dimarts, 26 de juny del 2012

Una nova amenaça contra la llengua

Si anem resseguint les notícies, fa temps que s'ha començat una espècie de croada contra la llengua catalana. Les raons responen a interessos polítics. S'acostuma a posar com a pancarta la democràcia, el respecte a tots i a tothom i no es mira de respectar un territori que des dels inicis del segle IX es parla en català i la majoria dels seus habitants continuen parlant-lo. Es vol vèncer a través de la llei, una llei que no empara la gent que des de fa segles viu en un territori i parla aquesta llengua. És evident que també persones d'altres indrets del món que parlen altres llengües que gràcies a la immersió lingüística parlen el català i s'han integrat a la realitat sociocultural d'aquest territori concret. Però també és veritat que persones probablement més properes territorialment amb una visió més individualista, amb una tendència a la no integració i a voler imposar la voluntat pròpia per sobre d'una realitat catalana (una realitat que anant canviant per culpa de molts atacs polítics continuats a la llengua, alguns d'ells com a conseqüència d'un càstig per perdre una guerra) s'aferren a un discurs imposat pel govern espanyol durant els anys 40-50-60-70, anys de postguerra, anys de dictadura.

Ara el Tribunal Suprem anul·la 4 articles de la immersió lingüística d'un decret del 2008. És curiós com l'atac continuat a la llengua catalana través de sentències i de lleis dels jutges i dels polítics de torn posa una cortina de fum a l'actual gestió política. Es juga amb la llengua com a mercaderia política, es posa com a argument els drets constitucionals, arguments sobre el dret a escollir o a decidir,... El que es busca és la divisió. Es busca desestabilitzar un territori a través de la llengua. La política no té entranyes. Sembla que tot s'hi val. I no hauria de ser així. Hi hauria d'haver un exercici de responsabilitat política per no provocar fractures socials.

Al País Valencià, a les Illes, a la Franja de ponent s'han vist immersos amb una sotragada centralista  afavorida per un ideari polític concret, un ideari que en els inicis d'aprovar la Constitució n'estava en contra i fins i tot molts dels seus membres van votar en contra. Ara es posa el nom de la Constitució i del Tribunal Constitucional, es mira quins dels membres d'aquests tribunals tenen un parer més proper a un color de partit o a un altre.

La immersió lingüística és un model reconegut arreu. Els congressos, els estudis, les estadístiques,... així ho corroboren. Els resultats sobre el coneixement lingüístic de les llengües oficials dels estudiants són bones. La resta de resultats relatius a coneixements, a les notes globals,... responen a altres qüestions que no tenen res a veure amb el model lingüístic, si no més aviat a un model social i de valors que s'ha posat en qüestió.

Ara la consellera Rigau ens diu que no ens hem de preocupar. Però la veritat és que no podem estar tranquils davant aquest atac continuat. Ens cal rebatre aquesta nova sentència. La Plataforma Som escola també està alerta i ens ajuda a defensar el model que s'ha dut a terme des dels anys 80 fins ara, un model que no ha produït cap fractura social, un model integrador que hi ha tingut cabuda tothom. És una llàstima que passats els 30 anys de funcionament d'aquest model es vulgui distorsionar la realitat.

Davant d'aquest panorama tan desolador que mostra el poc respecte que es té a la llengua catalana, la pregunta és òbvia: Qui protegeix els parlants catalans davant d'aquests atacs?

dilluns, 25 de juny del 2012

Un curtmetratge per incentivar la lectura

La lectura és fonamental per a omplir el nostre imaginari o el nostre coneixement, per a estar en pau amb nosaltres mateixos, per a distreure'ns, per a sortir de viatge, per ser crítics amb el nostre món, er captar les subtileses del llenguatge emprat en la publicitat, a la política, als articles d'opinió... per a tot. Aprofiteu l'estiu per llegir aquells llibres que us cridin l'atenció. Sobretot llegiu!!!!!

Hi ha un petit curtmetratge que es titula "La nena que odiava els llibres". Està en portuguès, però s'entén perfectament donat que és una llengua romànica. El missatge és clar.

Val la pena que us el mireu:





I a continuació un curt a partir d'un conte de Saramago. Gaudiu!




És important llegir per poder generar noves idees, per poder sortir de la pobresa, per millorar l'ortografia, per desenvolupar la intel·ligència, per sortir de la ignorància. Si teniu un moment escolteu aquest comentari de Carlos Gil sobre el poder de la lectura.

divendres, 22 de juny del 2012

Lectures del departament per al curs 2012-2013

LLIBRES DE TEXT I DE LECTURA OBLIGATORIS PER AL CURS 2012-13

1r ESO

Llengua catalana i literatura 1  ESO  Teide 978-84-307-8522-3

Lectures:

Lienas, G. Els lèmmings bojos. Ed. La Galera  ISBN 978-84-246-2868-0
Burgas, A. Petites històries del globus. Ed. Casals  ISBN 978-84-218-2435-1
Hernández, Pau Joan. Tot et serà pres. Ed. Columna Jove  ISBN 978-84-9267-176-2

2n ESO

Llengua catalana i literatura 2 ESO   Ed. Teide             978-84-307-8650-3

Lectures:

Carroll, L. Alícia en el país de les meravelles Ed. Bromera ISBN 978- 8476603550
Rubio, M. Blau turquesa Ed. La Galera ISBN 978-84-246-8233-0
Roca, M.M. Com un miratge Ed. Barcanova ISBN 978-84-489-1917-7

3r ESO

Llengua catalana i literatura 3 ESO   Ed. Teide            978-84-307-8523-0

Lectures:

Esplugafreda, R. Hem nedat a l’estany amb lluna plena Ed. Columna Jove ISBN
 978-84-9932-005-2
Carroll, L. Alícia en el país de les meravelles Ed. Bromera ISBN 978- 8476603550
Fuster, J. Les cartes d’Hèrcules Poirot Ed. 62 ISBN 978-8492672424

4t ESO

Llengua catalana i literatura 4 ESO   Ed Teide                978-84-307-8651-0

Lectures:

Barbal, M Pedra de tartera Ed RBA-La Magrana ISBN 978-84-89662-06-3
Sierra i Fabra, J. Camp de maduixes Ed. Cruïlla ISBN 978-84-8286-302-3
Carranza, M. Paraules emmetzinades. Edebé ISBN 978- 84-236-9653-6

1r BAT

Petjada 1      Ed. Teide                                             978-84-307-5242-3

Llibres de lectura: ( Promoció 2012- 2014)

1. Joanot Martorell, Tirant lo Blanc. Episodis amorosos (versió actualitzada)* Ed. Alfaguara 978-84-7918-424-7
2. Antologia de poesia catalana.* Eds. 62 978-84-297-6042-2
3. J. Mª de Sagarra, El cafè de la Marina Educaula  978-84-15192-39-8 
4. Jesús Montcada, El cafè de la granota Edicions 62  8788429760187
5. A determinar pel Departament.

2n BAT

Altaveu  Ed. Teide                                                   978-84-307-5287-4

Llibres de lectura: (Promoció 2011-2013)

4. Miquel Llor, Laura a la ciutat dels sants. Eds. 62 978-84-297-1493-6

* En les lectures marcades amb un asterisc no serà objecte d’avaluació l’obra completa, sinó la selecció que ve marcada per llei i que el departament de català us indicarà.

2n BAT MODALITAT (Promoció 2012 – 2014)

1. Àngel Guimerà, Mar i cel Educació 62 – Educaula I S B N: 978-84-92672-64-6
2. Josep Carner. Antologia poètica 9 Ed 62 Col Educació 62, 73  78-84-92672-09-7
3. Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Antologia poètica. Educaula  978-84-15192-37-4 
4. Salvador Espriu. Antígona Eds. 62 col. Labutxaca  978-84-9254-901-6
5. Pere Calders. Cròniques de la veritat oculta Eds 62 col. Educació 62 978-84-9267-209-7
6. Mercè Rodoreda. Jardí vora el mar Ed. Cruïlla

* En les lectures marcades amb un asterisc no serà objecte d’avaluació l’obra completa, sinó la selecció que se us indicarà.

dijous, 21 de juny del 2012

Les llegendes a l'actualitat: el festival de Tous

A l'actualitat sembla que la literatura popular sigui inexistent i la veritat és que no és així. Sovint les persones tendim a explicar realitats que no hem viscut, que ens han explicat i les reexpliquem pensant que tal vegada és una història que pot impactar a algú, que pot ajudar a no fer determinades actuacions,... Alguns en diuen llegendes, altres llegendes urbanes, altres en diuen simplement històries d'altres temps,... Totes tenen el denominador comú d'una història oral que es transmet en el temps.

A Sant Martí de Tous fan un 3r Festival de llegendes els dies 29,30 i 1 de juliol. Qui no ha sentit mai la trista història de la senyora de Tous que només menjava bens negres amb potes rosses? L'Elisa Vidal ha estat preguntant i apuntant tot un seguit d'històries, llegendes, tradicions i altres i n'ha fet uns quants llibres.

És lloable com tot un poble ha recopilat una quantitat considerable de llegendes, les ha fetes seves i les ha compartit. Aquest festival és un indici de la vigència encara avui de les llegendes

dimecres, 20 de juny del 2012

"No fem de la nostra ignorància un argument"

Joan Fuster, un dels intel·lectuals més importants del s. XX, va aportar sempre una lucidesa que encara avui pot ser vigent.


Una nova agressió a la llengua catalana

Una altra vegada trobem la insensatesa política a la vida diària. Ara és a l'Aragó. Com es pot veure hi ha una ofensiva contra la llengua, més concretament la llengua catalana. Alguns diuen que és una cortina de fum per amagar els problemes reals del país, altres diuen que és un intent per acabar amb els catalans, un intent que va començar amb Felip V i va continuar al Franco i ara continua amb altres partits, altres diuen que el veritable problema és que els polítics fan de la llengua una arma política i que no tenen un coneixement lingüístic,... Tant se val que la comunitat científica parli de la unitat de la llengua catalana, parli de la vigència del català com a llengua romànica, tant se val.

Vicent Partal a l'editorial del dia 20 de juny diu que no ens tenen respecte:

"En poques hores el govern de l’Aragó ha reformat la seua minsa llei de llengües eliminant el català i convertint-lo en un esperpèntic ‘aragonés oriental’ i una marca de cervesa, Amstel, ha provocat la reacció furiosa dels valencians per un anunci, presumptament graciós, en què es burlava de la nostra manera de parlar. No és cap sorpresa això. Les notícies de les agressions contra la llengua s’han fet tan quotidianes que ja ni en fem notícia. Ens hi hem acostumat, fet que ja és, lamentablement, una victòria per a ells.

Durant dècades els valencians, sobretot, hem aguantat el seu atac permanent, disfressat a voltes de presumpte conflicte civil. Però ara cap territori del sud no s'escapa de la campanya: a les Illes, al Principat o a la Franja l'agressió és constant i coordinada, i el principal partit nacionalista espanyol, el PP, n’és el responsable institucional. Però, alerta, que no són ells i prou.

Ahir, en resposta, a la campanya multitudinària de les xarxes socials contra l’estúpid anunci d’Amstel els creadors de la campanya van dir que ‘no hi havia hagut mala intenció’. Mala intenció, no ho sé, però manca de respecte, sí. Total. I aquesta és la qüestió. Tan clara que ells ni s'adonen de què fan, de tan natural que veuen el seu discurs.

No són solament els votants del PP que no tenen gens de respecte al català; són els parlants de l’espanyol, amb les excepcions que calga apuntar. Ni en tenen ni en demostren mai. La immensa majoria dels parlants de l’espanyol consideren la nostra llengua un idioma menor, un ‘valencianano’. I és d’ací i no d'enlloc més que naix la política que regeix l’estat que ells dominen: el supremacisme permanent en favor del castellà.

I aquest, i no solament el PP, és el nostre drama particular, de Fraga a Maó i de la Jonquera a Guardamar. Els parlants del català al sud de la ratlla tenim un problema que és el mateix per a tots i contra el qual hem de reaccionar tots: no ens tenen respecte, simplement. En l’estat que diuen que és el nostre i on no som cap minoria ínfima, sinó un ciutadà de cada cinc.

Emili Teixidor: una ment lúcida entre la confusió

En sentir la mort d'Emili Teixidor, vénen a la memòria una sèrie de títols, l'eco de les reflexions i recomanacions que feia a Catalunya ràdio amb els matins de l'Antoni Bassas, ara la pel·lícula que parteix del seu magnífic Pa negre, etc. Tots els mitjans en fan un homenatge. Aquí també en volem fer un. Reproduïm una reflexió, de les moltes que hi ha al volum titulat La lectura i la vida. Crec que és un dels llibres que més et pensar, un llibre fruit dels anys d'experiència d'un gran lector i un gran difusor de la cultura.


"Amb molta freqüència oblidem la importància de les paraules, del llenguatge, de la literatura. Els humans som animals de les paraules, i l'aportació de les paraules exactes, precises i genuïnes és el material amb què es construeixen les obres que llegim i escrivim. El llenguatge ens humanitza, i el llibre és l'altre nom del gran procés d'humanització d'aquests animals racionals que som. Com més paraules, més humanitat, i com més expressió, més felicitat. Fins i tot als nens acabats de néixer se'ls parla, encara que tots sabem que ells no poden entendre-ho bé ni respondre al que se'ls diu, perquè no se'ls diu res en concret, només paraules pastades amb tendresa, sons; i les cançons de bressol, bé siguin cultes de Salvador Espriu o Miquel Martí Pol, bé siguin les populars, no tenen argument, ni missatge, ni història: "La lluna, la pruna, vestida de dol...", "Plou i fa sol, les bruixen es pentinen..."; i moltes altres no signifiquen res, els nens no poden captar cap missatge, encara, però sí que capten la musicalitat, el ritme, la repetició dels sons i de les veus. Més endavant arribaran més paraules en forma de conte, però allò que és fonamental són les paraules.

Necessitem paraules -la literatura- per a la nostra ordenació interior, com instruments del nostre pensament -pensem amb paraules- i per disposar de prou material per expressar-nos, i una de les condicions per aconseguir la felicitat és que l'expressió no es quedi mai enrere de l'experiència. Hem de ser capaços d'expressar tot el que sentim i vivim, perquè tot el que se'ns quedi a l'interior inexpressat o o mal expressat per manca de paraules suficients o d'un vocabulari aproximat i deficient, es converteix en obstacle per a la llibertat interior, en una molèstia per a la felicitat, i a la llarga aquesta acomulació d'experiències no dites o mal expressades produeix una explosió de violència cap a fora o una implosió nefasta cap a dins.

Així doncs, la primera exigència de tota literatura és la correcció, que el text estigui ben escrit. Un bon llibre és el que està ben escrit, i un mal llibre és el que està mal escrit. A més a més, el llibre conté i produeix altres beneficis secundaris, laterals, com són la informació que aporta, la seducció de les trames, el plaer de l'evasió, les experiències que el lector viu per mitjà de personatges interposats, etc., fins i tot l'augment de l'eloqüència processal, amatòria o de controvèrsia, però la paraula, la bona escriptura, és la base, el benefici principal. Si la història fos l'element principal, els missatges de socors serien els textos més importants de la literatura. El poeta Joseph Brodsky arriba a dir que si les autoritats coneguessin els beneficis immensos que proporcionen les paraules, la bona literatura, dedicarien més diners als pressupostos d'educació i cultura, perquè haurien de dedicar menys recursos a la sanitat. Diu també que hauríem de dur sempre a sobre un paper per anotar al llarg del dia les paraules i frases noves que ens arribessin de la mateixa manera que portem sempre amb nosaltres la targeta de crèdit, cosa que demostra que estem més atents als nostres interessos monetaris que a l'increment del nostre cabal intel·lectual". (p. 61-63)


Al diari vilaweb dóna una sèrie d'enllaços per entendre la figura de Teixidor:


Us oferim una relació de documents significatius per conèixer i entendre millor l'escriptor Emili Teixidor, que es troben a la xarxa: Edicions 62 ofereix el primer capítol de diverses novel·les seves, inclòs el de 'Pa negre'; entrevistes en profunditat de Màrius Serra i Josep M. Muñoz; el llibret de l'acte de Doctor Honoris Causa d'Emili Teixidor per la Universitat de Vic, amb el discurs d'Emili Teixidor i la laudatio de Ricard Torrent…

1. L'Avenç posa a l'abast de tothom l'entrevista que el seu director, Josep M. Muñoz, va fer a l'escriptor l'octubre del 2004 (número 295) en pdf.

2. Llibret de l'acte de Doctor Honoris Causa d'Emili Teixidor per la Universitat de Vic, amb el discurs d'Emili Teixidor i la laudatio de Ricard Torrent.

3. Editorial La Galera ofereix el el pròleg de la darrera edició de ‘Dídac, Berta i la màquina de lligar boira’ escrit per Emili Teixidor el 2009.

4. Primer capítol de 'El llibre de les mosques' (pdf).

5. Primer capítol de 'Retrat d’un assessí d’ocells' (pdf).

6. Primer capítol de 'Pa negre' (pdf).

7. Primer capítol de 'Els convidats' (pdf).

8. Màrius Serra ofereix en vídeo l'entrevista que li va fer quan dirigia el programa de llibres 'Alexandria' del Canal 33. Li va fer el 2004, arran de la publicació de 'Pa negre'.

9. 'La passió segons Emili Teixidor' a Núvol.

10. Etiquetes al Twitter: #EmiliTeixidor, #Emili, #Teixidor.

Emili Teixidor, en la memòria dels blocaires de +VilaWeb Arran de la mort d'Emili Teixidor, els blocaires de +VilaWeb han reaccionant amb paraules de record per a l'escriptor de Roda de Ter.

divendres, 1 de juny del 2012

La declaració sobre la llengua de Lluís Solà

En un dia com avui, després de sentir les notícies, només ens cal reproduir la declaració sobre la llengua que fa lluís Solà i que es reprodueix a la revista núvol. Llegiu-la, val la pena la reflexió:

"Declaració sobre la llengua

/ 30.05.2012
 La revista de poesia Reduccions, vinculada a la Universitat de Vic, fundada el 1977 per Miquel Martí i Pol, Antoni Pous, Jordi Sarrate, Segimon Serrallonga, Lluís Solà i Ricard Torrents, en arribar al número 100, ha publicat la següent Declaració sobre la llengua.


 La llengua, el poder i la justícia

Cada llengua és una part indispensable de la llengua de la humanitat.

Una llengua, qualsevol llengua, no solament conté vocals i consonants, síl·labes i paraules, no solament és un repertori específic de sons, de ritmes i de melodies, no solament és una percepció, una forma i una lògica. Una llengua, qualsevol llengua, conté, manté i transporta la substància humana que cadascuna de les persones que formen una comunitat lingüística, un poble, hi ha dipositat.

No hi ha llengües individuals. Només hi ha llengües dels pobles, de les col·lectivitats. La llengua és una substància principal, essencial, en la vida de cada poble.

No hi ha raons per imposar una llengua damunt la pròpia d’un país o territori. Una imposició d’aquesta mena comporta la destrucció conscient del passat, del present i del futur d’un poble i l’eliminació del patrimoni intel·lectual i espiritual de les persones que el conformen. Un acte així és un acte de menyspreu de la realitat humana.

Només les persones del país tenen el dret de legislar sobre la llengua d’aquest país.

Cap poder exterior no té legitimitat per emetre lleis sobre la llengua d’un país. En tot cas, les seves lleis no són sinó imposicions, abusos, extorsions.

No hi ha raons que justifiquin de marginar una llengua al seu territori ni d’extirpar-la’n. Només hi ha l’abús, la injustícia, el menyspreu i el dany contra la humanitat.

Els drets justos que no són reconeguts —i una llengua és un dret que pertany a totes les persones d’un poble—, encara que siguin coaccionats, no desapareixen. Actuen efectivament contra el poder que els suprimeix i sempre el fan més coercitiu i menys humà. En violar aquests drets, el violador es viola. En violar el tu, l’altre, els altres, l’altra llengua, l’altre poble, el violador es viola.

Les lleis injustes sempre causen sofriment i, si són aplicades a la llengua d’un poble, causen sofriment i disminució del poder de ser de les persones d’aquest poble.

La llengua pròpia d’un país té el dret intrínsec de poder desenvolupar-se en plenitud, sense restriccions de cap mena, amb el mateix respecte i amb les mateixes atribucions de què gaudeixen les llengües que no pateixen cap restricció o coacció.

Un poder que durant segles s’ha proposat d’exterminar una llengua i que imposa sistemàticament el bilingüisme per continuar marginant-la és un poder il·legal, il·legítim, fraudulent.

Imposar el bilingüisme, sota l’aparença de justícia i d’igualtat, després de segles de marginació i de persecució d’una llengua al seu territori propi és el mètode de marginar definitivament aquesta llengua.
Fins ara la llengua catalana ha estat confinada a una cooficialitat restringida. Hem passat de l’etapa de prohibició absoluta a l’etapa de tolerància de la llengua. En cap cas i de cap manera no hi ha hagut la voluntat estatal de restituir la llengua pròpia a tots els àmbits, sense restriccions, sense obstacles. I així, la llengua pròpia del nostre país, a la pràctica, continua essent bandejada dels àmbits que li pertanyen per dret i per deure.

Un pensament i una acció que es proposen trencar els lligams humans, culturals i lingüístics entre els diversos territoris d’una llengua són un pensament i una acció abjectes, criminals. El que es proposen és un genocidi cultural.

L’Estat que margina i menysté una o més llengües no solament malmet aquestes llengües sinó que corromp i deshumanitza també la llengua que vol imposar.

És un signe decisiu de la justícia i de la llibertat de què gaudeix un poble la situació d’acompliment ple de la llengua pròpia, de la seva cultura i de la seva personalitat en el món segons la pròpia voluntat.

La llengua i la poesia

El llenguatge i la poesia són consubstancials amb la humanitat. I tant l’un com l’altra es materialitzen i es manifesten per mitjà de llengües concretes.

Les llengües no són pas abstraccions ni tampoc mers repertoris de mots i de regles morfològiques i sintàctiques.

Les llengües són construccions culturals col·lectives, forjades en el transcurs de la història per uns grups humans determinats, es diguin pobles o nacions, que s’han hagut d’enfrontar a unes condicions particulars de l’existència humana.

Les llengües són mitjans de comunicació, però també de creació, d’acumulació i de transmissió cultural. I és a causa del profund valor pràctic que els atorguen aquestes funcions, que les llengües adquireixen un eminent valor simbòlic per als pobles que les hereten, se’n serveixen, les transformen i les projecten cap al futur.
La poesia, si més no fins ara, no ha estat feta per a ser traduïda. És bo que traduïm poesia, però la poesia és composta en una llengua determinada i per a una llengua determinada, que és tant com dir per a un conjunt d’instruments musicals únic, imprescindible, precís, altament complex, una de les músiques verbals del món. La poesia és feta en una llengua per a la comunitat i per a les persones d’aquesta comunitat que tenen aquesta llengua com a llengua, com la seva substància verbal, musical, intel·lectual, comunicativa. És en el medi de la substància lingüística col·lectiva que la poesia vol desplegar totes les potencialitats de la paraula.
Una llengua és un fet col·lectiu. L’individu la rep en comunitat i l’usa en comunitat. La llengua d’un poble, heretada per l’individu, és un patrimoni ambivalent: l’equipa per a la vida social, però alhora li imposa unes certes convencions en l’expressió verbal.

La paraula de cada individu esdevé possible, però alhora limitada, per la llengua col·lectiva o, més ben dit, per les fórmules i les convencions en què tendeix a cristal·litzar la llengua tal com és usada en els diversos àmbits de l’activitat social.

La poesia, entesa en el sentit més ampli, sovint és causa i efecte de la lluita de la paraula individual contra les convencions que s’han anat incrustant damunt el pinyol viu de la llengua col·lectiva.
La llengua ha nascut de la paraula, fa possible la paraula i s’alimenta de la paraula. La paraula de la poesia és un aliat incòmode però necessari de la llengua. Amb severa lleialtat l’estreba o la contrau, l’eleva al cim de l’exuberància o l’empeny just al cingle del silenci. La fa senyora dels amplis espais que encerclen els seus límits incerts.

La paraula de la poesia fins i tot pot aconseguir que una col·lectivitat esdevingui conscient dels enormes potencials de futur que enclou i anuncia la tradició històrica encarnada i expressada en la llengua pròpia.
No és pas gens casual que la renaixença del valor simbòlic de la llengua, revifat per l’esclat d’algunes obres poètiques genials, hagi precedit la renaixença política dels pobles.

Llengua i poesia no es poden deslligar. En la salut i en la malaltia van plegades, cosa que no vol pas dir que necessàriament hagin d’experimentar els mateixos estats de salut o de malaltia en els mateixos moments.
La universalitat del llenguatge, la diversitat de les llengües i la singularitat de les obres poètiques són una prova de la unitat fonamental de la condició humana, de la seva capacitat de donar respostes culturals adequades a entorns diferents. I també, una prova de la personalitat irreductible de cadascun dels individus que compartim aquesta condició.

Les llengües no són prescindibles ni intercanviables. Les llengües tenen branques i tenen arrels. Necessiten aire i necessiten terra. Una llengua no pot viure ni evolucionar en llibertat si no posseeix un espai segur, uns àmbits territorials, socials, culturals, digitals, mediàtics, escolars, científics, socioeconòmics, lúdics, en què la seva presència i el seu ús siguin habituals i preferents, no pas exclusius, però sí nítidament hegemònics.
És en aquest espai segur, en aquests àmbits de comunicació funcional, on una llengua té la possibilitat d’esdevenir paraula plural, paraula lliure, creació col·lectiva. Aquest ús social de la llengua genera el terreny on creix l’ús literari i l’ús poètic de la llengua.

Una llengua no pot ser descalçada. El seu ús públic no pot ser retallat, la seva transmissió social no pot ser dificultada. Una llengua necessita i mereix el ple reconeixement legal que en garanteixi el dret a la continuïtat en els seus dominis seculars, el dret al futur, el dret a persistir en veu viva en el lloc i en el temps.
Una llengua no pot ser escapçada. El seu patrimoni literari no pot ser ocultat al món ni escatimat a les persones nouvingudes que s’incorporen per naixença o per immigració a la comunitat lingüística.
La creació poètica no pot ser desconnectada de la veu i de l’orella del poble que la nodreix. Les institucions responsables de la política educativa, la política cultural i la política universitària no l’han d’ignorar ni marginar. L’extensió de l’ús social de la llengua cal que vagi acompanyada de la difusió, el coneixement i l’estudi del seu patrimoni literari.

La reivindicació d’una llengua per part d’una col·lectivitat perd força, fins i tot sentit, si no recolza en la pràctica de la llengua, en l’ús més ampli i divers de la llengua, sense restriccions ni concessions.

La poesia es forja a l’arrel de la llengua.

La poesia és la flor delicada i aïrada de la paraula.
Reduccions, revista de poesia
Primavera de 2012