dijous, 17 de març de 2011

La vitalitat de Màrius Torres

                            "La flor de l'esperança, minúscula i tenaç
                             valor dels nostres somnis, únicament hi resta." (1938)

                            "Pàtria, guarda'ns -La Terra no sabrà mai mentir..." (1939)

                            "L'antic cristall guarda el perfum august
                            Pàtria, el perfum que consagra..."  (tardor 1942)


L'editorial Pagès editors ha publicat dos llibres de Màrius Torres. L'un és una edició facsímil dels poemes del poeta lleidatà que porta per títol Reculls de Poemes 1927-1936, una recopilació a càrrec de l'Aula Magna Màrius Torres. L'altre és una reedició de l'obra poètica completa a càrrec de Margarida Prats Ripoll que porta per títol Poesies de Màrius Torres. Cal recordar que la primera edició es va fer el 1947 i a l'exili de Mèxic en la col·lecció Quaderns d'Exili a instàncies del seu amic i escriptor Joan Sales.
Torres té un missatge actual i recorrent. La seva poesia pura arriba en essència ja que l'expressió dels seus sentiments més personals i íntims coincideixen amb les experiències vitals de cada persona. La persona pot arribar a compartir el mateix estat anímic, és per això que és un poeta tan actual.
Tal com deia M. Torres en una carta a J. Pereña: "No n'hi ha prou que un poema expressi un estat d'esperit autèntic i sincer perquè deixi de ser un document per convertir-se en una obra d'art: La distància entre una cosa i una altra és enorme (...). Cada poema és un combat i el poeta no té altra arma que el llenguatge,el seu estil propi."
Cal recordar aquest gran poeta l'any del seu centenari. La institució de les lletres catalanes i el mateix Departament d'Ensenyament estan fent molts actes commemoratius.


                                      MOLT LLUNY D'AQUÍ
 
                      Sé una ciutat, molt lluny d’aquí, dolça i secreta,
                      on els anys d’alegria són breus com una nit;
                      on el sol és feliç, el vent és un poeta,
                      i la boira és fidel com el meu esperit.
 
                     L’Orient hi deixà la seva sang de roses,
                     la mitja lluna càlida del seu minvant etern
                     i, enllà d’un gran silenci de persianes closes,
                     un riu profund que corre per una nit d’hivern.
 
                     Als seus vells carrerons, plens de fervor, arriba
                     jo no sé de quins segles un gris d’amor i encens;
                     el so de les campanes hi té una ànima viva
                     i el seu batec és lliure com el del cor dels nens.
 
                    Allí, més bells encara que els parcs en primavera,
                    els camps humils i alegres s’obren al capaltard;
                    en el seu gran repòs l’ànima es fa lleugera
                    com enmig de la vasta paciència del mar.
 
                    Res no crida el meu cor amb més tendresa, ara,
                    que aquells camins fondals de xops i de canyars.
                    El seu record fa un ròssec de recança al meu pas;
                    torna a la meva espatlla la mà greu del meu pare.
 
                                                                                                                                            12 juny 1939
                           LA CIUTAT LLUNYANA 

                   Ara que el braç potent de les fúries aterra
                   la ciutat d'ideals que volíem bastir,
                   entre runes de somnis colgats, més prop de terra,
                   Pàtria, guarda'ns: -la terra no sabrà mai mentir.

                   Entre tants crits estranys, que la teva veu pura
                   ens parli. Ja no ens queda quasi cap més consol
                   que creure i esperar la nova arquitectura
                   amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl.

                  Qui pogués oblidar la ciutat que s'enfonsa!
                  Més llunyana, més lliure, una altra n'hi ha potser,
                  que ens envia, per sobre d'aquest temps presoner,

                  batecs d'aire i de fe. La d'una veu de bronze
                  que de torres altíssimes s'allarga pels camins,
                  i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins.

                                                                                                                 1939 


És interessant anar a la pàgina de la viquipèdia perquè hi ha molts enllaços externs significatius. Cal destacar-ne el documental i els poemes musicats



 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada