments de l’esperit de Joan I i es convertirà decididament i cegament al cristianisme (actitud medieval). Però encara que Metge faci guanyar el teocentrisme sobre l’humanisme, Lo somni imita l’estil d’autors clàssics llatins (Ovidi, Ciceró…) i d’humanistes italians (Petrarca, Boccaccio), així com també n’aprofita alguns arguments.

Quant a l’estil cal destacar que empra fonts diverses i que això es tradueix en un ús de llatinismes lèxics i construccions llatinitzants (ablatius absoluts, hipèrbatons, el verb al final, absència d’articles,...), l’ús d’enumeracions , frases simètriques, diàlegs sobretot el de caràcter platonicociceronià expressat en català i no en llatí.

A tall de conclusió

Bernat Metge, Antoni Canals i Francesc Eiximenis són els autors més reeixits de la literatura catalana del segle XIV. Tot i que Metge i Canals tenen una visó diferent del món, l’un era escèptic i l’altre era creient, van compartir la seva afecció pels clàssics fent una important tasca de traducció i adaptació i aproximació dels clàssics als lectors o oïdors de l’època, un treball que va donar fruits literaris importants dins l’incipient humanisme.