- La política europea queda marcada per les conseqüències de la Revolució Francesa (1879): a) guerres napoleòniques que arriben a la Península Ibèrica b) noves idees liberals (constitucionalisme) Constitució espanyola, elaborada a les Corts de Cadis.
- La revolució industrial i les seves conseqüències: a) creixement demogràfic de les ciutats amb població que arriba dels pobles, b) formació de masses proletàries i inici de moviments obrers a final del s. XIX, c) ús de noves fonts d’energia: electricitat, petroli, d) expansió colonial per a obtenir matèries primeres i nous mercats per als productes, e) avenç tecnològic: màquina de vapor, ferrocarril, vaixell de vapor,...
- Tensions entre els estaments conservadors (aristocràcia terratinent, els carlins, el sector més conservador dels militars, el clergat,...) i els liberals (burgesia i classes populars urbanes). Guerres civils anomenades carlines.
- Neix un sentiment diferencial català en àmplies capes de la societat (inclosa la burgesia) fruit del Romanticisme, que a Catalunya s’anomena Renaixença.
- Proclamació de la I República espanyola al 1873.
- Retorn de la monarquia borbònica al 1875.
- La celebració del Primer Congrés Catalanista el 1880. Cinc anys després, una comissió de personalitats catalanes va presentar a Alfons XII un Memorial de Greuges signat per diverses entitats, en què, entre d'altres mesures, es defensava el dret civil català.
- Elaboració de les Bases de Manresa al 1892 per part de la Unió Catalanista on es demanava entre d’altres coses una organització política autònoma i que Catalunya tingués el català com a llengua oficial.
- Progrés de la ciència en tots els camps: biologia, química, medicina,... També és d’aquest segle la teoria evolucionista de Darwin.
- Apareixen productes culturals destinats a masses alfabelitzades: diaris, revistes, novel·les de fulletó, literatura de canya i cordill (romanços, cançons,...), revistes satíriques,...
- Corrents estètics i artístics: romanticisme (llibertat creadora, subjectivitat, emotivitat, originalitat, evasió envers el passat llunyà i exòtic, idealització de la realitat), realisme (objectivitat, reflectir la realitat de l’època), naturalisme (objectivitat de la realitat al grau científic i experimental), modernisme.
EL ROMANTICISME I LA RENAIXENÇA
El Romanticisme entra a Catalunya durant el primer terç del segle XIX, però la major part de la literatura es fa en castellà. Però el Romanticisme mateix aviat va propiciar l’ús del català com a llengua literària. Els principis romàntics es basaven en:
- Llibertat creadora: originalitat, inspiració, trencament de gèneres,...
- Sentimentalisme i emotivitat: jo subjectiu. Melangia. Recerca de la llengua materna per expressar els sentiments més íntims.
- Evasió cap al passat, cap a la mort, cap a països exòtics.
- Revalorització i mitificació de l’Edat Mitjana. Llegendes i tradicions ancentrals.
- Exaltació d’un cert sentiment nacionalista i patriòtic.
- Reivindicació de la lletjor i l’horror, la no-raó, la foscor, el caos.
- Exotisme i aventura.
- Personatges que transgredeixen la llei, amb conductes antisocials, ...
- L’heroi romàntic es presenta com un ésser superior, ple de valors que el fan digne d’elogi.
- Visió dinàmica de la natura.
- Ús del mite en paisatges i personatges.
El Romanticisme a Catalunya té un nom propi: Renaixença. Ara bé, el nom de Renaixença designa un moviment d'ample abast, essencialment cultural i literari, però també de conscienciació política, que sorgeix cap a 1830 i que té com a component bàsic el redescobriment de la cultura i la societat catalana com un fet diferencial important que cal potenciar de diverses maneres .
El poema "La Pàtria" (1833) de B. C. Aribau publicat a El Vapor es considera el punt de partida del moviment. Més endavant J. Rubió i Ors (pseudònim: Lo Gayté del Llobregat) publica el 1841 un recull de poesies amb un pròleg que es considera el manifest de la Renaixença. En aquest pròleg valora el passat medieval i el contraposa al present, posa a la palestra la poesia trobadoresca, va exposar els seus ideals a favor de la llengua catalana i va fer una crida a la seva dignificació.
La renaixença impulsarà la recuperació lingüística i nacional partint d’aquests pressupòsits:
- rectificar els hàbits lingüístics: editorials, públic lector o espectador, escriptors, llengua literària... Dignificar la llengua.
- identificar llengua i pàtria (paisatge emblemàtic). Importa el reconeixement, la recuperació i la definició de la pròpia identitat nacional.
- reconstruir la història: edat mitjana.
- assumir tots els valors del romanticisme (punt tractat anteriorment).
- descobrir i divulgar autors en els diferents gèneres. Creació d’una literatura en català
- potenciar les institucions com l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, la Universitat de Barcelona, entre d'altres.
- promoure els instruments culturals més urgents (com gramàtiques i diccionaris, pel que fa a la llengua).
- crear els seus propis mites polítics (Jaume I o Felip V) i literaris (els trobadors).
- estendre la seva projecció més enllà de l'erudició i la lírica en un intent de catalanitzar d'altres camps com la filosofia, la ciència, l'art o el dret.
- restaurar els Jocs Florals (1859): plataforma per a creació literària en català. Van ser patrocinats per l'Ajuntament de Barcelona i promoguts, molt especialment, per Milà i Fontanals, Antoni de Bofarull i Rubió i Ors.
La poesia fou el gènere per excel·lència de la primera part de la Renaixença perquè s’adequava als gustos dels primers romàntics catalans, i va ser el gènere més conreat durant tot el moviment. Els textos es podien publicar en revistes.
Val a dir que la renaixença també va ser el nom de la publicació quinzenal fundada el 1871 per Pere Aldavert i dirigida per Francesc Matheu, primer, i per Àngel Guimerà després. S’escrivia La Renaxensa. Posteriorment, al 1881 es va canviar la grafia, i va passar a ser una publicació diària amb tendència catalanista i conservadora.
La dècada dels 70 el moviment arribà a la seva plenitud. Es tracta del moment en què els tres escriptors més emblemàtics de la Renaixença comencen a publicar les seves obres. Jacint Verdaguer, que ja havia escrit alguns poemes, dóna a conèixer L'Atlàntida en els Jocs Florals de 1877. En aquests mateixos Jocs, l'èxit de la seva poesia va fer que Àngel Guimerà fos proclamat Mestre en Gai Saber; aquest autor, però, fou posteriorment conegut per la seva producció teatral, que inicià el 1879. Fou aquest darrer any quan Narcís Oller publicà Croquis del natural que reunia les primeres narracions que havia escrit en llengua catalana.
TEXTOS
Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
oh serres desiguals, que allí, en la pàtria mia,
dels núvols e del cel de lluny vos distingia,
per lo repòs etern, per lo color més blau.
Adéu, tu, vell Montseny, que des ton alt palau,
com guarda vigilant, cobert de boira e neu,
guaites per un forat la tomba del Jueu,
e al mig del mar immens la mallorquina nau.
Jo ton superbe front coneixia llavors,
com conèixer pogués lo front de mos parents,
coneixia també lo so de tos torrents
com la veu de ma mare o de mon fill los plors.
Mes, arrencat després per fats perseguidors,
ja no conec ni sent com en millors vegades;
així, com arbre migrat a terres apartades,
son gust perdent los fruits e son perfum les flors.
Que val que m'haja atret una enganyosa sort
a veure de més prop les torres de Castella,
si el cant dels trobadors no sent la mia orella,
ni desperta en mon pit un generós record?
En va a mon dolç país en ales jo em transport,
e veig del Llobregat la platja serpentina,
que, fora de cantar en llengua llemosina,
no em queda més plaer, no tinc altre conhort.
Plau-me encara parlar la llengua d'aquells savis
que ompliren l'univers de llurs costums e lleis,
la llengua d'aquells forts que acataren los reis,
defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.
Muira, muira l'ingrat que, al sonar en sos llavis
per estranya regió l'accent natiu, no plora,
que, al pensar en sos llars, no es consum ni s'enyora,
ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis!
En llemosí sonà lo meu primer vagit,
quan del mugró matern la dolça llet bevia;
en llemosí al Senyor pregava cada dia,
e càntics llemosins somiava cada nit.
Si quan me trobo sol, parl amb mon esperit,
en llemosí li parl, que llengua altra no sent,
e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
puix surten mes raons del centre de mon pit.
Ix, doncs, per a expressar l'afecte més sagrat
que puga d'home en cor gravar la mà del cel,
oh llengua a mos sentits més dolça que la mel,
que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.
Ix, e crida pel món que mai mon cor ingrat
cessarà de cantar de mon patró la glòria
e passe per ta veu son nom e sa memòria
als propis, als estranys, a la posteritat.
“La Pàtria" de Bonaventura Carles Aribau. Publicat a:" El Vapor". 1833.
“Temps hi ha que molts se planyien del oblit dels Consistoris del Gai saber, més conegut amb lo nom de Jocs Florals; i amb molta raó, segons ha demostrat lo feliç i cada dia mes estès cultiu poètic de la llengua catalana i dels dialectes germans del migjorn de França. Gràcies a un dels presents, català de cor, que no ha parat fins que no ha vist realitzats sos bons projectes, i gràcies a la protecció dels dignes successors dels consellers, avui, passats alguns segles, renaix aquella antiga institució literària.
(...)
A tots aqueixos causarà un plaer veritable i mes fondo de lo que alguns imaginarien, lo sentir aquí los accents de llur llengua, de la que be se pot dir llengua de llurs entranyes... de aquella llengua, per altra part, que no sens motiu tenen molts per la primogènita entre las neollatines i que, amb noms diversos però amb varietats sols secundaries, fou un temps la mes culta i celebrada; que ja nou segles ha narrava los dols i los cohorts de Boeci (...) que escoltaren i aplaudiren no sols las corts de Provença i Aragó, sinó les de Castella, Anglaterra i Itàlia (...) que parlaren (...) lo insigne orador St. Vicenç Ferrer, Ausiàs March, poeta del cor i del seny, i los demés autors del Cançoner que guarda París com única joia... llengua, finalment, que de cap manera nos devem avergonyir que sia la dels nostres avis, la de nostres mares, la de nostra infantesa.
Amb un entusiasme barrejat de un poc de tristesa, li donam aquí a aquesta llengua una festa, li dedicam un filial record, li guardam al menys un refugi. Als qui nos fassen memòria dels avantatges que porta lo oblidar-la, direm que a aquests avantatges preferim retenir un sentiment en un racó de nostres pits, i si en aquest sentiment algú hi volgués veure perills i discòrdies o una disminució de l'amor a la pàtria comuna, podríem respondre que eren ben be catalans molts dels que ensangrentaren las aigües de Lepant i dels que cassaren las àguiles franceses; i podríem repetir un aforisme ja usat al tractar d'un dels millors catalans i mes ardents espanyols que mai hi ha hagut: "No pot estimar sa nació, qui no estima sa província."”
Discurs de Manuel Milà i Fontanals, president dels Jocs Florals de Barcelona l'any de llur restauració, 1859.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada