dilluns, 10 d’octubre de 2011

Literatura medieval 3: Ramon Llull

RAMON LLULL (1232-1316)


 

OBRA

L’obra de Ramon Llull consta de 243 obres autentificades. Alguns diuen que en va escriure 265. Algunes d’aquestes obres s’han perdut, però se sap que les va escriure per referències trobades en altres textos. Ara bé, s’ha de dir que li han estat atribuïts escrits apòcrifs. És per aquests escrits que l’obra de Llull durant el s. XIV va ser a punt de ser prohibida per la Inquisició. L’inquisidor dominicà Nicolau Eimeric a fer tots els possibles al segle XIV per a fer condemnar com a heretges Llull i els lul·listes, però no ho va aconseguir del tot, perquè el papat mai no es va pronunciar definitivament.

Va escriure en 4 llengües. el llatí (que era la llengua de cultura a l’edat mitjana), el català (per a difondre la seva d’Art entre el poble), el provençal (la koiné emprada per als trobadors en el seu tipus de literatura cortesana) i l’àrab (per a convertir els infidels al cristianisme entre els musulmans). La major part de l’obra lul·liana s’ha conservat en llatí; una part petita però gens menyspreable de textos té una doble versió catalana i llatina; finalment, una altra part encara menor té una versió exclusiva en català. Les xifres són prou eloqüents:  de vers 265 obres escrites, 57 s’han conservat en català, de les quals 20 tenen una versió només en català i les 37 restants tenen una doble versió catalana i llatina. Fins a dia d’avui no ha estat localitzada cap obra en la seva versió àrab.

Els objectius de la figura són: la predicació als infidels fins arribar al martiri, escriptura d’un llibre contra els errors d’aquests infidels (Llull deia que havia de ser «el millor llibre del món») i creació d’escoles-monestirs on s’ensenyés l’àrab i altres llengües orientals per a instrucció de missioners

L’obra està guiada per una intenció doctrinal: convertir els infidels, defensar i difondre un determinat model de cristianisme. És una obra basta i enciclopèdica que abraça totes les branques del saber de l’època, una obra al servei de l’ideal cristià primitiu. No sempre escriu textos originals, sovint fa traduccions o versions d’obres conegudes a l’edat mitjana. S’ha de tenir en compte que el concepte del plagi no es considera en aquesta època i bona part dels escriptors fan i refan en funció dels seus objectius. La virtut de Llull és posar a l’abast de tothom el saber en una llengua romànica..

Els textos siguin lírics o narratius barregen gèneres i tècniques diverses. Sovint la rima està al servei d’un concepte que ha de ser memoritzat. Per a Llull les paraules tenen una bellesa per elles mateixes atenent-se al significat i no al so ni a la forma. Creu que la paraula més bella de totes és “Jesucrist”. D’alguna manera hi hauria una gradació que aniria de les paraules del món material a les paraules del món espiritual, i s’arribaria a la divinitat essent aquesta la paraula més bella. Tradueix la retòrica grega als principis de la seva Art. La idea que la bellesa del discurs s’obté per l’acumulació de significats bells explica l’ús i abús que fa Llull del procediment retòric de la repetició. Un text creixerà en valor quantes més vegades evoqui el nom del Senyor

Cal dir que la personalitat, l’obra i la doctrina de Ramon Llull va tenir una influència intel·lectual en els segles posteriors fins al s. XVIII. Aquest corrent  es diu lul·lisme, un d’acadèmic i un de filosòfic.

L’ART LUL·LIANA



Llull tenia la intenció d’escriure el millor llibre del món  contra els errors dels infidels, fet que va desembocar en una extensa obra variada i complexa, presidida per l’Art.

L’Art  és un sistema filosòfic per a convertir els infidels al cristianisme. Era una eina de persuasió. Llull s’havia adonat que els mètodes tradicionals basats en l’autoritat dels textos sagrats eren inútils. Es tractava de mètodes que inevitablement desembocaven en discussions inacabables sobre com calia interpretar aquells textos. Ell va decidir substituir el mètode tradicional per un altre basat en principis generals acceptats per les tres religions:

a) existència d’un sol Déu
b) admeten el món físic

Aquesta tècnica era capaç de generar arguments per a confirmar o desmentir una idea i confirmar l’única veritat. Té dues fases la quaternària i la ternària (són respectivament múltiples de quatre o de tres). A l’etapa quaternària, els arguments lul·lians es basaven en les típiques comparacions neoplatòniques, en què la bondat, la grandesa, la virtut, etc., concordaven amb l’ésser, i els seus contraris amb el no-ésser o la privació. En la fase ternària els seus arguments es basaven en definicions com “Bonea es aquella cosa per raó de la qual el bo fa el bé”, i “Granea es aquella cosa per la qual bonea, duració, etc. són grans”.

Com a mètode universal, l’Art fonamenta totes les branques del coneixement (la lògica, la metafísica, la filosofia, la teologia, el dret, la medicina i les altres ciències de la natura, les arts liberals i les mecàniques, etc.); aquesta condició de mètode de mètodes, per damunt de qualsevol forma doctrinal prèvia, li atorga un poder culturalment neutral com a eina de persuasió racional. Aquest mètode té molt a veure amb l’escolasticisme.

L’objectiu essencial de Llull era difondre la Veritat fent-la immediatament patent i activa entre els creients i imposant-la als infidels per la força de l’evidència.

Tota l’obra de Llull va adreçada a formular, exposar, divulgar i exaltar l’Art, la qual l’hem d’entendre com un sistema de pensament de base cristiana i neo-platònica, que pretén d’encaminar la humanitat a l’amor de Déu i a la superació de les culpes morals. L’Art també serveix per a explicar-nos l’univers en conjunt. Per a divulgar la seva Art, Llull es va servir àmpliament de les formes literàries; les va provar pràcticament totes i encara va ser capaç d’inventar-ne de noves i de revolucionàries; tampoc no es va estar de teoritzar sobre retòrica, estètica i oratòria sacra, és a dir, la predicació.


LA IMPORTÀNCIA DE RAMON LLULL

Ramon Llull és el pare de la llengua literària. El Blanquerna o Fèlix o el Llibre de les meravelles són exemples d’aquesta excepcionalitat. Fa un ús d’una prosa elegant i equilibrada amb un predomini de la subordinació per sobre de la coordinació. Les solucions sintàctiques i lèxiques demostren una maduresa lingüística. Ara bé, cal tenir en compte Llull no és conscient de ser el primer literat català. Llull empra la narrativa en català com un instrument vàlid al servei de la seva ART.

Quant al lèxic, cal dir que va adaptar al català el llenguatge tècnic i científic, un llenguatge readaptat pels traductors cent anys més tard i que és present avui.
Segons els treballs de Francesc de Borja Moll el vocabulari utilitzat per Llull és aproximadament de 7.000 mots diccionariables distribuïts en aquests percentatges:
  • 52% de mots populars hereditaris del català
  • 20% de mots derivats dins el català
  • 18% de llatinismes
  • 7% de mots usats només per Ramon Llull
  • 1% de provençalismes
  • 2% d'onomàstica (noms bíblics, geogràfics, etc.)

És el pioner en escriure en llengua romànica obres de caràcter filosòfic, teològic, lògic, científic,... que en principi estaven escrites en llatí. Escrivia en català per arribar a un públic més ampli, la població laica de la corona catalano-aragonesa i la seva àrea d’influència. Això no vol dir que no emprés el llatí quan volia arribar a un públic més instruït, sobretot quan havia d’anar a la universitat de París per a defensar la seva Art..

És el pensador més original i prolífic. Hi ha hagut un corrent anomenat lul·lisme que demostra la seva vigència al llarg dels segles. La concepció de la seva Art i la manera d’explicar-la i justificar-la arreu a través dels seus viatges és destacable. Sense un bagatge acadèmic suficient, Llull va haver d'inventar un sistema propi de pensament i un llenguatge que ho vehiculés.

Llull va introduir una gran innovació en incloure el pensament moral cavalleresc en la filosofia i la teologia del seu temps

Empra la descripció, la paradoxa i moltes tècniques i variacions formals. Empra fórmules literàries noves que es poden trobar a Llibre de contemplació en Déu, al Fèlix o Llibre de les meravellles,  a l'Arbre exemplifical, l'Arbre de Ciència (1295-1296). Utilitza elements retòrics, narratius i exemplars procedents de la tradició. Tot i això, la novel·la i la poesia de Llull no tenen continuïtat.

Quant als textos narratius planteja uns personatges que descriuen una societat burgesa i menestral, uns personatges que sovint van peregrinant o passant per diferents estats de la vida. El cas del Blaquerna o Blanquerna n’és un exemple perquè prové d’un estament menestral de la població. El cas del Fèlix és el del pelegrí. Així mateix, també cal dir que la novel·la del Blanquerna és moderna pel fet que l’acció s’esdevé en ciutats i és un retrat de la societat de l’època. En general, cal dir que els textos contenen elements lírics i sovint inclou altres llibres en el seu si. L’estructura dividida en capítols representa una novetat.

Es tracta, sens dubte, d’un personatge singular en el context medieval. És cert que trobarem algun altre cas similar, però potser cap en què: 1) el fenomen impliqui un nombre tan gran de textos, 2) amb una diversitat tan gran de continguts, de gèneres i de registres, 3) afecti tal diversitat de llengües, i 4) l’autor sigui ell mateix el traductor o l’impulsor immediat de les traduccions.

Amb Llull no només va quedar fixada una llengua sinó una tradició humanística.

ELS TEXTOS

Pel que fa als textos també es pot consultar aquest enllaç.

Llista d’obres de Llull 

  • Llibre de contemplació en Déu.
  • Llibre d'Amic e Amat (part del Blaquerna). Text al·legòric i místic que desenvolupa la relació entre l'Amic, l'home que contempla, i l'Amat, la part espiritual i transcendent. Tots dos s'uneixen mitjançant l'amor. El text està format per un seguit d'aforismes, un per a cada dia de l'any, tot i que no en conté exactament 365.
  • Arbre de filosofia d'amor
  • Llibre de les bèsties (part del Fèlix), que critica els costums humans a través d'una faula.
  • Llibre dels mil proverbis
  • Fèlix, o Llibre de les meravelles. Fèlix, que representa l'ésser humà, viatja per tot el món per admirar la creació divina.
  • Blaquerna
  • Ars magna 'Gran art', que ensenya un llenguatge formal basat en la combinatòria per poder parlar de tot allò rellevant en filosofia tot superant la barrera de les llengües.
  • Ars brevis 'Art breu', una versió abreujada de l'Ars magna.
  • El Llibre del gentil (1274-1276) és una obra apologètica que vol demostrar l'eficàcia del mètode de Ramon Llull en una discussió sobre la veracitat o falsedat de les tres religions del llibre: judaisme, cristianisme i islam.

