diumenge, 20 de maig de 2012

Homenatge a Gabriel Ferrater

Gabriel Ferrater i Soler és un dels poetes més representatius de la nostra literatura. Diverses persones han engegat un homenatge a aquest gran poeta que avui hauria fet els 90 anys. Segons llegim a vilaweb David Figueras va iniciar aquest homenatge al seu bloc titulat:  apunt al seu bloc. Deia: 'Considerat com un dels intel·lectuals catalans més importants del segle XX i autor d'una obra poètica que va trencar motlles i va influenciar a tota la poesia que es va escriure després, Ferrater no gaudirà de cap homenatge oficial en aquest aniversari.'






Els actes que se sumen a aquesta iniciativa són entre d'altres: el número zero de la revista Veus Baixes que està dedicat a Gabriel Ferrater i la tuitejada o piulada a #90ambFerrater, els blogs de lletres, un fres de móres negres, el núvol el digital de cultura, etc...



És interessant tenir en compte el que ell entenia per poesia:


"Entenc la poesia com la descripció, passant de moment en moment , de la vida moral d'un home ordinari, com ho sóc jo.

D'estil n'hem de tenir poc: hem de realitzar només el que la nostra educació ens ha donat i que és doncs impersonal, i ens hem de guardar de fer jocs amb el sentit dels mots de la tribu. Ben poca cosa és un poeta si no és capaç de redactar sense angoixes, pas a pas i en qualsevol moment, amb una assegurada eficàcia estilística, qualsevol motiu que hagi arribat a percebre amb claredat. Òptimament, tot poema hauria d'ésser clar, sensat, lúcid i apassionat, és a dir en una paraula, divertit.

(Ferrater, Gabriel, Epíleg a Da nuces pueris, 1960)





DITS

Lleugera, s'iniciava
la pluja d'una nit.
Lleugers, es confiaven
els teus dits entre els meus dits.
   Un instant menut d'adéu.
Oh, només per dos dies.
Em somreies a través
del llagrimeig que plovia
   damunt el teu abric de cuir.
Tremolor dels bruscos túnels
per on te'm perds: cor confús,
aquesta nit faig engrunes
   amb la traça del record
que tinc als dits. Buits dos dies,
van prémer l'ombra del toc
dels teus dits, quan te'm perdies.


LORELEI

[Lorelei és un espadat del Rin; segons la llegenda, una noia bellíssima de cabells d'or, asseguda al cim, amb el seu cant encisava talmen5t els navegants, que llurs barques anaven arompre's contra els esculls i eren engolides per les aigües.]

Sé molt bé tot el que vol dir
que em trobi tan content.
Un instant d'un passat estiu
no se me'n va del pensament.
   Les pedres tèbies de lluna,
i a l'herba frisa el vent de mar.
Per una escala que s'enruna
pugen ella i un embriac.
   La noia amb blue-jeans es proposa
tenir bondat per l'home incert.
No fuig de veure's en l'ull de boira
ni burla el pas que es perd.
   Ara la mena un seny d'ofrena:
li han dit sempre que l'ofegués.
I això, tota soleta,
la noia meva ho ha fet..

     Aquest poema és fet sobre aquest d'H Heine:

     No sé què significa
     que em trobi tan trist.
     Una rondalla de temps antics
     no se me'n va del pensament.

     L'aire és fresc i fosqueja,
     i tranquil flueix el Rhin.
     El cim de la muntanya
     espurneja en el llustreig capvespral.

     La bonica verge
     és asseguda dalt.
     El seu posat daurat llampegueja,
     es pentina el seu cabell daurat.

     Es pentina amb una pinta daurada
     i tot fent-ho canta una cançó
     que té una melodia
     meravellosa i imponent.

     Amb salvatge dolor, encisa
     el mariner dalt la barqueta.
     Ell ja no guaita els esculls,
     ell ja només guaite enlaire, amunt.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada