Vinc per donar fe, Pere Calders

Tenint en compte que és l'any Calders i tenint en compte que s'apropa la nit de difunts i les històries de por i de vampirs es van explicant, aquí en teniu una de vampirs.

                                                 VINC PER DONAR FE

Quan van dir-me que al poble hi havia un vampir, vaig preocupar-me de seguida per la meva cosina Amèlia. Ella era una dona predestinada que agafava totes les passes i, quan perdia l’equilibri, es produïa unes fractures complicades, veient-se-la sovint enguixada, maldant per fer vida normal enmig del sofriment. Aquesta era la seva virtut: la punya contra l’adversitat i, per dir-ho en termes vulgars, se la buscava sempre. A més, a desgrat de pecar de grossa, tenia una blancor espiritual, una transparència de cutis que cridava l’atenció; a mi, personalment, no m’atreia, però es comprèn que un vampir s’hi pogués il·lusionar.

-Amèlia –vaig dir-li-: mentre no cacin aquest tipus procura no sortir de casa. Acosta’t al braser i fes mitja, estigues quieta, que nosaltres ja et portarem tot el que et faci falta.

Em sortí replicant que ella no estava per històries i que el nostre no era clima de vampirs. En això tenia raó i ja se n’havia parlat del poble, en canvi, els vells deien que la culpa era de les proves atòmiques, que ja en un altre ordre ocasionaven canvis en les estacions i afectaven el règim de pluges.

El cert era que el vampir, en poc més d’una setmana, s’havia xuclat el noi mitjà del flequer (que estudiava el tercer any de batxillerat) i una noia mig baldada que tenia fama per la seva raça de brodar coixineres. Estàvem esverats perquè delictes així, a desgrat d’alterar l’ordre, no es persegueixen d’ofici i les forces vives se’l volien treure del damunt; passant-lo a la Creu Roja, o al braç eclesiàstic.

La cosina Amèlia no s’immutava. Dia per altre, de cara al vespre, venia aportar galetes als nens, amb el vici de pujar l’escala a les fosques. Com més advertiments li fèiem, era pitjor.

Un dissabte, vam sentir un gran renou que feien uns veïns que tornaven del cinema. La senyora va començar a xisclar i tots vam sortir a veure què passava, per a presenciar un espectacle tètric: estès de biaix en un replà, hi havia el cadàver de la cosina Amèlia. Hi ha maneres de dir que s’acuden a falta d’altres, però no era pròpiament un cadàver, sinó una mena de bossa de plàstic mal inflada, amb tot de galetes escampades pel voltant. Les faccions de la meva parenta s’endevinaven entre plecs d’una matèria exànime.

En qualsevol altra circumstància, jo hauria corregut, alçant-la amorosament per a dipositar-la en un sofà. En aquell cas no vaig fer-ho i fins m’esforçava a impedir que els altres s’hi acostessin. Tocar algú desaparegut de mort sobrenatural fa respecte i, en el cas dels vampirs, és summament exposat.

Va semblar-me que el municipi s’havia de fer càrrec de les despulles i arreglar l’enterrament, però l’alcalde s’hi va oposar. Segons ens recordà, una persona morta per un vampir esdevé vampir ella mateixa, per a sortir de la seva tomba i continuar una estranya labor de proselitisme. Fent valer la seva autoritat, m’ordenà que entrés a casa el que quedava de la cosina Amèlia, amb instruccions de vigilar-la perquè no fiblés ningú.

La minyona la va pujar i la col·locàrem damunt unes posts amb cavallets que havia fet construir per al tren elèctric dels nens. Encenguérem tots els llums del pis, sense reparar en despeses, perquè aquests éssers abominables (pobra Amèlia, si em sentia!) temen la claror i vam començar una nit neguitosa, plena de sobresalts. la meva dona, que per un ratolí o un insecte que entri a la cuina ja s’esvalota, estava fora de si. Em retreia a cada moment que la cosina ho era per la meva banda i que el meu deure era embolicar-la amb una manta i portar-la a Granollers, a casa de la meva tia. S’aplicava a dir-me coses desagradables de la meva família, sobre si sempre teníem malalties rares, en contrast amb la seva, que era una gent normal que acostumava morir de feridura. Jo li perdonava perquè, en el fons, també estava ressentit amb la difunta.

Els nens es van excitar i es negaren rotundament a ficar-se al llit. Com que la seva vida era més aviat monòtona (de casa a l’escola, de l’escola a casa, fins a les vacances d’estiu) no em vaig veure amb cor de privar-los d’aquella sortida de rutina. I el gran que és molt estudiós i ha llegit força, fou el primer en tocar de peus a terra.

-La manera d’acabar amb els vampirs –afirmà- és clavar-los una estaca ben punxeguda al pit i, per lligar-ho, tallar-los el cap.

Perquè s’entretinguessin, vaig donar-los un ganivet i la pota d’una cadira esvinçada, encomanant-los que hi fessin punta. Mentre s’ocupaven amb aquesta feina, trucà un veí, que era el distribuïdor de gas del poble i, per aquest motiu, el teníem aviciat. imbuït de la seva importància, l’home mesurava les paraules i era amic de fer sentències. Contemplà el cadàver, tapant-se discretament la boca amb un mocador i digué:

-No tenim remei, nosaltres. Volem entrar al mercat comú i encara ens passen aquestes coses...

Va seure una estona, convençut de l’obligació de fer el panegíric de la morta i començà a lloar les seves virtuts, confonent-la amb una altra cosina meva, l’Enriqueta, que encara és viva i ningú no la pot veure. Després, s’abandonà a la vulgaritat criticant la olicia, amb allò que era molt bona per agafar al pobre que roba un pa, però que fallava en els casos de veritable lluïment.

Els nenes entraren amb l’estaca afuada i jo em vaig avergonyir, ja que em sabia greu que un veí presenciés determinades intimitats. En canvi ell, que era instruït, comprengué amb una sola mirada i no tan sols ens aprovà, sinó que ens estimulava. “S’ha de fer –va dir-. És l’actitud més raonable i correcta. I com més aviat, millor.”

Discutírem llavors per qui havia de clavar l’estaca. Jo volia que fos la meva esposa, puix ella estava acostumada a matar l’aviram i a posar injectables, dues operacions que a mi m’esborronaven. S’hi negà, emparant-se en el fet que si passava alguna desgràcia tota la vida li faria retrets. Vaig allargar l’estaca al veí:

-Sense compliments, home. Aquí tots l’apreciem molt i l’Amèlia, si ho veia, estaria contenta.

S’excusà amb el criteri que, a desgrat de l’afecte mutu, era aliè a la família i no li pertocava el privilegi.

-No obstant això –afegí- la meva presència serà útil. En la impossibilitat de trobat un notari a aquestes hores, s’ha d’estendre una acta signada per dos testimonis. Jo faig un...

Acordàrem que l’altre podia ser la portera, que ens devia moltes atencions. Maldà, es resistí aferrant-se al pom de la porta, però li prometérem cinc pessetes i es blegà.

Encara, mentre el veí redactava l’acta, vaig provar una escapada tractant de convèncer els nens, oferint-los l’estaca:

-No ho voleu fer per l’Amèlia? Tant que us estimava, pobreta!

Agafant-se les mans al darrera negaren amb el cap dient que eren massa petits. Veient-me obligat, em vingué un gran entendriment. Me l’estimava molt, l’Amèlia. Havíem jugat de menuts i la seva mare sempre em donava berenar i em pentinava, sense fer diferències amb els seus fills. Resignat, però no pas convençut, em vaig entestar que desinfectessin l’estaca. Em semblava una delicadesa final que no podíem defugir, perquè l’Amèlia i jo dúiem el mateix cognom i ens aveníem molt.

-Però si la cadira estava ben neta –protesta la meva esposa-. Després no tindràs alcohol per afaitar-te.

Malgrat tot em van complaure i arribà el moment de la meva intervenció. A mi em costa decidir-me, però quan ho faig é smolt difícil que em puguin aturar. Un altre qualsevol, pusil·lànime com jo sóc, agafaria l’estaca amb les mans tremoloses, cloent els ulls per a clavar a cegues. Jo no. Lúcid, serè, vaig buscar l’indret del cor i feina hi hauria hagut per a fer-me tornar enrera.

-Amèlia, nena, és pel teu bé –vaig dir amb una veu pausada i clara.

Esquivant els ossos, vaig travessar-la amb tanta força que l’estaca es despuntà en trobar la fusta de la taula. El cos féu una lleu gran convulsió, que segons el veí era deguda a que la bèstia que la meva cosina portava a dins espernegava. Encara, bo!

Ens en vam anar a dormir, una mica excitats perquè vaig haver de pegar els nens per llur entossudiment a que tallessin el cap, cosa que a mi ja em semblava de més a més. l’endemà sol·licitàrem el permís d’enterrament i l’alcalde encara el negava, però quan va veure l’acta amb la data i les signatures es desarmà.

-Els felicito –digué-. Mai no hauria cregut que se’ls acudís, amb paper i tot.

I autoritzà el sepeli, al qual no vam plànyer res.

Aquesta devia ésser la fi del vampir, perquè no tornà a causar molèsties i no se n’hauria parat més de no ser per un periodista de Barcelona que vingué al poble a fer-ne un reportatge. Embolicà una cosa tan diàfana com la que acabo d’explicar parlant amb les les comares, preguntant, escatint, sense ni tan sols respectar el dolor de les famílies perjudicades, inventant novel·les prescindint del mal que feia. Segons ell, el oi del flequer i la noia mig baldada havien mort per deficiències de la nutrició i la meva cosina es desmaiava amb freqüència. Amb els altres em guardaré prou de ficar-m’hi, però allò de l’Amèlia era calumniós: en tota la seva vida (i ja passava dels quaranta) només s’havia desmaiat tres o quatre vegades, per la seva mania d’encotillar-se. Hi ha gent que parloteja i el mal que sembra queda. Si jo fos aprensiu, tindria el rosec d’haver-me carregat l’Amèlia. Jo, que l’estimava com a una germana!

Pere Calders. Vinc a donar fe dins Invasió subtil i altres contes