dimecres, 28 de desembre de 2011

EL RENAIXEMENT LITERARI CATALÀ S. XVI

EL RENAIXEMENT DINS LA LITERATURA CATALANA

El Renaixement és un moviment intel·lectual i artístic nascut a Itàlia que renova la cultura medieval amb la reivindicació del món clàssic grecollatí, un moviment que té els seus precedents en l’humanisme aparegut durant el segle XIV.  Aquest corrent volia restituir, interpretar i anotar els textos clàssics; assimilar les seves idees i els valors que contenien; i imitar i emular els seus models literaris, arquitectònics i figuratius. Els clàssics esdevenien autèntics models de la modernitat i permetien crear la il·lusió d’un trencament amb la tradició medieval. Les figures de Petrarca, Boccaccio i Dant es presenten com a models a seguir. De fet, ha estat un moviment molt sovint idealitzat o, en paraules de Burke (1993), mitificat pel romanticisme del segle XIX que hi va voler veure el triomf de la llum i de la raó sobre la foscor i la ignorància de l’edat mitjana. Ara bé, els artistes no trenquen totalment amb l’herència medieval, i trobem una certa renovació cultural, un procés d’evolució.

El Renaixement no és uniforme ni té la mateixa intensitat arreu d’Europa, per bé que presenta algunes característiques comunes:

a) El retorn als clàssics grecs i llatins (recuperació de l’antiguitat clàssica), perquè l’antiguitat aportava llum i elegància, profunditat de coneixement i ens mostren un nou camí els textos clàssics els principis d’imitació, decòrum, harmonia i ordre, que constituïren el cànon de l’art renaixentista, em basaré en les obres teòriques d’Aristòtil i de Quint Horaci Flac. L’Art poètica d’Horaci fou l’obra de teoria literària de referència a Europa durant tota l’edat mitjana, fins que al segle XVI, amb el redescobriment i la publicació per Francesco Robertello d’In librum Aristotelis de arte poetica (Florència 1548) –que també incloïa l’Art poètica d’Horaci–, va compartir protagonisme amb l’obra aristotèlica.

b) Un afany de modernització. L’activitat intel·lectual i artística es desenvolupa en el marc de la recuperació i la investigació de les obres clàssiques. A través del seu estudi, l’home adquirirà la formació i l’educació necessàries i imprescindibles per esdevenir un ésser integrat en la seva comunitat i preparat per a la vida pública.

c) La transmissió d’uns valors que servissin com a model per al comportament social (de la tota societat). La cultura del Renaixement gira entorn de l’home i atorga una rellevància especial a la necessitat de la seva educació. Pico Della Mirandola també recorda que amb aquesta llibertat l’ésser humà adquireix la responsabilitat de les seves actuacions: «Creixeran aquelles [llavors] que cadascú haurà cultivat i donaran els seus fruits en ell», la qual cosa porta implícita la necessitat de l’esforç personal, i el coneixement, el saber serà el camí per arribar a les virtuts de les quals el món clàssic n’és el mirall. Si l’home és capaç d’administrar correctament la seva capacitat racional i d’assimilar el llegat virtuós que transmeten els clàssics, el seu èxit moral i social quedarà garantit.

d) L’home del renaixement es caracteritza per ser un home amb llibertat, amb curiositat científica en totes les branques del saber, un home que rebutjava la fe com a única explicació del món.
El propòsit renaixentista de reprendre els valors i les idees representades per la literatura, l’arquitectura i les arts figuratives del món clàssic s’ha d’entendre des de la perspectiva de voler incidir sobre la societat de l’època, formar la classe dirigent i establir unes noves idees estètiques.

Des de la mort de Ferran II (1516) fins al decenni 1570-80 la cultura catalana participà de les inquietuds espirituals i de les tensions crítiques de l'Europa cinccentista (devotio moderna, erasmisme, luteranisme, etc) i, en el camp estricte de la literatura, intentà d'adaptar les actituds i les formes del Renaixement. El centre d'aquestes inquietuds i d'aquests intents fou València i, més concretament, la cort dels ducs de Calàbria. En conjunt, es pot dir que el Renaixement català intentà de fer una síntesi de certs elements medievals i d'uns altres de nous, procedents d'Itàlia i de Castella. La tradició catalana: Bernat Metge, Ramon Llull, Ausiàs March, etc.. encara tenia un pes específic molt important en la nostra literatura i, tot i que els escriptors de l’època maldaven per seguir els dictats de la nova modernitat, tampoc els era fàcil despendre’s del llegat en el que molts havien estat formats. Per tant, la solució intermèdia era sintetitzar les noves formes dins la tradició catalana.

POESIA RENAIXENTISTA CATALANA

La recuperació dels models clàssics en la Itàlia renaixentista suposava, pel que fa a la poesia, l’adopció de nous models mètrics basats, sobretot, en l’endecasillabo italià, i una nova formulació del discurs amorós. A Catalunya i València, però, la nova mètrica renaixentista no va causar gaire entusiasme entre els poetes, possiblement per un sentit patriòtic i anti-italià. Aquest corrent patriòtic generalitzat estava lligat literàriament a la figura d’Ausiàs March i va incidir necessàriament en la pràctica dels nostres poetes. Sigui pel motiu que sigui, el cert és que tot i que la majoria de poetes renaixentistes catalans va continuar utilitzant el model de mètrica catalana – versos decasíl·labs, amb cesura a la quarta síl·laba - van començar a aparèixer alguns intents com el de Joan Boscà i Pere Serafí de dotar el vers de la musicalitat iàmbica – mitjançant una rigorosa accentuació a la quarta, vuitena o sisena síl·labes – que els permetien ser llegits com endecasillabos. L’introductor d’aquesta solució intermèdia entre la tradició trobadoresca i la modernitat renaixentista fou Joan Boscà, en el seu poema l’Esparsa, en qui el poeta i pintor Pere Serafí va trobar un referent a seguir.

Les característiques estètiques d’aquesta poesia es podrien sintetitzar en:

·    Fidelitat a l'herència medieval (Ausiàs March): artificis retòrics, temàtica amorosa,...
·    Renovació mètrica: decasíl·lab italià sense cesura, sonet, dizains, ritme i accentuació iàmbica, endecasíl·lab italià, artificis retòrics.
·    Alternen indistintament català i castellà.
·    Vitalitat, ganes de viure, afany de l’ésser humà.
·    Triomf de l’individualisme.
·    Curiositat per la història pròpia.
·    Retorn a l’antiguitat clàssica grecoromana.
·    Nova relació amb la naturalesa.

Autors:

Pere Serafí Càntic d’amors (1565) Dos llibres de poesia vulgar en llengua catalana
Andreu Martí Pineda
Valeri Fuster
Joan Pujol Lepant
Joan Timoneda Flor d’enamorats


PROSA RENAIXENTISTA CATALANA


Parlarem de prosa literària renaixentista a partir de gèneres com el diàleg, la narrativa històrica i religiosa, les facècies, les nouvelle i l’epístola. Per exemple, cal destacar en narrativa religiosa L’espill de la vida religiosa (1515) d’autor anònim que apareixia a Barcelona i fonia les influències lul·lianes amb les estrictament reformistes; en l’epístola entre dos llauradors de l’Horta de València Les estil·lades i amoroses lletres trameses per Berthomeu Sirlot a la sua senyora i per ella a ell d’autor anònim i en el diàleg Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa (1557) de Cristòfor Despuig.

Autors:

Cristòfol Despuig Els col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa (1557)

Pere Miquel Cabonell Crònica
Pere Antoni Beuter Crònica de València
Joan Binimelis Crònica
Onofre Almudéver Procés de les olives (1561)
Francesc d’Olesa Nova art de trobar (1538)
Joan Centelles
Joan Timoneda

Prosa erudita

També trobem erudits com Joan Lluís Vives; Miquel Servet; Jeroni Zurita; Antoni Agustí; Jeroni Pau, jurista a la cancelleria apostòlica i historiador; Lluís Pons d’Icart, autor del Libre de les grandeses de Tarragona (1573); Pere Miquel Carbonell, autor de De uiris illustribus catalani, la primera compilació de biografies d’humanistes catalans, i, autor únic de les Regles d’esquivar vocables o mots grossers o pagesívols (~1492), recull de normes i de mots que calia bandejar per atorgar a la llengua catalana culta el prestigi que ja havia aconseguit el llatí; Joan Esteve, autor del Liber elegantiorum latina et valentiana lingua, (1489), recull de frases llatines amb la correspondència en català; Joan Ramon Ferrer, autor d’un amplíssim tractat sobre pronoms llatins, inspirat en l’obra de Valla; etc. Una característica comuna entre molts d’ells és l’interès per la llengua, tant la llatina com la catalana.

Aquesta narrativa històrica que es troba al segle XVI és un nou tipus d'historiografia que busca elaborar la història pròpia de cadascun dels estats catalans i, per això, molts dels temes que es desenvolupen (mites fundacionals, especialment mites clàssics, i llegendes) estan estretament dirigits cap a aquesta finalitat. També en trobem nostres en els tres segles posteriors. En aquesta tendència caldria situar les obres de Francesc Tarafa i d'Antoni Viladamor (Història general de Catalunya), al XVI, de Francesc Calça (De Cathaloniae), Francesc Diago (Historia de los victoriosísimos antiguos condes de Barcelona), Jeroni Pujades (Crònica de Catalunya) i Andreu Bosc (Sumari dels títols d'honor de Catalunya, Rosselló i Cerdanya), al XVII, i de Narcís Feliu de la Penya amb els seus Anales de Cataluña, de principis del XVIII, al Principat; de Pere Antoni Beuter, Rafael Martí de Viciana (Crónica de la ciudad de Valencia y su reyno) i Francesc Diago (Anales del Reino de Valencia), a València; i de Joan Binimelis (Història general del Regne de Mallorca), a Mallorca. Tot i que la majoria d'aquests autors tendeixen a escriure, d'entrada, en català, sovint les circumstàncies els condueixen a emprar el castellà: és el cas, per exemple, de Ponç d'Icart, que publicà en aquesta llengua el Llibre de les grandeses de Tarragona que fou escrit, d'entrada, en català; o el de Beuter, que arran de l'èxit assolit per la publicació, l'any 1538, de Primera part de la història de València en català, va decidir traduir-la i ampliar-la al castellà, i va redactar una segona part que ja aparegué directament en castellà. Cal recordar que, a part del català i del castellà, els historiadors del període van escriure també en llatí, com Pau, o com Tarafa.

TEATRE RENAIXENTISTA CATALÀ

Seguint la tradició grecollatina, sorgeix una nova dramatúrgia de temàtica civil i inspirada en els clàssics, articulada en dos gèneres dramàtics clàssics: la comèdia i la tragèdia.

La tragèdia

La tragèdia no té presència en l’àmbit català, ja que s’escrivien en llatí i eren representades en l’àmbit universitari o cortesà.


La comèdia

La comèdia es basa en la difusió de Plaute i Terenci, models lingüístics i models literaris. És el gènere dramàtic que imita la vida i reflecteix veritat, des d’un punt de vista humorístic, amb una mirada deformant.

Tracta temàtiques civils, amb personatges versemblants, i se sol ambientar en la realitat immediata de l’espectador. La seva finalitat és oferir normes de conducta: presenta els hàbits privats de la gent del carrer i el ridícul de les situacions de la vida quotidiana, posant en escena un model de comportament ideal (desitjable) o un antimodel (rebutjable). La temàtica sol ser urbana i amorosa. La crítica que es fa als personatges d’estaments elevats és sempre elegant i amable; pot ridiculitzar l’ordre i els valors de la societat establerta, però mai és subversiva.

Pel que fa al llenguatge, és un exercici de lluïment verbal, s’utilitzen diversos registres lingüístics, sobretot col·loquials, amb girs i paraules col·loquials (refranys, frases fetes, imatges, neologismes i paraules d’argot); els diàlegs són àgils amb fórmules típiques de la conversa; la sintaxi no és forçada i compta amb redundàncies i elisions que supleixen les subordinacions. Els personatges són els heretats de la tradició clàssica: el criat jove (adulescens), el vell (senex), el fanfarró, la mare de família, esposa amb un bon dot (uxor dotata), la joveneta pura i casta (virgo o puella), la cortesana de luxe i l’alcavota (meretrix), i els personatge propis del renaixement: el pastor com a antiheroi, l’africà com a arquetip del ridícul i el frare o capellà corrupte i hipòcrita.


Cal destacar l’anònim En Corney, datat de la segona meitat del segle XVI i La Vesita de Joan Ferrandis d’Herèdia, obra que fou representada a la cort de la Germana de Foix entre el 1524 i el 1525.


El teatre religiós



Paral·lelament al teatre innovador de caire clàssic se segueix la tradició en el teatre religiós, continuador de la tradició medieval però amb temes nous. L’integren obres de caràcter didàctic i adoctrinador, sovint representades a les esglésies, que escenifiquen passatges de l’Antic Testament, dels Evangelis i de les vides de sants; i els actes sacramentals. Van ser concebudes majoritàriament per eclesiàstics i estaven lligades al calendari litúrgic.

Misteris i moralitats

S’agrupen en cicles, les més importants són les de Nadal, Pasqua i l’Assumpció; i desvinculades del cicles les vides de sants, la representació d’episodis o paràboles de l’Antic i del Nou Testament.

Un altra manera de classificar-les és en misteris, que escenifiquen escenes de la Bíblia o vides de sants, i moralitats, composicions al·legòriques amb personatges simbòlics i diàlegs amb finalitat didàctica.

Els actes sacramentals

Els actes sacramentals són l’evolució del teatre religiós tradicional, estan lligats a la festivitat del Corpus i exalten la Eucaristia enfront de la Reforma protestant. És un teatre de pensament, amb al·lusions a l’activitat política (propaganda contrareformista) i són sovint al·legories.

En l’àmbit català, el màxim exponent és Joan Timoneda amb l’obra L’església militant (1575).


La Contrareforma destruí aquest esperit de crítica i de recerca per propugnar una visió més rígida i ascètica de la vida. Els poemes de Joan Pujol (segona meitat del s XVI) i els actes sacramentals de Joan Timoneda ja reflecteixen el canvi, que havia de culminar amb el Barroc.




També si voleu gaudir d'una mica de música medieval i renaixentista podeu anar a la següent pàgina.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada