LA LITERATURA CATALANA DELS SEGLES XVI-XVII-XVII (1a part)

La literatura catalana dels segles XVI-XVII-XVIII

Elements de context:

1. L'any 1469, Ferran, fill del rei Joan II d'Aragó i futur Ferran II, es va casar amb la seva cosina Isabel, futura Isabel I de Castella. Amb aquest matrimoni van quedar units els dos regnes peninsulars, unió que es va consolidar amb l'adveniment de la dinastia dels Habsburg en la persona de Carles V, nét de Ferran i d'Isabel. Aquesta unió, durant el matrimoni de Ferran i Isabel, els anomenats "Reis Catòlics", va tenir la forma d'una federació: cada regne conservava les seves lleis i la seva estructura política i econòmica. Malgrat això, el paper d'Aragó en aquesta federació va ser sempre secundari: primer, perquè era un regne menys poblat que Castella i, segon, perquè econòmicament, era més feble a causa d'un seguit de crisis viscudes ja des de finals del segle XIV (guerres internes, males collites, etc). A més, a partir de 1492, Castella es va enriquir gràcies al comerç amb Amèrica.

2. La cort es castellanitza, una castellanització que ja venia d’ençà Ferran d'Antequera, que pertanyia a la dinastia dels Trastàmara. Ara els nobles abandonen el Principat i se'n van a viure a la vora del rei (que té la cort a Aragó o a València, però mai més la va tenir a Barcelona). A la cort, doncs, els nobles començaran a fer servir el castellà per parlar amb la reialesa i, a poc a poc, per parlar entre ells. Molts escriptors, que necessiten el favor reial, comencen a usar el castellà en la literatura. Per tant, després amb la unió de les dues corones ens trobem que la noblesa cortesana i els funcionaris eren majoritàriament castellans, de manera que la influència castellana ja no es podia aturar.

3. Ferran II d'Aragó, després de la mort d'Isabel de Castella, contrau segones núpcies amb Germana de Foix. La nova reina d'Aragó establirà una brillant cort renaixentista a València, on s'envoltarà d'escriptors, intel·lectuals i artistes, que crearan les seves obres en castellà. Ferran II d'Aragó no aconsegueix descendència d'aquest segon matrimoni, de manera que Aragó i Castella, juntament amb els territoris mediterranis i americans passen a mans de Carles d'Habsburg, el seu nét, davant la inhabilitació per regnar de Joana, la seva mare, a causa d'una malaltia mental. Amb l'arribada de la dinastia dels Habsburg (amb Carles el centre del poder polític) la cort ja no es troba en territoris de parla catalana. Com s'ha dit abans, per un desig d'assimilar-se a la llengua de la reialesa, la noblesa de les grans ciutats, com Barcelona i València, comença a parlar en castellà, com a símbol de distinció, d'acostament al poder polític.

4. La guerra de les Germanies al País Valencià i a Mallorca (1516-1556).  Cal recordar que les Germanies van ser una revolta que tingué lloc entre 1519 i 1523. Segons Piles Ros, la Germania de València no fou una revolució proletària, ja que la majoria dels agermanats tenien filiació burgesa. Els gremis valencians lluitaren contra la noblesa, la qual va ser ajudada pels seus serfs moriscos. A l’estiu de 1519, per por a la terrible pesta que assolava a València, la noblesa fuig de la ciutat. Aprofitant l’absència dels nobles i oficials reials s’armen els gremis de València pretextant la defensa del Regne contra les incursions pirates nord africanes. Formen «la Germania» i creen per a governar-la la «Junta dels Tretze». Després de moltes pressions la noblesa és recolzada pel rei, i els antiagermanats guanyen amb l’ajuda de l’exèrcit castellà. Els guanyadors eren els «mascarats», els nobles valencians lligats estretament a la Cort de Germana de Foix, una còpia de la de Carles I, i per tant, un factor de castellanització. La dura repressió contra els revolucionaris produirà la desaparició de la literatura burgesa valenciana escrita en valencià (sobretot entre els anys 1520-1530), és a dir, la literatura realista que produïa fonamentalment obres col·lectives. I, el grup aristocràtic es castellanitzarà. La repressió de la Cort de Germana de Foix i la Inquisició liquiden els sectors socials que promocionaven una cultura autòctona en valencià.

5. El regnat de Felip II va significar, des de bon començament, un tomb important en les relacions que havien mantingut la monarquia i el Principat, especialment agreujat a partir de l’esclat de les Guerres de Religió franceses i la rebel·lió dels moriscos de Granada. Durant les Corts de 1563-1564, les primeres que Felip II va convocar com a rei a Catalunya, hi va haver enfrontaments entre grups partidaris de la política del rei i grups contraris. Felip II no va respectar les lleis catalanes amb la lluita contra el bandolerisme com a pretext, i va ordenar detenir els diputats de la Diputació del General el 1569 per haver-se negat a pagar l’excusat, un impost atorgat pel papa a la monarquia hispànica i amb el qual el rei buscava obtenir recursos econòmics per finançar la seva política imperial.

6. A mesura que avança el segle XVI els països de llengua catalana van perdent contacte entre ells. A cada zona la llengua rep un nom divers: català a Catalunya, valencià al País Valencià, mallorquí, menorquí o eivissenc a les Illes… Aquesta fragmentació es detecta fins i tot en l’àmbit politicosocial i econòmic. En aquest mateix sentit, els escriptors catalans, valencians i mallorquins van perdent la tradició literària que necessitaven, si volien continuar la tasca en la seva pròpia llengua. Són molt pocs els literats del segles XVI al XVIII que tenen consciència lingüística. Al final del segle XV, i a València, ja podem trobar autors que redacten en castellà de manera experimental. Al segle XVI, pràcticament tots els autors que trobem a Catalunya i a València ja són bilingües. Al segle XVII, la llengua autòctona sol aparèixer en clar desavantatge. Al segle XVIII, perseguida des de les instàncies del poder, l’ús culte del català es redueix sovint a la simple anècdota.

7. Una determinada interpretació de l'humanisme duu a una pèrdua de prestigi de la llengua catalana (llengua vulgar) enfront de la llatina (llengua dels grans clàssics). Així, mentre uns abandonen el català en benefici del castellà, d'altres el substitueixen pel llatí. Els autors cultes del temps, que podrien aixecar la literatura a l'alçada de la bona època, es popularitzaren massa: no creuen en la llengua més que com a vehicle d'una cultura popular.

8. Els moriscos constituïren al llarg del segle XVI una veritable preocupació per als governants, perquè mentre el poble els mirava amb hostilitat per motius religiosos i econòmics, la noblesa els defenia perquè, com a vassalls, contribuïen a enriquir-la, i combateren al seu costat en la guerra de la Germania. El problema acabà quan  el 22 de setembre de 1609 tingué lloc el decret d’expulsió dels o valencians, dictat per Felip III, determinant-se ports i platges destinades al seu embarcament, com per exemple: València, Alacant, Dénia, Vinaròs... Van ser expulsades 150.000 persones. Van quedar 500 pobles buits i es van repoblar primerament per gent cristiana de les  poblacions veïnes. El 1638 encara quedaven 205 poblacions buides. En aquests casos la repoblació va ser lenta i van venir immigrants de Catalunya, el Pirineu, Aragó, etc. Les comarques de Dénia, Pego i La Marina foren repoblades principalment per mallorquins.

9. Al segle XVI, la Contrareforma, nascuda del Concili de Trento, va suposar als territoris de l’Imperi espanyol la recuperació de la influència i el poder de l’Església Catòlica, després de l’aparició del moviment de la Reforma religiosa i de les ideologies nascudes durant el període del Renaixement (erasmisme, per exemple). La Contrareforma suposarà un canvi de model social i de pensament. El Tribunal de la Inquisició no només perseguirà els conversos judaïtzants (persones descendents de jueus que s’havien convertit al Cristianisme però que seguien practicant en secret la religió dels seus avantpassats), sinó també a tots aquells que seguien els diferents moviments religiosos reformistes, que l’Església Catòlica considerava heretges. De fet, va perseguir totes les manifestacions religioses o ideològiques (l’humanisme) que no s’ajustaven al que marcava l’Església (per exemple, el moviment dels “il·luminats”), així com qualsevol intent de progrés científic que es considerés contrari al que deia la religió. La Contrareforma afavoreix que durant el període barroc la religió torni a ocupar un primeríssim lloc en les manifestacions artístiques de la societat espanyola.

10. La guerra dels Segadors al Principat (1640-1659). El comte-duc d’Olivares va proposar la creació de la “Unión de Armas” l’any 1632. Segons aquest projecte del valido, els diferents territoris que formaven l’Imperi havien de crear una reserva comuna de 140.000 homes, de manera que cada territori proporcionés i mantigués un nombre fix de soldats segons les seves possibilitats, que s’establien segons les estimacions de població de cada zona. Catalunya, segons aquest sistema de quotes, havia de proporcionar 16.000 homes. La negativa de les institucions catalanes a acceptar aquesta demanda va donar lloc a la crisi que esclataria l’any 1640. El resultat va ser que el Rosselló, Cerdanya, Conflent i Vallespir van passar a França per raó del Tractat dels Pirineus (1659). I aleshores comencen les prohibicions contra la llengua catalana: 1654 expulsió d’eclesiàstics catalans i imposició de capellans francesos; 1677 prohibició de predicar en català a la catedral de Perpinyà; 1682 s’exigeix a la població que se sàpiga el francès per obtenir un càrrec públic i universitari; 1700 edicte de Lluís XIV que obliga que els jutges, magistrats, notaris,... a redactar tota la documentació exclusivament en francès i usar-lo oralment en les declaracions.
 

11. La Guerra de Successió: Carles II, últim rei de la dinastia dels Habsburg, mor l'any 1700 sense descendència. A partir d'aquest moment s'obre una crisi dinàstica (lluita per la corona), que va desembocà en l'anomenada Guerra de Successió (1701-1714), en la qual s'enfrontaren els partidaris dels dos candidats a ocupar el tron d'Espanya: Felip d'Anjou, nét del rei de França Lluís XIV, els partidaris del qual rebien el nom de "botiflers", i Carles III, de la branca austríaca de la dinastia Habsburg, els partidaris del qual eren anomenats "vigatans" a Catalunya i “maulets” al País Valencià. Catalunya, de manera gairebé majoritària, es va posar al costat de l'arxiduc austríac, per raons polítiques. Amb tot, un sector de la noblesa catalana es va donar suport al bàndol francès. Un fet que va a marcar tant aquest segle com la posterior història va ser la Batalla d’Almansa (25 d’abril de 1707). L’acció bèl·lica es va desenvolupar entre les tropes de Felip de Borbó, comandades pel duc de Berwick, i les de l’arxiduc Carles d’Àustria, al front de les quals hi havia el marqués das Minas i Lord Galway. La participació valenciana fou parcial i desorganitzada, prenent part en companyia de les tropes de l’arxiduc. La batalla va ser guanyada per Felip d’Anjou, per bé que les ciutats de Xàtiva, Dénia i Alacant es van resistir.  Després de 13 anys de guerra, la caiguda de la ciutat de Barcelona en mans de l'exèrcit francès significa la victòria de Felip d'Anjou, que es convertirà en Felip V, el primer rei de la dinastia Borbó al que entenem avui com a Espanya. Felip V, ressentit amb els catalans per la seva adhesió al bàndol austríac, va promulgar el Decret de Nova Planta, en el qual s'abolien totes les institucions pròpies de la Corona d'Aragó i, per primera vegada, es prohibí l'ús públic i oficial de la llengua catalana.

12.  El Decret de Nova Planta: el 1707 al País Valencià, el 1715 a Mallorca (Menorca, no perquè estava sota domini anglès) i el 1716 al Principat de Catalunya. Tampoc va afectar a la Catalunya Nord perquè aquest territori ja formava part políticament i administrativament de França.

La literatura catalana dels segles XVI-XVII-XVIII   (INTRODUCCIÓ)

Qüestió de terminologia

Durant aquests tres segles la literatura culta catalana segueix els corrents estètics dominants per bé que l’obra dels escriptors no té la transcendència que va tenir durant l’edat mitjana.

Els homes de la Renaixença van encunyar el terme “decadència” dins el seu programari  ideològic i estètic en contraposició al que ells auguraven un període d’esplendor literària que ells, a més, potenciarien.

El terme “decadència” ha aparegut en molts manuals de literatura. Ara bé, el terme és tendenciós i ple de prejudicis. Els estudis[1] de Martí de Riquer, de Joan Fuster, Joaquim Molas, Albert Rossich, Eulàlia Duran, Carmina Ribés,... així ho evidencien i prefereixen posar el nom dels corrents Renaixement, Barroc i Neoclassicisme, que ja situen tota literatura en el que s’entén per edat moderna. El terme de literatura catalana moderna (aplicat a la literatura dels segles XVI, XVII i XVIII i del primer terç del segle XIX) té poca tradició, però sembla el terme més adient per a designar aquest llarg període.

Al llarg d’aquests segles la literatura catalana percebrà els diferents corrents estètics i els farà seus en major o menor mesura en funció dels llocs on es desenvolupi la vida d’aquests escriptors. La tradició medieval pesarà sobretot al segle XVI que conviurà amb el corrent renaixentista. L’ús de produccions en llengua catalana també conviurà amb les produccions escrites en castellà i llatí. Alguns escriptors cortesans senten fascinació per la literatura escrita en castellà, un exemple seria Joan Boscà. A més, es potencia la impressió de textos escrits en castellà, per bé que també es reediten els poemes d’Ausiàs March (al 1531, 1543, 1545 i 1580). Fins i tot l’edició del 1539 va acompanyada de la traducció en castellà. Pere Antoni Beuter, l’editor, al 1531 havia declarat que no volia fer com “ criat en la pàtria que.s diu limosina, no vol aquest llibre mudar son llenguatge”.

Trobem també autors dins literatura erudita i científica, la historiografia i la literatura moral i didàctica. La Història de València de Pere Antoni Beuter o els sermons de Gaspar Blai Arbuxech ens poden servir d'exemple pel seu innegable mèrit literari, com l'obra jurídica de Joan Pere Fontanella, la filològica de Gregori Mayans i la d'historiador de la literatura de Joan Andrés -en llatí, castellà i italià, respectivament- són testimoni d'un extraordinari nivell científic.

Les circumstàncies històriques faran que els autors tendeixin a introduir castellanismes en els seus textos i a alguns a canviar totalment de llengua. No obstant això, se segueixen estils i modes que culminaran en produccions diverses a tenir en compte per tal d’analitzar cada corrent estètic.

Val a dir que són molt pocs els literats del segles XVI al XVIII que tenen consciència lingüística. Al final del segle XV, i a València, ja podem trobar autors que redacten en castellà de manera experimental. Al segle XVI, pràcticament tots els autors que trobem a Catalunya i a València ja són bilingües. Al segle XVII, la llengua autòctona sol aparèixer en clar desavantatge. Al segle XVIII, perseguida des de les instàncies del poder, l’ús culte del català es redueix sovint a la simple anècdota.

---

[1] Martí de Riquer, Humanisme i decadència en les lletres catalanes, «Revista de Catalunya», XIV (1934), 249-264 ; Jordi Rubió i Balaguer, Humanisme i decadència, «Revista de Catalunya», XV (1934), 470-483; Manuel Sanchis Guarner, Els valencians i la llengua autòctona durant els segles XVI, XVII i XVIII (València, 1963); Joan Fuster, Nosaltres, els valencians (València, 1962); íd ., La Decadència al País Valencià (València, 1977); Jaume Vicens i Vives, Noticia de Catalunya (Barcelona, 1954); Joaquim Molas, La cultura catalana a l'Europa cinccentista, «Serra d'Or», abril 1965, 57-59 ; Antoni Comas, La Decadència (Barcelona, 1978).

AUSIÀS MARCH I LA COMPARACIÓ: ASSAJANT AMB MODELS

AUSIÀS MARCH I LES COMPARACIONS

“Si com la mar es plany greument i crida,

quan dos forts vents la baten igualment,

l’un de llevant i l’altre de ponent,

i dura tant fins un dels vents ha deixat

sa força gran front el vent més poderós

dos grans desigs han combatut mon pensament,

però el voler es decideix a seguir-ne un;

jo vos pubique: amar-vos honestament.”

“Bullirà el mar com la cassola en forn,

mudant color e l’estat natural,

e mostrarà voler tot a res mal

que sobre si atur un punt al jorn.”

“Tot escrivent jutja el seu treball

més afanyós que no del cavador

tot així esdevé a cada amador.”

“Si com l’home flac qui l’és forçat triar

amb qui dels dos hòmens forts s’ha de combatre,

ja no sap pensar amb qui debatre,

i, espaordit, els seus comptes no pot fer,

m’esdevé a mi, que el viure m’espanta,

el morir em serà gran despit:

quan viure vull, la mort pren en delit;

quan vull morir, la vida tinc per santa.”

“Cascú requer e vol a son semblant,

per ço no·m plau la pràctica dels vius:

d’imaginar mon estat són esquius,

sí com hom mort de mi prenen espant.

Lo rei xipré, presoner d’un heretge,

en mon esguard no és malaurat,

car ço que vull no serà mai finat,

de mon desig no·m porà guarir metge.”

Així com cell qui desija vianda
per apagar sa perillosa fam,
e veu dos poms de fruit en un bell ram,
e son desig egualment los demanda,
no el complirà fins part haja elegida,
sí que el desig vers l'un fruit se decant,
així m'ha pres dues dones amant,
mas elegesc per haver d'Amor vida

Així com l'or que de la mena el traen
està mesclat de altres metalls sútzeus,
e, mès al foc, en fum se'n va la lliga,
lleixant l'or pur no podent-se corrompre,
així la Mort mon voler gros termena:
aquell fermat en la part contrassemble
d'aquella que la Mort al món l'ha tolta,
l'honest voler en mi roman sens mescla

Tal com el brau que se'n fuig pel desert
quan és vençut pel seu semblant que el força,
i ja no torna fins que ha recuperat la força
per destruir aquell qui l'ha ofés,
així em cal a mi allunyar-me de vós,
car el vostre gest ha confós el meu coratge;
no tornaré fins que haja del tot arrancat de mi
la gran por que m'impedeix de ser feliç.

Com el d'aquell Tició, a qui el voltor menja el fetge
i sempre li brota la carn de nou
sense que l'ocell pare de menjar
és el dolor que a mi m'assetja, i més fort encara,
perquè és un cuc que rosega el meu pensament,
i un altre el cor, que mai no cessen de rosegar,
i el seu treball no es podrà interrompre
sinó amb allò que no es pot aconseguir.

Si com a l'hom frenetich l'es molt greu,
quant a fer mal se vol esser levat,
lo fort ligam que li hauran possat
y ell mal no sent fins la follia veu,
ne pren a mi quant so torbat per ira:
yo·m trob esforç, tant que no sent treball;
quant me jaqueix, si be tot jorn ho call,
romanch tant llas, que sol mon cor sospira.

IMITANT A AUSIÀS MARCH PER PART DELS ALUMNES DE BATXILLERAT

“Així com no valora mai l'amor
mai es mereixerà ser estimat,
quan cregui que la vida li ha acabat
de dolor d'amor no serà que mor.
Enamorat feliç no serà pas,
doncs el seu cor no trobarà cap amant.
Si en aquest despreci segueix pensant,
no hi haurà amor que curi el cas.”

A. Frochoso

“Així com l’amor exalta el cor,
em provoca delit
dins el meu pit
el cor ho sent molt fort.
Així com el sentiment d’estimar algú,
que també pot ser un impossible
però així com l’amor et correspon
és com estar dins d’un iglú.”

A. Mercadé

" Semblant em trobo al qui alegre canta i que posa malalt fins el cor de la Infanta"

Y. Godoy

“Així com el riu acaba en el mar

els records acaben en l’oblit.”

A. Perarnau

“Així com l’aire rossa les finestres

el teu suau alè rossa el cor

aquell ocell que et mira ple d’amor

esperant entendre les tempestes.

Quan a l’hivern fred es pon el sol

el meu afecte per a tu s’adorm

Si dels sentiments n’entengués quelcom

podria pensar que ja en sé molt.”

A. Solé

Ausias March i l'amor

L'amor és un dels temes cabdals en l'obra d'Ausiàs March i de tota la tradició literària fins arribar a aquest autor. Les fonts són de diversa procedència tant trobadoresca com eclesiàstica com de tradició cortesana com clàssica; la particularitat és que fa seus alguns dels postulats i els dóna un aire més personal, més propi, més humanitzat, d'aquí la seva grandesa i originalitat. Ara ens trobem amb un home que expressa els seus sentiments més íntims dissimulats per una expressió cortesana i trobadoresca en alguns moments, però també matisats amb el pensament de l'època en què li va tocar viure. Cal recordar que la literatura empra un llenguatge estètic ple de girs i jocs de paraules que emmascaren la realitat. És millor no buscar el seu correlat real i gaudir del joc que proposa l'autor, un joc literari en què l'autor et fa còmplice dels seus dubtes més íntims, dubtes morals, dubtes amorosos, dubtes espirituals,... uns dubtes que són una mostra de la tensió interna del poeta. I és aleshores que l'Amor pren força i talment com si fos un personatge diví guia el poeta entre aquests viaranys tortuosos del seu pensament amorós fent-lo en aquest camí un mestre d'amor, ja que ha passat per tots els estadis i ha madurat.

Crec que val la pena tenir en compte aquesta entrada en què alumnes com vosaltres van participar en un projecte molt interessant i van acabant assimilant el valor d'aquest autor.

Recollim una part de l'article:

"Ausiàs March es presenta com el mestre de l’amor (cant XLVI) ja que aquest tema és molt utilitzat a la seva poesia i gairebé sempre està atribuït a una dona mitjançant un senhal. Es considera únic perquè ningú li és comparable en qüestions d'amor. També es considera un privilegiat, perquè l'amor personificat, l'ha fet mereixedor de les seves revelacions per sobre de la resta dels mortals, per això es proclama “mestre d'amor”.
Ell té com a concepte d’amor un problema, ja que diferencia entre amor honest o espiritual i amor sensual o carnal, i es veu obligat a escollir entre un dels dos. L’autor afirma que desitja el primer tipus d’amor, tot i que a vegades es veu dominat pel segon. Al poema IV de la seva obra parla d’aquests dos tipus d'amors. Després complica la divisió amb l'afegitó de l'amor profitós.

El poeta i, alhora, amant està regit per Amor i a través de la paraula expressa els seus dubtes i les seves vacil·lacions, el desig i la inaccessibilitat d'un "vós", la timidesa, la servitud, la por a l'oblit, la fidelitat extrema, la joia de l'amor, la passió, el dolor, la desigualtat en l'estimació,la pròpia dialèctica interna entre un desig d'un amor sensual i un d'espiritual, la mala consciència en el desig,la solitud de l'home enamorat, la mort,... a la seva estimada, també anomenada en algunes ocasions, "aimia". El poeta enamorat comunica els seus sentiments contradictoris d'arrel medieval, en forma de joc de contrastos que sembla que no hagi de tenir un final.

La seva poesia representarà el conflicte cabdal de la seva vida: la contradicció i el contrast de les idees del poeta sobre l'amor i la dona, preses de Dant i de la filosofia tomista, i la seva vida real passant per les seves caigudes i misèries morals. Finalment, el resultat és el to angoixat i desolat que s’observa de la seva obra. O, com diu Bohigas: "Es dóna[…] el cas que el poeta i la seva aimia no coincideixen en el mateix sentiment inefable, car els purs ideals d’ell sols troben en la dama un amor vulgar. D’ací el pessimisme que envaeix la major part de la segona època del nostre autor, pessimisme amb el qual es jutja la dona en general, i no solament aquella o aquelles que ha acusat d’infidelitat o de viltat".


La poesia d'Ausiàs March és més complexa i retòrica que la d'alguns trobadors del segle XII, els quals escrivien sobre l'amor cortès. L'amor per Ausiàs March no és només un triomf moral cap a la dona estimada, sinó que aspira a un amor pur i honest juntament amb l'amor sensual. La seva obra és l'equilibri i, alhora la lluita, entre aquest amor honest i l'amor carnal, cosa que el fa filosofar sobre la pròpia voluntat d'home amb el que sent com a amant, ja que és capaç de fer tot el que calgui per aconseguir els seus desitjos.

El poeta reflexiona sobre la relació que hi ha entre el cos i l'ànima, els separa i crea un nou ideal, el qual esdevé contemplatiu, un amor gairebé impossible sensualment. Li exigeix tant a l'amor que converteix la dona estimada en un ésser suprem, tot el que és l'amor és la dona i ens ho transmet valorant les seves virtuts i defectes com a dona real que és.

L'autor fa de l'amor una gesta, un risc entre el sacrifici i la solitud, incloent-hi la mort i, per tant, ho arrisca tot per una relació amorosa; però també defensa el seu ideal contemplatiu, on l'amor és el més important i porta l'home amant a ser-ne un màrtir, perquè arriba a consumir-se en la desesperació fins arribar a la mort.
Ausiàs March posa unes condicions molt altes a l'amor, el qual ha d'ésser únic i gairebé fanàtic. Li exigeix tant, que la dona estimada ha de sentir el mateix que ell sent perquè això és el que li dóna seguretat i harmonia a la seva vida. Tot ha de ser un equilibri que, de vegades, de tan exclusiu que el volia, en fa una tragèdia on el poeta és l'heroi, perquè creu que l'amor de la dona ha de ser correspost en les mateixes condicions que ell l'estima.

Dins de la seva obra, Ausiàs March es considera com l'expert en l'amor, amb tots els seus dubtes i certeses que tindria qualsevol ésser humà i és capaç de fer veure la perfecció de l'amor pur i honest, fins i tot a través de la mort de la dona estimada. Té una actitud original a l'hora de tractar aquest tema; es presenta no
solament com a cantor, sinó com a filòsof de l'amor, ja que l'ha estudiat per tal de sorprendre'n i formular-ne les més secretes lleis. És un poeta enamorat que s'ha doctorat en la ciència de l'amor. A més, afirma que la naturalesa l'ha empès fatalment a sentir l'amor i a pensar-hi de manera absorbent i exclusiva, i que no és pas per un acte deliberat. En la seva obra abunden les més explícites autoconfessions sobre aquesta aspiració tan íntima. Diu que la seva ciència no és una especulació pura i abstracta; els seus resultats han de servir com a lliçó pràctica dels amadors.

Com indica Joan Fuster, "Únicament en la mort- en la mort de la dama és clar- se li ofereix una perspectiva consoladora. Sembla una mica cruel, això, però és literalment així, i entra dins la lògica –literària- de la seva concepció de l’amor".

^{Altres idees a tenir en compte dins la filosofia de l'amor que provenen de tradició diversa:}

 1. "El “jo” poètic és el protagonista d’una ficció sentimental. Expressa el seu amor i la seva naturalesa com a amador. Mostra un afany per a esvair la distinció entre el jo poètic i la persona de l’autor, tot seguint tòpics trobadorescos. L’amant vol convèncer la dama a través del joc de la paraula, l'afalaga, li declara lleialtat. L’amor és la font de tot allò que el trobador més estima. " També com a bon amant ha de seguir unes normes socials de cortesia, a l'estil trobadoresc.

2. "El món psicològic d'Ausias March és un món de dobles i triples, d'oposats i de mitjos. El cos s’oposa a l’ànima com la carn a l'esperit; en tot moment es debat entre l’amor espiritual i la passió carnal." Sempre està en una constant dialèctica,per la qual pateix i es mostra més humà, ja que exposa els seus dubtes i inquietuds morals davant l'amor.

3. "La idea de l'amor com a mirall que entra a través dels sentits." És sobretot a través de l'ull que el sentiment penetra dins l'ànima del poeta enamorat i busca desesperadament un cor semblant i un esperit semblant al d'ell, per bé que els sentits també el traeixin i li facin desitjar la carn, perquè com diu el poeta "la carn vol carn".

4. " Del dolce stil nuovo pren el concepte d'amor que porta el poeta fins a la unió amb Déu, característica en la qual Ausiàs és partícip ja que, en les seves obres, empra aquesta acció, sempre i gràcies a la dona, considerada bella i angelical davant, sempre, dels ulls de l’enamorat. La dama, també, davant els ulls d'aquest, es presenta com una dona catalitzadora i culpable del canvi de l’amant, l'anomenat enamorament, que farà que aquest ja no torni a ser el mateix. Aquesta descripció d'una dona perfecte és important en moltes de les obres de March, que creu que la dona és divina (la sol comparar amb els estels ("lucente strella"), amb els àngels ("donna angelicata": rosa, de pell i dents blancs, ulls clars, galtes rosades, coll allargat) i, fins i tot, amb el propi Déu. Tant per als stilnovistes com pel propi March, la dona és capaç de fer-los arribar al cim del cel i als àngels. Els seguidors d’aquest estil i, també, Ausiàs March rebutgen el desig sexual i aspiren a una unió espiritual amb l’única necessitat com és la del sentiment amorós. March creu en un amor pur, capaç d'esquivar qualsevol desig sensual. Ara bé, la dama també és humana en March i d'aquí neix la dialèctica. Els stilnovistes creuen que només els cors nobles i gentils per naturalesa podran sentir l'autèntic sentiment amorós.

El procés d’enamorament que tant March com els altres múltiples idealistes d'aquest moviment segueixen és el següent: el poeta contempla la figura d’una dama, que amb la seva bellesa l’enamora. Gràcies al joc de mirades mutu, la imatge de la dama s’instal·la en la ment del poeta, que en arribar al cor crea l’enamorament i amb ell, l’amant. Des d'aquest moment, l’amant es transforma i serveix fidelment la bella dona. Aquesta és una idea medieval, però els stilnovistes agregen en el cor d’aquest la perfecció de l’amor, una perfecció sensitiva, irracional, i de la qual neix el desig de l’amant per contemplar la figura de la dama. Si l’amor no és correspost, sorgeix el dolor, ferida que mata al cor i al mateix amant. Si l’amor és veritable, es cantarà a ell, i el joc de mirades dels amants anirà eliminant el desig. Aquesta última acció de mort a l'amor no correspost i del joc de mirades mutu que calma qualsevol desig, l'empra molt March en moltes de les seves obres."

5. Una altra idea és a partir de la paraula Amor que queda personificada i deïtzada i, per tant, d'alguna manera el poeta en seria un seguidor. Aniria seguint el mestratge de l'Amor per esdevenir-ne també el poeta un mestre d'amor. Aquest camí de coneixement amorós (mester d'amor) passarà per molts dubtes, per molts estadis,... i en algun moment es pot pensar que March s'ha apartat del seu camí, però no és així.

6. La dama en aquest joc amorós també participa. És una persona que té virtuts i defectes. La humanització de la dama fa que el sentiment amorós del poeta sigui més real. Ja no es tracta d'un amor platònic. Ara el que busca és un amor que perduri després de la mort. Busca l'essència de l'amor a través de la unió de cos i esperit amb la seva estimada, per així també perpetuar-se el poeta a través dels temps. Aquí no trobem en cap moment un amor elevat a la categoria de mite, trobem un amor pur, un concepte que traspassa l'eternitat.

 Val a dir que hi ha la segona i tercera part d'aquest documental que es va fer a Canal 9 sobre aquest autor.Són documentals breus, el que més dura uns 10 minuts. Val la pena.

La muixeranga d'Algemesí

Ahir la muixeranga d'Algemesí va ser declarada Patrimoni Immaterial de la Humanitat.

El bilingüisme i la rapidesa mental: una notícia

Un article d'Antonio Madrilejos aparegut al diari elperiodico.cat del dimecres 23 de novembre destaca un estudi sobre una anàlisi SOBRE EL COMPORTAMENT DEL CERVELL que es reprodueix a continuació.

"Un estudi mostra que parlar dues llengües afavoreix la rapidesa mental

A les proves, els bilingües discriminen amb més facilitat la informació irrellevant. L'anàlisi, amb participació de la UPF, es va fer a Itàlia amb voluntaris del Tirol

Ser bilingüe, especialment si la segona llengua s'ha adquirit des de ben petit, afavoreix que el cervell actuï més ràpidament a l'hora de prendre una decisió correcta quan es troba en una situació de conflicte. El cervell bilingüe, en definitiva, es torna més veloç i eficaç perquè canvia la morfologia de les zones que s'activen. Així ho ha comprovat un estudi internacional en el qual han participat investigadors de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) de Barcelona i que acaba de ser publicat a la revista especialitzada Cerebral Cortex.

Informació publicada en la página 32 de la secció de cv Sociedad de l'edició impresa del dia 23 de novembre de 2011 VEURE ARXIU (.PDF)
 

Els científics de la Unitat de Cognició de la UPF posen el següent exemple quotidià: un conductor que es troba en una cruïlla observa les indicacions que li fa un agent de trànsit que li permet el pas i, al mateix temps, un semàfor en vermell que li ordena el contrari. Si el conductor domina dues llengües, serà capaç de processar més ràpidament la informació i obeirà l'agent, tal com ordena el codi de circulació. «El cervell dels bilingües elimina amb més facilitat la informació irrellevant», resumeix un dels autors del treball, Albert Costa, investigador de la UPF amb un contracte ICREA de la Generalitat.

L'estudi s'ha realitzat amb 46 persones dividides en dos grups: el primer, format per italians del sud del Tirol, bilingües alemanys, i el segon amb individus monolingües de la resta d'Itàlia. L'edat (preferiblement adults joves), l'educació i l'estatus social eren similars en els dos grups. Encara que el bilingüisme és un concepte difícil de delimitar, diu Costa, en l'estudi s'han considerat bilingües les persones que dominen les dues llengües amb facilitat.

Als voluntaris se'ls va demanar que portessin a terme una mateixa tasca mentre s'analitzava la seva activitat cerebral mitjançant una ressonància magnètica. Concretament, al centre d'una pantalla se'ls col·locava una fletxa i havien d'indicar si apuntava a l'esquerra o a la dreta, però amb la dificultat afegida que anaven apareixent fletxes secundàries que incitaven a la distracció. Els individus bilingües van ser més eficients a l'hora d'ignorar les fletxes inútils.

L'estudi sosté que dominar un segon idioma proporciona avantatges cognitius que van més enllà del mateix llenguatge, ja que «el bilingüisme aporta capacitats més grans en el control de l'atenció». Per a Costa, això obeeix al fet que «els individus bilingües s'habituen des de petits a controlar les seves dues llengües i així eviten patir interferències com, per exemple, a l'hora de parlar i comprendre el llenguatge».

MORFOLOGIA DIFERENT / El bilingüisme, a més, afavoreix un desenvolupament diferent del cervell. «Els que parlen dues llengües tenen més matèria grisa a l'escorça cingulada, una àrea cerebral fonamental per suprimir la informació irrellevant», afirma Costa. «Aprendre dues llengües té efectes en la reserva cognitiva», afegeix l'investigador de la UPF. En certa manera, és com l'efecte positiu que una activitat intel·lectual prolongada pot tenir sobre l'Alzheimer. «No estic dient que l'hagi d'evitar, però alguns estudis suggereixen que les persones bilingües que pateixin Alzheimer possiblement tindran un deteriorament cognitiu més lent».
A més a més de Costa, en el treball també hi han participat Mireia Hernández, del mateix equip, així com investigadors de les universitats de San Raffaello (Milà), Trento i Hong Kong i University College de Londres

Narcís Oller: un autor actual amb la seva Febre d'or

 

La novel·la de Narcís Oller   (Valls, 1846 - Barcelona, 1930) La febre d'or (1890-1892) retrata la societat catalana dels anys 1880-1891, just en el moment en què moltes persones van aconseguir un enriquiment fàcil gràcies a l’especulació borsària i la seva caiguda econòmica posterior. La febre d'or és, de fet, el període de l'auge del mercat del vi, de les indústries tèxtils i metal·lúrgiques, de les exportacions de ferrro, plom i coure que es va produir entre el 1871 i el 1885. L'autor va escriure aquest text en un moment en què era reconegut com a novel·lista i tenia certa popularitat. Segons sembla, aquesta novel·la es va publicar inicialment en tres volums el primer dels quals va haver de publicar ràpidament perquè Zolà estava a punt de publicar L'Argent i no volia que fos titllada de plagi. Oller aquí ens ensenya una Barcelona en un procés de canvi que va des de la ruralia a la industrialització, un canvi que va acompanyat de l'especulació financera; la particularitat és que ho fa a través de la història d'una família menestral que ascendeix de classe social gràcies a la borsa, l'anàlisi psicològica dels personatges evidencien una doble moral que es posa en qüestió. És una història d'anada i de tornada d'una època, molt similar a l'actual.

“La bona novel·la és sempre un bell miratge de vida real.” (N. Oller. Guspires)

“El lector entusiasta és com l’enamorat: no s’acontenta de llegir: vol posseir el llibre. El qui es dóna per satisfet llegint un exemplar emmanllevat, no em diga pas que estima l’obra. No ha passat de fer-li l’ós, de passejar-li el carrer per pur entreteniment. Compteu, doncs, amb quins ulls me miraré el galant, si el llibre és meu!”  (N. Oller. Guspires)

"Per fi, el remoreig de la plaça cresqué, es sentiren a baix els cants dels capellans, i les feixugues sabates dels cotxers dels morts arrossegant-se pel corredor del pis. En Foix, avançà, seguit del governador i mossèn Ignasi, cercant, esverat, la cara d’en Francesc entre l’atatxonada gent que els obria pas; però en arribar al rebedor hagueren de parar-se: els cotxers podien amb prou feines girar, entre la gernació, aquella caixa tan feixuga i llarga. En aquest conflicte, en embocar la sortida, l’aixecaren per carregar-se-la al cap; però el peu...pom!... topà contra la porta, i, enganxant-se la corona del capçal amb la lira del gas, hi hagué un esglai entre els que temeren que anava a caure el globus o el parafum. Tot ensems es sentiren els gemecs i plors de les senyores de la casa, que aparegueren per l’altre extrem entre veïnes i amics que no les deixaven avançar. En Foix mogué el cap amb tristesa, quan, sentint-se a dues passes del plor de la portera i de l’Úrsula, exclamà, amb veu rogallosa:

- Bé, vaja!, no ploreu, no ploreu!

El capçat del taüt, amb les violetes artificials un xic destrossades, desaparegué, a la fi, per l’ull de la porta, deixant el parafum brandant com una esquella dins els braços tremolosos de la lira.

-Semblava que no ens volia deixar –exclamà l’Úrsula entre sanglots.

Llavors, en Foix els ulls entelats, la gola nuada, reprengué el camí amb l’Eladi i els altres. La comitiva del pis, premsant-se i silenciosa, baixà darrera el dol; i quan, cantades les absoltes, aquest  traspassà el llindar i en Foix veié la placeta plena a desdir d’invitats, tot el veïnat als balcons, son landó endolat de dalt a baix darrera el cotxe de respecte, i, l’embranzida dels vuit cavalls, tremolar l’estàtua de la Fe al cim de la gran carrossa mortuòria... no pogué més, rompé el plor: la darrera frase d’en Francesc li ressonà al cor com una punyalada traïdora. Pensaments i més pensaments contradictoris l’assaltaren, sense poder pinçar-se ni un que li calmés la consciència.

-I, no obstant –exclamà entre si- (puc jurar-ho!), jo no he dut mala intenció!

Tot just devia arribar la cua dels cotxes a la pròxima església, quan en Francesc, ja revingut i ple de temors, corregué a l’alcova de sa mare.

-Me l’han robada!, me l’han robada! –exclamà, amb el major desconhort, caient aplomat damunt d’una cadira.

Sa germana, sa neboda, en bernat, li demanaren per Déu, que es tragués semblant mania del cap. “Dubtar del cor d’en Foix era injustíssim. Aquella ostentació era filla de sa generositat: no podia prendre’s com una profanació; no duia ni remotament, gota d’intenció grossera.” Ell no els escoltava ni els sentia: la gelosia de fill, sa rivalitat amb l’Eladi, reapareixien. El fèretre se li presentà de sobte pels carrers, acompanyat de tothom menys de qui havia d’anar-hi. Una punyida de consciència l’estremí de cap a peus: s’aixecà i s’eixugà les llàgrimes. ”Ell volia veure sa mare; l’havia de rebre al cementiri; no podia deixar-la enterrar sense el seu darrer adéu.”

I, tot resolt i amb espant dels presents, agafà el barret i fugí cap a la porta. Detenir-lo era inútil. En Bernat el seguí."

(N. Oller. La febre d’or,  fragment 1ª part cap. XX)

Oller més actual que mai està present en cicles literaris i exposicions, només cal fixar-se en la premsa per adonar-se'n.

La Diputació dedica el cicle literari 'Recuperem la paraula' a l'escriptor vallenc Narcís Oller

"La primera sessió de les lectures de l'obra La febre d'or es va fer a la capital de l'Alt Camp. És la vuitena edició del cicle, que enguany comptarà amb dos actes més, celebrats el 28 de novembre i l'1 de desembre".

Cal dir que aquestes sessions de difusió de l'obra de l'escriptor se sumen a l'exposició que va tenir lloc al Caixafòrum de Tarragona entre els dies 15 de setembre i el 20 de novembre, una exposició dedicada a "La febre d'or i les escenes de la nova burgesia".

"La novel·lística d'Oller transcorre durant els anys que avancen cap a una nova realitat catalana. Necessàriament, la burgesia pretengué tant imposarsen en les elits més tradicionals com, temorenca, frenar els múltiples i renovats conflictes socials. En aquest context, el paper dels professionals, que sovint miraren cap a Europa, fou determinant."

Pere Gabriel, professor de la Universitat Autònoma de Barcelona en la conferència: L'època de les novel·les de Narcís Oller i la construcció d'una Catalunya urbana i europea

"La funció i la força de la imaginació literària vuitcentista en la construcció intel·lectual de l'ordre burgès resulten decisives: en la seva dinàmica particular, la literatura catalana del moment configura un patrimoni simbòlic de llarga durada i en qualsevol cas esdevé un inequívoc document de la consciència i la voluntat del grup."

Josep M. Domingo, professor de la Universitat de Lleida en la conferència: Literatura catalana i cultura burgesa

 

"—Perquè et convencis, no et vull fer sinó una pregunta: d'on venim, nosaltres? D'Adam i Eva: no és veritat? Doncs a veure com m'expliques que d'uns mateixos pares neixin diverses castes! Això no m'ho demostrarà ningú. I (ja ho veus) jo et porto la qüestió al terreno religiós. No m'apoio en el que diguin en Pere, en Pani en Berenguera; m'apoio en la Bíblia.

—Però, fill! A què ve, ara, això?
  —Doncs vull dir que, si no hi ha sinó una casta, no hi ha sinó un sol dret: el dret de guanyar-se el pa amb les pròpies suades.

Narcís Oller, La febre d’or I, capítol XIII (1891)

Escola valenciana s.XV: Joan Roís de Corella i Jaume Roig

Dins el context històric del segle XV s'hauria de fer esment que en aquest moment a València ciutat hi ha una efervescència cultural que culmina amb la producció d'obres cabdals dins la literatura catalana. Els temps van canviant i es va introduint un cert esperit renaixentista tant en l'àmbit aristocràtic com en l'àmbit burgès. Es fan tertúlies a l'entorn de Berenguer Mercader on intervenen aristòcrates com Roís de Corella entre d'altres i també a l'entorn de Bernat Fenollar. Aquestes tertúlies literàries propicien certs certàmens literaris on la literatura és un simple divertiment. Prenen com a model els clàssics i més refinat en l'ambient aristòcrata o en el cas de la literatura feta per la burgesia agafen temes que retraten la societat i aleshores trobem que es parla dels defectes de les dones, d'anticlericalisme, de relacions sexuals,etc.

JOAN ROÍS DE CORELLA (Gandia o València 1435-València 1497)

Roís de Corella era el fill primogènit d'una família de la noblesa i havia de dedicar-se, per tant, a la carrera militar (cas d'Ausiàs March) o a la diplomàcia. No podia ser ni advocat ni metge, professions reservades a l'estament burgès. I encara menys indicat era entrar en la carrera eclesiàstica. Segons els estudiosos sembla que Roís de Corella trencà tota aquesta rígida distribució, ja que no fou militar, i per contra, cap a la maduresa ingressà en l'estament eclesiàstic. De tota manera diuen que per defugir la carrera militar i diplomàtica es refugià en aquest estament. Se sap que mantingué relacions literàries amb els escriptors de l'aristocràcia valenciana de la segona meitat del segle XV, amb Bernat Fenollar i amb el príncep Carles de Viana.

Obra

La seva obra –escrita en vers i en prosa i de temàtica tant religiosa com profana– va ser molt divulgada per la València d'aleshores, coneguda en tertúlies literàries i imitada per d'altres autors. Els manlleus de Corella que hi ha per tot el Tirant lo Blanc ho demostren: Joanot Martorell sabia de memòria algunes de les seves obres.
L'obra de Roís de Corella no va aconseguir la fama i el prestigi d'altres autors valencians del segle XV perquè ell va escriure per a l'aristocràcia i aquesta va començar a donar l'esquena al català i es decantà pel prestigi de la literatura castellana, sobretot, a partir de la guerra de les Gernamies (1520-1522).
L'amor es convertirà en el centre temàtic de tota la seva producció: escriu per alleugerir els sofriments que li provoquen unes agitades relacions amoroses. Per això, els elements autobiogràfics i sentimentals són les característiques més importants de la seva obra literària, juntament amb el desenvolupament d'unes noves formes d'expressió completament innovadores en la nostra literatura i, fins i tot, a nivell europeu. Va escriure tant en prosa com en vers i va aplicar tècniques d'un gènere a l'altre, d'aquesta manera trobem narracions curtes i poemes inserits en algunes narracions.

En Corella és també el màxim exponent de la valenciana prosa: la prosa corelliana segueix el model aristocratitzant dels escriptors del segle XV, amb el predomini d'expressions ampul·loses i retòriques. Prosa artificiosa però harmònica i elegant que connecta amb l'esperit humanista de finals del segle XV. Un altra característica de la seva prosa, anomenada prosa d'art o prosa artitzada, és l'ús de metàfores i descripcions escenogràfiques, producte dels ambients renaixentistes en què vivia.

En la poesia segueix utilitzant el tradicional decasil·lab amb lleus variacions, però Corella aconsegueix en els versos un ritme més àgil i suau que els anteriors poetes medievals; d'aquesta manera, s'acosta a la poesia italiana.

Les constants són el sentimentalisme i el perfeccionisme estilístic. D'una banda, les seves experiències sentimentals, que en van ser moltes, són el motor literari; de fet, la literatura és un mitjà per alleugerir les tensions emocionals mentre busca la bellesa. Defuig de la realitat i s'inspira en la mitologia i fins i tot empra recursos lírics en la seva prosa. D'altra banda, el gust per la nota fastuosa, els llargs períodes del llatí clàssic, amb molts detalls decoratius, els escenaris naturals per emplaçar les vivències amoroses, etc. el situa dins l'estil de la valenciana prosa.

La seva obra en vers es caracteritza per parlar de l'amor des d'una perspectiva desenganyada i trista. També va escriure poesia religiosa.

Obra profana

Comprèn obres escrites tant en prosa com en vers, marcades quasi sempre per una temàtica amorosa.

Tragèdia de Caldesa. Es tracta d'una novel·la molt breu, escrita als voltants de 1498, que narra la infidelitat d'una donzella, amant de Corella, de nom Caldesa. Com a curiositat cal dir que l'autor havia tingut moltes aventures amoroses que han pogut ser documentades; així, les mantingudes amb Caldesa, dama no identificada però que degué ser un amor de joventut, sembla ser que va existir. Quant al text,  l'acció s'esdevé a la cambra de la donzella on l'autor està esperant-la, i observa desesperadament des d'una finestra com Caldesa festeja amb un jove de més baixa condició social. Una vegada ella ha acabat, es presenta davant el poeta com si res no haguera passat. La resposta de Corella concorda amb el títol genèric de la tragèdia amb un discurs on expressa patèticament la sensació d'engany i decepció. En l'obra s'insereixen uns perfectes versos per completar hiperbòlicament els sentiments del poeta envers el desenllaç amb Caldesa. La reacció de Corella en aquesta història justifica l'honestedat i la sinceritat d'un autor modern completament allunyat de l'amor cortés medieval.

Parlament en casa de Berenguer Mercader és una obra original on descriu una vetllada literària entre personatges reals, els quals han de contar una història amorosa de la mitologia clàssica, la majoria tretes de la Metamorfosi. L'obra presenta moltes similituds quant a l'estructura amb el Decameró.