Narcís Oller: un autor actual amb la seva Febre d'or

 

La novel·la de Narcís Oller   (Valls, 1846 - Barcelona, 1930) La febre d'or (1890-1892) retrata la societat catalana dels anys 1880-1891, just en el moment en què moltes persones van aconseguir un enriquiment fàcil gràcies a l’especulació borsària i la seva caiguda econòmica posterior. La febre d'or és, de fet, el període de l'auge del mercat del vi, de les indústries tèxtils i metal·lúrgiques, de les exportacions de ferrro, plom i coure que es va produir entre el 1871 i el 1885. L'autor va escriure aquest text en un moment en què era reconegut com a novel·lista i tenia certa popularitat. Segons sembla, aquesta novel·la es va publicar inicialment en tres volums el primer dels quals va haver de publicar ràpidament perquè Zolà estava a punt de publicar L'Argent i no volia que fos titllada de plagi. Oller aquí ens ensenya una Barcelona en un procés de canvi que va des de la ruralia a la industrialització, un canvi que va acompanyat de l'especulació financera; la particularitat és que ho fa a través de la història d'una família menestral que ascendeix de classe social gràcies a la borsa, l'anàlisi psicològica dels personatges evidencien una doble moral que es posa en qüestió. És una història d'anada i de tornada d'una època, molt similar a l'actual.

“La bona novel·la és sempre un bell miratge de vida real.” (N. Oller. Guspires)

“El lector entusiasta és com l’enamorat: no s’acontenta de llegir: vol posseir el llibre. El qui es dóna per satisfet llegint un exemplar emmanllevat, no em diga pas que estima l’obra. No ha passat de fer-li l’ós, de passejar-li el carrer per pur entreteniment. Compteu, doncs, amb quins ulls me miraré el galant, si el llibre és meu!”  (N. Oller. Guspires)

"Per fi, el remoreig de la plaça cresqué, es sentiren a baix els cants dels capellans, i les feixugues sabates dels cotxers dels morts arrossegant-se pel corredor del pis. En Foix, avançà, seguit del governador i mossèn Ignasi, cercant, esverat, la cara d’en Francesc entre l’atatxonada gent que els obria pas; però en arribar al rebedor hagueren de parar-se: els cotxers podien amb prou feines girar, entre la gernació, aquella caixa tan feixuga i llarga. En aquest conflicte, en embocar la sortida, l’aixecaren per carregar-se-la al cap; però el peu...pom!... topà contra la porta, i, enganxant-se la corona del capçal amb la lira del gas, hi hagué un esglai entre els que temeren que anava a caure el globus o el parafum. Tot ensems es sentiren els gemecs i plors de les senyores de la casa, que aparegueren per l’altre extrem entre veïnes i amics que no les deixaven avançar. En Foix mogué el cap amb tristesa, quan, sentint-se a dues passes del plor de la portera i de l’Úrsula, exclamà, amb veu rogallosa:

- Bé, vaja!, no ploreu, no ploreu!

El capçat del taüt, amb les violetes artificials un xic destrossades, desaparegué, a la fi, per l’ull de la porta, deixant el parafum brandant com una esquella dins els braços tremolosos de la lira.

-Semblava que no ens volia deixar –exclamà l’Úrsula entre sanglots.

Llavors, en Foix els ulls entelats, la gola nuada, reprengué el camí amb l’Eladi i els altres. La comitiva del pis, premsant-se i silenciosa, baixà darrera el dol; i quan, cantades les absoltes, aquest  traspassà el llindar i en Foix veié la placeta plena a desdir d’invitats, tot el veïnat als balcons, son landó endolat de dalt a baix darrera el cotxe de respecte, i, l’embranzida dels vuit cavalls, tremolar l’estàtua de la Fe al cim de la gran carrossa mortuòria... no pogué més, rompé el plor: la darrera frase d’en Francesc li ressonà al cor com una punyalada traïdora. Pensaments i més pensaments contradictoris l’assaltaren, sense poder pinçar-se ni un que li calmés la consciència.

-I, no obstant –exclamà entre si- (puc jurar-ho!), jo no he dut mala intenció!

Tot just devia arribar la cua dels cotxes a la pròxima església, quan en Francesc, ja revingut i ple de temors, corregué a l’alcova de sa mare.

-Me l’han robada!, me l’han robada! –exclamà, amb el major desconhort, caient aplomat damunt d’una cadira.

Sa germana, sa neboda, en bernat, li demanaren per Déu, que es tragués semblant mania del cap. “Dubtar del cor d’en Foix era injustíssim. Aquella ostentació era filla de sa generositat: no podia prendre’s com una profanació; no duia ni remotament, gota d’intenció grossera.” Ell no els escoltava ni els sentia: la gelosia de fill, sa rivalitat amb l’Eladi, reapareixien. El fèretre se li presentà de sobte pels carrers, acompanyat de tothom menys de qui havia d’anar-hi. Una punyida de consciència l’estremí de cap a peus: s’aixecà i s’eixugà les llàgrimes. ”Ell volia veure sa mare; l’havia de rebre al cementiri; no podia deixar-la enterrar sense el seu darrer adéu.”

I, tot resolt i amb espant dels presents, agafà el barret i fugí cap a la porta. Detenir-lo era inútil. En Bernat el seguí."

(N. Oller. La febre d’or,  fragment 1ª part cap. XX)

Oller més actual que mai està present en cicles literaris i exposicions, només cal fixar-se en la premsa per adonar-se'n.

La Diputació dedica el cicle literari 'Recuperem la paraula' a l'escriptor vallenc Narcís Oller

"La primera sessió de les lectures de l'obra La febre d'or es va fer a la capital de l'Alt Camp. És la vuitena edició del cicle, que enguany comptarà amb dos actes més, celebrats el 28 de novembre i l'1 de desembre".

Cal dir que aquestes sessions de difusió de l'obra de l'escriptor se sumen a l'exposició que va tenir lloc al Caixafòrum de Tarragona entre els dies 15 de setembre i el 20 de novembre, una exposició dedicada a "La febre d'or i les escenes de la nova burgesia".

"La novel·lística d'Oller transcorre durant els anys que avancen cap a una nova realitat catalana. Necessàriament, la burgesia pretengué tant imposarsen en les elits més tradicionals com, temorenca, frenar els múltiples i renovats conflictes socials. En aquest context, el paper dels professionals, que sovint miraren cap a Europa, fou determinant."

Pere Gabriel, professor de la Universitat Autònoma de Barcelona en la conferència: L'època de les novel·les de Narcís Oller i la construcció d'una Catalunya urbana i europea

"La funció i la força de la imaginació literària vuitcentista en la construcció intel·lectual de l'ordre burgès resulten decisives: en la seva dinàmica particular, la literatura catalana del moment configura un patrimoni simbòlic de llarga durada i en qualsevol cas esdevé un inequívoc document de la consciència i la voluntat del grup."

Josep M. Domingo, professor de la Universitat de Lleida en la conferència: Literatura catalana i cultura burgesa

 

"—Perquè et convencis, no et vull fer sinó una pregunta: d'on venim, nosaltres? D'Adam i Eva: no és veritat? Doncs a veure com m'expliques que d'uns mateixos pares neixin diverses castes! Això no m'ho demostrarà ningú. I (ja ho veus) jo et porto la qüestió al terreno religiós. No m'apoio en el que diguin en Pere, en Pani en Berenguera; m'apoio en la Bíblia.

—Però, fill! A què ve, ara, això?
  —Doncs vull dir que, si no hi ha sinó una casta, no hi ha sinó un sol dret: el dret de guanyar-se el pa amb les pròpies suades.

Narcís Oller, La febre d’or I, capítol XIII (1891)