diumenge, 11 de novembre de 2012

Joaquim Amat i Piniella és notícia


 Amat-sin-titulo-8

Aquest autor és notícia doblement primer perquè s'han trobat unes cartes inèdites que aviat es publicaran i segon perquè aquest cap de setmana es commemora el 50è aniversari de l'Amical de Mathausen i altres camps (una associació que agrupa els exdeportats republicans dels camps de concentració nazis, així com els familiars i amics, tant dels supervivents com dels deportats assassinats als camps) i, com ja sabeu, aquest escriptor hi va estar tancat i va patir les penalitats d'aquest tipus de reclusió, i a més va ser un dels fundadors d'aquest Amical. Un text molt estremidor és K. L Reich. Per trobar més informació consulteu el web de Joaquim Amat-Piniella (1913-1974) on es parla més extensament d'aquesta novel·la.

Al diari vilaweb ens n'ofereixen el primer capítol que copiem només un petit fragment:


Capítol primer (fragment)

"El fred era molt viu. No calia pas pessigar-se la carn per tenir la certesa de no dormir. Els dits dels peus, empresonats des de feia tres dies dintre les sabates ferrades i humitejats pels mitjons bruts, cedien sense resistència a la gelor que pujava de terra. Sense aquell fred agut, als centenars d’homes trasbalsats pel sobtat desvetllament, aquella albada els hauria semblat irreal. A través de la boira que s’espesseïa a mesura que el dia s’anava deixondint, no es distingien més que les formes difuses del paisatge més proper. La llum indirecta de la neu fendia la matinada. Damunt la teulada de l’estació, en fort pendent, s’estenia un gruixut coixí de neu, llis, lleugerament ondulant i sense arestes. Els vagons, immòbils damunt les vies invisibles, semblaven cadàvers gegantins en el seu abandó sota la neu. A l’altra banda de carretera on s’arrengleraven penosament els nouvinguts, queia quasi vertical el tall del pujol mutilat.
Vestits amb els heteròclits «uniformes» de l’exèrcit francès, uns blau cel (de la primera guerra mundial), altres blau fosc, molts caqui, amb els abrics acampanats, els caps coberts amb boines, casquets de dues puntes, passamuntanyes i, en alguns casos, barretines vermelles de senegalès, aquells homes es movien confusos, adelerats, talpers, en el vòrtex del pànic. Cercaven entremig de tantes maletes, fardells i sacs-morrals, un lloc a les fileres de la vacil.lant formació. La neu cruixia al trepig de les sabates ferrades i, mentre la blancor impol.luta desapareixia de la carretera, únicament el xoc tintinabular dels plats de tropa i de les cantimplores i fiambreres que penjaven dels equipatges trencava aquell silenci de l’albada. Per contrast amb aquell mateix silenci, retrunyien més seques, guturals i temibles les veus de comandament dels soldats que, amb l’uniforme verdós de l’exèrcit alemany, el fusell despenjat i el dit al gallet, acordonaven aquella massa de presoners. Veus noves, desconegudes, plenes d’amenaces misterioses per als desconeixedors de la llengua.
—¿I el maletí? —preguntà un dels detinguts al seu company.
—¿No el portes tu?
L’Emili va fer un gest de resignació i, sota el tapaboques, somrigué amb una expressió fatalista.
—Prepara’t a no rentar-te mai més la cara —va dir tot arreplegant de terra una motxilla atapeïda.
—No ens faltarà sabó. No et preocupis.
—Tinc por que no ens en caldrà. Això no m’agrada gens, Cisco.
—Ens agradi o no, haurem de resistir. Ja veurem què passa.
En Francesc va mirar el nas rogenc del seu amic que, malgrat la llum encara feble, destacava prou, i provà de trobar-li l’esguard. Somrigué també. Coneixia la tendència de l’Emili al pessimisme. Certament, el tracte rebut en baixar del tren havia estat dur, insòlitament dur, però no volia extreure’n conclusions prematures."


És molt interessant llegir la introducció d'aquest llibre K. L.Reich que es va fer al 1945-46 i que mai es va publicar per entendre un moment històric concret. Cal fixar-se que la vida i l'obra va molt lligada a l'autor i a les vicissituds històriques que va haver de patir tota una generació per defensar la llibertat. És important lluitar contra l'oblit sistemàtic que intenta negar una part de la història.

En reproduïm un fragment de la introducció que el diari vilaweb publica en la seva totalitat.


"Entre els milions de persones de totes les nacionalitats que han sofert captivitat i mort als camps de concentració alemanys, també els espanyols han tingut un lloc d’honor i han pagat ben alta llur contribució de sang a la ferotgia del nacional-socialisme. Sense comptar altres camps que el de Mauthausen i les seves sucursals, el 70% dels 7.500 exiliats espanyols que hi foren internats caigueren exhaurits per la fam, el treball i els maltractaments. Les excepcions d’uns centenars que varen ingressar-hi a la segona meitat de la guerra per haver contribuït a la Resistència Francesa, no ens faran mentir si diem que l’únic delicte dels milers de malaurats que foren executats amb la més terrible de les morts, no era altra que llur lleialtat a la República espanyola durant la nostra guerra civil. Detinguts a la irrupció alemanya a França, l’any 1940, com a soldats regulars de l’Exèrcit francès o com a treballadors militaritzats de fortificacions, foren d’antuvi considerats presoners de guerra i enviats als camps que els eren destinats a aquests. Però, en el curs d’uns mesos, la Gestapo els anà recollint per a emmenar-los als camps d’exterminació de la SS amb el sambenet de “roigs espanyols”. Franco no havia volgut reconèixer-los com a súbdits, i Pétain es negà a considerar-los voluntaris a la defensa de França. Només Hitler els admeté per a devorar-los en el secret dels seus forns crematoris. Tríade de criminals, responsables tots tres de la mort espantosa de 5.500 germans nostres a través de totes les tortures imaginables! Responsables també d’un esclavatge de quatre anys i mig suportat pels supervivents en condicions inhumanes! Ni Franco, ni Pétain, ni Hitler, no oblidaven que eren els espanyols els qui, primer que ningú, havien plantat cara al feixisme internacional. A “la nova Europa” forjada amb sang innocent, devastacions i misèria, els espanyols anti-franquistes no tenien altra plaça que la d’un pot de cendres...
Les xifres astronòmiques de jueus, russos, polonesos, francesos o txecs, que han mort als camps alemanys, no redueixen pas la importància de l’aportació ibèrica al més gran dels sacrificis imposats a la humanitat al llarg de la seva història. Per si no n’hi havia prou amb les víctimes de la guerra civil, amb els assassinats pel falangisme, amb els centenars de milers que es podrien a les presons i camps espanyols, amb el paper gloriós dels voluntaris als exèrcits aliats i amb les sofrences pròpies de l’exili en la massa dels desterrats, els nostres milers de morts a les terres hostils del Reich constitueixen l’exponent més segur de l’esforç peninsular a la causa de la llibertat.
A l’Espanya sotmesa al jou i a les fletxes ningú no ha parlat dels nostres màrtirs als camps de concentració germànics; a l’estranger tampoc no se n’ha dit gran cosa, potser perquè l’enormitat de les xifres estadístiques ens situen a un pla modest en relació a d’altres nacionalitats. Estem segurs, tanmateix, que són els deportats de totes les contrades d’Europa que, frec a frec dels espanyols, han sofert als camps tota la cruesa de l’opressió nazi, els qui, en l’emoció de llurs records, valoren millor la nostra companyonia. Ells ens han conegut als moments de prova quan l’home no compta amb altre favor que el que li confereixen les pròpies virtuts; ells saben com moriren els nostres homes; ells han participat de la força d’una fe i d’una enteresa que els espanyols saberen conservar ben arrelades al cor, en els moments més difícils...
Amb aquest llibre ens proposem donar una idea de la vida i de la mort d’aquests ciutadans del món que han creat, enfront al feixisme, la internacional del dolor. No és la història d’un camp determinat, sinó una composició d’escenes, de situacions i de personatges, trobats als quatre camps per on hem passat durant els quatre anys i mig de captivitat. Quatre camps dels innombrables que existien a la regió danubiana sota un comandament comú, i que serien anàlegs als altres camps d’Alemanya, si els espanyols deportats que hi foren reunits gairebé en llur totalitat, no haguessin sabut imprimir-los un segell peculiar que els fa particularment interessants. Història de sofrença, aquesta, de terror, d’esperança i de mort; la vida miserable i èpica a l’ensems, de multituds d’homes que, en la més aclaparadora de les impotències, troben recursos per a oposar-se al designi enemic d’exterminar-los; mescla de pintoresc i de dramàtic que presenta l’aiguabarreig de races, de nacionalitats i d’individus, obligats a la convivència més estreta; vicissituds d’un duel acarnissat que dura quatre anys i mig, entre les forces destructives del camp que aniquilen físicament i moral les seves preses, i l’Home que comença resistint-les, aconsegueix neutralitzar-les i acaba vencent-les."

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada