divendres, 1 de juliol de 2011

Proposta cultural: el mite del comte Arnau

Durant els mesos de juliol i d'agost a Sant Joan de les Abadesses es fa una recreació del mite del comte Arnau, que es creu que va ser el senyor del castell de Mataplana.

El mite del comte Arnau parteix d’una cèlebre cançó popular musicada: la “Cançó del comte l’Arnau“, sobre la qual J. M. Serrat també en va fer una versió.. El comte Arnau, un personatge mític i d’amagades referències històriques, és d’una gran personalitat. Encara que té com a nucli una cançó popular, és una de les més originals creacions que ha donat el llegendari català, ja que no existeix equivalència en cap altra cultura, com moltes vegades succeeix en el cançoner popular.

La comtessa està asseguda viudeta igual!
La comtessa està asseguda al seu palau.
 
Se li presenta a la cambra, valga'm Déu, val!
se li presenta a la cambra el comte Arnau.
 
Tot cobert de roges flames, ai quin espant!
tot cobert de roges flames, valga'm Déu, val!
 
Tota sola feu la vetlla, muller lleial?
tota sola feu la vetlla, viudeta igual.
 
- No la faig jo tota sola, comte l'Arnau,
no la faig jo tota sola, valga'm Déu, val!
 
Qui teniu per companyia, muller lleial?
qui teniu per companyia, viudeta igual?
 
- Déu i la Verge Maria, comte l'Arnau;
Déu i la Verge Maria, valga'm Déu, val!
 
On teniu les vostres filles, muller lleial?
on teniu les vostres filles, viudeta igual?
 
- A la cambra són que broden, comte l'Arnau,
a la cambra són que brodrem seda i estam.
 
- Me les deixaríeu veure, muller lleial?
me les deixaríeu veure, viudeta igual?
 
- Massa les espantatíeu, comte l'Arnau,
massa les espantaríeu, valga'm Déu, val!
 
- Deixeu-me endur una filla, muller lleial,
que amb mi passarà les penes que estic passant.
 
- Així com les heu guanyades, valga'm Déu, val!
tot sol com pugueu passeu-les, comte l'Arnau.
 
- Solament la més xiqueta, muller lleial,
solament la més xiqueta, viudeta igual.
 
- Tant m'estimo la més xica, comte l'Arnau,
tant m'estimo la més xica com la més gran.
 
- Per què no caseu les filles, muller lleial?
per què no tinc dot per dar-los, valga'm Déu val!
 
- Al capdavall de l'escala, muller lleial,
al capdavall de l'escala n'hi ha l'arjan.
 
- Són monedes mal guanyades, valga'm Déu, val!
són monedes mal guanyades, comte l'Arnau.
 
- On teniu els vostres fills, muller lleial?
on teniu els vostres fills, viudeta igual?
 
- A la cambra són , que juguen, valga'm Déu, val!
a la cambra són, que juguen, comte l'Arnau.
 
-On teniu vostres criades, muller lleial?
on teniu vostres criades, viudeta igual.
 
Massa les espantaríeu, comte l'Arnau,
massa les espantaríeu, valga'm Déu, val!
 
- On teniu els vostres mossos, muller lleial?
on teniu els vostres mossos, viudeta igual?
 
- A la pallissa, que dormen, comte l'Arnau, 
a la pallisa, que dormen, valga'm Déu, val!
 
-Pagueu-los bé la soldada, muller lleial;
ja veieu les meves penes, viudeta igual!
 
-Per on heu entrat, vós, ara, comte l'Arnau?
per on heu entrat, vós, ara, valga'm Déu, val?
 
-Per la finestra enreixada, muller lleial,
per la finestra enreixada, viudeta igual.
 
- Ai, que me l'haureu cremada, comte l'Arnau,
ai, que m'e l'haureu cremada, valga'm Déu, val!
 
- Ni tan sols us l'he tocada, muller lleial,
ni tan sols us l'he tocada, viudeta igual!
 
- Què és això que us surt del cap, comte l'Arnau?
què és això que us surt del cap, valga'm Déu val?
 
-Males coses que he pensades, muller lleial,
són les males llambregades, viudeta igual.
 
-Què és això que us ix pels nassos, comte l'Arnau?
què és això que us ix pels nassos, valga'm Déu, val'
 
-són les coses que he olorades, muller lleial,
són les coses que he olorades, viudeta igual.
 
-Què és lo que us ix per la boca, comte l'Arnau?
què és lo que us ix per la boca, valga'm Déu, val?
 
-són les males paraulades, muller lleial,
són les males paraulades, viudeta igual.
 
-Què vos ix per les orelles, comte l'Arnau?
què vos ix per les orelles, valga'm déu, val?
 
-Males coses que escoltades, muller lleial,
males coses que he escoltades, viudeta igual.
 
- què és això que us ix pels braços, comte l'Arnau?
què és això que us ix pels braços, valga'm Déu, val?
 
- són les males abraçades, muller lleial,
són les males abraçades, viudeta igual.
 
-què és lo que us ix per les mans, comte l'Arnau?
què és lo que us ix per les mans, valga'm Déu, val?
 
- Males coses que he tocades, muller lleial,
males que he tocades, viudeta igual.
 
-què és això que us ix pels peus, comte l'Arnau?
què és això que us ix pels peus, valga'm déu, val?
 
-Els mals passos que donava, muller lleial,
els mals passos que donava, viudeta igual.
 
-què és aquest soroll que sento, comte l'Arnau?
què és aquest sorrol que sento que ne dón espant?
 
-És el cavall que m'espera, muller lleial,
és el cavall que m'espera, viudeta igual.
 
- Baixeu-li grana i civada, comte l'Arnau,
baixeu-li grana i civada, valga'm Déu, val!
 
- No menja gra ni civada, muller lleial
sinó ànimes damnades, si n'hi donau.
 
- On vos han donat posada, comte l'Arnau?
on vos han donat posada, valga'm Déu, val?
 
- A l'infern me l'han donada, muller lleial,
a l'infern me l'han donada, viudeta igual.
 
-Per què alli us l'han donada, comte l'Arnau?
per què allí us l'han donada, valga'm Déu val?
 
-Per soldades mal pagades, muller lleial,
i donzelles deshonrades, viudeta igual.
 
-Cada dia us faig l'oferta, comte l'Arnau, 
cada dia us faig l'oferta, valga'm Déu val!
 
-Us dic que no em feu l'oferta, muller lleial,
us dic que no em feu l'oferta, viudeta igual,
 
que com més me feu l'oferta, muller lleial
que com més me feu l'oferta, més pena em dau!
 
Feu-ne tancar aquella mina, muller lleial
que com més me feu l'oferta, més pena em dau!
 
Feu-ne tancar aquella mina, muller lleial,
que dóna al convent de monges de Sant Joan.
 
quina hora és, que el gall ja canta, muller lleial?
quina hora és , que el gall ja canta, viudeta igual?
 
-Les dotze hores són tocades, comte l'Arnau,
les dotze hores són tocades, valga'm Déu, val!
 
- Ara, per la despedida, muller lleial,
ara, per la despedida, dem-nos les mans.
 
- Massa me les cremaríeu, comte l'Arnau,
massa me les cremaríeu, valga'm Déu, val!
Resumeix l’anècdota que explica la cançó.

                                       POEMA EL COMTE ARNAU DE JOAN MARAGALL
I
Els timbals de l’orgia ofenen l’aire
de l’hora matinal, que encara guarda
les quietuds de l’aire de la nit.
I surt dalt del cavall el comte Arnau, 
que porta la capa blanca,
i va a veure l’abadessa
del convent de Sant Joan.
Els pastors, per les muntanyes,
tots de lluny guaiten com passa;
els pagesos tots tremolen…
“És el comte Arnau!”
II
Adalaisa, l’abadessa,
l’espera mig desmaiada.
Ell travessa la capella
amb la barba escabellada
de l’orgia de la nit.
Passa, i la deixa tota profanada…
I entra rialler en la cambra d’Adalaisa.
Adalaisa mig riu i està contenta:
té la cara carnosa i molt afable,
i un xic de sotabarba arrodonida,
i un clot a cada galta.
III
-Treu-te la capa, -li demana ella.-
Treu-te la capa, que et veuré més gran.
-Treu-te tu el manto, que et veuré més bella.
-No, que só l’abadessa de Sant Joan.-
Canta una alosa de la part de fora,
per la finestra entra el sol brillant,
el cel és blau i resplendenta l’hora:
el comte i l’abadessa es van mirant.
-Treu-te tu el manto, que et veuré més bella:
sense toca et voldria i sense vel.
-De genolls jo et voldria en la capella:
tan gloriós, faries goig al cel.
-Pro a mi el cel no em fa goig més que si el miro
des de la terra sobre meu obert:
me plau trobar-lo, quan els ulls hi giro,
buit i silenciós com un desert.
El cel és el repòs de la mirada,
i és el repòs del braç i el pensament;
perxò, ajagut a terra, el cel m’agrada
i m’adormo mirant-lo fixament.
-Altre cel és per mi la tenebrosa
capella on un altar brilla tot sol:
el cos humiliat sobre una llosa,
l’ànima deslliurada aixeca el vol.
I de la terra i d’aquest món s’oblida,
sospirant per la mort que ha de venir.
-En tos llavis gruixuts, de mort al dir,
com hi oneja suaument la vida!
-Mes, són fang. Quan per sempre s’hauran clos,
vindran els cucs i se’n faran pastura.
Vull amagrir els meus llavis i el meu cos
per fer-me tornar l’ànima més pura.-
Canta una alosa de la part de fora,
per la finestra entra el sol brillant,
el cel és blau i resplendenta l’hora:
el comte i l’abadessa es van mirant.
-Adalaisa, tu que ets tan vividora
i que els ulls els tens plens de voluntat,
i aquesta àvida boca prenedora,
i en els teus aires tanta majestat,
¿com és que ara malparles de la vida,
per la que estàs tan fortament armada?
No t’escau la mirada esmortuïda
sota l’arc de la cella ben poblada.
Escaurà bé a tes pàl.lides germanes,
tristos cossos per sempre immaternals:
per elles són les fantasies vanes
de vagues resplendors celestials.
Però tu, performada criatura,
delícia de la terra, torna al món!
Romp el cordó que injuria ta cintura!
Arrenca’t, Adalaisa, els vels del front!-
I avança Arnau hermosament: pro es gira
airosa ella an el Sant Cristo nu,
i signant-lo an el comte, li diu: -Mira:
aquest encara és més hermós que tu!-
Canta una alosa de la part de fora,
per la finestra entra el sol brillant,
el cel és blau i resplendenta l’hora:
el comte i l’abadessa es van mirant.
IV
Totes les veus de la terra
criden contra el comte Arnau
perquè, volent Adalaisa,
sens ella se n’ha tornat.
-”Fill de la terra, -fill de la terra,
comte l’Arnau:
per una imatge
t’has deturat,
per un cadavre,
tu que en fas tants!”
-”Com el Sant Cristo - no n’he fet cap.”
-”Què té el Sant Cristo? Què té el Sant Cristo,
comte l’Arnau?
ÉS fusta morta: - no pot brotar.”
-”Ai, sí, que brota! - Ai, sí que brota!
Valga’m Déu val!
Quina mirada - ella li ha dat!”
-”Quina mirada, - quina mirada,
comte l’Arnau,
quina mirada - deu haver estat!”
Ell vol esclafir la rialla,
fa un gran crit i arrenca el plor.
Al rugit del plor que arrenca
clamorós el comte Arnau,
totes les veus de la terra
se dispersen udolant.
V
Nit!… Tota l’hermosura d’Adalaisa
jeu adormida als peus del Cristo nu.
Arnau segueix pacient un camí negre
per dins de les muntanyes silencioses.
Per damunt de la volta hi passa un riu
una estona… Després se perd i calla…
L’Arnau de sota terra surt al porxo.
Va cercant Adalaisa entre les celdes
i la veu que adormia sa hermosura
tota ajaguda als peus del Cristo nu,
sense vels, sense toca, sense manto,
sens gesto ni defensa… Allí, adormida.
Té una gran cabellera molt frondosa.
“Quins cabells més sedosos, Adalaisa!”
pensa Arnau. Però calla i se la mira.
Ella dorm, ella dorm, i a poc a poc
se li amoroseix tota la cara
com reflectant el pas serè d’un somni,
fins que mig riu molt dolçament. Li vola
una estona el somrís entorn dels llavis.
“Quins llavis amorosos, Adalaisa!”,
pensa Arnau. Però calla i se la mira.
Un gran sospir travessa el dormir d’ella
com onada del mar, i s’aquieta.
“Quin pit sospirador tens, Adalaisa!”,
pensa Arnau. Però calla i se la mira.
Mes, quan ella obre els ulls, ell desencanta’s
la pren amb un braçat i se l’emporta.
Quan surten a camp ras se fa de dia.
VI
Totes les veus de la terra
aclamen el comte Arnau
perquè de la fosca prova
ha sortit tan triomfant:
-”Fill de la terra, -fill de la terra,
comte l’Arnau,
ara demana, - ara demana:
què no podràs?
-Viure, viure, viure sempre:
no voldria morir mai;
ser com roure que s’arrela
i obre la copa en l’espai.
-Els roures riuen i viuen,
pro també compten els anys.
-Dons, vull ser la roca immòbil
entre sols i temporals.
-La roca viu sense viure,
que res la penetra mai.
-Doncs, la mar somovedora
que a tot s’obre i dóna pas.
-La mar s’està tota sola,
i tu vas acompanyat.
-Doncs, ser l’aire quan l’inflama
la llum del sol immortal.
-Pro l’aire ni el sol no estimen 
ni senten l’eternitat.
-Doncs: ser home sobre-home,
ser la terra palpitant.
-Seràs roure, seràs penya,
seràs mar esvalotat,
seràs aire que s’ìnflama,
seràs astre rutilant,
seràs home sobre-home,
perquè en tens la voluntat.
Correràs per monts i planes,
per la terra, que és tan gran,
muntat en cavall de flames
que no se’t cansarà mai.
El teu pas farà basarda
com el pas del temporal.
Totes les veus de la terra
cridaran al teu voltant.
Te diran ànima en pena
com si fossis condemnat.”
VII
“Tota la nit l’he cridada
i encara no ha obert els ulls.
No els obris ara, Adalaisa,
que el migdia no és per tu.
El migdia no és per tu,
de cara al cel en mos braços.
Nit i dia i tot per mi,
que miro al dret dels meus passos!
Tu desclouràs les parpelles
quan el cel s’haurà enfosquit.”
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Al punt de la mitjanit
Adalaisa obre els ulls a les estrelles.
“-Arnau, que em puges al cel?
-El nostre cel és la terra.
-On anem, Arnau? -Pel món.
-Pro jo miraré al cel sempre.
-Jo el miraré en els teus ulls
cada nit quan te despertis.
-Jo amb mos ulls t’alçaré al cel.
-La carga del teu cos m’aferma a terra.
-Mos ulls faran lleu mon cos.
-Tota tu ets d’eterna dura.
-Els meus ulls són cel en flor.
-I el teu cos fruita madura!”
VIII
El comte Arnau no es lleva,
tampoc no se’n va al llit,
que corre i corre sempre,
i sempre amb més delit.
No segueix nord ni via,
que va d’ençà i enllà.
Arreu on passa, mira:
no es cansa de mirar.
No hi ha res que el deturi,
que corre com el vent:
si algun destorb l’afronta,
l’abat d’un cop, rient.
Perxò va deixant rastre
de plors i de renecs;
pro els seus grans crits de “juli!”
ofeguen clams i precs.
IX
Aquella nit els ulls de l’Adalaisa
se van omplir d’una pietat tan gran
que el comte Arnau s’hi va encisar una estona,
oblidat dels seus passos. Aviat
va sentir no tocar de peus en terra.
Quin esglai! Va llançar un gran crit d’esglai.
Totes les veus de la terra - s’hi van arremolinar;
pro de seguida
l’infant pesà en el ventre d’Adalaisa
i els va tornar a la terra. I digué Arnau:
“Com s’ha espessit ta figura!
La boca et surt enfora àvida i dura:
demana per l’infant.
S’ha deformat ta cintura
i el teu esguard al cel és menys brillant.
Ja et lliguen a la terra prou forts llaços…
Doncs, en la terra et deixo…
I, ara, adéu.
-Arnau, si jo era teva, no eres meu!
-Jo sóc sols dels meus braços i els meus passos”.
X
                                                      A punta de dematí,
                                                   les monges del monestir,
                                                    que dies ha l’havien soterrada,
                                                  varen trobar la morta fora el sot,
                                                    que tomava la rosada.




LA CANÇÓ DEL COMTE ARNAU

 
-Tota sola feu la vetlla, -muller lleial ?
Tota sola feu la vetlla, -viudeta igual ?
-No la faig jo tota sola, -comte l'Arnau,
No la faig jo tota sola, -valga'm Déu, val !
-Qui teniu per companyia, -muller lleial ?
Qui teniu per companyia, -viudeta igual ?
-Déu i la Verge Maria, -comte l'Arnau,
Déu i la Verge Maria, -valga'm Déu, val !
-On teniu les vostres filles, -muller lleial ?
On teniu les vostres filles, -viudeta igual ?
-A la cambra són que broden, -comte l'Arnau,
A la cambra són que broden, -valga'm Déu, val !
-Me les deixaríeu veure, -muller lleial ?
Me les deixaríeu veure, -viudeta igual ?
-Massa les espantaríeu, -comte l'Arnau,
Massa les espatanríeu, -valga'm Déu, val !
-Solament la més xiqueta, -muller lleial ?
Solament la més xiqueta, -viudeta igual ?
-Tant m'estimo la més xica, -comte l'Arnau,
tant m'estimo la més xica, com la més gran.
-Per què no caseu les filles, -muller lleial ?
Per què no caseu les filles, -viudeta igual ?
-Perquè no tinc dot per dar-les, -comte l'Arnau,
Perquè no tinc dot per dar-les, -valga'm Déu, val !
-Al capdavall de l'escala, -muller lleial ?
Al capdavall de l'escala, trobareu l'argant.
-A on teniu les criades, -muller lleial ?
A on teniu les cirades, -viudeta igual ?
-A la cuina són que renten, comte l'Arnau,
A la cuina són que renten, -plata i estany.
-Me les deixaríeu veure, -muller lleial ?
Me les deixaríeu veure, -viudeta igual ?
-Massa les espantaríeu, -comte l'Arnau,
Massa les espatanríeu, -valga'm Déu, val !
-A on teniu els mossos, -muller lleial ?
A on teniu els mossos, -viudeta igual ?
-A la pallissa que dormen, -comte l'Arnau,
A la pallissa que dormen, -valga'm Déu, val !
-Pagueu-los bé la soldada, -muller lleial,
Pagueu-los bé la soldada, -viudeta igual.
-Tant prest com l'hauran guanyada, -comte l'Arnau,
Tant prest com l'hauran guanyada, -valga'm Déu, val !
-Per on heu entrat vós ara, -comte l'Arnau ?
Per on heu entrat vós ara, -valga'm Déu, val ?
-Per la finestra enreixada, -muller lleial,
Per la finestra enreixada, -viudeta igual.
-Tota me l'haureu cremada, -comte l'Arnau,
Tota me l'haureu cremada, -valga'm Déu, val !
-Ni tant sols us l'he tocada, -muller lleial,
Ni tant sols us l'he tocada, -viudeta igual.
-Què és aixó que us ix pels ulls, -comte l'Arnau ?
Què és aixó que us ix pels ulls, -valga'm Déu, val ?
-Són les males llambregades, -muller lleial,
Són les males llambregades, -viudeta igual.
-Què és el que us ix per la boca, -comte l'Arnau ?
Què és el que us ix per la boca, -valga'm Déu, val ?
-Són les males paraulades, -muller lleial,
Són les males paraulades, -viudeta igual.
-Què és aixó que us ix pels braços, -comte l'Arnau ?
Què és aixó que us ix pels braços, -valga'm Déu, val ?
-Són les males abraçades, -muller lleial,
Són les males abarçades, -viudeta igual.
-Què és això que us ix ples peus, -comte l'Arnau ?
què és aixó que us ix pels peus, -valga'm Déu, val ?
-Són les males trepitjades, -muller lleial,
Són les males trepitjades, -viudeta igual.
-Què és aquest soroll que sento, -comte l'Arnau,
Què és aquest soroll que sento, valga'm Déu, val !
-És el cavall que espera, -muller lleial,
És el cavall que espera, -viudeta igual.
-Baixeu-li el gra i la civada, -comte l'Arnau,
Baixeu-li el gra i la civada, -valga'm Déu, val !
-No menja gra ni civada, -muller lleial,
No menja gra ni civada, -viudeta igual.
-On us han donat posada, -comte l'Arnau ?
On us han donat posada, -valga'm Déu, val ?
-A l'infern me l'han donada, -muller lleial,
A l'infern me l'han donada, -viudeta igual.
-Per què allí us l'han donada, -comte l'Arnau ?
per què allí us l'han donada, -valga'm Déu, val ?
-Per pagar males soldades, -muller lleial,
Per pagar males soldades, -viudeta igual.
Vos dic no em feu més l'oferta, -muller lleial,
Vos dic no em feu més l'oferta, -viudeta igual,
Que com més me feu l'oferta, -muller lleial,
Que com més me feu l'oferta, -més pena em dau.
Feu-ne tancar aquella mina, -muller lleial,
Feu-ne tancar aquella mina, -viudeta igual,
Que dóna al convent de monges, -muller lleial,
Que dóna al convent de monges -de Sant Joan.
Quina hora és que el gall ja canta, -muller lleial ?
Quina hora és que el gall ja canta, -viudeta igual ?


 

La cançó i el mite
 
La cançó del Comte Arnau és la narració de la conversa que hi ha entre el comte, ja condemnat, i la seva dona. Alguns diuen que la escena va tenir lloc al castell de les Dames, un punxegut esperó de roca sobre Gombrèn.


Representació del fantasma del comte Arnau segons el llibre de Josep Romeu FiguerasLa cançó explica com el comte visita la seva esposa i les seves filles, muntat en un cavall de foc. Se li presenta al peu d'una reixa on ella broda i tracta d'agafar-la, per tal de cremar-la i fer-la seguir cap el infern. A la muller no li val estar darrera d'una reixa de ferro molt gruixut, perquè, com que el Comte Arnau és tot flames, passa per entre els barrots de la reixa. Mentre ell parla se li atansa, però així que ella diu: Valga'm Déu val !, en sentir el nom de Déu el comte fuig com un esperitat i no es refà fins que la comtessa calla. Segons diuen, el comte va visitar la seva esposa set anys sencers cada nit. Set anys que era el temps que durava el dol entre la gent de prop.
 
Però el mite no comença ni s'acaba amb la cançó. La cançó es fa ressò de l’aurèola que envolta al senyor de la baronia de Mataplana, i que estava casat amb una dama honestísima. Segons la tradició, aquest cavaller ripollès sostenia relacions sacrílegues amb l'abadessa o les monges del convent de Sant Joan de les Abadesses o de Sant Amanç. Altres versions diuen que es va condemnar al intentar conquistar a una donzella que va fer-se monja. El comte, infatigable en el seu propòsit, va entrar sense autorització al convent, on va trobar-la jaient morta al mig de l'església.


Per anar de Montgrony fins el convent, el Comte Arnau passava per una mina quilomètrica que, segons diuen, tenia l'entrada al forat de Sant Hou o per les coves de Ribes i anava a sortir dins del claustre del convent. El cavaller passava per aquest conducte subterrani muntat en un cavall que corria com el vent i que passava com una alenada.
 
Suposades restes del convent de Sant Amanç al cim d'aquesta muntanya ripollesa.Al comte Arnau se li atribueixen altres tractes il·legítims amb les dones. Era culpable de fer ús del dret de cuixa i de mantenir diverses dones al seu castell de Blancafort o de les Dames, de Sant Amanç i altres. Cal dir que el paper del castell o convent de Sant Amanç dins la llegenda ve avalat per una cançó que Milà i Fontanals (amb versions recollides també per Rossend Serra i Pagès) va transcriure també en el seu Romancerillo Catalán:


Les monges de Sant Amanç
totes en finestra estan.
Veuen venir un jove galant:
-Galant, galant, voleu lloguer?
I quina feina sabeu fer?
-Portar les monges al cutxer
i dormir-hi si convé.
Quan vingué lo cap de l'any,
dotze monges, tretze infants,
la priora el dos més grans [I la priora el més galant].
Ve el rei demanant:
-De qui són aquest infants?
-De les monges de Sant Amanç [-De frares i capellans.]
-O també del comte Arnau.
Les monges de Sant Amanç
al mercat se'n van anant.
Troben un jove galant:
-"Vos, galant, voleu lloguer?
I quina feina hem fareu fer?"
-"Portar monges a cutxer
I a dormir-hi si convé".
Lo galant prou s'hi avé,
I al venir el cap d'any
dotze monges, tretze infants,
la priora el dos més grans [I la priora el més galant].
Ve el rei demanant:
-"De qui són aquest infants?"
-"De les monges de Sant Amanç" [-"De frares i capellans".]


Cal dir que l'ús del dret de cuixa, és una tradició que s'aplica a molts dels castells de Catalunya. El dret de cuixa (que el senyor pugui dormir la primera nit amb la muller del pagès) formava part del grup de mesures més vexatòries per a la dignitat remença. Era fora dels sis mals usos que varen eximir-se als pagesos al segle XV, tot i que, segons sembla, perdurava sols simbòlicament.


Dibuix del llibre "Terra i ànima" referides al comte Arnau.El càstig del comte Arnau fou que restà damnat a haver de vagar per tota l'eternitat caçant sense mai parar. Va seguit d'un estol de gossos que corrent al seu darrera. El cavaller porta a la gropa del seu cavall la monja que va estimar, damnada com ell. El seu pas ha estat sentit, des d'Olot fins a Bagà. La creença en la cacera infernal i eterna del comte Arnau és encara ben viva per les contrades ripolleses.


Però els elements de la llegenda del comte Arnau no acaben pas aquí. La tradició oral perpetua la maldat del comte fent-lo culpable d'uns sous mal pagats i de cobrar uns cens a la població de Gombrèn del que havien estat redimits per la seva àvia. En el primer dels casos, segons la tradició popular, no va pagar l'establert (una mesura curulla i la va donar rasa i que va donar pedres per blat) als treballadors que varen construir les escales que menen de l'albergueria a la cova de la Mare de Déu de Montgrony i a l' església de Sant Pere.

La llegenda de comte Arnau s'allarga per tots costats. Segons aquesta, el comte Arnau tenia dos gats que, curiosament, l'ajudaven a il·luminar-se amb ciris quan sopava. Una nit, tornant d'alguna de les seves disbauxes, un dels gats l'esperava en la Roca del gall, sobre el gorg del Banyuts, per emportar-se'l a l'infern. El comte Arnau el va matar, però l'altre gat el va matar i s'el va emportar a les calderes del Pere Botero La llegenda del Comte Arnau es fon, per un altre costat, amb la d'Otger Cataló, el llegendari Pelai català, i els set barons de la Fama, de qui es diu que era company, i amb la de les cent donzelles de Galceran de Pinós.
Suposades restes, a Serra Seca, dels conductes amb els que el comte Arnau va intentar portar les aigues del Llogregat cap a Mataplana.Segons sembla, el Comte Arnau també havia estat condemnat per blasfem ja que va voler desviar el curs del riu Llobregat des de Castellar de N'Hug fins a Montgrony, tant si Déu vol, com si no vol!

Els llocs citats a la llegenda són Gombrèn, la Fossa dels Moros, el castell de Blancafort o de les Dames, el gorg dels Banyuts, Mataplana, Montgrony, Coma Armada, les coves de Ribes, Sant Amanç i Sant Joan de les Abadesses, llocs tots ells situats al Ripollès. Estem davant una vida turbulenta, genuïnament ripollesa, i que ens recorda a Guillem de Berguedà.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada