Elements de context:
1. L'any 1469, Ferran, fill del rei Joan II d'Aragó i futur Ferran II, es va casar amb la seva cosina Isabel, futura Isabel I de Castella. Amb aquest matrimoni van quedar units els dos regnes peninsulars, unió que es va consolidar amb l'adveniment de la dinastia dels Habsburg en la persona de Carles V, nét de Ferran i d'Isabel. Aquesta unió, durant el matrimoni de Ferran i Isabel, els anomenats "Reis Catòlics", va tenir la forma d'una federació: cada regne conservava les seves lleis i la seva estructura política i econòmica. Malgrat això, el paper d'Aragó en aquesta federació va ser sempre secundari: primer, perquè era un regne menys poblat que Castella i, segon, perquè econòmicament, era més feble a causa d'un seguit de crisis viscudes ja des de finals del segle XIV (guerres internes, males collites, etc). A més, a partir de 1492, Castella es va enriquir gràcies al comerç amb Amèrica.
2. La cort es castellanitza, una castellanització que ja venia d’ençà Ferran d'Antequera, que pertanyia a la dinastia dels Trastàmara. Ara els nobles abandonen el Principat i se'n van a viure a la vora del rei (que té la cort a Aragó o a València, però mai més la va tenir a Barcelona). A la cort, doncs, els nobles començaran a fer servir el castellà per parlar amb la reialesa i, a poc a poc, per parlar entre ells. Molts escriptors, que necessiten el favor reial, comencen a usar el castellà en la literatura. Per tant, després amb la unió de les dues corones ens trobem que la noblesa cortesana i els funcionaris eren majoritàriament castellans, de manera que la influència castellana ja no es podia aturar.
3. Ferran II d'Aragó, després de la mort d'Isabel de Castella, contrau segones núpcies amb Germana de Foix. La nova reina d'Aragó establirà una brillant cort renaixentista a València, on s'envoltarà d'escriptors, intel·lectuals i artistes, que crearan les seves obres en castellà. Ferran II d'Aragó no aconsegueix descendència d'aquest segon matrimoni, de manera que Aragó i Castella, juntament amb els territoris mediterranis i americans passen a mans de Carles d'Habsburg, el seu nét, davant la inhabilitació per regnar de Joana, la seva mare, a causa d'una malaltia mental. Amb l'arribada de la dinastia dels Habsburg (amb Carles el centre del poder polític) la cort ja no es troba en territoris de parla catalana. Com s'ha dit abans, per un desig d'assimilar-se a la llengua de la reialesa, la noblesa de les grans ciutats, com Barcelona i València, comença a parlar en castellà, com a símbol de distinció, d'acostament al poder polític.
4. La guerra de les Germanies al País Valencià i a Mallorca (1516-1556). Cal recordar que les Germanies van ser una revolta que tingué lloc entre 1519 i 1523. Segons Piles Ros, la Germania de València no fou una revolució proletària, ja que la majoria dels agermanats tenien filiació burgesa. Els gremis valencians lluitaren contra la noblesa, la qual va ser ajudada pels seus serfs moriscos. A l’estiu de 1519, per por a la terrible pesta que assolava a València, la noblesa fuig de la ciutat. Aprofitant l’absència dels nobles i oficials reials s’armen els gremis de València pretextant la defensa del Regne contra les incursions pirates nord africanes. Formen «la Germania» i creen per a governar-la la «Junta dels Tretze». Després de moltes pressions la noblesa és recolzada pel rei, i els antiagermanats guanyen amb l’ajuda de l’exèrcit castellà. Els guanyadors eren els «mascarats», els nobles valencians lligats estretament a la Cort de Germana de Foix, una còpia de la de Carles I, i per tant, un factor de castellanització. La dura repressió contra els revolucionaris produirà la desaparició de la literatura burgesa valenciana escrita en valencià (sobretot entre els anys 1520-1530), és a dir, la literatura realista que produïa fonamentalment obres col·lectives. I, el grup aristocràtic es castellanitzarà. La repressió de la Cort de Germana de Foix i la Inquisició liquiden els sectors socials que promocionaven una cultura autòctona en valencià.
5. El regnat de Felip II va significar, des de bon començament, un tomb important en les relacions que havien mantingut la monarquia i el Principat, especialment agreujat a partir de l’esclat de les Guerres de Religió franceses i la rebel·lió dels moriscos de Granada. Durant les Corts de 1563-1564, les primeres que Felip II va convocar com a rei a Catalunya, hi va haver enfrontaments entre grups partidaris de la política del rei i grups contraris. Felip II no va respectar les lleis catalanes amb la lluita contra el bandolerisme com a pretext, i va ordenar detenir els diputats de la Diputació del General el 1569 per haver-se negat a pagar l’excusat, un impost atorgat pel papa a la monarquia hispànica i amb el qual el rei buscava obtenir recursos econòmics per finançar la seva política imperial.
6. A mesura que avança el segle XVI els països de llengua catalana van perdent contacte entre ells. A cada zona la llengua rep un nom divers: català a Catalunya, valencià al País Valencià, mallorquí, menorquí o eivissenc a les Illes… Aquesta fragmentació es detecta fins i tot en l’àmbit politicosocial i econòmic. En aquest mateix sentit, els escriptors catalans, valencians i mallorquins van perdent la tradició literària que necessitaven, si volien continuar la tasca en la seva pròpia llengua. Són molt pocs els literats del segles XVI al XVIII que tenen consciència lingüística. Al final del segle XV, i a València, ja podem trobar autors que redacten en castellà de manera experimental. Al segle XVI, pràcticament tots els autors que trobem a Catalunya i a València ja són bilingües. Al segle XVII, la llengua autòctona sol aparèixer en clar desavantatge. Al segle XVIII, perseguida des de les instàncies del poder, l’ús culte del català es redueix sovint a la simple anècdota.
7. Una determinada interpretació de l'humanisme duu a una pèrdua de prestigi de la llengua catalana (llengua vulgar) enfront de la llatina (llengua dels grans clàssics). Així, mentre uns abandonen el català en benefici del castellà, d'altres el substitueixen pel llatí. Els autors cultes del temps, que podrien aixecar la literatura a l'alçada de la bona època, es popularitzaren massa: no creuen en la llengua més que com a vehicle d'una cultura popular.
8. Els moriscos constituïren al llarg del segle XVI una veritable preocupació per als governants, perquè mentre el poble els mirava amb hostilitat per motius religiosos i econòmics, la noblesa els defenia perquè, com a vassalls, contribuïen a enriquir-la, i combateren al seu costat en la guerra de la Germania. El problema acabà quan el 22 de setembre de 1609 tingué lloc el decret d’expulsió dels o valencians, dictat per Felip III, determinant-se ports i platges destinades al seu embarcament, com per exemple: València, Alacant, Dénia, Vinaròs... Van ser expulsades 150.000 persones. Van quedar 500 pobles buits i es van repoblar primerament per gent cristiana de les poblacions veïnes. El 1638 encara quedaven 205 poblacions buides. En aquests casos la repoblació va ser lenta i van venir immigrants de Catalunya, el Pirineu, Aragó, etc. Les comarques de Dénia, Pego i La Marina foren repoblades principalment per mallorquins.
9. Al segle XVI, la Contrareforma, nascuda del Concili de Trento, va suposar als territoris de l’Imperi espanyol la recuperació de la influència i el poder de l’Església Catòlica, després de l’aparició del moviment de la Reforma religiosa i de les ideologies nascudes durant el període del Renaixement (erasmisme, per exemple). La Contrareforma suposarà un canvi de model social i de pensament. El Tribunal de la Inquisició no només perseguirà els conversos judaïtzants (persones descendents de jueus que s’havien convertit al Cristianisme però que seguien practicant en secret la religió dels seus avantpassats), sinó també a tots aquells que seguien els diferents moviments religiosos reformistes, que l’Església Catòlica considerava heretges. De fet, va perseguir totes les manifestacions religioses o ideològiques (l’humanisme) que no s’ajustaven al que marcava l’Església (per exemple, el moviment dels “il·luminats”), així com qualsevol intent de progrés científic que es considerés contrari al que deia la religió. La Contrareforma afavoreix que durant el període barroc la religió torni a ocupar un primeríssim lloc en les manifestacions artístiques de la societat espanyola.
10. La guerra dels Segadors al Principat (1640-1659). El comte-duc d’Olivares va proposar la creació de la “Unión de Armas” l’any 1632. Segons aquest projecte del valido, els diferents territoris que formaven l’Imperi havien de crear una reserva comuna de 140.000 homes, de manera que cada territori proporcionés i mantigués un nombre fix de soldats segons les seves possibilitats, que s’establien segons les estimacions de població de cada zona. Catalunya, segons aquest sistema de quotes, havia de proporcionar 16.000 homes. La negativa de les institucions catalanes a acceptar aquesta demanda va donar lloc a la crisi que esclataria l’any 1640. El resultat va ser que el Rosselló, Cerdanya, Conflent i Vallespir van passar a França per raó del Tractat dels Pirineus (1659). I aleshores comencen les prohibicions contra la llengua catalana: 1654 expulsió d’eclesiàstics catalans i imposició de capellans francesos; 1677 prohibició de predicar en català a la catedral de Perpinyà; 1682 s’exigeix a la població que se sàpiga el francès per obtenir un càrrec públic i universitari; 1700 edicte de Lluís XIV que obliga que els jutges, magistrats, notaris,... a redactar tota la documentació exclusivament en francès i usar-lo oralment en les declaracions.
11. La Guerra de Successió: Carles II, últim rei de la dinastia dels Habsburg, mor l'any 1700 sense descendència. A partir d'aquest moment s'obre una crisi dinàstica (lluita per la corona), que va desembocà en l'anomenada Guerra de Successió (1701-1714), en la qual s'enfrontaren els partidaris dels dos candidats a ocupar el tron d'Espanya: Felip d'Anjou, nét del rei de França Lluís XIV, els partidaris del qual rebien el nom de "botiflers", i Carles III, de la branca austríaca de la dinastia Habsburg, els partidaris del qual eren anomenats "vigatans" a Catalunya i “maulets” al País Valencià. Catalunya, de manera gairebé majoritària, es va posar al costat de l'arxiduc austríac, per raons polítiques. Amb tot, un sector de la noblesa catalana es va donar suport al bàndol francès. Un fet que va a marcar tant aquest segle com la posterior història va ser la Batalla d’Almansa (25 d’abril de 1707). L’acció bèl·lica es va desenvolupar entre les tropes de Felip de Borbó, comandades pel duc de Berwick, i les de l’arxiduc Carles d’Àustria, al front de les quals hi havia el marqués das Minas i Lord Galway. La participació valenciana fou parcial i desorganitzada, prenent part en companyia de les tropes de l’arxiduc. La batalla va ser guanyada per Felip d’Anjou, per bé que les ciutats de Xàtiva, Dénia i Alacant es van resistir. Després de 13 anys de guerra, la caiguda de la ciutat de Barcelona en mans de l'exèrcit francès significa la victòria de Felip d'Anjou, que es convertirà en Felip V, el primer rei de la dinastia Borbó al que entenem avui com a Espanya. Felip V, ressentit amb els catalans per la seva adhesió al bàndol austríac, va promulgar el Decret de Nova Planta, en el qual s'abolien totes les institucions pròpies de la Corona d'Aragó i, per primera vegada, es prohibí l'ús públic i oficial de la llengua catalana.
12. El Decret de Nova Planta: el 1707 al País Valencià, el 1715 a Mallorca (Menorca, no perquè estava sota domini anglès) i el 1716 al Principat de Catalunya. Tampoc va afectar a la Catalunya Nord perquè aquest territori ja formava part políticament i administrativament de França.
La literatura catalana dels segles XVI-XVII-XVIII (INTRODUCCIÓ)
Qüestió de terminologia
Durant aquests tres segles la literatura culta catalana segueix els corrents estètics dominants per bé que l’obra dels escriptors no té la transcendència que va tenir durant l’edat mitjana.
Els homes de la Renaixença van encunyar el terme “decadència” dins el seu programari ideològic i estètic en contraposició al que ells auguraven un període d’esplendor literària que ells, a més, potenciarien.
El terme “decadència” ha aparegut en molts manuals de literatura. Ara bé, el terme és tendenciós i ple de prejudicis. Els estudis[1] de Martí de Riquer, de Joan Fuster, Joaquim Molas, Albert Rossich, Eulàlia Duran, Carmina Ribés,... així ho evidencien i prefereixen posar el nom dels corrents Renaixement, Barroc i Neoclassicisme, que ja situen tota literatura en el que s’entén per edat moderna. El terme de literatura catalana moderna (aplicat a la literatura dels segles XVI, XVII i XVIII i del primer terç del segle XIX) té poca tradició, però sembla el terme més adient per a designar aquest llarg període.
Al llarg d’aquests segles la literatura catalana percebrà els diferents corrents estètics i els farà seus en major o menor mesura en funció dels llocs on es desenvolupi la vida d’aquests escriptors. La tradició medieval pesarà sobretot al segle XVI que conviurà amb el corrent renaixentista. L’ús de produccions en llengua catalana també conviurà amb les produccions escrites en castellà i llatí. Alguns escriptors cortesans senten fascinació per la literatura escrita en castellà, un exemple seria Joan Boscà. A més, es potencia la impressió de textos escrits en castellà, per bé que també es reediten els poemes d’Ausiàs March (al 1531, 1543, 1545 i 1580). Fins i tot l’edició del 1539 va acompanyada de la traducció en castellà. Pere Antoni Beuter, l’editor, al 1531 havia declarat que no volia fer com “ criat en la pàtria que.s diu limosina, no vol aquest llibre mudar son llenguatge”.
Trobem també autors dins literatura erudita i científica, la historiografia i la literatura moral i didàctica. La Història de València de Pere Antoni Beuter o els sermons de Gaspar Blai Arbuxech ens poden servir d'exemple pel seu innegable mèrit literari, com l'obra jurídica de Joan Pere Fontanella, la filològica de Gregori Mayans i la d'historiador de la literatura de Joan Andrés -en llatí, castellà i italià, respectivament- són testimoni d'un extraordinari nivell científic.
Les circumstàncies històriques faran que els autors tendeixin a introduir castellanismes en els seus textos i a alguns a canviar totalment de llengua. No obstant això, se segueixen estils i modes que culminaran en produccions diverses a tenir en compte per tal d’analitzar cada corrent estètic.
[1] Martí de Riquer, Humanisme i decadència en les lletres catalanes, «Revista de Catalunya», XIV (1934), 249-264 ; Jordi Rubió i Balaguer, Humanisme i decadència, «Revista de Catalunya», XV (1934), 470-483; Manuel Sanchis Guarner, Els valencians i la llengua autòctona durant els segles XVI, XVII i XVIII (València, 1963); Joan Fuster, Nosaltres, els valencians (València, 1962); íd ., La Decadència al País Valencià (València, 1977); Jaume Vicens i Vives, Noticia de Catalunya (Barcelona, 1954); Joaquim Molas, La cultura catalana a l'Europa cinccentista, «Serra d'Or», abril 1965, 57-59 ; Antoni Comas, La Decadència (Barcelona, 1978).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada