dilluns, 29 d’octubre del 2012

Vinc per donar fe, Pere Calders

Tenint en compte que és l'any Calders i tenint en compte que s'apropa la nit de difunts i les històries de por i de vampirs es van explicant, aquí en teniu una de vampirs.



                                                 VINC PER DONAR FE


Quan van dir-me que al poble hi havia un vampir, vaig preocupar-me de seguida per la meva cosina Amèlia. Ella era una dona predestinada que agafava totes les passes i, quan perdia l’equilibri, es produïa unes fractures complicades, veient-se-la sovint enguixada, maldant per fer vida normal enmig del sofriment. Aquesta era la seva virtut: la punya contra l’adversitat i, per dir-ho en termes vulgars, se la buscava sempre. A més, a desgrat de pecar de grossa, tenia una blancor espiritual, una transparència de cutis que cridava l’atenció; a mi, personalment, no m’atreia, però es comprèn que un vampir s’hi pogués il·lusionar.

-Amèlia –vaig dir-li-: mentre no cacin aquest tipus procura no sortir de casa. Acosta’t al braser i fes mitja, estigues quieta, que nosaltres ja et portarem tot el que et faci falta.

Em sortí replicant que ella no estava per històries i que el nostre no era clima de vampirs. En això tenia raó i ja se n’havia parlat del poble, en canvi, els vells deien que la culpa era de les proves atòmiques, que ja en un altre ordre ocasionaven canvis en les estacions i afectaven el règim de pluges.

El cert era que el vampir, en poc més d’una setmana, s’havia xuclat el noi mitjà del flequer (que estudiava el tercer any de batxillerat) i una noia mig baldada que tenia fama per la seva raça de brodar coixineres. Estàvem esverats perquè delictes així, a desgrat d’alterar l’ordre, no es persegueixen d’ofici i les forces vives se’l volien treure del damunt; passant-lo a la Creu Roja, o al braç eclesiàstic.

La cosina Amèlia no s’immutava. Dia per altre, de cara al vespre, venia aportar galetes als nens, amb el vici de pujar l’escala a les fosques. Com més advertiments li fèiem, era pitjor.

Un dissabte, vam sentir un gran renou que feien uns veïns que tornaven del cinema. La senyora va començar a xisclar i tots vam sortir a veure què passava, per a presenciar un espectacle tètric: estès de biaix en un replà, hi havia el cadàver de la cosina Amèlia. Hi ha maneres de dir que s’acuden a falta d’altres, però no era pròpiament un cadàver, sinó una mena de bossa de plàstic mal inflada, amb tot de galetes escampades pel voltant. Les faccions de la meva parenta s’endevinaven entre plecs d’una matèria exànime.

En qualsevol altra circumstància, jo hauria corregut, alçant-la amorosament per a dipositar-la en un sofà. En aquell cas no vaig fer-ho i fins m’esforçava a impedir que els altres s’hi acostessin. Tocar algú desaparegut de mort sobrenatural fa respecte i, en el cas dels vampirs, és summament exposat.

Va semblar-me que el municipi s’havia de fer càrrec de les despulles i arreglar l’enterrament, però l’alcalde s’hi va oposar. Segons ens recordà, una persona morta per un vampir esdevé vampir ella mateixa, per a sortir de la seva tomba i continuar una estranya labor de proselitisme. Fent valer la seva autoritat, m’ordenà que entrés a casa el que quedava de la cosina Amèlia, amb instruccions de vigilar-la perquè no fiblés ningú.

La minyona la va pujar i la col·locàrem damunt unes posts amb cavallets que havia fet construir per al tren elèctric dels nens. Encenguérem tots els llums del pis, sense reparar en despeses, perquè aquests éssers abominables (pobra Amèlia, si em sentia!) temen la claror i vam començar una nit neguitosa, plena de sobresalts. la meva dona, que per un ratolí o un insecte que entri a la cuina ja s’esvalota, estava fora de si. Em retreia a cada moment que la cosina ho era per la meva banda i que el meu deure era embolicar-la amb una manta i portar-la a Granollers, a casa de la meva tia. S’aplicava a dir-me coses desagradables de la meva família, sobre si sempre teníem malalties rares, en contrast amb la seva, que era una gent normal que acostumava morir de feridura. Jo li perdonava perquè, en el fons, també estava ressentit amb la difunta.

Els nens es van excitar i es negaren rotundament a ficar-se al llit. Com que la seva vida era més aviat monòtona (de casa a l’escola, de l’escola a casa, fins a les vacances d’estiu) no em vaig veure amb cor de privar-los d’aquella sortida de rutina. I el gran que és molt estudiós i ha llegit força, fou el primer en tocar de peus a terra.

-La manera d’acabar amb els vampirs –afirmà- és clavar-los una estaca ben punxeguda al pit i, per lligar-ho, tallar-los el cap.

Perquè s’entretinguessin, vaig donar-los un ganivet i la pota d’una cadira esvinçada, encomanant-los que hi fessin punta. Mentre s’ocupaven amb aquesta feina, trucà un veí, que era el distribuïdor de gas del poble i, per aquest motiu, el teníem aviciat. imbuït de la seva importància, l’home mesurava les paraules i era amic de fer sentències. Contemplà el cadàver, tapant-se discretament la boca amb un mocador i digué:

-No tenim remei, nosaltres. Volem entrar al mercat comú i encara ens passen aquestes coses...

Va seure una estona, convençut de l’obligació de fer el panegíric de la morta i començà a lloar les seves virtuts, confonent-la amb una altra cosina meva, l’Enriqueta, que encara és viva i ningú no la pot veure. Després, s’abandonà a la vulgaritat criticant la olicia, amb allò que era molt bona per agafar al pobre que roba un pa, però que fallava en els casos de veritable lluïment.

Els nenes entraren amb l’estaca afuada i jo em vaig avergonyir, ja que em sabia greu que un veí presenciés determinades intimitats. En canvi ell, que era instruït, comprengué amb una sola mirada i no tan sols ens aprovà, sinó que ens estimulava. “S’ha de fer –va dir-. És l’actitud més raonable i correcta. I com més aviat, millor.”

Discutírem llavors per qui havia de clavar l’estaca. Jo volia que fos la meva esposa, puix ella estava acostumada a matar l’aviram i a posar injectables, dues operacions que a mi m’esborronaven. S’hi negà, emparant-se en el fet que si passava alguna desgràcia tota la vida li faria retrets. Vaig allargar l’estaca al veí:

-Sense compliments, home. Aquí tots l’apreciem molt i l’Amèlia, si ho veia, estaria contenta.

S’excusà amb el criteri que, a desgrat de l’afecte mutu, era aliè a la família i no li pertocava el privilegi.

-No obstant això –afegí- la meva presència serà útil. En la impossibilitat de trobat un notari a aquestes hores, s’ha d’estendre una acta signada per dos testimonis. Jo faig un...

Acordàrem que l’altre podia ser la portera, que ens devia moltes atencions. Maldà, es resistí aferrant-se al pom de la porta, però li prometérem cinc pessetes i es blegà.

Encara, mentre el veí redactava l’acta, vaig provar una escapada tractant de convèncer els nens, oferint-los l’estaca:

-No ho voleu fer per l’Amèlia? Tant que us estimava, pobreta!

Agafant-se les mans al darrera negaren amb el cap dient que eren massa petits. Veient-me obligat, em vingué un gran entendriment. Me l’estimava molt, l’Amèlia. Havíem jugat de menuts i la seva mare sempre em donava berenar i em pentinava, sense fer diferències amb els seus fills. Resignat, però no pas convençut, em vaig entestar que desinfectessin l’estaca. Em semblava una delicadesa final que no podíem defugir, perquè l’Amèlia i jo dúiem el mateix cognom i ens aveníem molt.

-Però si la cadira estava ben neta –protesta la meva esposa-. Després no tindràs alcohol per afaitar-te.

Malgrat tot em van complaure i arribà el moment de la meva intervenció. A mi em costa decidir-me, però quan ho faig é smolt difícil que em puguin aturar. Un altre qualsevol, pusil·lànime com jo sóc, agafaria l’estaca amb les mans tremoloses, cloent els ulls per a clavar a cegues. Jo no. Lúcid, serè, vaig buscar l’indret del cor i feina hi hauria hagut per a fer-me tornar enrera.

-Amèlia, nena, és pel teu bé –vaig dir amb una veu pausada i clara.

Esquivant els ossos, vaig travessar-la amb tanta força que l’estaca es despuntà en trobar la fusta de la taula. El cos féu una lleu gran convulsió, que segons el veí era deguda a que la bèstia que la meva cosina portava a dins espernegava. Encara, bo!

Ens en vam anar a dormir, una mica excitats perquè vaig haver de pegar els nens per llur entossudiment a que tallessin el cap, cosa que a mi ja em semblava de més a més. l’endemà sol·licitàrem el permís d’enterrament i l’alcalde encara el negava, però quan va veure l’acta amb la data i les signatures es desarmà.

-Els felicito –digué-. Mai no hauria cregut que se’ls acudís, amb paper i tot.

I autoritzà el sepeli, al qual no vam plànyer res.

Aquesta devia ésser la fi del vampir, perquè no tornà a causar molèsties i no se n’hauria parat més de no ser per un periodista de Barcelona que vingué al poble a fer-ne un reportatge. Embolicà una cosa tan diàfana com la que acabo d’explicar parlant amb les les comares, preguntant, escatint, sense ni tan sols respectar el dolor de les famílies perjudicades, inventant novel·les prescindint del mal que feia. Segons ell, el oi del flequer i la noia mig baldada havien mort per deficiències de la nutrició i la meva cosina es desmaiava amb freqüència. Amb els altres em guardaré prou de ficar-m’hi, però allò de l’Amèlia era calumniós: en tota la seva vida (i ja passava dels quaranta) només s’havia desmaiat tres o quatre vegades, per la seva mania d’encotillar-se. Hi ha gent que parloteja i el mal que sembra queda. Si jo fos aprensiu, tindria el rosec d’haver-me carregat l’Amèlia. Jo, que l’estimava com a una germana!


Pere Calders. Vinc a donar fe dins Invasió subtil i altres contes

diumenge, 28 d’octubre del 2012

Tot esperit de Pere Calders


S'apropa Tots Sants i per aquestes dates s'acostumen a explicar històries de por, de difunts, de vampirs... Aquí us en deixo una de Pere Calders, tot aprofitant que enguany és l'any Calders. Quedi aquí un petit homenatge.


TOT ESPERIT de Pere Calders

Vaig rebre un imprès a mitjan setembre, i a primers d’octubre em van venir dos inspectors joves, un xicot i una noia.

Els va bastar poca conversa per a dir-me que jo era un fantasma, i que no m’espantés, perquè no era pas sol. M’explicaren que nous mètodes estadístics posaven aldescobert una gran quantitat de casos d’aquest peculiar estat civil.

Jo estava serè (“vaporós”, em digueren ells) i encara no em sentia esverat.

-I què passa, doncs, amb la meva dona i els meus fills i amb la vida que porto?

“No res. Són imaginacions vostres”, em replicaren.

-Bé, sí...Però i ells, els meus parents?

“Se us imaginen a vós”, van respondre’m. Se’ls veia molt segurs i no paraven de repetir-me que, de moment, no hi havia motius de preocupació. Tant m’ho digueren que a l’últim em va venir suor freda. La noia inspectora em volgué tranquil·litzar una vegada més i em donà uns quants cops amistosos a l’esquena; va sonar com a algú piqués un núvol amb els artells (el que pot l’aprensió).

-Podeu donar gràcies de no ser un vampir –em digué-. Això sí que és un desfici constant i un perill per a la família. Veiem cada quadre! Vós, almenys, no feu mal a ningú.

-I com m’he de comportar?

-Com si tal cosa. Amb naturalitat, i tot pensant que la fastasmagoria d’ara no és com la d’abans.

Els vaig acompanyar fins a la porta, i pel camí els remerciava per la conformitat que provaven de dur-me. Però de retorn al menjador, vaig comprovar (ficant-me la mà a la pitrera) que entre la camisa i el cos hi tenia una separació de ben bé dos travessos de dit.

Conte: Tot esperit de Pere Calders que es troba dins el recull Invasió subtil i altres contes.

Homenatge a Joan Fuster i al grup Al Tall

Enguany a l'edició de la XLIa edició dels Premis Octubre s'ha homenatjat l'assagista Joan Fuster amb motiu dels cinquanta anys de la publicació de Nosaltres els valencians i també al grup musical Al Tall que després de tants anys deixen la seva carrera musical.


Llegiu les notícies:

S'atorguen els Premis Octubre

 

El premi Octubre de narrativa descobreix la faceta literària de Josep-Lluís Carod-Rovira

L'exdirigent republicà debuta en el món de la novel·la amb 'La passió italiana'. El jurat decideix concedir el premi 'ex aequo' i guardonar també en la categoria de narrativa el valencià Tomàs Llopis. El premi Joan Fuster d'assaig ha distingit el treball 'Un antídot contra l'extrema dreta', del periodista i corresponsal de TV3 a París, Toni Cruanyes



  Diferents personalitats del món cultural han reconegut la tasca que ha fet aquest grup musical. Gràcies.

 

 

dimecres, 24 d’octubre del 2012

Nou diccionari de dubtes del català oral

Ha sortit una interessant eina per a resoldre dubtes orals que és el NOU DICCIONARI DE DUBTES DEL CATALÀ ORAL DDCOR.


És una iniciativa de lecturanda que fins i tot ha pensat en fer una aplicació d'aquest diccionari per iPhone i iPad que es pot descarregar a través d'aquesta adreça: http://www.lecturanda.cat/m/.

qr code de l'aplicació DDCOR mòbil logo d'android

 Ja s'ha acabat de dir no sé com es pronuncia!

dimecres, 10 d’octubre del 2012

AFI en català

L'adaptació de l'AFI al català és la proposada per l'Institut d'Estudis Catalans l'any 1999 (IEC. Secció filològica, 1999, Aplicació al català dels principis de transcripció de l'Associació Fonètica Internacional, Barcelona).

A la pàgina de la UdG del Laboratori de fonètica trobareu el quadre tant pel que fa a la transcripció dels sons vocàlics com dels consonàntics.


Consonants
 
Vocals