El caganer i el cagatió vistos des de la BBC

És curiós com es veuen els costums nadalencs catalans des de fora. Al la TV de Vilaweb hi ha un vídeo molt divertit on es veu una conversa entre Stephen Fry i els concursants d’un programa de la BBC on es pregunta sobre el tió i el caganer. No us el perdeu:

http://www.vilaweb.tv/el-caganer-i-el-tio-a-la-bbc

                                  

NADAL!

El nom de Nadal

Sota el nom de Nadal

sento una cosa

que jo no sé ben bé com l’he de dir.

Em fa pensar en una terra nova

on pau i amor no paren de florir...

I tant se val, si va sorgir l’estel

i assenyalà la ruta

a tres Reis d’Orient, creuant el cel...

I tant se val,

saber si eren gaires pastors

duent formatge i mel a l’Establia...

I tant se val,

veure que pengen riques lluentors

aquí i allà,

en mostra d’alegria.

Sento que hi ha una cosa gran, al fons de tot.

Per definir-la no trobo cap mot!

Deu ser una força que aconseguiria

que no hi hagi a terra

cap país sense amor

ni cap flor sense pa!

El dolç nom de Nadal ens dóna pistes...

Si la força existeix,

l’hem de trobar!

Joana Raspall. Font de versos. Ed. Baula


 Recursos per al Nadal: aquí

Teatre: P. Calders, relats

Els alumnes de l'optativa de teatre de 2n d'ESO han estat treballant diferents relats curts de Pere Calders en homenatge a aquest escriptor que enguany s'ha celebrat el centenari del seu naixement.

Els alumnes van escollir uns quants relats curts i els van adaptar. A finals de novembre es va fer la posada en escena. Els nervis, les sensacions, la valentia, la concentració, les emocions, els canvis de rol,... es van fer visibles i aquest va ser el resultat.

FELICITACIONS A TOTS I A TOTES!!!!!!!!

Per un país de tots, l'escola en català

Greu atac a la llengua

El cap de setmana passat l'atac era a les Illes Balears. Ara l'atac el trobem al Principat de Catalunya. No cal dir que la llengua catalana en el s. XX va ser prohibida conjuntament amb la seva manifestació cultural perquè entre el gener del 39 i el 20 de novembre de 1975 es va instaurar una dictadura. Després de molts maldecaps i moltes cessions per part dels uns i dels altres es va arribar a signar la Constitució al 1978. Un dels articles, el tercer, es deia que l'estat protegiria totes les llengües de l'Estat. Des del 1978 fins a l'actualitat les llengües dels diferents territoris de l'estat espanyol han tingut un reconeixement i les comunitats autònomes han contribuït a normalitzar una situació que ja era normal abans del 1939. Tothom s'hi ha esforçat perquè l'entesa i la integració fos possible. Ara al s. XXI havent-hi un estat democràtic resulta que es fan lleis i més accions per tal minoritzar encara més una llengua que té molts anys d'història, tants com qualsevol altra llengua romànica existent. Resulta vergonyós!!!!

Les notícies són reveladores del malestar, i sinó llegim a l'ara.cat el següent:

La consellera d'Ensenyament revela que Wert ha proposat un text alternatiu a l'últim esborrany que continua sent molt "perjudicial" per a Catalunya

• • Més de 37.000 firmes en menys d'un dia contra la reforma educativa de Wert
  • L'ANC sobre la reforma de Wert: "No havien arribat mai tant lluny perquè mai no havíem estat tant a prop d'assolir la llibertat"
  • L'oposició valenciana exigeix que la consellera d'Educació rebutgi la llei que arracona el català
  • La FaPaC mostra la seva "ferma indignació i rebuig" sobre la reforma educativa de Wert
• • Escola Valenciana assegura que l'esborrany de la llei Wert no garanteix l'aprenentatge correcte del català
  • El PP acusa el Govern "d'incendiar" el debat educatiu focalitzant-lo en la qüestió lingüística
  • Mas convoca una cimera catalana per fer pinya contra la llei educativa de Wert
  
  Les manifestacions de la societat ja s'estan sentint.
  
  A vilaweb llegim:
  

  Xoc frontal per la reforma uniformitzadora del sistema educatiu

    [OPINIÓ] Salvador Cardús: 'No en tenen prou d’humiliar-nos; volen dividir-nos per raó de llengua'

  Més informació: Com ataca Wert la immersió lingüística?
  Escola Valenciana insta a recuperar l'esperit de consens de les Normes de Castelló enfront de la llei Wert
  El Wall Street Journal presenta Bono, Wert i Blanco com a exemples de mediocritat
  

   

Homenatge a Joan Sales

                                        Avui és el centenari del naixement de Joan Sales.

Joan Sales va patir l'exili com tants d'altres escriptors. L'experiència de la guerra, el presidi, la fugida, l'exili,... marcà la seva trajectòria vital i literària.

"Déu dels vençuts, dels sants, dels moribunds, dels pobres,
si no et segueixo a Tu, doncs, ¿a qui seguiré?
Als que han mort per la seva Pàtria terrena, sé
que les portes d'una altra Pàtria més seva els obres.

Com un raïm els teus botxins t'han espremut
i es juguen a la morra la túnica inconsútil.
Alquímia de la Creu, Tu, Vençut que has vençut,
de l'aigua del dolor fas un vi de salut.
¡ No hi ha combat estèril ni sacrifici inútil !

Sempre t'he vist, al fons dels horitzons, més alt
que el tedèum dels Cèsars i l'encens dels Caifassos.
He errat, fugint de Tu, fins que els peus m'han fet mal;
¡ tots els camins tenien el rastre dels teus passos !"



(Cant IV dins Als soldats morts per la pàtria) Barcelona, 1951.

El peregrinatge que el durà fins a la diàspora ara Haití ara a Mèxic esdevé un punt de reflexió a Incerta glòria, però la realitat a l'altre continent vol esdevenir un pont per a la continuïtat de la lluita i de la reivindicació de tot un poble que ha patit un cruel destí. Els Quaderns d'exili (1943-1947) era una revista publicada a Coyoacan i Joan Sales conjuntament amb Lluís Ferran de Pol, n'eren els directors. Política, literatura, història,... omplien les pàgines d'una de les tantes revistes que els catalans exiliats al món escrivien per tal de defensar la cultura pròpia, per denunciar la repressió lingüística i cultural del poble català, per perpetuar unes institucions polítiques que havien estat arravatades a la força amb l'afusellament del president Companys, un president elegit democràticament pel poble.

"La set de glòria es fa, en certs moments de la vida, dolorosament aguda; tant més aguda és la set com més incerta és la glòria de què estem assedegats; vull dir, més enigmàtica. La meva novel·la tracta precisament de copsar algun d'aquests moments en algun dels seus personatges. ¿Amb quin resultat? No sóc pas jo qui ho ha de dir". (J. Sales)

L'obra de Joan Sales s'ha reivindicat arran del centenari del seu naixement amb els nombrosos actes i homenatges que se li han fet. Els textos de J. Sales conjuntament amb els de Calders i Tísner van ser a la tribuna del Teatre Nacional de Cataluna, la Institució de les lletres catalanes n'ha fet una excel·lent pàgina web, l'Ajuntament de Barcelona i la Generalitat, Catalunya ràdio ha anat fent entrevistes i ara difonent en el seu arxiu sonor Incerta glòria i ara l'espectacle musical La roca i el núvol a Barcelona amb el Brossa Quartet de Corda.

III Jornades N. Oller

Interès, de Joan Fuster

Un amic em sorprèn embarcat en la lectura d’una espessa obra medieval. Atònit, em pregunta:

- I això, t’interessa realment?

Posa una mica d’incredulitat en el “realment”.

La seva bona fe –no en dubto pas- em desconcerta. Ell llegeix una altra mena de papers en tot cas, mai no s’interessaria per un text arcaic i avorrit. Dic “avorrit” perquè per a ell, i per a gairebé tothom, ho seria. Ho és per a mi? He de reconèixer que no m’interessa.

- Sí, m’interessa.

Què vol dir interès? “sentiment que alguna cosa desvetlla en nosaltres, el qual ens mou a prestar-li una atenció especial, a ésser-li favorables o desfavorables”. Copio el Fabra al peu de la lletra. Com sempre, el Fabra no defrauda: és concís, complet, encertat. Doncs, sí. M’interessa el llibre antic i atapeït, ocupat de problemes caducs i redactat amb una retòrica abstrusa o debolida.

- I per què t’interessa?

Ara, la veritat, no sé què contestar. O hauria de contestar amb la meva autobiografia. Les afeccions intel·lectuals i l’ofici, des de fa molts anys, m’han habituat al tracte d’una literatura anacrònica i rude, tractats de monges i frares, poemes metafísics, als antípodes de la meva personal manera de sentir el món. Però no puc evadir-me’n.

Improviso una resposta sobre la marxa:

- Basta que miris cinc minuts seguits una cosa, la cosa més insignificant, perquè arribi a interessar-te...

La frase és, en unes altres paraules, de qualsevol moralista francès. Els francesos –els “moralistes”- han formulat excuses per a totes les actuacions: Montaigne, La Rochefoucauld, Pascal, Rivarol, Voltaire, La Bruyère, Alain... L’aprofito. No és satisfactòria del tot. Però, ¿qui podria justificar el seu interès per això o per allò? El seu interès pel futbol, per les senyores grasses, per la química orgànica, per les novel·les de Joyce, per la política internacional, pels crucigrames, per guanyar diners, pels paisatges delicats –per qualsevol cosa. Justificar!

Interès dins Diccionari per a ociosos de Joan Fuster

Joaquim Amat i Piniella és notícia

 

Aquest autor és notícia doblement primer perquè s'han trobat unes cartes inèdites que aviat es publicaran i segon perquè aquest cap de setmana es commemora el 50è aniversari de l'Amical de Mathausen i altres camps (una associació que agrupa els exdeportats republicans dels camps de concentració nazis, així com els familiars i amics, tant dels supervivents com dels deportats assassinats als camps) i, com ja sabeu, aquest escriptor hi va estar tancat i va patir les penalitats d'aquest tipus de reclusió, i a més va ser un dels fundadors d'aquest Amical. Un text molt estremidor és K. L Reich. Per trobar més informació consulteu el web de Joaquim Amat-Piniella (1913-1974) on es parla més extensament d'aquesta novel·la.

Al diari vilaweb ens n'ofereixen el primer capítol que copiem només un petit fragment:


Capítol primer (fragment)

"El fred era molt viu. No calia pas pessigar-se la carn per tenir la certesa de no dormir. Els dits dels peus, empresonats des de feia tres dies dintre les sabates ferrades i humitejats pels mitjons bruts, cedien sense resistència a la gelor que pujava de terra. Sense aquell fred agut, als centenars d’homes trasbalsats pel sobtat desvetllament, aquella albada els hauria semblat irreal. A través de la boira que s’espesseïa a mesura que el dia s’anava deixondint, no es distingien més que les formes difuses del paisatge més proper. La llum indirecta de la neu fendia la matinada. Damunt la teulada de l’estació, en fort pendent, s’estenia un gruixut coixí de neu, llis, lleugerament ondulant i sense arestes. Els vagons, immòbils damunt les vies invisibles, semblaven cadàvers gegantins en el seu abandó sota la neu. A l’altra banda de carretera on s’arrengleraven penosament els nouvinguts, queia quasi vertical el tall del pujol mutilat.
Vestits amb els heteròclits «uniformes» de l’exèrcit francès, uns blau cel (de la primera guerra mundial), altres blau fosc, molts caqui, amb els abrics acampanats, els caps coberts amb boines, casquets de dues puntes, passamuntanyes i, en alguns casos, barretines vermelles de senegalès, aquells homes es movien confusos, adelerats, talpers, en el vòrtex del pànic. Cercaven entremig de tantes maletes, fardells i sacs-morrals, un lloc a les fileres de la vacil.lant formació. La neu cruixia al trepig de les sabates ferrades i, mentre la blancor impol.luta desapareixia de la carretera, únicament el xoc tintinabular dels plats de tropa i de les cantimplores i fiambreres que penjaven dels equipatges trencava aquell silenci de l’albada. Per contrast amb aquell mateix silenci, retrunyien més seques, guturals i temibles les veus de comandament dels soldats que, amb l’uniforme verdós de l’exèrcit alemany, el fusell despenjat i el dit al gallet, acordonaven aquella massa de presoners. Veus noves, desconegudes, plenes d’amenaces misterioses per als desconeixedors de la llengua.
—¿I el maletí? —preguntà un dels detinguts al seu company.
—¿No el portes tu?
L’Emili va fer un gest de resignació i, sota el tapaboques, somrigué amb una expressió fatalista.
—Prepara’t a no rentar-te mai més la cara —va dir tot arreplegant de terra una motxilla atapeïda.
—No ens faltarà sabó. No et preocupis.
—Tinc por que no ens en caldrà. Això no m’agrada gens, Cisco.
—Ens agradi o no, haurem de resistir. Ja veurem què passa.
En Francesc va mirar el nas rogenc del seu amic que, malgrat la llum encara feble, destacava prou, i provà de trobar-li l’esguard. Somrigué també. Coneixia la tendència de l’Emili al pessimisme. Certament, el tracte rebut en baixar del tren havia estat dur, insòlitament dur, però no volia extreure’n conclusions prematures."


És molt interessant llegir la introducció d'aquest llibre K. L.Reich que es va fer al 1945-46 i que mai es va publicar per entendre un moment històric concret. Cal fixar-se que la vida i l'obra va molt lligada a l'autor i a les vicissituds històriques que va haver de patir tota una generació per defensar la llibertat. És important lluitar contra l'oblit sistemàtic que intenta negar una part de la història.

En reproduïm un fragment de la introducció que el diari vilaweb publica en la seva totalitat.


"Entre els milions de persones de totes les nacionalitats que han sofert captivitat i mort als camps de concentració alemanys, també els espanyols han tingut un lloc d’honor i han pagat ben alta llur contribució de sang a la ferotgia del nacional-socialisme. Sense comptar altres camps que el de Mauthausen i les seves sucursals, el 70% dels 7.500 exiliats espanyols que hi foren internats caigueren exhaurits per la fam, el treball i els maltractaments. Les excepcions d’uns centenars que varen ingressar-hi a la segona meitat de la guerra per haver contribuït a la Resistència Francesa, no ens faran mentir si diem que l’únic delicte dels milers de malaurats que foren executats amb la més terrible de les morts, no era altra que llur lleialtat a la República espanyola durant la nostra guerra civil. Detinguts a la irrupció alemanya a França, l’any 1940, com a soldats regulars de l’Exèrcit francès o com a treballadors militaritzats de fortificacions, foren d’antuvi considerats presoners de guerra i enviats als camps que els eren destinats a aquests. Però, en el curs d’uns mesos, la Gestapo els anà recollint per a emmenar-los als camps d’exterminació de la SS amb el sambenet de “roigs espanyols”. Franco no havia volgut reconèixer-los com a súbdits, i Pétain es negà a considerar-los voluntaris a la defensa de França. Només Hitler els admeté per a devorar-los en el secret dels seus forns crematoris. Tríade de criminals, responsables tots tres de la mort espantosa de 5.500 germans nostres a través de totes les tortures imaginables! Responsables també d’un esclavatge de quatre anys i mig suportat pels supervivents en condicions inhumanes! Ni Franco, ni Pétain, ni Hitler, no oblidaven que eren els espanyols els qui, primer que ningú, havien plantat cara al feixisme internacional. A “la nova Europa” forjada amb sang innocent, devastacions i misèria, els espanyols anti-franquistes no tenien altra plaça que la d’un pot de cendres...
Les xifres astronòmiques de jueus, russos, polonesos, francesos o txecs, que han mort als camps alemanys, no redueixen pas la importància de l’aportació ibèrica al més gran dels sacrificis imposats a la humanitat al llarg de la seva història. Per si no n’hi havia prou amb les víctimes de la guerra civil, amb els assassinats pel falangisme, amb els centenars de milers que es podrien a les presons i camps espanyols, amb el paper gloriós dels voluntaris als exèrcits aliats i amb les sofrences pròpies de l’exili en la massa dels desterrats, els nostres milers de morts a les terres hostils del Reich constitueixen l’exponent més segur de l’esforç peninsular a la causa de la llibertat.
A l’Espanya sotmesa al jou i a les fletxes ningú no ha parlat dels nostres màrtirs als camps de concentració germànics; a l’estranger tampoc no se n’ha dit gran cosa, potser perquè l’enormitat de les xifres estadístiques ens situen a un pla modest en relació a d’altres nacionalitats. Estem segurs, tanmateix, que són els deportats de totes les contrades d’Europa que, frec a frec dels espanyols, han sofert als camps tota la cruesa de l’opressió nazi, els qui, en l’emoció de llurs records, valoren millor la nostra companyonia. Ells ens han conegut als moments de prova quan l’home no compta amb altre favor que el que li confereixen les pròpies virtuts; ells saben com moriren els nostres homes; ells han participat de la força d’una fe i d’una enteresa que els espanyols saberen conservar ben arrelades al cor, en els moments més difícils...
Amb aquest llibre ens proposem donar una idea de la vida i de la mort d’aquests ciutadans del món que han creat, enfront al feixisme, la internacional del dolor. No és la història d’un camp determinat, sinó una composició d’escenes, de situacions i de personatges, trobats als quatre camps per on hem passat durant els quatre anys i mig de captivitat. Quatre camps dels innombrables que existien a la regió danubiana sota un comandament comú, i que serien anàlegs als altres camps d’Alemanya, si els espanyols deportats que hi foren reunits gairebé en llur totalitat, no haguessin sabut imprimir-los un segell peculiar que els fa particularment interessants. Història de sofrença, aquesta, de terror, d’esperança i de mort; la vida miserable i èpica a l’ensems, de multituds d’homes que, en la més aclaparadora de les impotències, troben recursos per a oposar-se al designi enemic d’exterminar-los; mescla de pintoresc i de dramàtic que presenta l’aiguabarreig de races, de nacionalitats i d’individus, obligats a la convivència més estreta; vicissituds d’un duel acarnissat que dura quatre anys i mig, entre les forces destructives del camp que aniquilen físicament i moral les seves preses, i l’Home que comença resistint-les, aconsegueix neutralitzar-les i acaba vencent-les."

El cas de la llengua a la Justícia

"El 99% dels ciutadans suïssos parlen la seva llengua materna als judicis sense cap problema" (N. Raselli)

Al diari ara sortia la notícia que la llengua catalana havia retrocedit a l'àmbit de la Justícia. I no és d'estranyar després que s'hagi impugnat unes oposicions on es demanava que el personal de justícia conegués les dues llengües oficials a Catalunya. El jutge suís, Niccolò Raselli, jutge del Tribunal Federal de Suïssa acabat de jubilar, afirma el següent: "Si teniu dret a adreçar-vos en les dues llengües a les autoritats però aquestes no parlen les dues, teniu un problema". Certament és un problema perquè s'obvia una part dels parlants d'aquest territori.

Val a dir que Suïssa és una confederació on es parlen 4 idiomes: l'alemany, el francès, l'italià i el romanx i els jutges saben aquests idiomes i imparteixen judicis en funció de cada llengua.

Sembla mentida que l'Estat espanyol havent-hi altres llengües a l'Estat -reconegudes a la Constitució espanyola- no es pugui fer el mateix. Segons apunta Jordi Nieva, catedràtic de dret processal de la Universitat de Barcelona (UB) i membre de l'Associació de Juristes en Defensa de la Llengua Pròpia, "l'oficialitat del català en el món dels tribunals no està ben assumida".

L'homenatge institucional: dues crítiques i una obra teatral

El 30 d'octubre es va fer l'homenatge institucional a Sales, Calders i Tísner al Teatre Nacional de Catalunya.

Dues crítiques per a una obra. És curiós com un mateix espectacle ofereix impressions i reflexions diferents.


A. Pazos va fer aquesta crítica teatral a El País que aquí reproduïm:

"Si se mezclan los tres mundos particulares de Joan Sales, Pere Calders y Avel·lí Artís-Gener (Tísner), se obtiene como resultado un collage donde el ruido del mar es una constante, siempre hay alguien lejos del hogar o a punto de partir hacia el frente y todo está teñido de una fina capa de nostalgia y de humor gris oscuro casi negro. En este peculiar universo, hecho de retazos de obras de los tres autores catalanes, Eva siente el súbito capricho de comer cargols durante su embarazo, Karl Marx ha sido rebautizado como “en Carles” en un decrépito local barcelonés del PSUC y los policías de México DF usan locuciones absurdas dignas de los hermanos Marx. Y Caín, el hermano mayor de la humanidad, nace con una barretina puesta.
De fragmentos de memorias, epístolas, novelas y cuentos se nutrió el homenaje institucional que recibieron ayer en el Teatre Nacional de Catalunya estos tres escritores del siglo XX catalán. Siete actores y tres músicos dieron vida a sus textos, saltando aleatoriamente de uno al otro y recreando la atmósfera de una generación de literatos marcada por la guerra y el exilio. Esta función clausuraba un ciclo de más de 125 actos que han estado conmemorando durante todo el año el centenario del nacimiento de Calders, Sales y Tísner.
Un público agradecido, que llenó el auditorio hasta dos tercios de su capacidad -es posible que la lluvia torrencial disuadiera al tercio restante- recibió con énfasis la inusual puesta en escena, que siguió un orden en cierto modo cronológico. En el principio estaban Adán y Eva, cuyas peripecias tras ser expulsados del paraíso relató Calders en su cuento “El primer arlequí”. Y después ya todo se aceleró: le llegó el turno a la Guerra Civil española, y Sales tuvo ocasión de desmitificar la retaguardia republicana tachándola de “democràcia, però sense llibertat”, mientras Tísner se alistaba para partir hacia la línea de combate tras un encendido mitin del PSUC: “i vaig sentir, garratibat, la meva pròpia veu que deia: -Jo faig un!”. Más tarde, ya en el frente, un miliciano catalán y un soldado fascista, producto de la imaginación de Calders, decidían vérselas en un tres en raya en lugar de luchar a la manera convencional: “provàrem, fins a deu vegades, d’entrar a la batalla, però una paret de bales i de fum ho impedia”.
Tras la derrota, el exilio, y tras éste el regreso, no siempre tan dulce como podría pensarse. Uno se construye, desde ultramar, una imagen “incontaminada i incontaminable” de su tierra; luego regresa y “l’anàlisi és desoladorament cruel, com quan coneixes de carn i ossos l’actriu cinematogràfica que et seduïa de visu”, se lamentaba Tísner al volver a Barcelona tras 26 años de destierro mexicano. Pero el hecho es que los tres regresaron, y los tres defendieron el potencial literario del catalán hasta el fin de sus días. Tal vez fue precisamente ese arraigo al país del que hicieron gala lo que les permitió volver efímeramente a la vida, cien años después de su nacimiento, en los escenarios del Teatre Nacional de Catalunya."

A. Abella a el periódico aquesta altra:

Amb la imatge i el so del mar de fons, diversos personatges llegeixen llibres i quaderns mentre deixen passar les hores en el que simula la bodega d'un vaixell a la deriva. Aquest escenari, disseny de Max Glaenzel, va ser ahir a la nit el símbol del trajecte vital de tres mosqueters republicans de les lletres catalanes que, fugint de la guerra civil, van provar l'amargura de l'exili. Joan Sales, Pere Calders i Avel·lí Artís Gener, Tísner, rebien així, al Teatre Nacional de Catalunya (TNC), l'homenatge estrella, institucional, en aquest 2012 en què diverses activitats de la Generalitat celebren el centenari del seu naixement, emmarcades en l'Any Sales Calders Tísner, comissariat per Laura Borràs.

Moment de l'espectacle homenatge a Pere Calders, Joan Sales i Tísner, ahir al TNC. DANNY CAMINAL

Els actors David Vert, Oriol Genís, Òscar Castellví, Rosa Renom, Anna Moliner i Javier Beltran van prestar les seves veus als autors d'Incerta glòria, L'ombra de l'atzavara i Paraules d'Opòton el Vell, respectivament, per trenar textos, cartes i fragments de les seves obres. L'espectacle dirigit per Toni Casares, amb música a càrrec d'Albert Guinovart, va comptar amb l'assistència del conseller de Cultura, Ferran Mascarell, i el tinent d'alcalde de l'Ajuntament de Barcelona, Jaume Ciurana.

A l'escenari va renéixer la cara del polifacètic Tísner -periodista, guionista, caricaturista, il·lustrador, traductor al català de García Márquez, Borges, Yourcenar i Capote...- per explicar per què escrivia: «Per relatar les impressions de totes les coses amuntegades en el meu flascó vitri de 81 anys».

GUERRA I EXILI / En aquest flascó no hi va faltar la guerra: Tísner va recordar la reunió en una seu del PSUC, presidida pel retrat de «Carles» Marx, en què es va allistar en la lluita contra el feixisme, com el seu cunyat Calders i com Sales, que va servir en els fronts de Madrid i Aragó. Mentre que el relat Fet d'armes va servir per evocar la guerra de Calders, il·lustre contista que va debutar amb El primer arlequí, primogènit, segons la seva ploma, d'Adam i Eva, les cartes de Sales, fundador de Club Editor i privilegiat descobridor de Rodoreda i Llorenç Villalonga, van evocar la Catalunya prebèl·lica però també la de les bombes. L'editor va escriure a Màrius Torres el 1937: «És la llibertat, no pas la democràcia, allò que és un bé absolut -i tan indispensable com l'aire que respirem».

I amb la boira i la nit de la frontera que va ocupar l'escenari va arribar l'exili, amb Mèxic a l'horitzó i un cordó umbilical sempre unit a la cultura catalana. «Perduda Catalunya, estava perduda la República», va sentenciar Sales. «Caminem amb el cap cot, en silenci, amb el pensament ple de totes les coses que deixem darrere nostre. (...) Em veig obligat a fugir de tot el que estimo i tinc tanta ràbia i tanta pena que ploro amb els ulls ben secs i no em doldria gens morir-me», rememorava Calders. «¿Per què ens ho van prendre tot? ¿Per tal que des d'un bell començament ja sabéssim quina mena de tracte ens esperava?», es preguntava Tísner.

«Em dic Pere i dos cognoms més. Vaig néixer abans-d'ahir i ja som demà passat. Ara només penso com passaré el cap de setmana», va escriure Calders a Nota biogràfica. Però les seves paraules van vèncer el temps.

Vinc per donar fe, Pere Calders

Tenint en compte que és l'any Calders i tenint en compte que s'apropa la nit de difunts i les històries de por i de vampirs es van explicant, aquí en teniu una de vampirs.

                                                 VINC PER DONAR FE

Quan van dir-me que al poble hi havia un vampir, vaig preocupar-me de seguida per la meva cosina Amèlia. Ella era una dona predestinada que agafava totes les passes i, quan perdia l’equilibri, es produïa unes fractures complicades, veient-se-la sovint enguixada, maldant per fer vida normal enmig del sofriment. Aquesta era la seva virtut: la punya contra l’adversitat i, per dir-ho en termes vulgars, se la buscava sempre. A més, a desgrat de pecar de grossa, tenia una blancor espiritual, una transparència de cutis que cridava l’atenció; a mi, personalment, no m’atreia, però es comprèn que un vampir s’hi pogués il·lusionar.

-Amèlia –vaig dir-li-: mentre no cacin aquest tipus procura no sortir de casa. Acosta’t al braser i fes mitja, estigues quieta, que nosaltres ja et portarem tot el que et faci falta.

Em sortí replicant que ella no estava per històries i que el nostre no era clima de vampirs. En això tenia raó i ja se n’havia parlat del poble, en canvi, els vells deien que la culpa era de les proves atòmiques, que ja en un altre ordre ocasionaven canvis en les estacions i afectaven el règim de pluges.

El cert era que el vampir, en poc més d’una setmana, s’havia xuclat el noi mitjà del flequer (que estudiava el tercer any de batxillerat) i una noia mig baldada que tenia fama per la seva raça de brodar coixineres. Estàvem esverats perquè delictes així, a desgrat d’alterar l’ordre, no es persegueixen d’ofici i les forces vives se’l volien treure del damunt; passant-lo a la Creu Roja, o al braç eclesiàstic.

La cosina Amèlia no s’immutava. Dia per altre, de cara al vespre, venia aportar galetes als nens, amb el vici de pujar l’escala a les fosques. Com més advertiments li fèiem, era pitjor.

Un dissabte, vam sentir un gran renou que feien uns veïns que tornaven del cinema. La senyora va començar a xisclar i tots vam sortir a veure què passava, per a presenciar un espectacle tètric: estès de biaix en un replà, hi havia el cadàver de la cosina Amèlia. Hi ha maneres de dir que s’acuden a falta d’altres, però no era pròpiament un cadàver, sinó una mena de bossa de plàstic mal inflada, amb tot de galetes escampades pel voltant. Les faccions de la meva parenta s’endevinaven entre plecs d’una matèria exànime.

En qualsevol altra circumstància, jo hauria corregut, alçant-la amorosament per a dipositar-la en un sofà. En aquell cas no vaig fer-ho i fins m’esforçava a impedir que els altres s’hi acostessin. Tocar algú desaparegut de mort sobrenatural fa respecte i, en el cas dels vampirs, és summament exposat.

Va semblar-me que el municipi s’havia de fer càrrec de les despulles i arreglar l’enterrament, però l’alcalde s’hi va oposar. Segons ens recordà, una persona morta per un vampir esdevé vampir ella mateixa, per a sortir de la seva tomba i continuar una estranya labor de proselitisme. Fent valer la seva autoritat, m’ordenà que entrés a casa el que quedava de la cosina Amèlia, amb instruccions de vigilar-la perquè no fiblés ningú.

La minyona la va pujar i la col·locàrem damunt unes posts amb cavallets que havia fet construir per al tren elèctric dels nens. Encenguérem tots els llums del pis, sense reparar en despeses, perquè aquests éssers abominables (pobra Amèlia, si em sentia!) temen la claror i vam començar una nit neguitosa, plena de sobresalts. la meva dona, que per un ratolí o un insecte que entri a la cuina ja s’esvalota, estava fora de si. Em retreia a cada moment que la cosina ho era per la meva banda i que el meu deure era embolicar-la amb una manta i portar-la a Granollers, a casa de la meva tia. S’aplicava a dir-me coses desagradables de la meva família, sobre si sempre teníem malalties rares, en contrast amb la seva, que era una gent normal que acostumava morir de feridura. Jo li perdonava perquè, en el fons, també estava ressentit amb la difunta.

Els nens es van excitar i es negaren rotundament a ficar-se al llit. Com que la seva vida era més aviat monòtona (de casa a l’escola, de l’escola a casa, fins a les vacances d’estiu) no em vaig veure amb cor de privar-los d’aquella sortida de rutina. I el gran que és molt estudiós i ha llegit força, fou el primer en tocar de peus a terra.

-La manera d’acabar amb els vampirs –afirmà- és clavar-los una estaca ben punxeguda al pit i, per lligar-ho, tallar-los el cap.

Perquè s’entretinguessin, vaig donar-los un ganivet i la pota d’una cadira esvinçada, encomanant-los que hi fessin punta. Mentre s’ocupaven amb aquesta feina, trucà un veí, que era el distribuïdor de gas del poble i, per aquest motiu, el teníem aviciat. imbuït de la seva importància, l’home mesurava les paraules i era amic de fer sentències. Contemplà el cadàver, tapant-se discretament la boca amb un mocador i digué:

-No tenim remei, nosaltres. Volem entrar al mercat comú i encara ens passen aquestes coses...

Va seure una estona, convençut de l’obligació de fer el panegíric de la morta i començà a lloar les seves virtuts, confonent-la amb una altra cosina meva, l’Enriqueta, que encara és viva i ningú no la pot veure. Després, s’abandonà a la vulgaritat criticant la olicia, amb allò que era molt bona per agafar al pobre que roba un pa, però que fallava en els casos de veritable lluïment.

Els nenes entraren amb l’estaca afuada i jo em vaig avergonyir, ja que em sabia greu que un veí presenciés determinades intimitats. En canvi ell, que era instruït, comprengué amb una sola mirada i no tan sols ens aprovà, sinó que ens estimulava. “S’ha de fer –va dir-. És l’actitud més raonable i correcta. I com més aviat, millor.”

Discutírem llavors per qui havia de clavar l’estaca. Jo volia que fos la meva esposa, puix ella estava acostumada a matar l’aviram i a posar injectables, dues operacions que a mi m’esborronaven. S’hi negà, emparant-se en el fet que si passava alguna desgràcia tota la vida li faria retrets. Vaig allargar l’estaca al veí:

-Sense compliments, home. Aquí tots l’apreciem molt i l’Amèlia, si ho veia, estaria contenta.

S’excusà amb el criteri que, a desgrat de l’afecte mutu, era aliè a la família i no li pertocava el privilegi.

-No obstant això –afegí- la meva presència serà útil. En la impossibilitat de trobat un notari a aquestes hores, s’ha d’estendre una acta signada per dos testimonis. Jo faig un...

Acordàrem que l’altre podia ser la portera, que ens devia moltes atencions. Maldà, es resistí aferrant-se al pom de la porta, però li prometérem cinc pessetes i es blegà.

Encara, mentre el veí redactava l’acta, vaig provar una escapada tractant de convèncer els nens, oferint-los l’estaca:

-No ho voleu fer per l’Amèlia? Tant que us estimava, pobreta!

Agafant-se les mans al darrera negaren amb el cap dient que eren massa petits. Veient-me obligat, em vingué un gran entendriment. Me l’estimava molt, l’Amèlia. Havíem jugat de menuts i la seva mare sempre em donava berenar i em pentinava, sense fer diferències amb els seus fills. Resignat, però no pas convençut, em vaig entestar que desinfectessin l’estaca. Em semblava una delicadesa final que no podíem defugir, perquè l’Amèlia i jo dúiem el mateix cognom i ens aveníem molt.

-Però si la cadira estava ben neta –protesta la meva esposa-. Després no tindràs alcohol per afaitar-te.

Malgrat tot em van complaure i arribà el moment de la meva intervenció. A mi em costa decidir-me, però quan ho faig é smolt difícil que em puguin aturar. Un altre qualsevol, pusil·lànime com jo sóc, agafaria l’estaca amb les mans tremoloses, cloent els ulls per a clavar a cegues. Jo no. Lúcid, serè, vaig buscar l’indret del cor i feina hi hauria hagut per a fer-me tornar enrera.

-Amèlia, nena, és pel teu bé –vaig dir amb una veu pausada i clara.

Esquivant els ossos, vaig travessar-la amb tanta força que l’estaca es despuntà en trobar la fusta de la taula. El cos féu una lleu gran convulsió, que segons el veí era deguda a que la bèstia que la meva cosina portava a dins espernegava. Encara, bo!

Ens en vam anar a dormir, una mica excitats perquè vaig haver de pegar els nens per llur entossudiment a que tallessin el cap, cosa que a mi ja em semblava de més a més. l’endemà sol·licitàrem el permís d’enterrament i l’alcalde encara el negava, però quan va veure l’acta amb la data i les signatures es desarmà.

-Els felicito –digué-. Mai no hauria cregut que se’ls acudís, amb paper i tot.

I autoritzà el sepeli, al qual no vam plànyer res.

Aquesta devia ésser la fi del vampir, perquè no tornà a causar molèsties i no se n’hauria parat més de no ser per un periodista de Barcelona que vingué al poble a fer-ne un reportatge. Embolicà una cosa tan diàfana com la que acabo d’explicar parlant amb les les comares, preguntant, escatint, sense ni tan sols respectar el dolor de les famílies perjudicades, inventant novel·les prescindint del mal que feia. Segons ell, el oi del flequer i la noia mig baldada havien mort per deficiències de la nutrició i la meva cosina es desmaiava amb freqüència. Amb els altres em guardaré prou de ficar-m’hi, però allò de l’Amèlia era calumniós: en tota la seva vida (i ja passava dels quaranta) només s’havia desmaiat tres o quatre vegades, per la seva mania d’encotillar-se. Hi ha gent que parloteja i el mal que sembra queda. Si jo fos aprensiu, tindria el rosec d’haver-me carregat l’Amèlia. Jo, que l’estimava com a una germana!

Pere Calders. Vinc a donar fe dins Invasió subtil i altres contes

Tot esperit de Pere Calders

S'apropa Tots Sants i per aquestes dates s'acostumen a explicar històries de por, de difunts, de vampirs... Aquí us en deixo una de Pere Calders, tot aprofitant que enguany és l'any Calders. Quedi aquí un petit homenatge.

TOT ESPERIT de Pere Calders

Vaig rebre un imprès a mitjan setembre, i a primers d’octubre em van venir dos inspectors joves, un xicot i una noia.

Els va bastar poca conversa per a dir-me que jo era un fantasma, i que no m’espantés, perquè no era pas sol. M’explicaren que nous mètodes estadístics posaven aldescobert una gran quantitat de casos d’aquest peculiar estat civil.

Jo estava serè (“vaporós”, em digueren ells) i encara no em sentia esverat.

-I què passa, doncs, amb la meva dona i els meus fills i amb la vida que porto?

“No res. Són imaginacions vostres”, em replicaren.

-Bé, sí...Però i ells, els meus parents?

“Se us imaginen a vós”, van respondre’m. Se’ls veia molt segurs i no paraven de repetir-me que, de moment, no hi havia motius de preocupació. Tant m’ho digueren que a l’últim em va venir suor freda. La noia inspectora em volgué tranquil·litzar una vegada més i em donà uns quants cops amistosos a l’esquena; va sonar com a algú piqués un núvol amb els artells (el que pot l’aprensió).

-Podeu donar gràcies de no ser un vampir –em digué-. Això sí que és un desfici constant i un perill per a la família. Veiem cada quadre! Vós, almenys, no feu mal a ningú.

-I com m’he de comportar?

-Com si tal cosa. Amb naturalitat, i tot pensant que la fastasmagoria d’ara no és com la d’abans.

Els vaig acompanyar fins a la porta, i pel camí els remerciava per la conformitat que provaven de dur-me. Però de retorn al menjador, vaig comprovar (ficant-me la mà a la pitrera) que entre la camisa i el cos hi tenia una separació de ben bé dos travessos de dit.

Conte: Tot esperit de Pere Calders que es troba dins el recull Invasió subtil i altres contes.

Homenatge a Joan Fuster i al grup Al Tall

Enguany a l'edició de la XLIa edició dels Premis Octubre s'ha homenatjat l'assagista Joan Fuster amb motiu dels cinquanta anys de la publicació de Nosaltres els valencians i també al grup musical Al Tall que després de tants anys deixen la seva carrera musical.


Llegiu les notícies:

S'atorguen els Premis Octubre

 

El premi Octubre de narrativa descobreix la faceta literària de Josep-Lluís Carod-Rovira

L'exdirigent republicà debuta en el món de la novel·la amb 'La passió italiana'. El jurat decideix concedir el premi 'ex aequo' i guardonar també en la categoria de narrativa el valencià Tomàs Llopis. El premi Joan Fuster d'assaig ha distingit el treball 'Un antídot contra l'extrema dreta', del periodista i corresponsal de TV3 a París, Toni Cruanyes

  Diferents personalitats del món cultural han reconegut la tasca que ha fet aquest grup musical. Gràcies.

 

 

Nou diccionari de dubtes del català oral

Ha sortit una interessant eina per a resoldre dubtes orals que és el NOU DICCIONARI DE DUBTES DEL CATALÀ ORAL DDCOR.


És una iniciativa de lecturanda que fins i tot ha pensat en fer una aplicació d'aquest diccionari per iPhone i iPad que es pot descarregar a través d'aquesta adreça: http://www.lecturanda.cat/m/.



 Ja s'ha acabat de dir no sé com es pronuncia!

AFI en català

L'adaptació de l'AFI al català és la proposada per l'Institut d'Estudis Catalans l'any 1999 (IEC. Secció filològica, 1999, Aplicació al català dels principis de transcripció de l'Associació Fonètica Internacional, Barcelona).

A la pàgina de la UdG del Laboratori de fonètica trobareu el quadre tant pel que fa a la transcripció dels sons vocàlics com dels consonàntics.

Consonants

 
Vocals

Recordant Pere Calders

Nota biogràfica

Em dic Pere i dos cognoms més. Vaig néixer abans d’ahir i ja som demà passat. Ara només penso com passaré el cap de setmana. (Pere Calders)

Avui es compleixen 100 anys del naixement de Pere Calders (1912-1994). Molts mitjans han recuperat les seves paraules com a Vilaweb on es destaca la voluntat d'escriure de l'autor. Es recull el següent:


 'Quan es va començar a destacar la fantasia, l'absurd, la cosa insòlita dels meus primers contes, em vaig quedar parat, perquè a mi em semblava que el que explicava m'havia passat en un sentit o altre, perquè sempre hi ha una part autobiogràfica quan escrius. Quan era petit vaig passar molt de temps en una masia, al Vallès. Quan es feia fosc, la família i els mossos que hi vivien es reunien a la vora del foc i començaven a explicar històries. I eren unes històries d'aparicions, de fantasmes, de fets extraordinàries. I els nens ens les escoltàvem amb unes orelles de pam. Quan s'acabaven aquestes reunions a la vora del foc anàvem a dormir i amb un llum d'oli pujàvem l'escala, i ens impressionaven les ombres a la paret que, imagina't, impressionats per tot el que havíem sentit… Hi havia unes golfes a la masia on les òlives hi feien el niu i els ratolins també, i tot de bestioles que feien uns sorolls que convidaven a desbordar la imaginació. (…) Per tant, és possible que el fet d'escoltar històries que m'atreien, m'incités a explicar les meves. I, com deia, quan es destaca la fantasia, l'absurd, la cosa insòlita i imaginativa dels meus contes encara no me'n sé avesar, perquè per a mi són coses naturals no pas sobrenaturals.' (Vilaweb, 29/IX/2012)

La veritat és que se l'ha volgut encabir dins el realisme màgic, però l'univers de Calders va més enllà. Juga amb la realitat i la mateixa realitat intereacciona amb l'autor provocant estirabots, jocs de plena ironia. Sovint la realitat supera la ficció i Calders capta amb finíssima agudesa el món canviant de qui ens ha tocat de viure. Les paraules sovint amaguen les contradiccions d'una societat, dels individus, de les seves lleis i dels seus valors,... Altres vegades són els mateixos fets que sobrepassen la línia del creïble. La virtut sovint està en desdibuixar la realitat per perdre de vista el referent. Hi ha en el fons, sense voler-ho, una crítica al concepte mateix de la realitat. L'humor i la ironia situen al lector al pla del divertiment i fa que el motiu inicial pel qual s'ha originat el conte perdi en part el valor crític.

Enguany és l'any de molts centenaris i des de diferents pàgines de les institucions culturals d'aquest país hi han dedicat esforços. Cal destacar la pàgina de l'IEC dedicada a l'autor on hi ha un repàs de la vida i l'obra de l'autor de manera molt visual.  Una altra pàgina a destacar és la que ha fet la Comissió per a commemoracions i l'Ajuntament de Barcelona per homenatjar Pere Calders, Joan Sales i Avel·lí Artís Gener, conegut per Tísner.


 

Falsa modèstia 

Afirmava que ell era molt senzill, sense reparar que tenia la complicació de tothom, amb una anatomia interna composta de moltes i molt meravelloses peces. (Pere Calders)

Alguns han fet dramatitzacions a partir dels seus contes, d'altres els han recitat. Aquest estiu a Catalunya Ràdio la Dolors Martínez n'ha llegit uns quants. Cal escoltar-los, val la pena. Us en deixo l'enllaç aquí. També hi ha persones que també s'han volgut sumar a l'homenatge.Vegeu-ne alguns:

També us podríeu animar i penjar els contes que més un agradin en un any d'homenatges.

Recordant Estellés

Aquest és un any d'aniversaris. Enguany fa 98 anys del naixement del poeta Vicent Andrés Estellés (Burjassot (País Valencià) 1924-1993). També en fa 20 de la seva mort. La força de les seves paraules parlant sobretot de la mort lligada a la vida, el sexe també lligat a la vida, el paisatge urbà, el poble, una vida quotidiana feta poesia... ens fan adonar que va ser un poeta singular, un renovador de la poesia.

L'entrevista que va fer J. Mª Espinàs a Vicent Andrés Estellés l'1 de març del 1987 ens pot ajudar a entendre la seva obra.

PROPIETATS DE LA PENA

 

Assumiràs la veu d'un poble,

i serà la veu del teu poble,

i seràs, per a sempre, poble,

i patiràs, i esperaràs,

i aniràs sempre entre la pols,

et seguirà una polseguera.

I tindràs fam i tindràs set,

no podràs escriure els poemes

i callaràs tota la nit

mentre dormen les teues gents,

i tu sols estaràs despert,

i tu estaràs despert per tots.

No t'han parit per a dormir:

et pariren per a vetllar

en la llarga nit del teu poble.

Tu seràs la paraula viva,

la paraula viva i amarga.

Ja no existiran les paraules,

sinó l'home assumint la pena

del seu poble, i és un silenci.

Deixaràs de comptar les síl·labes,

de fer-te el nus de la corbata:

seràs un poble, caminant

entre una amarga polseguera,

vida amunt i nacions amunt,

una enaltida condició.

No tot serà, però, silenci.

Car diràs la paraula justa,

la diràs en el moment just.

No diràs la teua paraula

amb voluntat d'antologia,

car la diràs honestament,

iradament, sense pensar

en ninguna posteritat,

com no siga la del teu poble.

Potser et maten o potser

se'n riguen, potser et delaten;

tot això son banalitats.

Allò que val és la consciència

de no ser res sinó s'és poble.

I tu, greument, has escollit.

Després del teu silenci estricte,

camines decididament. 

Text recollit de la recopilació feta per la UOC

Any de commemoracions

El diari ara.cat ha iniciat un homenatge als nostres poetes.Cal visibilitzar la nostra cultura, una riquesa que cal saber que tenim.

Vicenç Villatoro llegeix el poema Cementiri de Sinera

   

                                       Quina petita pàtria

                                encercla el cementiri!

                                          Aquesta mar, Sinera,

                                turons de pins i vinya,

                                          pols de rials. No estimo

                                          res més, excepte l'ombra

                               viatgera d'un núvol.

                                         El lent record

                               dels dies

                               que són passats per sempre.  (Cementiri de Sinera, Salvador Espriu) Cal recordar que Sinera és un joc retòric de l’autor per a designar la seva població natal: Arenys de Mar. Sinera és Arenys escrit al revés. Ara bé, en molts casos designa per extensió Catalunya. A partir del cinquè vers el poeta mostra l’enyorança per una terra, la seva “petita pàtria”, a través d’una descripció intuïda pel simbolisme del mar, els turons de pins i vinya i la pols dels camins o rials. Ara és menys que un record, només n’és una ombra, l’ombra d’un passat per sempre. Aquell món perdut definitivament arran de la Guerra Civil (1936-1939) i de les dures conseqüències dels quaranta anys de dictadura sobre aquesta terra. Sinera esdevé un mite, el mite del paradís perdut mentre el poeta fa una llarga reflexió sobre la condició humana.

Benvinguts al nou curs escolar!

Iniciem el nou curs amb ànims malgrat les retallades.

Us deixem aquesta cançó del grup Antònia Font per tal que us animeu a emprar les paraules necessàries per a expressar les vostres opinions, els vostres comentaris de text, els exercicis de llengua, els contes,... en definitiva tots aquells textos que pogueu fer al llarg d'aquest curs.

Endavant!

Lectures obligatòries de Català

Si aneu a l'etiqueta del mes de juny, trobareu el llistat de lectures obligatòries de Català d'ESO i Batxillerat. Aquest llistat l'hem fet arribar a totes les llibreries de Torredembarra per tal que pugueu comprar-los i, doncs, posar-vos a gaudir de la seva lectura el més ràpidament possible. Més endavant és possible que n'hi hagi algun exemplar a la biblioteca Mestra M. Antònia per al seu préstec, però tingueu en compte que no n'hi haurà per tothom i que aquestes lectures seran avaluades trimestralment dins de la matèria de Llengua catalana i literatura. Ànims, doncs, i a llegir!

Un acte per defensar la llengua que cal recollir

Llegim al diari Vilaweb el següent: "Els senadors socialistes del país s'uneixen per defensar la llengua", un acte que denuncia la política de retallades lingüístiques que es duen a terme a través del partit popular (PP)

Recollim íntegrament la notícia:

"Els representants socialistes de l'Aragó, les Illes, Catalunya i el País Valencià al Senat espanyol han presentat aquest matí una declaració conjunta en defensa del futur de la llengua catalana. Aquesta iniciativa té per finalitat denunciar la retallada de drets en matèria lingüística que estan duent a terme els governs del Partit Popular als diferents territoris. També volen que des de les institucions compartides es defensi i promogui la llengua.

En total són una vintena de senadors, entre els quals hi ha els ex-presidents Montilla, Antich, Iglesias i Lerma. Al setembre volen presentar una proposició de llei que protegeixi la llengua. 

La declaració comença així: 'Al món hi ha unes 6.800 llengües repartides entre uns 220 estats. La gran majoria d’estats són plurilingües. Espanya també ho és. El català és una de les llengües importants que formen aquesta diversitat i riquesa lingüístiques i és una llengua parlada per més de nou milions de persones entre Catalunya, el País Valencià, les Illes Balears, la Franja (Aragó), la ciutat de l’Alguer (a l’illa de Sardenya), les comarques històriques de França, conegudes com a Catalunya Nord, el Carxe (Múrcia) i el Principat d’Andorra: un ampli domini, establert científicament i reconegut internacionalment.'"

De tota manera cal llegir atentament aquesta declaració que ara reproduïm, ja que per fi representants polítics defensen una evidència: el respecte a la diversitat, a la cultura, a la llengua catalana, a una història diferent i compartida,... Per fi, es defensen als catalanoparlants.

"

DECLARACIÓ EN DEFENSA DEL FUTUR DE LA LLENGUA CATALANA

Al món hi ha unes 6.800 llengües repartides entre uns 220 estats. La gran majoria d’estats són plurilingües. Espanya també ho és. El català és una de les llengües importants que formen aquesta diversitat i riquesa lingüístiques i és una llengua parlada per més de nou milions de persones entre Catalunya, el País Valencià, les Illes Balears, la Franja (Aragó), la ciutat de l’Alguer (a l’illa de Sardenya), les comarques històriques de França, conegudes com a Catalunya Nord, el Carxe (Múrcia) i el Principat d’Andorra: un ampli domini, establert científicament i reconegut internacionalment. Històricament ha rebut diverses denominacions, com també passa avui (català, valencià,...) com a expressió de la riquesa de les seves varietats i modalitats, que configuren un gran patrimoni expressiu, lèxic i històric, amb el qual s’han fet i s’han creat grans obres literàries i culturals que formen part de la cultura europea i universal. Tanmateix el fet que la comunitat lingüística catalana s’estengui per quatre estats i, a més per diverses administracions subestatals, comporta que la llengua tingui una gran diversitat d’estatus jurídics i que els drets juridicolingüístics de les persones catalanoparlants variïn segons l’àmbit territorial.

La llengua catalana, com totes les llengües, és un element únic per la transmissió de la cultura i el saber, definidor de la identitat personal i col·lectiva i aglutinador de comunitats humanes, que més enllà de vicissituds i realitats polítiques, cal reconèixer com a patrimoni històric però alhora viu i amb continuïtat de futur i que cal fomentar com a garantia de cohesió social i d’igualtat d’oportunitats. Per això, davant la diversitat d’administracions i de marcs normatius en què la llengua catalana és una realitat social i cultural, sempre prenent com a base el respecte a la seva pluralitat institucional i territorial, però també la realitat del principi d’ unitat de la llengua, establerta i reconeguda científicament i internacionalment, els senadors i senadores socialistes sotasignants manifesten:

1. Que la llengua catalana, com la resta de llengües oficials i pròpies d’Espanya, forma part no només del valor patrimonial, cultural, lingüístic i social del conjunt de la societat espanyola, sinó que també és un actiu de futur com a font d’oportunitats individuals en un món globalitzat. Els governs i les institucions han de ser els primers garants de la riquesa d’un país. El patrimoni lingüístic forma part d’aquesta riquesa.

2. Que l’aprovació de les modificacions legislatives impulsades pels actuals governs balear i aragonès del PP comportaria un detriment de l’estatus legal de la llengua, dels drets lingüístics de les persones catalanoparlants i de la normalització de la llengua en l’ensenyament, la comunicació i l’ús social tant als territoris respectius com al conjunt del domini lingüístic.

3. Que les iniciatives legislatives dels actuals governs balear i aragonès del PP no s’ajusten ni a la Declaració universal dels drets lingüístics, que va ésser aprovada per unanimitat al Congrés dels Diputats, ni als estatuts d’autonomia d’ambdues Comunitats.

4. Que cal denunciar l’ús de denominacions de la llengua catalana impròpies, que contravenen els principis científics i acadèmics i que qüestionen la realitat cultural de la unitat de la llengua.

5. Que cal continuar impulsant acords entre institucions, entitats i associacions dels territoris que tenen la llengua catalana com a part de llur patrimoni cultural, per a col•laborar en el seu coneixement, estudi, foment i aprenentatge.

6. Que li demanen al Govern d’Espanya que actuï d’acord amb el que estableix el mandat constitucional d’especial respecte i protecció a totes les llengües d’Espanya, i per tant que adopti les mesures corresponents pel reconeixement de la unitat de la llengua catalana.

7. Que presentaran en el proper període de sessions, a la seva presa en consideració, un projecte de llei sobre el reconeixement i el foment de les llengües d’Espanya d’acord amb l’article 3 de la Constitució."
 

Una iniciativa de Google: projecte sobre llengües en perill d'extinció

Google presenta un projecte per protegir 3.054 idiomes que estan en perill d'extinció. Aquest projecte està canalitzat a través del lloc web endangeredlanguages.com,  un lloc on es pot trobar i compartir informació sobre aquestes llengües. Moltes persones han aportat informacions documentades des de molt antic. De fet, encara s'hi pot participar. És clar, sempre ben documentat.

Si tafanegeu per aquest espai us adonareu de la riquesa de la diversitat lingüística estesa arreu del planeta. En concret, si aneu a la península ibèrica veureu la multiplicitat de llengües que hi ha: l'asturià (bable), lleonès, aragonès (fabla),... També, evidentment, apareix el català. Ens diu que hi ha 18,000 parlants repartits per tot el món i que és un idioma susceptible a desaparèixer.

De tota manera encara que és un projecte que ha llançat Google, l'objectiu a llarg termini és que el portin experts en el terreny de la conservació de les llengües. Es vol traspassar al  First Peoples' Cultural Council i a la comunitat (The Linguist List) de l'Instituto de Tecnología e Información sobre Lenguas (Institute for Language Information and Technology, ILIT) de la Universitat Oriental de Michigan.

Hi ha un vídeo molt il·lustratiu d'aquest projecte: