dimecres, 23 de gener del 2013

Centenari de les Normes ortogràfiques de P. Fabra


Avui, 24 de gener, fa cent anys que es van publicar les Normes ortogràfiques de Pompeu Fabra, que ara reprodueix l'IEC. Aquí teniu l'enllaç per si voleu llegir el text original.

                         


Dates claus:

  • 1881 la revista L’Avenç publica Ensayo de gramática de catalán moderno, on  descriu de manera científica  la llengua catalana des d’un punt de vista fonètic.
  • 1891 publica l’estudi Gramática del catalán moderno
  • 1898 publica Contribució a la gramàtica de la llengua catalana.
  • 1904 publica Tractat d’ortografia catalana i del Sil·labari català.
  • 1906 participa al I Congrés Internacional de la Llengua Catalana amb la comunicació Qüestions d’ortografia catalana.
  • 1912 és nomenat fundador de la Secció Filològica de l'IEC i ocupa una càtedra una càtedra de llengua catalana que creà la Diputació de Barcelona.
  • 1912 publica Gramática de la lengua catalana on té molt presents totes les varietats dialectals.
  • 1913 s’editen les Normes ortogràfiques.
  • 1917 Diccionari ortogràfic.
  • 1918 publica la Gramàtica catalana, per encàrrec de l'Institut, que l'adoptà com a oficial.
  • 1918 escriu Curs mitjà de gramàtica catalana, publicat per l’ Associació Protectora de l’Ensenyança, amb cinc edicions, i el 1968 fou reeditada i ampliada per R. Aramon i Serra sota el títol d'Introducció a la gramàtica catalana.
  • 1919 inicia tot un seguit d’articles dins el diari La Publicitat, coneguts com “Converses filològiques”, on debat diversos temes lingüístics.
  • 1924 edita Converses filològiques
  • 1926-35 edita Ortografia catalana i de la Conjugació dels verbs en català
  • 1931 escriu el Curs mitjà de gramàtica catalana, pensat especialment per a l'escola i reeditat, el 1968, amb el títol d'Introducció a la gramàtica catalana
  • 1932 publica El català literari, recull d’articles i discursos.
  • 1932 Diccionari General de la Llengua Catalana. L’Institut d’Estudis Catalans va partir d’aquest text per fer el diccionari oficial de la llengua catalana.
  • 1932 és nomenat catedràtic de la Universitat de Barcelona.
  • 1933 és nomenat president del patronat de la nova Universitat Autònoma de Catalunya.
  • 1939 s’exilia i al 1945 mor a Prada de Conflent. Durant els darrers anys de la seva vida, malgrat les condicions adverses, continua treballant i enllesteix una nova Gramàtica catalana, publicada pòstumament el 1956 per Joan Coromines.


La trajectòria de Fabra és fonamental per a l’evolució de la llengua normativa catalana. Quan al 1911 es va fundar la Secció Filològica de l’IEC, Antoni Maria Alcover i Pompeu Fabra van treballar conjuntament per fer les Normes ortogràfiques del 1913 subscrites per tots els membres, a excepció d’A. Guimerà. Aquestes normes han estat un referent per a la posterior Gramàtica catalana, unes normes que en el seu moment van alçar una gran polèmica, com tota norma que es vol imposar. La particularitat d’aquestes normes va ser que es van acceptar tant per part de la classe dirigent política com per part de la classe cultural del país, malgrat alguns desacords. En acceptar una normativa s’obria el camí que els noucentistes tant havien desitjat: el camí de la normalitat, el camí de l’ordre, de la depuració, l’equilibri,... Aquest camí és meritori en un moment en què no hi havia un referent unitari lingüístic al qual anar a consultar en cas de dubte. La virtut va ser que es va anar acceptant. Ara bé, tot codi amb el pas del temps cal matisar-lo perquè la llengua és un ens viu que evoluciona amb el temps, malgrat tot sempre hi ha un referent.


 
 Per més informació aneu al bloc següent: lexicografia

diumenge, 20 de gener del 2013

dissabte, 19 de gener del 2013

Homenatge a S. Espriu

S. Espriu


Try our video maker at Animoto.

La mort i la vida s’interrelacionen en un joc de mites en un món complex en què l’ésser humà camina indiscutiblement cap a un únic camí. Al llarg del camí la reflexió sobre l’home i el seu futur o simplement el món que l’envolta ens fa partíceps de la crueltat amb què ens enfrontem a la vida mateixa, talment com si estiguéssim en un món dominat per un ésser poc compassiu que mou els fils d’un teatre imaginari -que és el nostre propi món- i fa i desfà al seu propi criteri. Les referències culturals de tradició grecollatina o cristiana omplen els textos domant-los un significat més ampli. Així mateix, l’ús del mite o simplement de personatges mitològics distancia l’autor de la realitat, però també fa que la situï en una dimensió superior ja que un mite sempre és recurrent, és atemporal i en ser-ho fa que els temes que tracta siguin vigents, actuals. D’alguna manera el drama vindria de la mateixa condició humana de no poder-se desempallegar de les baixeses a què està sotmesa la seva naturalesa. El mite fa actual un pensament. S. Espriu parteix de mites, però també té un univers propi, cosa que el fa un autor singular i digne de ser tingut en compte no només pels temes, per les reflexions aportades, per l’amplitud del seu pensament, sinó també per una construcció i una qualitat gramatical i lingüística indiscutibles.
 

PLUJA D’HIVERN   (dins LA PLUJA (1952))
(en la mort de R. P)

Comprensiva, lànguida, clara, aquesta aigua de pluja a l’hivern. Ha caminat tota la peregrinació del cel i es troba multiplicadament a través dels fins vial de la boira, oferta mirall d’ella mateixa, germana de la llum. L’àguila no va imperar mai damunt la font que infanta aquesta aigua, la serp no sap la fondària on la pluja mor. Venia dels castells de la llum, de l’origen no traspassat per cap ala, i s’agrisava en la xarxa dels núvols, per no ferir humilitats de la terra. El do de cristall omple de fressa les feixes calbes, alluenta els braços captaires dels arbres, empara el naufragi de les masies, perdudes en l’hostilitat de la muntanya sense senders. Muntanya de balles malignes, culte antic del petit diable àvid, faune en la claror del meu jardí d’estiu, ara canonge al capítol dels bocs. Embriac de records del raïm, el diable cerca nueses de dea en la carn de les bruixes i exalça, astut, aquesta neu imaginària. L’afalac salva la litúrgia moribunda, a l’erola tots els dissabtes de fred, sota la pluja. L’aigua cobreix a poc a poc la dansa de les ombres, el vol de les òlibes, la solitud dels avets, el mal somni del camp. Unes veus benignes s’alcen en la seva lloança. Perquè és menuda i piadosa, perquè té poder damunt la llavor i damunt la roca, perquè ha plorat tot l’hivern damunt una tomba, damunt la teva terrible nova senyoria per sempre, peu harmònic que disciplina el pas de les hores sense tu, sense paraules.


Vocabulari:
lànguida: dèbil, mancat d’energia, de vigor, d’empenta.
erola: pla petit al cim d’una muntanya.
faune:  déu campestre representat ordinàriament amb banyes i peus de cabra.
fressa:  soroll, brogit, continuat.
feixa: peça de terra de conreu plana, limitada per marges.
canonge: membre del capítol d’una església catedral o d’una col·legiata.


DESPRÉS DE PLOURE (dins PETITES PROSES BLANQUES (1937)

Dinah, la gata, ha corregut, delerosa de cacera, entre els avets i el blat, indiferent a la pluja. Ha passejat amunt i avall per les avingudes de rosers, sota les dàlies i els baladres, sota la pluja. La sorra ha xerricat sota les urpes. Els cargols s’amagaven, en sentir el trepig, entre la menta. Dinah ha vingut un moment a refregar contra el meu peu la malícia del llom i ha fugit de seguida a renovar la percaça de pardals pels senders del blat, arran els arbres. Els ulls de la gata embruixen una pila d’ocells. El morro regalima de sang, d’ossets, de plomatge. La pluja reprova el sacrifici i allunya els seus dards. Dinah parpelleja ara amb calma, de cara al sol camí de jóc. No sent la mullena. S’arrossega per la sorra i és vençuda per la son sota la finor dels rosers. Tot de roses s’han esfullat després de ploure i cobreixen lentament el cos de la gata. Dinah somnia la cacera de demà i s’esgarrifa de crueltat, abrigada pel mantell de pètals caiguts després de ploure.

dilluns, 7 de gener del 2013

Pensaments de bé (Joana Raspall)




Foto: ¡¡¡¡Han llegado los Reyes Magoooos!!!
¿Habéis sido buenos este año? ¿Se han cumplido todos vuestros deseos escritos en la carta?
han arribat els reis?




                                         Pensaments de bé


                                         Un pensament bo
                                         voleia per l'aire
                                         buscant on posar-se
                                         per fer algú feliç.
                                         Sempre hi ha algú, sol,
                                         que desitja el bàlsam
                                         de paraules dolces;
                                         sempre hi ha un cor trist.


                                         Pensaments de bé
                                         i d'amor són màgics,
                                         arriben, sense ales,
                                         a l'extrem del món.
                                         Benaurat qui els rep!
                                         Sortós qui els envia!
                                         Quina llum tan clara
                                         li corona el front! 

                                                          Joana Raspall dins Font de versos