El segle XVIII és el segle de la Il·lustració. De fet, la Il·lustració, més que aportar idees noves, consisteix en la divulgació i l’aplicació a la ciència, la política, l’economia, la legislació i la moral dels principis teòrics formulats per la filosofia del s. XVII, basats en la raó i l’experiència (Descartes, Locke, Leibnitz,..). Montesquieu, Voltaire i Rousseau van ser figures cabdals dins la Il·lustració. I a França, Regne Unit i Alemanya es dóna amb més intensitat aquest corrent.
La Il·lustració difon els valors de la igualtat de drets, la tolerància, la llibertat, la dignitat de l’home i la necessitat de la seva instrucció, unes premisses que seran al capdavant de la Revolució Francesa.
Cal recordar que en el camp del pensament i de la ciència el s. XVIII es caracteritza per l’afany d’investigació i de divulgació cultural. És el segle de les Llums, de l’Enciclopedisme. La raó és màxim valor, i és conduïda cap a l’experimentació, l’observació i el domini de la natura.
La literatura es decanta cap al didactisme i la divulgació cultural i no cap a la creativitat artística. Ha de ser útil. Per als il·lustrats, la humanitat només progressarà i s’alliberarà de la tirania i la injustícia si la ignorància és suprimida. La narració i l’assaig van ser els gèneres més emprats per a la divulgació d’idees. Cal il·lustrar el poble. D’aquí l’abundància de novel·les tesi, de contes amb continguts filosòfic, de poemes didàctics,... Cal dir que moltes d’aquestes obres van ser prohibides i perseguits els autors per part dels poders establerts.
Per tant, les característiques literàries serien les següents:
- Predominen les idees racionalistes (la Raó com a única font de coneixement) i un desig de millora de la humanitat.
- Interès pel progrés de les societats.
- Interès per les ciències.
- Continguts racionals. La narració i l’assaig van ser els gèneres més emprats per a divulgar aquestes idees. Extensió i formes: Des de l’article fins al llibre llarg.
- Formes variades: dissertació, divagació, assaig...
- Objectius morals i didàctics.
- Llengua clara i precisa.
- Rigidesa formal (academicisme, normes estètiques que tots els artistes havien de seguir).
- Temes grecollatins.
- La poesia esdevé narrativa, satírica, didàctica i erudita. Es troben faules i apòlegs en vers, odes al nou temps i als fets històrics, reflexions filosòfiques, sàtires edificants,... Imita temes i formes clàssiques.
- Cerquen en la construcció dels textos poètics la simetria i l’equilibri. Empren octaves, sonets, dècimes i romanços.
- En teatre, el gènere que predomina és la tragèdia (d’arrel clàssica, amb Racine com a màxim representant). L’escena està plantejada en 5 actes: en el primer hi ha el plantejament, en el tercer el nus i en el cinquè el desenllaç. La regla de les tres unitats (temps, lloc i acció) és present en totes les obres. També empren la comèdia. Se segueixen els models francesos del segle XVII de Corneille, Racine i Moliere.
El Neoclassicisme és el moviment estètic i literari propi de la segona meitat del segle XVIII. S’ha d’entendre com una reacció de cansament contra el Barroc, tant pel que fa a la forma com al seu contingut.
Com el seu nom indica, en literatura es tracta d’un moviment que torna a la inspiració del món clàssic (Grècia i Roma), a les idees d’equilibri, sobrietat i mesura enfront dels excessos, el retoricisme retòric i l’ampul·lositat del Barroc.
Per tant, la literatura neoclàssica serà bàsicament assagística i didàctica, a causa d’aquest interès investigador i científic. Els gèneres típics d'aquest corrent són la tragèdia de tema clàssic (com a resultat del renovat interès pel món clàssic), la comèdia de caràcters, la poesia pastoral, la sàtira i la faula didàctica (que aporta ensenyaments morals).
A les terres de parla catalana, el final de la Guerra de Successió (1700-1714) suposarà la pèrdua dels drets polítics i lingüístics, així queda imposat el Decret de Nova Planta per part de Felip V (València, 1707; Mallorca, 1715; Catalunya 1716): queden prohibits els usos públics del català, s'anul·len les institucions catalanes, es clausura la Universitat de Barcelona, etc. Carles III també prohibirà al 1768 els estudis de Gramàtica en català.
Ens trobem, per tant, davant un agreujament de la situació de diglòssia que tindrà greus repercussions literàries. El Neoclassicisme apareixerà més tard que a la resta d'Europa (cap al 1770). Però es produeix l'aparició d'una burgesia catalana força activa, nascuda de la revolució agrària i de l'obertura dels mercats americans als catalans, que havien tingut prohibits des del segle XVI, de manera que les idees neoclàssiques tenen certa vida a Catalunya. Però no cal oblidar el centralisme espanyolista de la monarquia borbònica, que fa que molts dels escriptors i intel·lectuals catalans acabin emigrant a la capital o que, en tot cas, acabin escrivint en castellà, més aviat obres erudites i científiques que no pas literàries.
Amb tot, l'activitat escrita en català no desapareix. Es publicaran assajos, diccionaris, dietaris, tot i que aquesta activitat es concentra sobretot en dos nuclis: Menorca, sota domini anglès, que reconeix la llengua catalana local, a diferència del que estava succeint a l'Estat espanyol, i el Rosselló (Catalunya Nord), sota domini francès. Per tant, la incidència d’aquests corrents nous europeus serà desigual en el territori de parla catalana.
PROSA CATALANA DE TALL IL·LUSTRAT
Es continuen escrivint obres historiogràfiques, com els Anals de Catalunya de Narcís Feliu de la Penya. Tot i que la majoria d'autors tendeixen a escriure, d'entrada, en català, sovint les circumstàncies els condueixen a emprar el castellà. A més del català i el castellà, els historiadors del període van escriure també en llatí. També trobem obres didàctiques com Instruccions per a l'ensenyança de minyons de Baldiri Reixach. La temàtica que predomina, però, és la religiosa amb vides de sants i tradicions bíbliques, és el cas de Viatge a Jerusalem de Joan López. Per tant, no es pot parlar d’una prosa creativa en el segle XVIII, ja que les obres solen tenir un caràcter erudit, científic o ideològic. Malgrat tot es troben peces narratives en català. També es troben moltes traduccions de clàssics i d’autors de l’època seguidors d’aquests nou humanisme clàssic en català.
Prosa erudita: Literatura assagística i didàctica
L'assaig: és una obra d'extensió variable que desenvolupa un tema concret mitjançant judicis o apreciacions personals. Hi ha voluntat de creació literària i vol aprofundir en el coneixement de l’home (intenció moralitzadora). Tracta de temes diversos: història, filosofia, política, llengua, religió, literatura...
En el camp de l'assaig didàctic destaca l'obra del capellà i pedagog Baldiri Reixach (1703-1781). L'any 1749 va publicar les Instruccions per l'ensenyança de minyons, primera manifestació a Catalunya de les repercussions dels nous sistemes pedagògics imperants a Europa, però adaptat, gràcies a la seva experiència personal, a la mentalitat dels nens de les escoles primàries de Catalunya. Conseqüent amb el mètode que defensava que l'educació havia de començar en la llengua materna i no en llatí, és escrita en català i molts passatges constitueixen una fervorosa defensa d'aquesta llengua; al final inclou, tanmateix, un diccionari castellà-català per facilitar l'aprenentatge del castellà, que considera la més útil de les llengües estrangeres. L'obra tingué una gran popularitat.
Cal tenir en compte també l'obra de Josep Pau Ballot (1747-1821), que era pedagog i gramàtic. El seu interès per la llengua catalana, que va ser característic en els intel·lectuals de la segona meitat del segle XVIII, va fer que participés en una polèmica sobre l'ortografia catalana que l'any 1796 es mantenia al Diario de Barcelona, i el va portar a escriure la primera gramàtica del català impresa a Catalunya des de l'Edat Mitjana, Gramàtica i apologia de la llengua catalana, en la qual treballà entre el 1810 i el 1814, durant l'ocupació francesa napoleònica, període durant el qual el català tornà a ser llengua oficial. Aquesta obra, però, no va ser publicada fins el 1815, després d'haver acceptat la Junta de Comerç de Barcelona —a qui l'autor dedicà l'obra pel desembre del 1814— de contribuir a les despeses de la impressió. La Gramàtica comença amb la dedicatòria —en català i en castellà—, li segueix un important prefaci apologètic (és a dir, de defensa de l'ús del català) i segueix amb un breu estudi sobre l'origen de la llengua catalana. El seu contingut consta de quatre parts: analogia (explicació de les parts de l'oració), sintaxi, ortografia i prosòdia, i és seguida per una conclusió constituïda per una antologia de texts literaris de Vicenç Garcia, Josep Romeguera, Agustí Eura i Ignasi Ferreres, per un diccionari (vocabulari català-llatí, acompanyat d'uns altres dos de molt breus: català-àrab i català-grec) destinat a demostrar l'origen llatí del català, i, finalment trobem un comiat als lectors, igualment de caràcter apologètic (defensa), que acaba amb el conegut lema "Pus parla en català, Déu li'n don glòria" (Ja que parla en català, que Déu li doni glòria). Ballot va recollir tota la tradició apologètica sobre la llengua catalana característica del segle XVIII. La seva obra va provocar comentaris favorables i va influir en els tractats gramaticals posteriors, escrits ja en plena Renaixença.
Prosa narrativa
Dietaris
El dietari és un gènere historiogràfic que dóna les notícies per dies.
Rafael d'Amat i de Cortada (1746-1818), baró de Maldà, va escriure un immens dietari en 70 volums, mantingut pràcticament sense interrupció des del 1769 fins al 1816, anomenat Calaix de sastre. Podem dir que és més que un simple dietari. El baró de Maldà anotava en aquest dietari el que feia cada dia: on anava d'excursió, què esmorzava o dinava, les xerrades que mantenia amb els seus amics, quins eren els rumors que corrien, esdeveniments socials, polítics i culturals... En resum, volia donar notícia de tot el que succeïa al seu voltant, gairebé en estil periodístic, de manera que és un testimoni excel·lent del que era la vida de la noblesa catalana de l’època. Utilitza un to humorístic, satíric, i fa servir un estil directe, viu i col·loquial, amb castellanismes fruit de l’època. L'obra del baró de Maldà no té només un valor documental sobre la vida al segle XVIII, sinó que també és una de les obres més importants escrites en català entre els segles XV i XIX, ja que explica els fets de manera literària amb una narrativa molt viva i divertida. El text no va ser publicat a l’època, però era molt conegut. Es difonia a través de les tertúlies celebrades al mateix palau del baró o en altres domicilis de la noblesa, on s’organitzaven lectures en veu alta.
Temes del llibre:
La música: Rafael d’Amat tenia coneixements de música, per això parla sovint del so dels instruments, etc.
La gastronomia: Explica de manera detallada els plats que es cuinaven a l’època, especialment entre els nobles.
Les excursions: En les sortides a la rodalia de Barcelona o a França demostra la seva capacitat d’observació.
L’aristocràcia: És un noble que parla dels costums d’aquesta classe i sovint pensa en clau aristocràtica.
El món popular i menestral: Li agradava el tracte amb la gent senzilla de la menestralia (manyans, pescadors, sabaters...).
Descripcions de pobles: Descriu la gent dels pobles i viles que visita, especialment les noies i els seus afers.
Esdeveniments de l’època: Explica els fets més importants, ja sigui una mala anyada de blat o l’arribada de Carles III a Barcelona.
El Calaix de sastre és un document d’un gran interès històric, que permet conèixer de primera mà com es vivia a la Catalunya i especialment a la Barcelona del segle XVIII. Cal subratllar el valor del dia a dia, del qual prenia nota el baró. I en especial de la meteorologia (tenia una terrible por als trons), els gustos musicals, les modes, els menjars, els viatges, les processons, la vida religiosa tradicional, amb la qual de vegades és una mica crític, les tertúlies, els balls, els banquets, els “rebomboris del pa”, les obres públiques, les recepcions reials i fins i tot les incipients fàbriques i els problemes amb els obrers.
Lluís Galiana (1740-1771) va escriure Rondalla de Rondalles. Conegué els erudits valencians més importants de la seva època: Carles Ros, Josep Teixidor, Gregori Mayans, etc., amb qui intercanvià idees i preocupacions a través de la correspondència epistolar. El 1768 publicà la Rondalla de Rondalles, inspirada en l’estil de Francisco de Quevedo i en Torres Villaroel. La narració és un enginyós exercici de tècnica discursiva a partir de refranys, adagis, locucions, proverbis i altres manifestacions lingüístiques d’origen col·loquial. Els models literaris que utilitza parteixen de gèneres ben coneguts: col·loquis, entremesos, rondalles i cançons, en consonància amb la literatura de caire popular de l’època. A través de tota la seva producció, Galiana mostrà un gran interès per un ús regulat de la llengua, adaptant-la a les necessitats dels usos cultes.
Carles Ros (1703-1773) va ser autor del Col·loqui de Pere Antoni el Femater. Va ser editor i poeta popular, estudiós de les qüestions lingüístiques i ortogràfiques, i va pertànyer a una família de notaris de València, ofici que ell també exercí, però que mai no representà una vertadera vocació. El seu interès pels costums de la menestralia de la ciutat de València l’abocà a la redacció de col·loquis i de romanços, en els quals ironitzava sobre les modes que s’imposaven en la classe burgesa i les pràctiques que es feien a les festes més importants. Molts dels col·loquis i dels romanços de Ros, s’estamparen amb el pseudònim de Musa Lapera, foren molt populars i serviren de model per a d’altres escriptors del gènere. El 1733 publicà el Tractat d’adages i refranys, una de les primeres grans aportacions a la paremiologia, i el 1762 publicà el Diccionario valenciano-castellano, ampliació d’un treball seu anterior.
Leopold Ignasi Planells (ca. 1760) va ser autor de La Vida del Pare Pere, de Leopold Ignasi Planells (1760). Se sap ben poca cosa, se sap que es declarà natural de València, i que fou un home de lletra, pel seu interès ben clar per la recuperació de les fonts escrites. La seva principal aportació a la nostra literatura és el resum i traducció de la Vida del Pare Pere Esteve de Dénia, publicada el 1677 per Cristòfor Mercader. Planells reelaborà la biografia d’aquest capellà, tot i adaptant-la als interessos de la seva època, els fets extraordinaris associats al pare són descrits amb tota mena de detalls, i amb molta espiritualitat. D’altra banda, també s’interessà pels aspectes i per les discussions que afectaven a la normativa, molt populars al llarg de tota la centúria i que provocaren no poques polèmiques a la premsa escrita. Escriví una Lecioncilla, en la qual defensa unes idees lingüístiques i unes recomanacions ortogràfiques poc partidàries a la introducció de les formes castellanitzades, i que seguien els postulats de Carles Ros.
POESIA CATALANA DE TALL NEOCLÀSSIC
Abans de parlar pròpiament de la poesia neoclàssica cal fer esment que aquest corrent no té la mateixa incidència arreu del territori de parla catalana, per les raons històriques i polítiques que ja s’han explicat. Al Principat de Catalunya i el País Valencià continuen emprant els models barrocs. Així trobem autors com Agustí Eura (per bé que tradueixi Ovidi o amb el text En memòria d’una sepultura), Ignasi Farreras (Soliloqui de Caifàs), Francesc Tagell o Josep Togores, comte Ayamans.
Cal dir que els únics llocs on es troba aquest corrent són la Catalunya Nord (Rosselló, Conflent, la Cerdanya i el Capcir) i Menorca. Aquests territori no pertanyen administrativament i políticament a la monarquia castellana, pertanyen la primera a l’estat francès d’ençà el resultat de la Guerra dels Segadors i el Tractat dels Pirineus al 1659 i la segona pertany a l’imperi britànic a partir del Tractat d’Utrecht al 1713 com a conseqüència de la Guerra de Successió. Ambdós territoris van quedar lliures de la persecució política i cultural a què es va veure sotmesa el Principat de Catalunya, el País Valencià i la resta de les Illes.
A Maó, que esdevé port franc, es dóna l'aparició d'una burgesia il·lustrada dedicada al comerç i plenament normalitzada en català, mentre que, paral·lelament, l'aristocràcia més castellanitzada, perd poder. Aquesta burgesia demanda entreteniment en català i entre aquestes diversions hi ha el teatre, amb un repertori prou extens en català. Escriptors menorquins com Pere i Joan Ramis, Vicenç Albertí o Antoni Febrer van traduir al català textos dramàtics de Molière, Goldoni, Metastasio o Beaumarchais.
El punt culminant del moviment literari menorquí va ser la creació de la Societat Maonesa de Cultura, centre il·lustrat on el català era oficial i obligatori. Els acadèmics que hi van participar van donar gran importància al teatre culte que no s’havia desenvolupat al Principat, ni al País Valencià ni a Mallorca.
Els autors que destaquen en el corrent neoclàssic, que es caracteritza per la introducció del vers alexandrí, el caràcter narratiu davant del líric, la finalitat per la didàctica, la tendència a mitificar tot el que són les relacions vitals i intel·lectuals de l’individu amb la societat i la natura, temàticament amb el mite arcàdic, la recreació de paisatges bíblics, el mite moral, els del mite de quotidianitat,... entre d’altres són: Ègloga de Tirsis i Filis (Joan Ramis i Ramis); Manual de càntics (Simó Salamó i Melcior Gelabert); Faula jocosa de l'àguila i l'escarabat (Guillem Roca i Seguí).
Joan Ramis (1746-1819) és un excel·lent exemple d'aquesta "normalitat excepcional" que es viu a Menorca en relació a l'ús del català i a la literatura en aquesta llengua. Escriu un teatre culte plenament neoclàssic en un català remarcable pels seus versos alexandrins, però també per la concepció i l'ambició dels seus drames. Les seves tragèdies més importants són Lucrècia, Arminda i Rosaura o el més content amic.
Pel que fa a la poesia cal dir que després d'unes primeres poesies d'estil barroc, alambinat i d'estil popular, escriu, el 1783, amb el tema que segueix el mite arcàdic aquesta ègloga: "Tirsis i Filis. Ègloga per un maonès" ja més dins el neoclacissisme.
Posteriorment, en un manuscrit del 1809 es troben poesies amoroses escrites en heptasíl·labs.
Antoni Febrer i Cardona (1761-1841) va ser gramàtic, lexicògraf, traductor i poeta. Va formar part de la Societat Maonesa de cultura. La seva obra poètica encara està inèdita. Fou un apassionat defensor de la llengua i la cultura pròpies, va enfrontar-se a alguns esdeveniments del moment, com ara la forta imposició del castellà en tots els àmbits de la vida illenca, amb valentia i coratge sobretot a partir del Tractat de Versalles (1783).
TEATRE NEOCLÀSSIC EN CATALÀ
Mentre que al Principat de Catalunya i al País Valencià es troben obres religioses i petites peces populars i humorístiques (sainets, entremesos, passos, col·loquis de to satíric i festiu) que eren representades a l’aire lliure o en les sales particulars o entre acte i acte de les tragèdies o actes sacramentals del teatre oficial fet en castellà. D’aquest tipus de teatre destaquen autors com: Ignasi Plana, Josep Robrenyo, Sebastià Gelabert,... Només a Menorca i al Rosselló segueixen el corrent neoclàssic. Val a dir que les obres teatrals es divideixen en cinc actes (abans eren tres). Les obres també es divideixen seguint la regla de les tres unitats: acció (fil argumental), lloc (un únic lloc), temps (24 hores com a màxim). I també hi ha una reducció de personatges. Tenen una certa preferència pels temes històrics, mitològics i bíblicoreligiosos amb una finalitat didàctica i moral. Utilitzen generalment el vers. El gènere predominant va ser la tragèdia.
Menorca.
A Menorca trobem grans autors com Pere i Joan Ramis i Ramis i Vicenç Albertí, Antoni Febrer i Cardona, tots ells vinculats a la Societat Maonesa de Cultura, una societat que es fundà el 1778 i es dissolgué el 1885.
Joan Ramis és autor d'un conjunt d'obres dramàtiques en les quals sap adaptar al català els alexandrins apariats d'encuny francès: Lucrècia, tragèdia escrita el 1769; Arminda, tragèdia del 1775, sobre un tema històric barceloní; Constància, tragèdia datada del 1779; i Rosaura o el més constant amor, tragicomèdia del 1783, però amb un estil més aviat barroc i no neoclàssic. En la majoria dels textos es veu la influència dels clàssics grecs i llatins, els escriptors francesos del XVII i del XVIII (Boileau, Racine, Voltaire ...), els clàssics i contemporanis anglesos (Shakespeare, Thomson, Young ...) i també els italians (Petrarca).
Lucrècia o Roma lliure (1769)
Aquesta tragèdia de Joan Ramis és una mostra de l'interès de la literatura neoclàssica per l’estructura, pel ritme dels versos (alexandrins apariats), pels temes i la caracterització dels personatges de la història antiga, ja que se situa a Roma durant el període de la monarquia. Ens parla de la Roma antiga. L’any 509 aC, la ciutat estava sota la tirania d’un rei estranger, Tarquini el Superb, que havia abolit la constitució i que abusava del poble. El fill del tirà viola Lucrècia, esposa del general Col·latí mentre aquest era a la guerra, i ella, incapaç de suportar el dolor, s’acaba suïcidant. Aleshores en Brutus, tribú i company de Col·latí, jura venjança davant del seu cadàver. Finalment la monarquia és abolida i s’instaura la República Romana.
En aquesta tragèdia, aborda els temes universals de la defensa de la llibertat, l’atac a la tirania o el conflicte entre la raó i la passió, per mitjà de la recreació d’una de les llegendes fundacionals de la república romana, el mite de Lucrècia, exemple clàssic de la fidelitat conjugal. És una obra influïda per Racine que segueix fidelment la regla de les tres unitats.
Arminda (1775)
És un text neoclàssic, encara que no pel tema. Planteja un conflicte amorós: Ramon estima Arminda i el comte Berenguer vol que es casi amb Rosaura, infanta de Castella. Hi ha una desigualtat de classe social que impossibilita aquest casament. Ramon se sublema i és condemnat a mort. Finalment sortirà un fill perdut i Arminda i Ramon es casaran.
Rosaura (1783)
Rosaura estima don Enric, cavaller portuguès, i aquest amor és correspost. El rei de Portugal, però, desconeixedor d'aquest amor, també pretén Rosaura. Davant d'aquesta situació don Enric vol que Rosaura renunciï al seu amor i accepti el rei, però Rosaura s'hi nega. El rei descobreix, en primer lloc, que Rosaura té un altre amor i després que es tracta de don Enric, i evita la fugida dels amants. Arribem així al clímax de l'obra, amb dues possibilitats obertes: l'acceptació del rei per part de Rosaura o la mort. En el moment que Rosaura és a punt d'immolar-se apareix don Enric, que fa un últim intent per convèncer Rosaura, però davant la seva determinació reclama el dret de morir primer. El rei intervé per tornar les coses al seu lloc (per tant, la raó s’imposa) i arreglar la situació.
Vicenç Albertí i Vidal (1786-1859) va ser traductor al català del dramaturg Carlo Goldoni amb La viuda astuta. Va fer cinc adaptacions d’obres de Carlo Goldoni, dues de Pietro Metastasio, dues de Molière, una de Beaumarchais, una de V. Rodríguez Arellano i una de Leandro Fernández de Moratín: escrites en prosa, l'acció hi és transposada a Menorca, els noms són canviats i determinats detalls són acomodats a l'època i al lloc de la representació. Va escriure tres entremesos (L'amo i el criat en la casa dels vins generosos, anterior al 1816; El criat de l'obligació, 1824; El borratxo corregit, anterior al 1826), excel·lents petits quadres de costums a la manera de Molière i de Goldoni. Aquestes obres foren repetidament representades a Maó almenys fins a mitjan s XIX. Traduí en alexandrins apariats L'Alonsíada (Maó 1818), poema escrit en castellà per Joan Ramis.
Rosselló.
A la Catalunya Nord bàsicament es fan traduccions i adaptacions de textos de Racine, Corneille, Molière, Voltaire,... així com també reelaboracions de les normes clàssiques del teatre hagiogràfic tradicional al voltant de Guillem Agel i el grup de Tuïr. Destaquen les següents autors: Josep Balanda, Miquel Ribes, Sebastià Sabiuda, Noel Camps, mossèn Ques,... Val a dir que tots aquests dramaturgs es mogueren al voltant de l’Església i escriviren una considerable producció de tragèdies bíblicoreligioses.
TEXTOS NEOCLÀSSICS
ÈGLOGA DE TIRSIS I FILIS de Joan Ramis i Ramis
In amore haec omnia insunt vitia: injuriae,
Suspiciones, inimicitiae, induciae,
Bellum, pax rursum.
Terenci, Eunuc, act. I, esc. I
TIRSIS:
En fi, el temps me mostra,
ingrata, clarament,
que la passió vostra
ha mudat com el vent.
Ell me diu, m'assegura
que tot està acabat,
que sou una perjura,
qui m'haveu enganyat.
FILIS:
Cruel, quan tu me deixes,
quan prens un nou amor,
¿de mon cor formes queixes?
El tractes de traïdor?
Ah, cessa d'insultar-me!
Amb estes expressions,
tu intentes enganyar-me:
ja sé tes traïcions!
TIRSIS:
No, no, mon cor no es cansa,
ingrata, d'amar-vos,
si bé vostra mudança
l'irrita contra vós.
Solament se llastima
veent vostra crueltat,
puix, quan més vos estima,
l'haveu abandonat.
FILIS:
¿Encara, ingrat, voldries
poder dissimular,
quan les llàgrimes mies
ho demostren tan clar?
Si, sí, que m'has deixada,
que tens altra en ton cor!
Sí, que som oblidada,
ingrat, jo no lo ignor!
TIRSIS:
Abans que venga el dia
de fer mudança tal,
veureu la vida mia
finir son curs fatal.
Vós, sí, podreu deixar-me,
ingrata, ja lo sé;
vós podreu oblidar-me,
però jo no podré.
FILIS:
Si amb fingides fineses
m'acabes d'enganyar,
ingrat, a tes promeses,
¿què fe puc jo donar?
Ton cor, sí, que podria
confiar de mon amor;
ell fins aquí es gloria
de no ser-te traïdor.
TIRSIS:
Les injúries, les ànsies
que pas per amar-vos,
les vostres inconstàncies,
tot parla contra vós.
FILIS:
El color de ma cara,
ma pena, mon dolor,
tot mostra, tot declara
el meu constant amor.
TIRSIS:
Si les vostres promeses,
ingrata, no heu mudat
¿com és que les fineses
per mi s'han acabat?
FILIS:
Si encara persevera
la flama de ton pit,
¿per què d'esta manera
me poses en oblit?
TIRSIS:
Així vós ma fermesa
ingrata, heu de negar?
FILIS:
Quan jo he vist ta vilesa,
la podré jo dubtar?
TIRSIS:
Lo que ma llengua jura
¿com no vos persuadeix?
FILIS:
Ella és una perjura,
Filis ja la coneix.
TIRSIS:
Però les mies ànsies?
Mes penes? Mos turments?
FILIS:
Cruel, i tes inconstàncies?
I tos enganys patents?
TIRSIS:
Tot són ficcions mies
per vostro amor provar.
FILIS:
Ah, cruel! Així voldries
a Filis enganyar?
TIRSIS:
Puix vos veig tan irada
contra de mon amor,
pensant que vos he deixada
quan sempre vos ador,
de que mon cor vos ama,
rebeu l'últim senyal:
ell provarà ma flama,
però em serà fatal.
Sí, cruel, sí. Ma constància
res no ha pogut mudar:
ni la vostra inconstància,
ni el veure'm menysprear.
Sempre viu, sempre dura,
sempre continuarà:
ma llengua ho assegura
ma mort ho mostrarà.
(Aquí Tirsis se vol matar)
FILIS (impedint a Tirsis):
Ah, céssia ta porfia,
Tirsis, què és lo que fas?
Si no vols la mort mia,
detén, detén ton braç!
En alegria muda
ta pena, ton dolor!
Jo me confés vençuda
de ton constant amor.
Encara que adorada
me vègia d'altre amant,
de tu vull ser amada,
a tu vull ser constant.
Sí, sí, des d'aquest dia
més i més t'amaré,
tu serà ma alegria
jo la teua seré.
LUCRÈCIA (fragment)
Ah, grans déus! Guardau-lo, si no em voleu matar!
TARQUINO
Los déus, qui per majors haçanyes lo reserven,
enmig de los perills la vida li conserven.
Un succés prodigiós lo va manifestant:
dels habitants d'Ardea un esquadró volant,
revestit de valor, de venjança impacient,
sobre de los romans caigué improvisament;
i ja nostres legions, vençudes, subjectades,
al furor dels ardeans estaven entregades.
Col·latino, però, qui, ausent de la pelea,
s'atrobava emboscat no molt distant d'Ardea,
al veure de los seus l'estrago, la ruïna,
a assistir-los o amb ells a perder-se camina;
a penes ha arribat, del susto recobrats,
a l'hèroe dels romans se cinyeixen los soldats.
Ell los diu: «De la pàtria insignes defensors,
fins aquí no vençuts, sí sempre vencedors,
no vos intimideu, mirau que anau perdent
de més de dos-cents anys la glòria en un moment.
Seguiu-me, que en Roma, fael i vertader,
per Roma, per mon rei, jo moriré el primer:
mon cor estima més l'honor d'així morir
que als cruels inimics haver-me de rendir.»
Així diu i, a l'instant, un nou combat presenta:
el coratge passat dels ardeans s'ausenta;
la sort los va deixant i els vencedors, vençuts,
als peus de los romans se miren abatuts.
Mes un dels ardeans, oh déus, i què maldat!,
s'acosta a Col·latino amb pas dissimulat
i, a sa espasa fatal, furiós, posant la mà,
al nostro defensor per dar la mort està.
Col·latino lo veu i al mateix temps la vida,
abrasant en furor, arranca a l'homicida.
Però, què és lo que mir! Per què este nou horror
de vostra hermosa cara altera lo color?
Qual pena, qual turment llàgrimes tantes causa?
Com de los vostros ulls estan corrent sens pausa?
Parlau, explicau ja: qual és vostro dolor?
LUCRÈCIA
Ah, senyor! Perdonau ma pena, ma tristor.
La memòria fatal de mon espòs ausent
mos ulls té plens de plors, mon cor ple de turment;
i vós mateix, senyor, amb lo que em referiu,
a sentiments majors m'estau donant motiu.
De son braç victoriós les proeses immortals,
tan pròsperes a Roma, a Ardea tan fatals,
qui l'alegria en mi deurien produir,
a mon cor afligit mil penes fan sofrir.
Sovint me desesper, sovint muir de dolor,
pensant de mon espòs que el distingint valor
d'Ardea contra si la ràbia ha concitat,
que desitja venjar el mal que li ha causat;
i temo que la sort, cansada de ses glòries,
matant-lo no finesca el curs de ses victòries.
Esta passada nit, despedaçat, sangrient,
a mon trist esperit, dormint, s'és fet present.
De mon amat espòs a esta horrorosa imatge,
decauen mos sentits, desmaia mon coratge.
Ell, qui veu de ma pena ésser l'únic motiu,
amb apacible veu, així me parla i diu:
«Escolta, amada esposa, atenta a lo que et dic;
des del camp dels romans, a on expirant estic,
a Col·làcia he vingut per l'última vegada,
a dir-te que de mi no visques olvidada.
Amb esto jo estaré de ton amor content
i tu en mon cor viuràs, ma esposa, eternament.»
Oh cels! Quan l'he oït, què pena no he tingut!
El instant de ma mort pensava era vingut.
No obstant, prenint valor, mon cor li ha assegurat
que, tant com jo viuré, de mi serà adorat.
A penes lo que oïu breument, senyor, li he dit,
quan mon amat espòs, alegre, s'ha partit.
A l'instant, m'he desperta, absorta, sens conhort,
pensant si esto un avís és de sa prompta mort.
Oh sort fatal! Qui sap si, este mateix instant,
el meu amat espòs la vida està acabant.
Déus cruels! Si és veritat que esto succeesca així,
la pena de sa mort serà la mort per mi:
jo moriré, senyor, mil voltes, sí... Oh dolor!
Mon esperit decau... Mon cor no té vigor...
Mos ulls se van tancant... Ah, sostén-me, Junia!
Jo muir...
(Aquí Lucrècia se desmaia.)
SENT TRES HORES...
Sent tres horas y ser lo més del camí dolent, que havíam de pasar, nos hem enllestits del tot y, entrats al coche, hem eixits de Montblanch a un quart de tres.
Si mal ho hem pasat al matí, pitjor ha estat en la tarde, passant lo coche sobre rocas ya antes de pasar per la vora del poble de Vilavert que, a no assegurar se bé lo cotxero en lo pescante, ell, cotxe, mulas y nosaltres, nos hi escalabràbam tots, a trabucar el coche.
Seguint lo sutrach contínuo, alts i baxos fins al lloch de Picamuxons, passàrem per lo de Vilabert a un quart de quatre. Y nos·ls hem dit res a aquella gent de la arpa, que·ns haguéran, en bona fe, apedregat. Per consegüent, hem pasat sens dir lus res. Lo poble és rònach y las campanas, dos o tres que hi ha en la fachada de la iglésia, no tenint campanar, sèmblan los aparadors de argenter.
Dexats a Vilavert hem topat ab montanyas, ficant nos per entremitg de ellas y de espadadas, donant algunas símils a las de Montserrat. Luego ham vist per allí, havent hi aigua corrent al fondo, a algun molí paperer. Y luego después, donant la volta, voi amagat entre montañas, al lloch y parròquia de la Riba, ab campanar blanch, nou de poch ha: ochavat, ab quatre finestrals y una o més campanas, ab petita cúpula curioseta sobre, ab campanetas de rellotge.
Hem deixat lo lloch de la Riba a dos quarts de sinch. Y tostorrot que caiga, pujant lo camí estret de la Riba. Y pitjor dalt, en lo Coll de las Molas, que, a durar més, ne eixíam sense ventre.
A l'arribar a Picamuxos ya vérem lluny lo mar, a la dreta ab aquellas dilatadas planuras envés Altafulla y Tarragona, axamplant se'ns los esperits, per trobar nos en lo deliciós y ameno Camp, ab tanta de arboleda, verdura y aigua com un ameno jardí que és tot aquell dilatat terreno de dit Campo de Tarragona, ab tantas vilas, pobles y casas que hi encòntran.
Havent nos cessat des de Picamuxons, que hi passàrem a dos quarts de sinch, lo mal camí, seguint los demés ben diferents dels que havíam dexat, luego descubrírem, per entre arbres frondosos y camps primorosament plantats de vinyas, a una dilatada caseria y iglésia que remedaba bastant sa estructura a la de la parròquia del Pi de Barcelona, sols que no se li veya campanar, excepto una poca paret que tot just treya lo cap a un costat des de a una vora de terrat de la iglésia , extenent se en un pla, a la vanda esquerra, tota aquella caseria, veyent se a algun convent, significant ho dos o tres campanarets. Figuraba mos ser aquella dilatada població la vila de Alcover.
Entràrem dintre a 5 horas tocadas. Y, seguint la per fora y per dintre de algun de sos carrers, en lo més inmediat a la parròquia, quedant ab lo mateix pensament de ser tal vila de Alcover, faltant nos mitja hora encara per arribar a la de Valls, nos quedàrem inmòbils al vèurer a Jaume Fontanals en la porta de l'hostal y a l'hostaler.
Per consegüent, parar lo coche y apear nos allí, sabent trobar nos ya en la vila de Valls, un quart de 6 tocat que era, ab mitja hora o més de pondre's lo sol y en molt proporcionada de pèndrer nosaltres chocolate.
Rafael d'Amat, baró de Maldà (1746-1818)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada