La literatura barroca catalana s. XVII-XVIII

EL BARROC DINS LA LITERATURA CATALANA


El Barroc, com a etapa històrica, s’inicia al segle XVII i s’allarga fins ben entrat el segle XVIII. Durant aquest període, l’estat espanyol està governat per una monarquia absoluta, la dels Àustries, que potencia l’ús de la llengua castellana en tot el territori. En conseqüència, la literatura catalana queda relegada a la producció oral i manuscrita.

Aquest corrent afavoreix una sèrie d'autors que revelen unes mateixes influències (Garcilaso de la Vega, Luis de Góngora, Francisco Quevedo, Calderón de la Barca, Gracián, etc), però que actuaren sense gaire relació els uns amb els altres. A Catalunya, la producció es veurà molt condicionada pel ressò de l'èxit del barroc castellà, el segle d’or d’aquesta literatura. La influència dels principals temes i autors es notà especialment en el vocabulari i la sintaxi de la poesia i el teatre. Francesc Vicenç Garcia fou l'únic que aconseguí de formar una escola, el vallfogonisme, que l'imità en aquells aspectes més secundaris i que s'allargassà fins ben entrat el s. XIX. Francesc Fontanella i el seu grup, tanmateix, foren els primers que es proposaren, d'una manera conscient i organitzada, de crear una literatura nova segons els models europeus vigents, que recollia l'eufòria política de la guerra contra Castella i que fracassà amb la derrota dels exèrcits catalans. Al Principat coincideix amb la Guerra dels Segadors i els desequilibris econòmics i socials que van provocar el bandolerisme.

La bellesa clàssica deixa de ser suficient com a font de felicitat i l'optimisme dóna pas al desencís i a l'escepticisme. S'imposa el retrat de la vida immediata, amb la qual cosa es produí una irrupció del vitalisme: la força serà preferida a la bellesa.

Des del punt de vista artístic, el barroc conrearà una estètica basada en l'excés i l'engany als sentits, que podem concretar en els següents punts:

·    Joc constant entre realitat i aparença, bellesa i lletjor, la veritat i la mentida.
·    Exageració que porta a la manca d'harmonia i al desequilibri. Art recarregat excessiu, ric, ampul·lós.
·    Recerca constant de l'efecte sorprenent.
·    Desengany i pessimisme.
·    Idea del món com un lloc on triomfen la vanitat, les falses aparences i l’engany.
·    L'Art esdevé una paròdia de la realitat, un plagi.
·    Art intel·lectualitzat contrastat amb la sàtira mordaç.

Els temes propis de l’art i la literatura del Barroc són:

·    La variabilitat de la fortuna.
·    El món com un teatre.
·    La vida com un somni.
·    La Mort .
·    La fugacitat de la vida.


Estilísticament l’escriptor barroc es llançà d'una manera deliberada a l'explotació dels recursos de la retòrica, de la sintaxi, de la versificació, a utilitzar sense mesura tots els recursos del seu art, cosa que generarà una obscuritat conceptual. Les circumstàncies que comportaren l'aparició del barroc català foren semblants a les del castellà, però hi incidiren, a més, unes condicions històriques pròpies i una de les crisis més agudes que ha sofert mai la cultura del país.

El Barroc es va desenvolupar en un moment de crisi en totes les arts, des de la literatura fins a la música, passant per la pintura. El resultat va ser un art carregat, aparent, ple de figures retòriques, ple de contrastos que volen amagar una realitat ja sigui idealitzant-la o caricaturitzant-la.


POESIA BARROCA CULTA CATALANA

En la temàtica de la poesia barroca destaca l’actitud de desengany i frustració a causa de la crisi social; la mort, el plaer i la voluntat ascètica, la caricatura tragicoburlesca i el pessimisme polític. S’utilitzen els recursos de l’artificiositat, el contrast entre dos conceptes oposats, la deformació de la realitat, abundància de cultismes i castellanismes i l’ús de moltes figures retòriques. Busquen l’evasió a través de l’obra, cosa que implica l’artificiositat, el recargolament i el recarregament. Transforma la realitat a través de l’artifici i l’ornamentació per impressionar.

La poesia barroca al Principat és influenciada pels models espanyols (especialment Gòngora i l'escola culterana) i es caracteritza:

Mètrica: Ús del sonet i el decasíl·lab italià sense cesura. S'incorporen estrofes castellanes com les quintilles, les octaves, les silves, les dècimes i el romanç.

Retòrica: Ús i abús de les figures retòriques en un exercici de virtuosisme (hipèrbole, antítesi, paradoxa, hipèrbaton, perífrasi, metàfora mitològica i floral,...).

Lingüística: Castellanismes lèxics i sintàctics, entesos com ennoblidors, ja que la llengua catalana era considerada massa senzilla.

Temes:
·    pas del temps (tempus fugit) com a destructor de la bellesa i la mort. Caràcter efímer del plaer.
·    aprofita el temps (carpe diem)
·    dualitat entre la fugacitat del plaer i la voluntat ascètica
·    la caricatura burlesca de l’existència
·    crítica de vicis de l’ésser humà i descripció dels elements que degeneren l’espècie humana.
·    visió desenganyada del món que deriva cap a actituds del tipus: frivolitat, pessimisme, desengany, misticisme, desesperació, cinisme, desencís, disconformitat individual,...

Recursos:
·    artificiositat
·    contrast de conceptes
·    clarobscur
·    il·lusions òptiques, jocs visuals
·    deformació de la realitat
·    sàtira corrossiva
·    elogi desmesurat
·    joc, paròdia
·    cultismes i castellanismes
·    figures retòriques: hipèrbaton, anàfora, personificació, metàfora,...

Autors:

Francesc Vicent Garcia (conegut com a rector de Vallfogona)
Francesc Fontanella i Garraver
Agustí Eura
Francesc Tagell, Poema anafòric

A València i a les Illes no segueixen els models barrocs més aviat segueixen la tradició de poesia satírica i popular tant en català com en castellà. En aquesta trobem una poesia efímera amb elements còmics.

(Fragment)

Tres coses són les que maten: la guerra, la pesta y fam; y qualsevol que encontra mal chich y gran arrebaten. O[h], quants castells vivents baten! Quin reparo [h]y [h]a de [h]aversi enuchat Déu verdader està contra tanta ofensa? Que sia nostra defensa y muralla sanct Xavier! Si la pesta és centella,que a la planta que està tendra la deixa feta una cendra la que avans se veu tan bella, vinga, puix, la maravella, bon ànimo!, no et espantes, puix que Xavier n’[h]a fet tant es en lo món, en tant de lloch, apagant aqueste foch per fer aygua d’estes plantes. De llàgrimes fet un bañy tota la gent està plena, quan<t> se veu en tan gran pena del contagi el machor dañy: el fill al pare és estrany. En tal temps, qui no se aterra! que si una vegada aferra com ell en ningú té lley en cara que sia el rey està al punt un tros de terra. D’esta serà mortal plaga tota ponçoña y verí, sanct Xavier és metge, sí, medicina y la triaga:és riu que esta flama apaga, fre de la pesta atrevida, y el dolent quan<t> trist lo crida és forçós tinga en ell fort, puix dant vida a tant de morta la mort mata ell, que és vida. Anònim (Sacro monte parnaso/1687, 203-204)       


TEATRE BARROC

La marginació de l'ús del català en l'àmbit públic deixa espai perquè arribin amb assiduïtat a Catalunya companyies ambulants castellanes i italianes, sobretot les de commedia dell’arte. Aquestes produeixen espectacles comercials de repertori variat, dirigits a un públic ampli, amb temàtica profana i escrits per autors professionals.

El teatre barroc sorgeix de la fusió de les tres pràctiques escèniques que es donen al Renaixement: el teatre cortesà, el populista i l’erudit. Aquesta fusió adoptarà en aquest període dues expressions diferents: la religiosa i la profana.

Teatre profà

La comèdia burlesa en llengua catalana fa una paròdia de les comèdies barroques castellanes. Es burla dels tòpics, els personatges nobles i els recursos de la comedia nueva que va promoure Lope de Vega al tractat Arte nuevo de hacer comedias en este tiempo (1609); els personatges actuen d'una manera inesperada pel públic, utilitzen un llenguatge groller, jocs de paraules que creen situacions ridícules; no falten les descripcions escatològiques i grotesques ni els dobles sentits obscens. Alguns textos representatius són:

·    La gala està en son punt (1625), d'autor anònim
·    La infanta Tellina i el rei Matarot del frare Francesc Mulet.   
·    Los amors de Melisenda del frare  Francesc Mulet. 


Ara bé, la figura més representativa del teatre en llengua catalana és Francesc Fontanella, un cas clar d’autor que vol incorporar a la seva obra els corrents dramàtics europeus, que coneix gràcies als seus viatges per França i Alemanya. El seu objectiu és renovar i actualitzar el teatre culte en català, partint de l’activitat joglaresca i el teatre humanístic en llatí. Practica un teatre profà, però amb un cert component religiós. Les seves dues obres teatrals més importants són Tragicomèdia pastoral d’Amor, firmesa i porfia, de 1642, i Lo desengany de 1651. Les dues de caràcter al·legòric i amb elements pastorils van ser concebudes per ser representades en una casa particular de persones adinerades. Cal ressaltar que a la primera obra fa una defensa de la llengua i d’alguna manera vol contribuir a la “il·lustració”.

Un altre tipus de teatre que apareix a Barcelona durant la Guerra dels Segadors és el de propaganda bèl·lica. Quant a la forma, és més senzill, però és molt significatiu políticament i socialment. Els dos exemples més importants són: La famosa comedia de la entrada del Marqués de los Vélez en Cataluña, rota de las tropas castellanas y asalto de Montjuich i l’Entremés de los labradores y soldados castellanos con un baile al uso de Catalunya.

La famosa comèdia de la Gala està en son punt, escrita a Catalunya el 1630, és la primera comèdia burlesca de tot el territori peninsular. Es tracta d’una obra anònima en vers, dividida en tres actes. La comèdia burlesca és un subgènere dramàtic la finalitat del qual és provocar el riure mitjançant la paròdia o la imitació, degradant i desmitificant temes, personatges, valors i situacions típics de la comedia nueva. A través del disbarat, a més, es perd qualsevol estructura lògica que puguin tenir aquestes peces, més breus que les comèdies convencionals. Generalment es representen el dimarts de Carnestoltes o el dia de Sant Joan, quan, segons indica la tradició, és permès de dir i fer totes aquelles coses prohibides durant la resta de l’any.

Teatre religiós

Les principals manifestacions de teatre religiós de l’època consisteixen en representacions sense ànim de lucre, lligades a les ocasions festives i on s’utilitza majoritàriament la llengua catalana. Els impulsors de la Contrareforma, vinculats a la monarquia absoluta dels Àustries, intenten impedir aquestes manifestacions amb la voluntat de fer desaparèixer qualsevol mostra de teatre en català. A Catalunya, però, es continuen representant passions, un fet excepcional dins el teatre europeu. Al llarg del segle XVII les representacions religioses tendeixen a adoptar l’estructura típica de les peces barroques, però les passions, fortament arrelades a la tradició, es resisteixen a aquests canvis.

Les comèdies de sants són un altre exemple de teatre religiós. En aquest subgènere destaca la figura de Francesc Vicent Garcia, el rector de Vallfogona de Riucorb, autor fonamental del barroc català. L’any 1617 estrena a l’església parroquial de la seva localitat amb motiu de la inauguració de la capella dedicada a santa Bàrbara La comèdia famosa de la gloriosa verge i màrtir santa Bàrbara, que inclou un dels primers i més àgils entremesos d’enamorats que es conserven en llengua catalana. Coneixedor de la poesia i el teatre barroc, el rector de Vallfogona escriu la peça ajustant-se al model de la comedia nueva. Aquesta és considerada la primera comèdia barroca en català, tot i que el seu tema és la dramatització de la vida d'una santa.

PROSA BARROCA

En aquest context trobem: 1r. una continuació de la producció d’obres historiogràfiques; 2n després de la Contrareforma catòlica hi ha una proliferació de sermons adaptats als cànons retòrics de l’època; 3r la consciència individual que havia sorgit al renaixement es veu en les autobiografies i els dietaris.

Dins la prosa barroca trobem alguns autors com:

Joaquím Setantí i Alzina Setantí com a compilador i moralista amb els Frutos de (la) Historia (1590-1610)

Jeroni Pujades (Barcelona 1568-Castelló d’Empúries 1635) va ser un historiador, jurista i escriptor (dietarista i poeta) molt destacat en els primers temps del Barroc català. Va escriure La Crònica Universal del Principat de Catalunya (1609). D’altra banda, en aquest proemi trobem una reflexió de Pujades que esdevindrà un tòpic en les obres d’història escrites en la Catalunya del Barroc. L’autor es dol que els catalans no cultivin la història de la seva pàtria, i que prenguin com a vàlides les històries escrites per autors d’altres pobles: “Los latins, alemanys, francesos, grechs, castellans, aragonesos y valencians celebran los seus coronistas, y los cathalans ab tanta benevolència ademeten aIs uns y als altres y honrran als forasters”.

Josep Romaguera combina diversos gèneres literaris a L’Ateneo de grandesa (1681). Conté 14 reflexions de caràcter filosòfic i moral, anomenades eminències. Una eminència seguia una estructura complexa. Comença amb un aforisme, segueix un comentari en prosa sobre aquest principi i acaba amb una glossa i un emblema (un tipus de poema que pren el tema d’inspiració d’un dibuix o d’un gravat). La reflexió filosòfica i la glossa són exemples del conceptisme barroc.

Com a curiositat fixeu-vos en aquesta relació de títols i de temes tractats, així com també la llengua emprada i vosaltres mateixos feu la valoració:

La historiografia catalana en el segle del Barroc (1585-1709)

1638- Felip Vinyes, Discurso en justificación de los procedimientos hechos en la villa de Mataró
1640- Gaspar Sala, Proclamación Católica a la Majestad Piadosa de Filipe el Grande
1640- Francesc Martí Viladamor, Noticia Universal de Cataluña
1640- Gaspar Sala, Epítome de los principios y progresos de la guerra de Cataluña
1640- Gaspar Sala, Secrets públics. Pedra de toc de les intencions de l’enemic, i llum de la veritat
1641- Francesc Martí Viladamor, Cataluña en Francia, Castilla sin Cataluña, y Francia contra Castilla. Panegírico glorioso al christianíssimo monarca Luis XIII
1641- Josep Sarroca, Política del comte d’Olivares. Contrapolítica de Cathaluña y Barcelona. Contraverí al verí que perdia lo Principat català
1641- Gaspar Sala, Lágrimas catalanas al entierro, y obsequias del Illustre Diputado Eclesiástico de Cataluña Pablo Claris
1641- Francesc Fontanella, Occident, eclipse, obscuredat, funeral. Aurora, claredat. Belleza, gloriosa, al sol, lluna y estela radiant de la esfera, del epicicle, del firmament de Cathalunya. Panegírica alabança (...) de (...) Pau Claris
1641- Josep Font, Catalana Justicia contra las Castellanas Armas
1642- José Pellicer de Ossau y Tovar, Idea del principado de Cataluña
1642- Francesc Barra, Breu tractat d’artilleria
1642- Francesc de Montcada, Vida de Annizio Manlio Torquato Severino Boeçio
1642-1643- Francesc Fontanella, Tragicomèdia d’Amor, Firmesa i Porfia
1643- Francisco Fornés, La Catalana Verdad contra la Emulación
1643- Josep Doms i Figueres, Orde de batalla
1643- Fr. Josep de Jesús Maria, Sermó predicat en lo aniversari (...) per les ànimes (...) d’aquells que en armes, lletres, virtut i zel de la pàtria foren exemple d’estranyes nacions...
1644- Joan Pau Xammar, Civilis doctrina de antiquitate et religione regimine, privilegiis et praeheminentiis inclitae civitatis Barcinonae
1644- Josep Elies Estrugós, Fènix català
1646- Alexandre Ros, Cataluña desengañada
1646- Gabriel Rius, Cristal de la verdad, espejo de Cataluña
1646- Narcís Peralta, De la potestat secular en los eclesiàstics
1657-Narcís Camós, Jardín de María
1657- Francesc Carreres, De vario omnique falsae astrologiae conceptu
1664- Joan Alòs, Pharmacomedica dissertatio
1666- Francesc Marés, Història de la sagrada imatge de Nostra Senyora de Núria
1666- Joan Alòs, Pharmacopea catalana
1668- Josep Blanc, Matalàs de tota llana; Pancàrdia poètica
1671- Jeroni de Real, Quatro assumptos que discurren, el cielo en la tierra, delectación provechosa, educación humana y república perfecta
1673- Magí Cases, Desenganys de l’Apocalipsis
1674- Domènec de Moradell, Compendio de los preludios del arte militar
1676- Joan Gaspar Roig i Jalpí, Apología por la entrada de Carlos el Magno en Cataluña
1676- Llorenç Cendrós, Gramàtica cathalana breu y clar
1677- Jeroni Cortada, Breve bosquejo y epítome de las glorias de Carlos II por haber cedido el
Gobierno a su hermano don Juan de Austria
1677- Serapí Berart, Segunda parte de las fiestas que hizo Barcelona en significación del jubilo que tiene por haber llamado el rey N. Sr. D. Carlos II al Srmo. Señor don Juan de Austria  para primer ministro de su gobierno
1678- Joan Gaspar Roig i Jalpí, Epítome histórico de la ciudad de Gerona
1678- Esteve de Corbera, Cataluña Illustrada
1678- Jacint Andreu, Practicae gotholaunorum pro curandis humani corporis morbis
1678- Antoni Genover, Sensus erasmiani
1680- Joan Alemany, Lunari o repertori del temps compost
1681- Josep Romaguera, Atheneo de grandesa sobre eminencias cultas, catalana facúndia, ab emblemas il·lustrada
1681- Joan Lacavalleria, Bibliotheca Musarum sive Phrasium poeticarum epithetorum, synonymorumque cum interpretatione hispana thesaurus
1683- Narcís Feliu de la Penya i Martí Piles, Fénix de Cataluña
1684- Antoni Vilaplana, De brachio militari et pristina nobilitate gotholonorum
1685- Manuel Marcillo, Crisi de Cataluña, hecha por las naciones estrangeras
1686- Josep Romaguera, Panegyrico en accion de gracias a la Divina Magestad, por el singular fauor de auer restituìdo à la perfecta salud à Nuestro Catolico Monarca Carlos II (que Dios guarde)
1688- Pierre de Marca, Marca Hispanica sive limes hispanicus
1690- Joan Baptista Coratjà, Avisos del Parnaso
1694- Baltasar Sayol, Grandezas del Real Monasterio de Poblet
1696- Joan Lacavalleria, Gazophylacium Catalano-Latinum
1698- Josep Conrad, Tratado fácil para componer versos castellanos
1699- Josep Plens, Catecisme pastoral de plàtiques doctrinals i espirituals per tots los diumenges de l’any
1701- Acadèmia dels Desconfiats, Nenias Reales y lágrimas obsequiosas que a la immortal memoria del gran Carlos II...
1701- Joan Àngel Serra, Llibre dels miracles de Nostra Senyora del Carme



A tall de cloenda, cal dir que des del s. XVI fins al XIX, a més, les masses populars crearen una poesia i una narrativa de factura més aviat tosca però sovint plena de vivesa i colorit. La part més interessant era divulgada per via oral i no fou publicada fins al s XIX (Pau Piferrer, Manuel Milà i Fontanals, Marià Aguiló); la part més circumstancial, en canvi, era divulgada a través de la lletra impresa i assolia tiratges prou importants (romanços, col.loquis, relacions de fets històrics o de costums, etc). Cal destacar, entre d'altres, l'anònima cançó del Comte Arnau, que a partir del romanticisme fou objecte de constants reelaboracions per part de la poesia culta (Joan Maragall, Josep M. de Sagarra, etc), i una narració també anònima, el Viatge a l'Infern d'en Pere Porter, que insisteix en determinats models medievals. Els cançoners musicals o de poesia popular del s XVI, com el dels ducs de Calàbria o el Flor d'enamorats, contenen algunes de les mostres líriques més pures de l'època. Paral.lelament, les masses populars crearen un teatre que, si en el camp religiós es limità a reproduir els models més típics de l'edat mitjana (danses de la mort, peces relatives als cicles de Nadal i de la Passió, Misteri d'Elx, vides de sants, etc), consolidava, en el profà, el sainet de costums i, ja al s XIX, adaptava a les necessitats locals el teatre polític sorgit arran de la Revolució Francesa. Josep Robrenyo i Francesc Renart i Arús en són els autors més significatius.


TEXTOS ESCOLLITS


Ton aire i ton donaire és tan estrany
que no hi ha en aquest lloc home de seny
que a amar ta bizarria no s’empeny,
a bé que tots s’empenyen per son dany;

perquè tos ulls, fent ganyes, amb engany
atrauen als qui tracten amb desdeny,
i, sent més blanca i freda que Montseny,
per caçar los pastors tens un parany.

No és molt que a mi em caçasses amb tal giny,
que, si mir ta bellesa, prop o lluny,
la veig més cotoneta que un codony.

Mon cor, sens llibertat, de dol se tiny,
i unes llàgrimes llança com lo puny
si no vols dar-me un consonant en “ony”. F. V Garcia

A UNA HERMOSA DAMA DE CABELL NEGRE, QUE ES PENTINAVA EN UN TERRAT AMB UNA PINTA DE MARFIL

Ab una pinta de marfil polia
sos cabells de finíssima atzabeja,
a qui los de or més fi tenen enveja,
en un terrat, la bella Flora, un dia;

entre ells la pura neu se descobria
del coll que, ab son contrari, més campeja
i, com la mà com lo marfil blanqueja,
pinta i mà de una peça pareixia.

Jo, de lluny, tan atònit contemplava
lo dolç combat, que ab estremada gràcia
aquestos dos contraris mantenien,

Que el cor, enamorat, se m'alterava
i, temerós de alguna gran desgràcia,
de pendre'ls treves ganes me venien.

Francesc Vicent Garcia, el rector de Vallfogona


A UNA MONJA GRAVADA DE VEROLA

Mala pasqua us do Déu, monja corcada,
bresca sens mel, trepada celosia,
formatge ullat, cruel fisonomia,
ab més puntes i grops que té l’arada!

De alguna fossa us han desenterrada
per no sofrir los morts tal companyia,
quan eixa mala cara se us podria
i estava ja de cucs mig rosegada;

però, si sou de vermes escapada,
perquè siau menjar de les cucales
(que de mal en pitjor la sort vos porta),

mantinga-us Déu la negra burullada,
i adéu-siau, que em par que em naixen ales
i em torno corb després que pic carn morta!

Francesc Vicent Garcia, el rector de Vallfogona


FAULA DE JÚPITER I DÀNAE

En lo temps que el rei Perico
residia en Collbató
l'any que Maricastanya
inventà el «re, mi, fa, sol»,
quan les bèsties parlaven
(si bé encara en parlen prou)
i, desafiats, cantaren
un ase i un rossinyol,
en aquella edat florida
que la nomenaven de or
(de qué ja no gosam ara,
perqué el ferro s'ho ha pres tot),
ací s'era un famós rei
que fonc de Acala senyor,
se nomenava Acrísio,
del llinatge de Antenor.
Tingué aquest rei una filla,
a qui lo Cel va fer dot
del millor de ses belleses
i de ses gràcies la flor:
lo ros color dels cabells
desmentia al mateix or,
i el resplandor de sa cara
privava de llum al Sol;
les galtes, llavis i dents,
grana, coral, perles són:
lo front és plata brunyida;
les celles són ares de Amor.
Lo pare, vent de sa filla
tanta hermosura, ab temor,
volgué llevar lo perill
per assegurar lo vol:
Tancà-la dins una torre,
recelós de algun bon jorn,
i en ella la hermosa Dánae,
lliberta, estava en presó.
Però lo rapaç inquiet
que mai concedeix perdons
féu que lo major dels déus
d'ella es prendàs, no sé com.
Véurer-la en extrem desitja;
véu-la i restà fet un boig,
i ab desig de conquistar-la
jamai trobava repòs.
En pluja de or convertit,
en ses faldes prengué port,
que per ablanir esquives
esta és la forma millor.
Tornà a prèndrer sa figura
posà-lo-hi ab raó:
Volen dir les males llengües
que hi dormí un vespre o dos.
Si és així, jo no m'hi meto;
sols sé que ho conta Nasó,
que, com tenia llarg nas,
ne degué olorar quelcom.
Lo que jo sé, que li féu
dintre del ventre un gran bony;
diuen alguns fou prenyat:
pogué ser opilació.
Si al cumplir-se los nou mesos
jo m'hi fos trobat entorn,
me fóra informat del cas
i sabria lo que fonc;
però, com no m'hi trobí,
no puc donar-ne raó.
Tothom se'n pens lo que vulla
que lo mateix me faç jo.

Francesc Vicent Garcia, el rector de Vallfogona


A UN ASSUMPTE LLÈPOL

No serà persona cuerda
ni manco estimada en res,
ni tampoc bon portugués,
qui dirá mal de la merda;
que encara que sia verda,
blanca, negra, parda o groga,
no és just que ningú se moga
per a dir sia dolenta,
perqué, encara que és pudenta,
és antiquíssima droga.

Los droguers de Sarrià
la contemplen nit i dia,
i els causa gran alegria
quan se'ls converteix en gra.
Los uns diuen: «Merda és pa!»
Altres diuen: «Merda és vi!»;
i, si en beuen de matí,
mai de la merda se olviden,
més que més quan vos conviden
a vós, a aquell i no a mi.

«Merda per a vós!», dirá
algú que no hi sabrá res,
pensant que és poc interés
la merda que us donará.
Si sabera lo que fa,
semblant merda no us daria,
ans bé se l'aturaria
per poder millor passar;
merda que no pot llevar
sinó gran melancolia.

Quin home és tan imprudent
que, tenint ple son baül
de merda, no diga al cul
que el traga de aqueix turment?
Clar està! I, encontinent,
si és casat, ve ab lo xiuiell
sa muiler, i devant d'ell
xiula, sona i fa pregàries,
per a que les voluntàries
isquen per aquell portell.

Mirau si és cosa que importa
tràurer la merda de dins,
puix cagar als dematins
a tots los membres conforta!
¡Benaurada porta
que tanca tan gran tesor;
que val més que plata i or
en qualitat i substància,
i, si li falta fragància,
ja li sobra la pudor!

Ja sabeu que qui no caga
per força té de morir:
Sempre ho he sentit a dir,
des de que deixí la braga.
Ja sé que diran que em vaga
escriurer coses de merda,
i que una persona cuerda
de merda no ha de parlar;
jo responc que lo cagar
és digne que mai se perda.

Tot açò molt clarament
ho declara aquella història
que en lo món fonc tan notòria
en les bandes de ponent:
Espantar-se ha la gent
de véurer lo que diré;
que per ser del cul no sé
si serà gràcia o desgràcia
mes jo penso serà gràcia
per aquell que caga bé.

A consell se congregaren
los membres del cos un dia,
i feren descortesia
al cul, perqué no el cridaren;
però, que bé que ho pagaren!,
puix, cerrant-se de campinya,
lo cul les rugues apinya
i la merda, detinguda,
prestament fonc corrompuda,
i lo cap se umplí de tinya.

Lo cervell, de aquells perfums
que pujaven ja pudrits,
tenia mig adormits
los moviments i costums;
al pit s'engendraven grums
que no els podia arrencar;
lo ventrell per esclatar
estava, de plenitud.
Tothom deia: «Açó, que put!
Ací no s'hi pot estar!»

Lo cor deia a la freixura:
«Qué és açó? Quin vent aportes,
que tinc les membranes mortes
de rébrer tal podridura?
De on ix tal desventura,
que a tants membres embarassa?
Dóna'm algun modo o traça
per eixir de tal misèria;
sapiam quina matèria
és aqueixa que s'embassa!»

Lo nas, sentint la pudor
de aquesta substáncia i suc,
a tots avisa que el buc
té tancat lo inferior.
A tothom dóna tristor
véurer aquest pas tancat,
per on, sabent que enujat
estava lo portaler,
fan que vaja un missatger
de part de tot lo veïnat:

Est fonc lo nas, i per ço
pren la posta com lo vent,
i, arribat, encontinent
al cul demana perdó,
dient-li «Teniu raó
d'estar enujat ab ells»,
 i que es servís que els budells
 tanta de merda buidassen.
Respongué lo cul: «Que ho facen,
per ser jo lo cap de aquells!

Però vull de ací al devant,
per ser jo rugat i vell,
prenguen de mi lo consell
del que se anirà tractant;
i no em vagen dejectant
per aquén per uos racons,
perqué tinc dos companyons
que em professen amistat
i m'estan sempre al costat
en totes ocasions.

¿Quin membre més principal
té lo nostre cos que jo?
¿No só jo lo més rodó,
lo més pulit i lleal?
¿Entra per lo meu portal
per ventura algun bocí
que cause ningun matí
plenitud de humor i vent,
com fan ells, que encontinent
tot m'ho fan buidar a mi?

A no ser jo tan humil
de cubrir ses desventures,
no farien travessures
ni tampoc del Joan gentil;
criminal fan del civil,
i me van sempre forçant
que et vaja escopetejant
per a dar-te enfados, nas.
I, així, no en tens de fer cas
si te enuig de quant en quant.

¡Per ma fe, que mereixien
que els deixás podrir a tots,
fent-los tornar com uns bots,
puix així em desconeixien;
per on avisats ne sien!
Tu, nas, digues-los-ho a ells,
per a que en tots los consells
sia lo meu vot primer,
puix que em tenen menester
tant los jóvens com los vells.

Torna-te'n tu, nas, allá!
Digues-los lo que t'he dit;
que et promet, alçant lo dit,
té seré com a germà».
Respongué lo nas: «Demà
farem tots grans alimàries,
invencions i coses váries,
per haver de tu alcançat
que hages obert lo forat
de les nostres necessàries!»

De manera que lo cul
és un membre principal;
i és un assiento papal,
i més antic que Saül.
Es lo portal del baül
de nostres necessitats;
és clau deus tesors guardats,
per a que ningun se'n perda;
finalment, és lloc de merda
on estam insiculats.

Francesc Vicent Garcia, el rector de Vallfogona


SONET ACRÒSTIC A SANTA TERESA





transcripció del que diu aquest SONET:

Que és torre el nom del Senyor,
diu un profeta sagrat,
i est laberinto intrincat
és una torre, lector.
En la qual, si pujaràs,
davallant a plom la vista,
per oblíqua i recta llista
de qui és Teresa veuràs.
Que en èxtasi elevada,
i de salvar-se dubtosa,
per via miraculosa
de Crist es aconsolada.
 
No et receles de pujar,
pus qui davallar no vol
escala de caragol,
i dreta la pot trobar.
Emperò si acàs te canses
dintre de la torre mira,
trobaràs una cadira
en que si et canses, descanses.
Perquè al que no fuig lo cos,
d'emplear-se en esta empresa;
és torre de fortalesa,
i cadira de repòs.

Francesc Vicent Garcia, el rector de Vallfogona


DESENGANY DEL MÓN
 
Passen edats i vides
ab moviment subtil,
les unes nos segueixen,
a les altres seguim.
Los anys se precipiten
tan veloçment al fi,
que és començar a víurer
començar a morir.
Los termes corresponen
en cercle repetit:
lo que un sospir anima
acaba altre sospir.
Aquell alat i coixo,
que és nou sempre i antic,
la dalla té per véncer,
les ales per fugir.
Fugen volant les hores,
i en globus cristal·lins
la pols que cau desperta
a la que està dormint.
Plora la font al nàixer
lo breu de son camí,
del bressol d’esmeralda
a l’urna de safir,
quan ab agenes aigües
inunda lo jardí,
si riu no la sepulta,
se precipita al riu.
Vola vaixell superbo
ab les ales de lli
i troba lo naufragi
tan prest com lo perill.
A la dubtosa vida
ab lo crepúscol ix
la meravella bella
en son primer matí.
A la viola dèbil,
al girasol altiu,
mortalla són comuna
los tendres gessamins.
És en florida esfera
fragant emperatriç
efímera de nacre,
cometa de carmí.
Ni sa guarda espinosa
ha pogut encobrir
a la invisible Parca
de sa verdor lo fil.
Des del més noble lliri
fins al clavell més viu,
totes les flors acaben
sols de l’haver florit.
Si fuig la nit vençuda,
en va l’alba se’n riu,
pus que venja lo dia
les mengües de la nit.
No canten la victòria
los ocellets festius,
si causa son eclipse
qui la fa resplendir.
Del temps lo gran monarca,
del temps no s’eximí,
si principi de viure,
exemple de morir.
D’esta manera passen
mos dies fugitius,
que no els tinc per mos dies,
pus són los que no tinc.
Si per los que passaren
altres han de venir,
uns són de l’esperança,
los altres de l’olvit.
Mes olvit favorable
contra mals envellits
que, renovant memòries,
aumenten lo perill.
Desconec la figura
de mi mateix en mi,
tots los colors confusos,
mudats tots los perfils.
Tan lluny d’aquella imatge
del gran pintor diví,
que sols la pot conèixer
qui la pot corregir.
Anticipat cadàver,
si no sepulcre trist,
de mortes altiveses
i de cuidados vius.
Del llum resten les ombres,
del foc la cendra vil,
del cos lo tronc inútil
i del cor lo patir.
Mes, pus la vida tota
és un punt infeliç,
pensem en altra vida
que és nostra fi sens fi.


Francesc FONTANELLA, Antologia poètica, Ed. Curial, Barcelona, 1998.


La Tragicomèdia d'Amor, Firmesa i Porfia és una comèdia de Francesc Fontanella, escrit l'any 1642. Va ser editada per Maria-Mercè Miró l'any 1988. L'obra és un espectacle complet amb lloa, ball i entremès a més de tres actes, com altres comèdies del barroc.

La comèdia fa una reivindicació de la llengua catalana a la seva lloa:

Allí viu al déu Apol·lo
señit de llorer lo cap,
dorat coturno en los peus,
corona y lira en las mans.
Aquí viu, culta, a Thalia
que, de flors sempre fragants,
ab esta ermosa corona
cubrí sos cabells dorats.
Un irat, altre quexosa,
que vostres ingenis clars
indignament se enamóran
sols dels assumtos estranys;
senten que sols se aplaudesca
lo llenguatje castellà,
quant la catalana musa
és tant dolsa, és tant suau,
y eligen esta acadèmia
per los primers catalans,
que a noble teatro dónan
las flors cultas del Pernàs (fragment)