dijous, 1 de novembre de 2012

L'homenatge institucional: dues crítiques i una obra teatral

El 30 d'octubre es va fer l'homenatge institucional a Sales, Calders i Tísner al Teatre Nacional de Catalunya.

Dues crítiques per a una obra. És curiós com un mateix espectacle ofereix impressions i reflexions diferents.


A. Pazos va fer aquesta crítica teatral a El País que aquí reproduïm:

"Si se mezclan los tres mundos particulares de Joan Sales, Pere Calders y Avel·lí Artís-Gener (Tísner), se obtiene como resultado un collage donde el ruido del mar es una constante, siempre hay alguien lejos del hogar o a punto de partir hacia el frente y todo está teñido de una fina capa de nostalgia y de humor gris oscuro casi negro. En este peculiar universo, hecho de retazos de obras de los tres autores catalanes, Eva siente el súbito capricho de comer cargols durante su embarazo, Karl Marx ha sido rebautizado como “en Carles” en un decrépito local barcelonés del PSUC y los policías de México DF usan locuciones absurdas dignas de los hermanos Marx. Y Caín, el hermano mayor de la humanidad, nace con una barretina puesta.
De fragmentos de memorias, epístolas, novelas y cuentos se nutrió el homenaje institucional que recibieron ayer en el Teatre Nacional de Catalunya estos tres escritores del siglo XX catalán. Siete actores y tres músicos dieron vida a sus textos, saltando aleatoriamente de uno al otro y recreando la atmósfera de una generación de literatos marcada por la guerra y el exilio. Esta función clausuraba un ciclo de más de 125 actos que han estado conmemorando durante todo el año el centenario del nacimiento de Calders, Sales y Tísner.
Un público agradecido, que llenó el auditorio hasta dos tercios de su capacidad -es posible que la lluvia torrencial disuadiera al tercio restante- recibió con énfasis la inusual puesta en escena, que siguió un orden en cierto modo cronológico. En el principio estaban Adán y Eva, cuyas peripecias tras ser expulsados del paraíso relató Calders en su cuento “El primer arlequí”. Y después ya todo se aceleró: le llegó el turno a la Guerra Civil española, y Sales tuvo ocasión de desmitificar la retaguardia republicana tachándola de “democràcia, però sense llibertat”, mientras Tísner se alistaba para partir hacia la línea de combate tras un encendido mitin del PSUC: “i vaig sentir, garratibat, la meva pròpia veu que deia: -Jo faig un!”. Más tarde, ya en el frente, un miliciano catalán y un soldado fascista, producto de la imaginación de Calders, decidían vérselas en un tres en raya en lugar de luchar a la manera convencional: “provàrem, fins a deu vegades, d’entrar a la batalla, però una paret de bales i de fum ho impedia”.
Tras la derrota, el exilio, y tras éste el regreso, no siempre tan dulce como podría pensarse. Uno se construye, desde ultramar, una imagen “incontaminada i incontaminable” de su tierra; luego regresa y “l’anàlisi és desoladorament cruel, com quan coneixes de carn i ossos l’actriu cinematogràfica que et seduïa de visu”, se lamentaba Tísner al volver a Barcelona tras 26 años de destierro mexicano. Pero el hecho es que los tres regresaron, y los tres defendieron el potencial literario del catalán hasta el fin de sus días. Tal vez fue precisamente ese arraigo al país del que hicieron gala lo que les permitió volver efímeramente a la vida, cien años después de su nacimiento, en los escenarios del Teatre Nacional de Catalunya."

A. Abella a el periódico aquesta altra:

Amb la imatge i el so del mar de fons, diversos personatges llegeixen llibres i quaderns mentre deixen passar les hores en el que simula la bodega d'un vaixell a la deriva. Aquest escenari, disseny de Max Glaenzel, va ser ahir a la nit el símbol del trajecte vital de tres mosqueters republicans de les lletres catalanes que, fugint de la guerra civil, van provar l'amargura de l'exili. Joan Sales, Pere Calders i Avel·lí Artís Gener, Tísner, rebien així, al Teatre Nacional de Catalunya (TNC), l'homenatge estrella, institucional, en aquest 2012 en què diverses activitats de la Generalitat celebren el centenari del seu naixement, emmarcades en l'Any Sales Calders Tísner, comissariat per Laura Borràs.

Moment de l'espectacle homenatge a Pere Calders, Joan Sales i Tísner, ahir al TNC. DANNY CAMINAL

Els actors David Vert, Oriol Genís, Òscar Castellví, Rosa Renom, Anna Moliner i Javier Beltran van prestar les seves veus als autors d'Incerta glòria, L'ombra de l'atzavara i Paraules d'Opòton el Vell, respectivament, per trenar textos, cartes i fragments de les seves obres. L'espectacle dirigit per Toni Casares, amb música a càrrec d'Albert Guinovart, va comptar amb l'assistència del conseller de Cultura, Ferran Mascarell, i el tinent d'alcalde de l'Ajuntament de Barcelona, Jaume Ciurana.

A l'escenari va renéixer la cara del polifacètic Tísner -periodista, guionista, caricaturista, il·lustrador, traductor al català de García Márquez, Borges, Yourcenar i Capote...- per explicar per què escrivia: «Per relatar les impressions de totes les coses amuntegades en el meu flascó vitri de 81 anys».

GUERRA I EXILI / En aquest flascó no hi va faltar la guerra: Tísner va recordar la reunió en una seu del PSUC, presidida pel retrat de «Carles» Marx, en què es va allistar en la lluita contra el feixisme, com el seu cunyat Calders i com Sales, que va servir en els fronts de Madrid i Aragó. Mentre que el relat Fet d'armes va servir per evocar la guerra de Calders, il·lustre contista que va debutar amb El primer arlequí, primogènit, segons la seva ploma, d'Adam i Eva, les cartes de Sales, fundador de Club Editor i privilegiat descobridor de Rodoreda i Llorenç Villalonga, van evocar la Catalunya prebèl·lica però també la de les bombes. L'editor va escriure a Màrius Torres el 1937: «És la llibertat, no pas la democràcia, allò que és un bé absolut -i tan indispensable com l'aire que respirem».

I amb la boira i la nit de la frontera que va ocupar l'escenari va arribar l'exili, amb Mèxic a l'horitzó i un cordó umbilical sempre unit a la cultura catalana. «Perduda Catalunya, estava perduda la República», va sentenciar Sales. «Caminem amb el cap cot, en silenci, amb el pensament ple de totes les coses que deixem darrere nostre. (...) Em veig obligat a fugir de tot el que estimo i tinc tanta ràbia i tanta pena que ploro amb els ulls ben secs i no em doldria gens morir-me», rememorava Calders. «¿Per què ens ho van prendre tot? ¿Per tal que des d'un bell començament ja sabéssim quina mena de tracte ens esperava?», es preguntava Tísner.

«Em dic Pere i dos cognoms més. Vaig néixer abans-d'ahir i ja som demà passat. Ara només penso com passaré el cap de setmana», va escriure Calders a Nota biogràfica. Però les seves paraules van vèncer el temps.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada