La literatura popular catalana

LITERATURA POPULAR


La literatura popular es caracteritza bàsicament per ser un tipus de text transmès oralment i habitualment se’n desconeix la data i l’autor, per bé que és evident que va ser creat per alguna persona i que la comunitat ha fet seu, tal com ha passat amb L’emigrant i el Virolai de Jacint Verdaguer o La ginesta de Joan Maragall. Sovint aquest text ha sofert adaptacions al llarg del temps i tenint en compte la nova realitat social i tenint en compte que és transmès de generació en generació.

Gràcies a la impremta aquest tipus de literatura va obtenir una àmplia difusió i acceptació (cançons, romanços i col·loquis costumistes, satírics etc.). Ara bé, bona part de la recopilació de les fonts orals es va fer al s. XIX sota la influència del Romanticisme, en què es buscava l’essència de cada poble a través de l’expressió més genuïna de literatura.

Alguns autors fan distinció entre la literatura popular (d’autor anònim, de transmissió oral, amb un llenguatge planer i col·loquial, de temàtica festiva i amorosa i vinculada a les vivències del poble) i la literatura populista (autors coneguts i cultes, però inspirada en el gust del poble, amb un llenguatge viu i col·loquial i amb versos d’art menor i recursos retòrics repetitius com tornades, paral·lelismes o anàfores). Sigui com sigui, és un tipus de literatura que el poble ha fet seva i que se n’ha acabat perdent l’origen en alguns casos i en d’altres només ha estat una font d’inspiració d’autors per recrear nous imaginaris amb tècniques tradicionals.


POESIA:

Cançoner:

Els gèneres que van ser més ben acollits es podrien classificar en cinc grups:
·    els goigs,
·    les nadales,
·    les cançons religioses,
·    les cançons de bandolers i de lladres de camí ral i
·    les corrandes i cançons de pandero

Aquests cinc grups oscil·len entre formes de poesia semipopular -per exemple els goigs- i altres plenament populars com són les corrandes. La major part d'aquestes composicions (fora dels goigs i de les corrandes) estan escrites en romanços de set, sis o cinc síl·labes, sempre segons el còmput català, rima assonant, amb moltes repeticions.


Els goigs són cançons religioses que lloen les excel·lències de Jesucrist, la Verge i els sants. Són una litúrgia popular, practicada en actes de devoció col·lectiva, com patronatges, processons, romiatges, captiris, novenes,... i formen part, en certa manera, de la cerimònia. Són un gènere essencialment narratiu d’arrel medieval.


Les nadales, com els goigs, són cançons religioses que, en aquest cas, fan referència al temps de Nadal. Ens han arribat a través de la difusió oral. Les nadales vivents avui en la tradició oral del nostre país daten del període comprès entre començaments del segle XVIIII i el primer terç del XIX. Se’n troben algunes del segle XVI en còpies manuscrites que parlen sobre l’alegria dels pastors. La temàtica de les nadales se sol distribuir en quatre grans grups o episodis corresponents als moments culminants del cicle: a) l'Anunciació de l'àngel a la verge b) el Naixement c) L'Anunciata i l'adoració dels pastors d) l'adoració dels Reis i la Fugida a Egipte

Les cançons religioses són les composicions de contingut religiós i de caient popular que són vives encara a la tradició oral o que foren recollides pels col·lectors de finals del segle passat.

Les cançons dedicades a sants solen relatar la seva vida i martiri, tot posant en relleu el fet més humà. El grup de textos religiosos més nombrós i més interessant és el que fa al·lusió a la Passió de Crist. Hi ha un grup de textos que es fa molt difícil de precisar si són verament tradicionals i populars o no: es tracta de textos d'intenció moral i penitencial, de pràctiques devocionals, meditacions sobre la mort i el judici, etc.

Les cançons de bandolers i lladres de camí ral

El bandolerisme fou freqüent entre els segles XVI i XVII arreu de la Mediterrània. A Catalunya, l'activitat més viva i més intensa del bandolerisme correspon al període comprès entre les darreries del regnat de Carles V i el primer terç del segle XVII. Va tenir una gran importància perquè en alguns casos va ser l'expressió d'una resistència patriòtica de lluita contra les autoritats alienes al país i perquè van ser els bandolers defensors de certes classes socials. És sobretot per aquests trets específics que es produirà una mitificació de la figura del bandoler, mitificació que quedarà reflectida en els romanços. La figura del bandoler gaudia de les simpaties del poble, per la qual cosa eren vistos com a defensors de la pàtria o com a venjadors de les injustícies a què la gent més humil estava sotmesa. Molts dels romanços narren la vida dels bandits. Joan Serrallonga, Perot Rocaguinarda, Antoni Roca o Bac de Roda es convertiren en autèntics mites.

És un tipus de literatura que pertany a la literatura anomenada “de canya i cordill”.

Corrandes i cançons de pandero

Una corranda (Catalunya) o correnta (Andorra i Rosselló) és una dansa cantada que es balla per parelles. De to alegre i d'estructura simple. Rep diverses denominacions: cançonetes, glosses, follies, ...

Les cançons de pandero són estructures poètiques curtes de quatre versos de set síl·labes i de combinació senzilla, i que, per tant, donen molt de marge a l'espontaneïtat. Són cantades, amb una melodia monòtona i repetitiva. Es caracteritzen per una gran varietat temàtica: són cants d'amor o de despit i d'enyorança, lloances a noies o fadrins, cants de treball o de ronda, felicitacions,... (La temàtica gira al voltant de l'amor o del treball). De vegades, també tenien un contingut de lloança i anaven dirigides a les persones presents a la taula: a la núvia, al nuvi, als familiars i als amics, si es tractava d'un casament; a la criatura, a la mare i al padrí, si es tractava d'un bateig; a les autoritats i convidats, si era una festa o celebració; etc. El cant era acompanyat amb la percussió d'un pandero, del qual penjaven cascavells i cintes de colors.

A les Illes Balears també se les anomena "gloses" i "cançons botxetes", i al País Valencià "cançons" i "cobles".


TEATRE

Teatre religiós

L'Església, com també havia fet a l'Edat Mitjana, utilitzarà el teatre amb voluntat pedagògica i propagandística també fins als s. XVIII.

Cicles:

a) Cicle de Nadal: apareixen temes com el naixement de Jesús o l'adoració dels pastors i dels reis. L'obra més remarcable d'aquest cicle és el Cant de la Sibil·la, que es troba ja documentat en llatí el segle X i que al segle XVI es continuava representant arreu dels Països Catalans (cal dir que avui dia es manté a Mallorca i a l'Alguer (Sardenya)). Més modernament aparegueren els Pastorets o consuetes, que avui dia encara es representen.

b) Cicle de Pasqua: tracta de la mort, passió i resurrecció de Crist. Un dels textos que es conserven del segle XVI d'aquest cicle és el Misteri de la Santíssima Passió de Crist de Cervera, que se sap que ja es representava a l'Edat Mitjana. Avui en dia La Passió d’Esparreguera o la d’Olesa de Montserrat, o la d’Ulldecona són un exemple de continuïtat.

c) Cicle assumpcionista o marià: se centra en els fets finals de la vida de la verge. L'obra més coneguda d'aquest cicle és el Misteri d'Elx, probablement d'origen medieval (s. XIV), però el text més antic conservat és del segle XVII.  L’obra té com a font un text evangèlic apòcrif. El 2001, la UNESCO va declarar aquesta obra patrimoni de la humanitat.

d) Cicle hagiogràfic: tracta sobre les vides i els miracles dels sants, de manera semblant als goigs. Els "balls parlats", molt estesos pel Principat i pel País Valencià, en són l'exemple més paradigmàtic -els balls de diables o la Moixiganga valenciana provenen d'aquest tipus de teatre-.

e) Cicle Bíblic: posa en escena de manera didàctica passatges de l'Antic Testament. Un exemple d'aquest cicle teatral serien alguns misteris valencians, com el Misteri d'Adam i Eva i el Misteri del rei Herodes.

f) Cicle de Corpus: barreja aspectes litúrgics i pagans.

Teatre profà

S'ha dividit el teatre popular profà dels segles XVI a XVIII en tres tipus de peces: entremès, mascarada i farsa.

L'entremès és una peça còmica breu que pren especial rellevància a les acaballes del segle XVIII. Al Principat se l’anomena sainet. Sovint aquestes peces es representaven enmig d’una peça més llarga. L'entremès reflecteix la vida quotidiana de persones i situacions. Està compost amb versos característics del gènere popular -com la codolada o el romanç, entre d'altres-, i sovint té una intenció satírica. Anava acompanyat de música i cançons.

La mascarada és un tipus de representació acompanyada de cant. La temàtica tant podia ser còmica com històrica. Tingué especial acceptació els segles XVI i XVII.

La farsa es defineix com a un tipus de composició sarcàstica. És una peça d'extensió breu. Es caracteritza per mostrar incidents, histories i atmosferes no quotidianes, més enllà de la normalitat

PROSA

Algunes de les composicions en prosa es transmeteren també oralment i tenen un caràcter fantàstic. Les rondalles i les llegendes, delatores de formes i orígens ben diversos, sovint foren matèria primera per a autors consagrats que les situaren a nivell de peces literàries de gran qualitat.

La prosa (bàsicament rondalles, contes o acudits, fórmules i adagis) pateix al llarg del temps múltiples transformacions i per aquesta raó es fa difícil acotar els textos que pertanyen específicament al període.

Les rondalles, basades en fets imaginaris i fantàstics distints, poden ser meravelloses, d'animals, d'enginy, de beneits o burlesques, segons que recreïn l'acció en territoris meravellosos, d'animals, de gent babaua, o en el terreny de les burels respectivament.

Les llegendes, tot i presentar-se com a històriques, contenen molts elements fantàstics. Apareixen les gestes i aventures de grans herois imaginaris o històrics: el valent Joan de l'Ós i la conquesta del foc, el gegant Rotllà, el mariner de Sant Pau, el Comte Arnau, Otger Cataló i els Nou Barons de la Fama, Guifré el Pelós i les quatre barres de sang, sant Jordi,...

Finalment hi ha les tradicions que atribueixen, farcides d'elements imaginaris, orígens irreals a elements de la realitat quotidiana: noms de llocs, de plantes, d'accidents geogràfics,...

El refranyer conté expressions i valors de saviesa popular, interpreta l'ànima col·lectiva.