1. Obres autobiogràfiques


El Desconhort  (1295) sota la forma d'un debat rimat entre un ermità i l'autor fa un plany de les dificultats de la seva missió. És més aviat una confessió. Consta de 69 estrofes monorimes de 12 versos alexandrins, que calia recitar al so del poema èpic carolingi, avui perdut, Berart de Montdidier.

El Cant de Ramon (1300) consta de 14 estrofes monorimes de sis versos de vuit síllabes. El poema comença amb la conversió de Ramon, i repassa les principals fites de la seva carrera, des de la fundació de Miramar, a la redacció de l'Art. El jo líric es queixa del poc èxit de la seva empresa i demana a Déu que el protegeixi i que li concedeixi `companyons coneixents' que l'ajudin a portar endavant el seu projecte.

A Vida Coetania es troben referències autobiogràfiques. Sembla que l'original llatí de la qual va ser possiblement dictada a un monjo de la cartoixa de Vauvert (París) l'any 1311 i en el qual la versió catalana posterior introdueix diversos canvis.

2. Obres filosòfiques


Els primers escrits filosòfics responen a l'anhel de trobar una sistematització d'idees que il·lumini amb caràcter definitiu la ment de l'infidel.

Art abreujada d'atrobar la veritat (1274), reducció del coneixement humà a un limitat
nombre de principis que, mediat un sistema combinatori, pot donar la resposta a tot tipus de qüestions, és la seva primera formulació. Es tracta d'oferir raons necessàries
Ars inventiva
Art amativa (1290)
 la Taula general (1294)
Ars generalis ultima (1305-1308)
 l’Ars brevis (1308).
Lògica nova (1303)
Ars Dei (1308)
Art de contemplació (1282−1287)
Art amativa (1289)
Llibre de contemplació (1274)
Arbre de filosofia d'amor (1298)

3. Obres místiques


Llibre de Santa Maria (1290), diàleg entre personatges al·legòrics sobre les excel·lències de Maria.

Llibre d'amic e amat  (1276-83), compost de 365 versicles de prosa poètica, on elements com la lírica provençal, de la mística àrab i del Cantar de los cantares, contribueixen a nodrir l’expressió de les relacions entre l'ànima de Déu. Aquesta obra serà incorporada després a la novel·la Llibre d'Evast e Blanquerna o Blanquerna (1283).Conté també una sèrie d'aforismes de caire didàctic

Llibre de contemplació amb Déu  (1271-74) conté més de mil pàgines dedicades a l'explicació filosòfica del món exterior i el món diví, l'escriu inicialment en àrab, tot i que només en conservem versions catalanes i llatines.

Arbre de filosofia d'amor

4. Obres literàries


Lo desconhort i Cant de Ramon, peces de tall autobiogràfic.

Plant de Nostra Santa Maria recrea amb devota inspiració les lamentacions de Maria al peu de la Creu.

La resta de les seves composicions en vers són peces didàctiques que posen metre i rima al servei d'una fàcil memorització.

Los cent noms de Déu
Medicina de pecat


Llibre de l'ordre de cavalleria (1274-76) parla sobre la formació cristiana del cavaller, que influiria amb intensitat en l'obra de Joanot Martorell i Martí Joan de Galba Tirant lo Blanc. El manual cavalleresc esdevé un èxit durant més de dos segles.

El Llibre del gentil e los tres savis, exemplificació narrativa de com podria aplicar-se el mètode exposat en Art abreujada i el Llibre de mil proverbis (1302).

El llibre d'Evast e Aloma e de Blanquerna són fill (1283). És un mirall de l’època en què el protagonista, que és creient, vol trobar la perfecció en la seva vida en 48 capítols. Per això coneix tots els estats de la vida cristiana: matrimoni, vida religiosa, prelatura, pontificat i, després de renunciar a aquest, la vida eremita de pura contemplació.

El protagonista és un heroi sense taca que té el do de triar sempre amb èxit la millor opció vital des de la perspectiva lul·liana. L'estímul constant de superació de Blaquerna l'emparenta amb els cavallers de la gran ficció del segle XIII.

El relat de la vida de Blaquerna ofereix un teixit literari en el qual Llull inscriu una presentació global de la societat del seu temps, dividida per estaments. Així el primer llibre tracta de la gent que es casa: l'estament de matrimoni, simbolitzat pels pares de l'heroi que renuncien als seus béns, funden un hospital de pobres i es dediquen a donar bons exemples. El segon llibre és el de l'estament de religió. Comença presentant la vida de Natana, que és la contrafigura femenina del protagonista. Després de vèncer l'oposició de la família, Natana professa en un monestir, del qual acaba essent l'abadessa modèlica, i on regula la vida de les monges a través de receptes preses de l'Art de Ramon Llull. Mentrestant Blaquerna inicia la recerca de la perfecció interior com a monjo. Els llibres tercer i quart presenten dues formes jerarquitzades de poder social exercit per clergues. Llull hi recull apunts molt variats, que permeten de seguir les reformes que Blaquerna introdueix en la gestió de la diòcesi de la qual és elegit bisbe, i del conjunt de la cristiandat que acaba governant quan esdevé papa. El llibre cinquè de la novel·la té dues parts: una col·lecció de màximes morals i filosòfiques, el Llibre d'amic e amat i un tractat, l'Art de contemplació.

El Llibre de les meravelles ( Fèlix ) (1287-89) . Fèlix va recorrent el món per trobar el sentit de la bellesa del món. S’anirà trobant amb diversos personatges i del diàleg i les reflexions que se’n deriven fan del llibre un espai per trobar informació sobre els aspectes de la vida social i el comportament humà de l’època.

Va escriure aquesta ambiciosa novel·la didàctica durant la primera estada a París, entre l'any 1287 i el 1289. El protagonista, Fèlix, és un pelegrí que observa la realitat descobrint amb dolorosa sorpresa la distància que separa la conducta humana de l'ordre diví de la creació. El terme medieval `meravella' fa referència a aquesta dolorosa sorpresa de Fèlix davant de les
variades formes del mal, però també designa l'entusiasme positiu del viatger quan assoleix aspectes de la veritat per boca de filòsofs i ermitans que dialoguen amablement amb ell.

Els viatges de Fèlix proposen un recorregut preparat pel saber enciclopèdic del segle XIII, de manera que els deu apartats de l'obra coincideixen amb els subjectes de l'Art de Ramon: Déu, els àngels, el cel, els elements, les plantes, els metalls, les bèsties, l'home, el paradís i l'infern.

El Fèlix combina la narració amb les formes dialogades, pròpies els textos didàctics medievals. Conté el Llibre de les bèsties, que és una novel·la didàctica estructurada a través d'exemples, molt influïda per la filosofia sufí.

5. Obres didàctiques i religioses

Llibre dels gentils e dels tres savis
Llibre de l'ordre de Cavallería
Doctrina puerill
Llibre de Sancta Maria
Los cent noms de Déu
Llibre de les bèsties
Libre d'Amic e Amat 
Liber de ascensu et descensu intellectus
Liber de fine (text polític)
Liber de acquisitione Terrae sanctae
Ars  Intents
Liber natalis parvi pueri Jesu


COMENTARIS DELS CRÍTICS

"La cosa que es fa més difícil d'explicar d'entrada un lector modern que pretén d'emprendre-se-les de bona fe amb l'obra literària de Llull, procedent del camp de la història literària o de la filologia, és que tot el que va sortir de les mans de Ramon, per molt que sembli una novel·la o un poema, en el fons del fons és una trampa oculta per caçar l'incaut lector i embolicar-lo dins de les xarxes de l'ensenyança doctrinal o metafísica. Una ensenyança que és a la base de l'Art i que cal que es projecti moralment sobre la consciència de qui deixa córrer els ulls pel Llibre d'amic e Amat, el Blanquerna, el Fèlix, el Desconhort o algun pròleg narratiu amb evocacions d'indrets de delícia més o menys paradisíacs."

(Anthony Bonner i Lola Badia. Ramon Llull. Vida, pensament i obra literària. Barcelona: Empúries, 1988)


"Ell fou el creador d'una llengua culta, capaç, des del primer moment, d'esdevenir científica en l'ordre filosòfic i teològic, i també d'una llengua literària, donant a ambdues un exemple per a la creació de neologismes a partir del llatí. A més a més, una bona part de la seva obra de creació fou traduïda a les més vàries llengües d'Europa. […] Llull interessa, actualment, tothom; és un dels personatges medievals de més importància en els mons del pensament i de la filologia."

(Miquel Batllori. dins Marta Nadal: "Miquel Batllori: Un científic de la història", Serra d'Or, (Barcelona), núm. 358, octubre del 1989, p. 13-14)



És molt interessant escoltar el programa de ràdio d'Enric Calpena de Catalunya ràdio titulat En guàrdia. Un dels programes parla de Llull. Escolteu-lo val la pena per veure'n el punt de vista de la seva importància.

 FRAGMENTS DE TEXTOS DIVERSOS

Del Llibre d'Amic e Amat. Del pròleg (fragment)

“Blanquerna estava en oració e considerava la manera segons la qual contemplava Déu e ses virtuts; e con havia finida sa oració, escrivia ço en què havia contemplat Déu. E açó faïa tots jorns; e mudava en sa oració novelles raons, per tal que de diverses maneres e de moltes componés lo Llibre d'Amic e Amat, e que aquelles maneres fossen breus, e que en breu temps l'ànima ne pogués moltes decórrer.
E en la benedicció de Déu, Blanquerna començá son llibre, lo qual departí en aitants verses con ha dies en l'any. E cascú vers basta a tot un dia a contemplar Déu, segons l'Art del Llibre de contemplació.

Comencen les metàfores morals

1Demaná l'amic a son amat si havia en ell nulla cosa romasa a amar; e l'amat respós que ço per què l'amor de l'amic podia
2Les carreres per les quals l'amic encerca son amat són llongues, perilloses, poblades de consideracions, de sospirs e de plors, e enluminades d'amors.
3Ajustaren-se molts amadors a amar un amat qui els abundava tots d'amors; e cascú havia per cabal son amat e sos pensaments agradables, per los quals sentien plaents tribulacions.
4Plorava l'amic e deïa: - ¿Tro a quant de temps cessaran tenebres en lo món, per ço que cessen les carreres infernals? Ni l'aigua, qui ha en costuma que decórrega a enjús, ¿quan serà l'hora que haja natura de pujar a ensús? Ni els innocents ¿quan seran més que els colpables?
5— Ah! quan se gaubarà l'amic que muira per son amat? Ni l'amat, quan veurà son amic llanguir per sa amor?
6Dix l'amic a l'amat: — Tu qui umples lo sol de resplendor, umple mon cor d'amor. Respòs l'amat: — Sens compliment d'amor no foren tos ulls en plor, ni tu vengut en est lloc veer ton amador.
7Temptà l'amat son amic si amava perfectament; e demanà-li de què era la diferència qui és enfre presència e absència d'amat. Respòs l'amic: — D'innorància e oblidament, coneixença e remembrament.
8Demanà l'amat a l'amic: — ¿Has membrança de nulla cosa que t'haja guardonat, per ço cor me vols amar? Respòs: — Hoc, ver ço cor enfre los treballs e els plaers que em dónes, no en faç diferència.
9— Digues, amic —dix l'amat—: ¿hauràs paciència si et doble tes llangors? — Hoc, ab que em dobles mes amors.
10Dix l'amat a l'amic: —Saps, encara, què és amor? — Si no sabés què és amor, ¿sabera què és treball, tristícia e dolor?
11Digueren a l'amic: — ¿Per què no respons a ton amat qui t'apella? Respòs: — Ja m'aventur a greus perills per ço que a ell pervenga, e ja li parle desirant ses honors.
12— Amic foll: ¿per què destruus ta persona e despens tos diners, e lleixes los delits d'aquest món e vas menyspreat enfre les gents? Respòs: — Per honrar los honraments de mon amat, qui per més hòmens és desamat, deshonrat, que honrat e amat.
13— Digues, foll per amor: ¿e qual cosa és pus vesible, o l'amat en l'amic, o l'amic en l'amat? Respòs, e dix que l'amat és vist per amors, e l'amic per sospirs, e per plors, e treballs e dolors.
14Encercava l'amic qui recomptàs a son amat com ell per sa amor sostenia greus treballs e moria; e atrobà son amat qui lligia en un llibre on eren escrites totes les llangors que amor li donaria per son amat, e tots los grats que n'havia.
15Portà nostra Dona son Fill a l'amic per ço que li besàs son peu, e que escrivís en son llibre les virtuts de nostra Dona.
16— Digues, aucell qui cantes: ¿est-te mes en guarda de mon amat per ço que el defena de desamor, e que muntiplic en tu amor? Respòs l'aucell: — ¿E qui em fa cantar, mas tan solament lo Senyor d'amor, qui es té a deshonor desamor?
17Enfre temor e esperança ha fet hostal amor, on viu de pensaments e mor per oblidaments com los fonaments són sobre los delits d'aquest món.
18Qüestió lo enfre los ulls e la memòria de l'amic, cor los ulls deïen que mellor cosa és veer l'amat que membrar-lo, e la memòria dix que per lo remembrament puja l'aigua als ull e el cor s'enflama d'amor.
19Demanà l'amic a l'enteniment e a la volentat qual era pus prop a son amat; e corregueren ambdós, e fo ans l'enteniment a son amat que la volentat.
20Contrastaren-se l'amic e l'amat; e viu-ho un altre amic, qui plorà tan llongament tro hac feta pau e concordança enfre l'amat e l'amic.
21Sospirs e plors vengren a jutjament a l'amat e demanaren-li per lo qual se sentia amat pus fortment. Jutjà l'amat que els sospirs són pus prop a amor, e los plors als ulls.
22Venc l'amic beure a la font on hom qui no ama s'enamora com beu en la font, e doblaren sos llanguiments. E venc l'amat beure a la font per ço que sobredoblement doblàs a son amic ses amors, en les quals li doblàs llangors. (...)”



Del Llibre de l’orde de cavalleria

VI. De les costumes que pertanyen a cavaller (fragment)

“Si nobilitat de coratge ha elet cavaller sobre los hòmens qui li són dejús en servitud, noblea de costumes e de bons nodriments se covenen a cavaller, car noblea de coratge no pogra pujar en l'auta honor de cavalleria sens elecció de virtuts e de bones costumes. On, con açò sia enaixí, doncs de necessitat se cové que cavaller se covenga ab bones costumes e ab bons nodriments.

Tot cavaller deu saber les set virtuts qui són rail e començament de totes bones costumes, e són vies e carreres de la celestial glòria perdurable; de les quals set virtuts són les tres teologicals e les quatre cardenals. Les teologicals són fe, esperança, caritat. Les cardenals són justícia, prudència, fortitud e temprança.

Cavaller sens fe no pot ésser bé acostumat, car per fe veu hom espiritualment Déu e ses obres, creent en les coses invisibles, e per fe ha hom esperança, caritat, lleialtat, e és hom servidor de veritat. E per defalliment de fe descreu hom Déu e ses obres e les coses veres invisibles, les quals hom sens fe no pot entendre ne saber. Per la fe qui és en los cavallers ben acostumats, van los cavallers en la sancta terra d'Oltramar en peregrinació, e fan d'armes contra los enemics de la creu, e són màrtirs con moren per exalçar la sancta fe catòlica; e per fe defenen los clergues dels malvats hòmens qui per defalliment de fe los menyspreen, e los roben e los deshereten aitant con poden.

Esperança és virtut qui es cové molt fortment a ofici de cavaller, car per esperança remembren Déu en la batalla, a llurs cuites e a llurs tribulacions; e per l'esperança que han en Déu han socors e ajuda de Déu, qui venç la batalla per raó de l'esperança e confiança que los cavallers han major en lo poder de Déu que en llurs forces ne en llurs armes. Ab esperança és revengut e enfortit coratge de cavaller; e esperança fa soferre treballs, e fa aventurar cavallers en los perills en què es meten; e esperança los fa soferre fam e set en los castells e en les ciutats que defenen con són assetjats. E si esperança no fos, cavaller no hagra ab què usàs de l'ofici de cavalleria.

Cavaller sens caritat no pot ésser sens crueltat e mala volentat; e con crueltat e mala volentat no es covenen ab l'ofici de cavalleria, per açò caritat se cové a cavaller; car si cavaller no ha caritat a Déu e a son proïsme, ab què amarà Déu, ni ab què haurà pietat dels hòmens despoderats, ni ab què haurà mercè dels hòmens vençuts qui demanen mercè? Ni si caritat no és en cavaller, con porà ésser cavaller en l'orde de cavalleria? Caritat és virtut qui ajusta una virtut ab l'altra e departeix un vici d'altre; e caritat és amor, de la qual pot haver tot cavaller e tot home aitanta con n'ha mester a mantenir són ofici; e caritat fa lleuger lo gran càrrec de cavalleria. E enaixí con lo cavall sens peus no poria portar lo càrrec del cavaller, enaixí null cavaller sens caritat no pot sostenir lo gran càrrec que el noble coratge de cavaller sosté per honrar cavalleria.

Si home sens cors fos home, fóra home cosa invisible; e si ho fos, home no fóra ço que és. On, si cavaller fos en l'ofici de cavalleria sens justícia, convengra que justícia no fos ço que és, o que cavalleria fos altra cosa contra aquella cosa que cavalleria és. E con cavalleria, haja començament de justícia, qual cavaller acostumat a fer torts e injúries cuida ésser en l'orde de cavalleria? Desfer cavaller és con li és trencada la correja de l'espasa detràs, e li és tolta l'espasa en significança que no ús de cavalleria. On, si cavalleria e justícia se covenen tan fortment que cavalleria no pot ésser sens justícia, aquell cavaller qui fa si mateix enjuriós e és enemic de justícia, desfà si mateix e renega e menyscreu l'orde de cavalleria.

Prudència és virtut per la qual hom ha coneixença de bé e de mal, per la qual hom ha saviesa a ésser amador del bé e a ésser enemic del mal. E prudència és ciència per la qual hom ha coneixença de les coses esdevenidores ab les coses presents. E prudència és con per alscunes cauteles e maestries sap hom esquivar los damnatges corporals e espirituals. On, con los cavallers sien per encalçar e destruir los mals, e car nulls hòmens no es meten a tants de perills con cavallers, qual cosa és pus necessària a cavaller que prudència? Usança de cavaller de guarnir e de combatre no es cové tan forment ab l'ofici de cavalleria con fa usança de raó e d'enteniment e d'ordonada voluntat; car més batalles són vençudes per maestria, e per seny que per multitud de gents, ni de guarniments, ni de cavallers. On, con açò sia enaixí, si tu, cavaller, vols acostumar ton fill a l'ofici de cavaller per mantenir la honor de cavalleria, sàpies-lo acostumar a usar de raó e d'enteniment en ço que pusques, perquè sia amador de bé e enemic de mal; car per aital usança, prudència e cavalleria s'ajusten e es covenen ensems a honrar cavaller.

Fortitudo és virtut qui està en noble coratge contra los set pecats mortals, qui són carreres per les quals hom va a infernals turments qui no han fi: glotonia, lutxúria, avarícia, accídia, supèrbia, invídia, ira. On, cavaller qui va per aitals carreres no va a l'hostal on noblea de cor fa sa habitació e son estatge.

Glotonia engenra debilitat de cors per sangfoniment e embriagament; e glotonia aduu pobresa per trop despendre en menjar e en beure; e glotonia carrega tant lo cors de viandes, que engenra peresa e flaquesa. On, con tots aquests vicis sien contraris a cavaller, per açò lo forts coratge del cavaller se combat ab abstinència e ab continència, e així repausa contra gola e contra sos valedors.
Lutxúria e fortitud se combaten la una contra l'altra. On, les armes ab què lutxúria combat fortitudo són: jovent, belles faisons, molt menjar e beure, ornats vestiments, avinentesa, falsetat, traïció, injúria, menyspreament de Déu e de paradís, e poc tembre infernals penes, e ab les altres armes semblants a aquestes.
Fortitud combat lutxúria ab remembrar Déu e sos manaments, e ab entendre Déu e los béns e els mals que pot donar, e ab amar Déu, per ço car és digne d'ésser amat e temut, honrat e obeït. E fortitudo combat luxúria ab noblea de coratge, qui no es vol sotsmetre a malvats e a sutzes pensaments, ni no vol davallar de sa alta honor per ésser en blasme de les gents. On, con cavaller sia dit cavaller per combatre vicis ab força de coratge, cavaller sens fortitudo no ha cor de cavaller, ni ha les armes ab les quals cavaller se deu combatre.
Avarícia és vici qui davalla sobre coratge a ésser sotsmès de les coses vils, on, per defalliment de noble coratge qui no defèn contra l'avarícia noble cor de cavaller, són los cavallers còbeus e avars, e per la cobea fan injúries e torts, e fan-se sotsmesos e catius d'aquells béns que Déus los ha sotsmesos. Fortitudo ha aital costuma que no ajuda a negun son enemic, e si hom no li demana ajuda, no vol ajudar a home; car tant és noble e alta cosa força de coratge en si mateixa, e tanta d'honor li cové ésser feta, que a les cuites e a los treballs deu ésser apellada, e ajuda li deu ésser demanada. On, con lo cavaller és temptat per l'avarícia a enclinar son noble coratge a alcuna malvestat, deslleialtat, traïció, adoncs deu recórrer a fortitudo, en la qual no atrobarà flaquea ni volpellatge ni despoderament ni defalliment de socors e ajuda. E car ab fortitudo noble cor pot ésser forts a vèncer tots vicis, avar cavaller, diable, per què no est noble e forts de coratge, per tal que no sies sotsmès a vils obres e a vils pensaments per avarícia?, car si avarícia, e cavalleria se covenguessen, l'usurer per què no és cavaller?
 
Accídia és vici per lo qual hom és amador de mal e desamador de bé. On, aquest és lo vici per què hom mills pot veser senyals en home de damnació que per altre vici, e, per lo contrari, d'accídia mills pot hom conèixer senyals de salvació que per altra virtut. On, qui vol vençre ni sobrar accídia cové que haja en son cor fortitud per la qual vença la natura del cors, que per la corrupció e el pecat d'Adam és aparellada a mal. Hom qui haja accídia, totes les vegades que hom fa bé, n'ha desplaer; e con hom fa de son dan, ha despler con lo dan no és major. E per açò aital home de lo bé e lo mal dels altres hòmens ha treball e mal. On, con sia cosa que desplaer dó passió e treball a la persona, si tu, cavaller, vols vençre aquest vici, a pregar te cové fortitudo que enfortesca ton coratge contra accídia, la qual fortitudo venç membrant que Déu, si fa bé a un home o a molts, per tot ço no es segueix que no pusca fer bé a tu, con sia cosa que no li dó tot quant ha ni a tu no tolla res del teu.

Supèrbia és vici de desegualtat, car home ergullós no vol haver par ni egual, e per açò ama ésser sol. E car humilitat e fortitud són dues virtuts e amen egualtat e són contra ergull, si tu, cavaller ergullós, vols vençre ton ergull, ajusta en ton coratge humilitat e fortitud; car humilitat sens fortitudo no és forts contra ergull, car en humilitat on no sia fortitudo, força no és; ne ergull sens força pot ésser vençut. Con seràs guarnit de totes armes sobre ton gran cavall, seràs ergullós? No, si força d'humilitat te fa remembrar la raó per què est cavaller. E si est ergullós, no hauràs força en ton coratge per la qual vences e gits de ton coratge pensaments ergullosos. Si est enderrocat de ton cavall e est pres e vengut, seràs tan ergullós con eres? No, car força corporal haurà vençut e sobrat ergull en coratge de cavaller, e jassia que nobilitat de coratge no sia cosa corporal, quant més fortitud ni humilitat, qui són coses espirituals, deuen gitar ergull de noble coratge, qui és espiritual nobilitat!Invídia és enveja desagradable a justícia, caritat, llarguesa, qui es covenen ab l'orde de cavalleria. On, con lo cavaller ha flac coratge, no pot sostenir ni seguir l'orde de cavalleria. Per defalliment de fortitudo qui no és en lo coratge del cavaller, enveja gita de son coratge justícia, caritat, llarguesa; e per açò és lo cavaller envejós d'haver altruis béns, e és pererós a guanyar semblants béns per força d'armes; e per açò diu mal d'aquelles coses que volria haver d'aquells qui les posseeixen, on per açò enveja li fa cogitar con pusca fer engans e falliments.

Ira és torbament en coratge, de remembrament e entendre e voler. E, per lo torbament, lo remembrament se converteix en oblidament, e l'entedre en ignorància, e lo voler en aïrament. On, con membrar e entendre e voler sien il•luminament per lo qual cavaller pusca seguir les carreres de cavalleria que ira e torbament d'esperit vol gitar de son coratge, cové que recorre a força de coratge, caritat, abstinència, paciència, qui són refrenament d'ira e refrigeri dels treballs que ira dóna. Aitant con la ira és major, aitant és major la força qui venç la ira ab caritat, abstinència e ab paciència. Con la força és major, menor és la ira e major és caritat, abstinència e prudència. E per la minoritat d'ira, e per la majoritat de les virtuts damunt dites, mala volentat, impaciència e los altres vicis són menors; e on menor són los vicis e majors són les virtuts, major és justícia e saviesa. E per la majoritat de justícia e de saviesa és major l'orde de cavalleria.
Dita havem la manera segons la qual fortitud és en coratge de cavaller contra los set pecats mortals. Ara direm de temprança.

Temprança és virtut qui està enmig de dos vicis: la un vici és pecat per massa granea, l'altre és pecat per massa poca quantitat; e per açò enfre trop e poc cové estar temprança en tan covinent quantitat que sia virtut; car si no era virtut, enfre massa e poc no hauria mijà, e açò no és ver. Cavaller ben acostumat deu ésser temprat en ardiment e en menjar e en beure e en parlar, qui es cové ab mentir, e en vestir, qui ha feita amistat ab vanaglòria, e en fer messió, e en totes les altres coses semblants a aquestes. E sens temprança no poria mantenir la honor de cavalleria, ni la poria fer estar en lo mig, qui és virtut per ço car no està en les estremitats.

Usança de cavaller deu ésser en oir missa e sermó, e adorar e pregar e tembre Déu; car per aital costuma cavaller cogita en la mort e en la viltat d'aquest món, e demana a Déu la celestial glòria, e tem les infernals penes, e per açò usa de les virtuts e de les costumes qui pertanyen a l'orde de cavalleria. Mas cavaller qui d'açò fa lo contrari, e creu en auirs e averanys, fa contra Déu, e ha major fe e esperança en lo vent de son cap e en les obres que fan les aus e en los averanys, que en Déu ne en ses obres; e per açò aital cavaller no és agradable a Déu ni manté l'orde de cavalleria.

Lo fuster, ni el sabater, ni els altres menestrals no porien usar de llur ofici sens l'art e la manera qui es pertany a llur ofici. On, con Déus haja donada raó e discreció a cavaller con sàpia usar de feits d'armes e con mantenga la regla e art de cavalleria; e lo cavaller lleixa sa discreció e son enteniment, que raó li significa e li demostra; e gita nobilitat de son coratge e segueix auirs e averanys, adoncs és així con l'home foll qui no usa de raó e fa a ventura ço que fa. E per açò aital cavaller és contra Déu, e segons raó deu ésser vençut e sobrat per son enemic qui usa contra ell de raó e de discreció e de l'esperança que ha en Déu. E si açò no era enaixí, seguir s'hia que auirs ne averanys e ànima sens raó se covenguessen mills ab l'orde de cavalleria que Déu, discreció, fe, esperança e gran nobilitat de coratge, e açò és impossíbil.

Enaixí con jutge segueix son ofici con jutja segons testimonis, enaixí cavaller fa son ofici con usa de raó e de discreció, qui li són testimonis de ço que deu fer en fet d'armes. E enaixí con lo jutge daria falsa sentència si no jutjava segons testimonis e jutjava per auirs e averanys, enaixí cavalleria fa contra ço qui és de son ofici con desment ço que raó e discreció li demostra, e creu açò que les aus fan per llurs necessitats, e per ço car van volant per l'àer a aventura. On, con açò sia enaixí, doncs per açò cavaller deu seguir raó e discreció e la significança que les armes signifiquen, segons que damunt havem dit; e de ço qui es fa a aventura no deu fer necessitat ni costuma.

A cavaller se cové que sia amador de bé comú, car per comunitat de gents fo eleta cavalleria, e ben comú és major e pus necessari que bé especial. E a cavaller se cové bellament parlar e bellament vestir, e haver bell arnès e tenir gran alberg, car totes estes coses són necessàries a honrar cavalleria. Ensenyament e cavalleria se covenen, car vilania e lleges paraules són contra cavalleria. Privadea de bons hòmens, lleialtat, veritat, ardiment, vera llarguea, honestat, humilitat, pietat e les altres coses semblants a aquestes, pertanyen a cavaller; car enaixí con hom deu conèixer a Déu tota nobilitat, enaixí a cavaller deu hom comparar tot ço on cavalleria reeba honor per cells qui són en son orde.

Per la costuma e lo bon nodriment que cavaller fa a son cavall, no és tan mantenguda la honor de cavalleria con és en la costuma e en lo bon nodriment que cavaller fa en si mateix o en son fill; car cavalleria no està en cavall ni en armes, ans està en cavaller. On, per açò cavaller qui acostuma ben son cavall e acostuma si mateix e son fill a malvats nodriments, faria de si mateix e de son fill, si fer-ho podia, bèstia, e faria de son cavall cavaller.”

2 comentaris: