dimarts, 22 de novembre de 2011

La novel·la cavalleresca catalana

Del llibre de cavalleries a la novel·la cavalleresca

La novel·la és un gènere idealitzat per tal com s’oposa a la realitat, i aquesta és una de les claus que ens permet entendre el seu èxit com a tal. La novel·la es forjà, a l’Edat Mitjana, a partir del roman. El protagonista, a diferència de l’heroi èpic que estava lligat a un destí col·lectiu (Roland, Mio Cid) és molt més independent. El viatge, l’aventura i l’amor seran els seus ingredients principals.

La llarga tradició iniciada amb les obres narratives d’inspiració artúrica va derivar cap als llibres de cavalleries, que tingueren un èxit notable fins al segle XVII, com ho demostren les crítiques de Cervantes. El cicle del Graal o la Vulgata serà un dels més destacats conjunts d’obres d’aquest gènere. A Catalunya la matèria de Bretanya arribà d’hora, a les acaballes del segle XII, i està ben representada per obres com La faula de Guillem de Torroella (1345-1379) o el Blandín de Cornualla anònim datat entre les acaballes del segle XIII i començament del XIV. L’Amadis de Gaula o el Palmerín d’Anglaterra seran el sostre d’aquesta mena de narracions que, com les pel·lícules actuals, generaven “seqüeles”.

El llibre de cavalleries evolucionarà cap a la novel·la de cavalleries, que alahora desembocarà en la novel·la moderna. Hom coincideix a admetre una sèrie de diferències entre llibres de cavalleries que podem presentar així:

LLIBRE DE CAVALLERIES

Apareixen elements meravellosos com ara dracs, serps, nans, gegants...
.
Els personatges tenen unes qualitats i capacitats inversemblants: força descomunal, poders màgics...

La situació geogràfica és desconeguda, irreal, exòtica i llunyana

El temps és remot i l’ambient de fantasia, somni, misteri i fetilleria contribueixen a crear una situació anacrònica.

NOVEL·LES CAVALLERESQUES


Absència d'elements meravellosos
Els personatges són de mesura humana
Els espais són ceoneguts i localitzables
Els temps són pròxims, immediats


Tot plegat, fa que la novel·la cavalleresca tingui un caràcter de gran realisme o versemblança. És el primer que captiva del Tirant. La versemblança s’aconsegueix, en bona mesura, gràcies al llenguatge. La prosa cavalleresca obre un lloc important al llenguatge planer i a la parla popular i col·loquial, com la que fa servir l’emperadriu o Plaerdemavida, que utilitzen tons i expressions impensables en les corts i entre els dignataris d’un llibre de cavalleries. El llenguatge s’alimenta de la ficció literària i viceversa. Hom creu que entre els cortesans i nobles del segle XV s’endreçaven parlaments cultes i “retoricats” com si d’un joc es tractés. Això també formava part de la simbiosi entre literatura i realitat que es vivia aleshores.

El caliu del cercle valencià d’autors i escriptors

La bonança econòmica sempre comporta un esclat de les arts. Totes les arts i les lletres, com a vehicle més idoni per a la transmissió del pensament, seran també els camins de circulació d’un nou ordre d’idees que es faci ressò dels desigs, neguits i interessos de la classe social que es va imposant, que té més capacitat d’exercir el mecenatge, tot seguint el model italià i que, d’alguna manera, voldrà comunicar als artistes i escriptors les seves idees i els seus punts de vista

No hem de pensar només en els burgesos enriquits, nous rics del moment, que volen notorietat i prosperitat social. Hem de pensar també en tots els qui avui etiquetaríem com a professionals liberals i, molt especialment, tots aquells la professió dels quals està relacionada amb les lletres: advocats, notaris, escrivans... Els membres de la Cancelleria Reial, com ara Bernat Metge, en són el prototipus. Ells reuneixen i sumen una inquietud intel3lectual, un afany de modernitat, una visió que supera el localisme, un cercle d’amistats i relacions influents, i un grup d’amics que senten les mateixes inquietuds i amb els quals poden intercanviar-se llibres, escrits, corregir-se, fer-se suggeriments, rebre novetats, judicar la pròpia obra i la d’altri, etc.

A aquests cercles valencians, representatius de l’opulència cultural de la València del segle XV –en paraules de Joan Fuster- pertanyien autors com Jordi de Sant Jordi, Ausiàs March, Bernat Fenollar, Joanot Martorell, Jaume Roig (representant de l’escola satírica, precedent de la picaresca, que tantes concomitàncies té, en alguns aspectes, amb el Tirant) o el magnífic Joan Roís de Corella, tots ells precursors del Renaixement i dignes portaveus de l’esperit del Quatrocento a casa nostra. La literatura s’enlaira a la València del segle XV com les agulles catedralícies del gòtic i llueix tant com les façanes dels esplèndids edificis civils del moment.

Entre el llenguatge col·loquial i la “valenciana prosa”


Si hem d’assenyalar virtuts lingüístiques de l’obra de Martorell, hem de fer esment necessàriament de la riquesa i varierar, manifestades en l’abundor de refranys, la presència contínua de girs peculiars, la combinació entre l’estil directe i lindirecte, i en saborós lèxic valencià –que era l’estàndard del moment-. Les lectures que havia fet Martorell, rique si abundants, tenen un reflex evident en la llengua que fa servir, independentment de si el passatge és invenció pròpia, creació ex-novo, recreació, plagi o inspiració, més o menys modificada. La prosa de Llull, d’Eiximenis, de Metge, d’Enric de Villena, dels cronistes i, per descomptat, de Roís de Corella, tenen els seus reflexos brillants a les planes del Tirant.

Tota la crítica coincideix a assenyalar una dualitat pel que fa a la llengua del Tirant. D’una banda tenim una llengua “retoricada” de bellesa indiscutible, malgrat els seus detractors, i del tot necessària per als cavallers del segle XV, és a dir per als destinataris primerencs del Tirant. La trobem en els parlaments, “conhorts” i lamentacions, tan abundants que constitueixen al voltant de dos terços de l’obra. És una llengua erudita, plena de citacions clàssiques, d’una retòrica efectista, grandiloqüent i barroca, d’ús cortesà i “polític”. Quant a la forma presenta hipèrbatons forçats, predomini del verb al final de la frase, perífrasis artificioses i adjectius anteposats, trets la majoria dels quals assenyalava Coromines com a propis de la mà de Galba. Aquest registre culte té una forta implantació en els usos de la Cancelleria i en les aspiracions literàries dels humanistes, com ara Bernat Metge.

Per contra, en els diàlegs “a peu d’obra” entre els personatges, inclosos els de més categoria social, com l’Emperador i l’Emperadriu, trobem un estil molt viu, ple de girs i locucions locals i populars, refranys i dites (Plaerdemavida en diu tants com segle i mig més tard en dirà Sancho Panza), frases fetes, exclamacions i interjeccions que són testimoni viu de l’oralitat de la conversa espontània i que donen vivesa i frescor als personatges i, de retruc, a l’obra.

La combinació d’ambdós estils demostra la complexitat de les pretensions literàries de l’autor i és una de les característiques que trenca amb el monolitisme dels llibres de cavalleries típics. Alguns autors han remarcat la subtilitat i la vitalitat del ritme conversacional dels seus poersonatges. Aquesta dualitat d’estils, però, veurem que dóna peu a les argumentacions dels qui consideren una doble autoria de l’obra.

Les formes valencianes, com la desinència –e de la primera persona dels verbs (“jo ame”), o el sufix –ea de bellea, noblea... són presents tothora. El lèxic abunda també en arabismes, castellanisme, aragonesismes que apunten l’evolució pròpia de la llengua a la València del segle XV. També trobem nombrosos gal·licismes i italianismes relacionats amb el llenguatge especialitzat de la cavalleria.

Els eufemismes, les metàfores i els jocs de paraules són un altre ingredient de la llengua del Tirant, sobretot, en parlar de la “plaent i delitosa batalla” que no és altra que la de l’amor. El doble joc lingüístic i conceptual entre les armes i l’amor es fa intensíssim i queda reflectit en el vocabulari i les expressions, eufemístiques i de doble intenció, però tan diàfanes i clares com “l’artilleria per a conrear l’ort” “l’enamorada lança”, el “lloc vedat”, el binomi llança/escut , l’escampament dels “carmesins estrados” quan Tirant “vencé la batalla e per força d’armes entrà en lo castell” i Carmesina sofrí “la petita mort d’amor”, tot i que “armes de cavaller no fan mal a donzella”.

La impremta: un vehicle de difusió extraordinari

València ha estat el bressol de la impremta a casa nostra i va mantenir.ne la preeminència fins als segle XIX, amb nissagues d’impressors conegudes arreu, com la dels Monfort al segle XVIII. L’invent, perfeccionat per Gutemberg el 1450, arribà ben d’hora a València. Els llibres més antics impresos a València són del 1473 o 1474, encara que el primer que es conserva sigui del 1475. Entre les primeres obres impreses trobem les Obres o trobes en llaors de la Verge Maria (1474), que és el primer incunable en català i una Ethica d’Aristòtil, que és el primer incunable sortit de les premses valencianes.

La primera època de la impremta, fins al 1500, durant la qual veié la llum el Tirant, s’anomena incunable. Les obres d’aquesta època es caracteritzen perquè habitualment manquen de portada, de foliació i de colofó. Els primers impressors i tipògrafs valencians eren, lògicament, d’origen alemany: Hagenbah, Hutz, Koffamn o Spindeler, l’impressor del Tirant. Després ja apareixen noms del país, de persones que havien après tot el que calia de la nova tecnologia, que ha marcat el món del llibre i la cultura fins l’arribada de l’ordinador. Impremta, comerç de llibres, llibreria, biblioteca i bibliòfil són paraules que enllacen amb modernitat, cultura, Humanisme, Renaixement. La impremta, per damunt de tot, representa comunicació i universalitat i és el primer pas del que ja en el segle XX MacLuhan ha anomenat “l’aldea global”. El Tirant és un fill de la impremta, i el camí que va fer des que Martorell el deixà escrit i el moment en què sortí el primer exemplar imprès és un dels punts més foscos i que té més interès per als estudiosos de l’obra.



VALERIÀ C. LABARA I BALLESTER, dins Tirant lo Blanc, de Joanot Martorell, Ed. Mc Graw Hill, Barcelona 1998 (pàgs. 18 a 25)

Les dues grans novel·les cavalleresques catalanes: Tirant lo Blanc i Curial e Güelfa.

A la xarxa trobareu molta informació sobre aquestes obres. En el cas de Curial e Gúelfa, d'autor anònim, escrita probablement entre 1435 i 1456, i conservada en un únic manuscrit del segle XV, a pàgina de lletrA és interessant destacar el següent: "La novel·la es caracteritza per la seva versemblança en la descripció dels episodis cavallerescos i en l'ambientació històrica: hi ha un important esforç per reconstruir l'ambient de l'època de Pere el Gran (1276-1285) fent intervenir personatges i elements històrics amb força coherència. L'autor fa un ampli ús de les tradicions literàries romàniques (coneix Desclot, els trobadors, la narrativa cavalleresca francesa, Dante, el Decameron, les Històries Troyanes, etc. ) i de la cultura clàssica (Ovidi i Virgili). Les seves intencions són prou ambicioses com per dur-lo a copsar tradicions literàries d'arrel romànica -Lancelot, Tristany i trobadors- i local -Desclot- amb novetats -Decameron, Filocolo i Històries Troyanes- i cultura clàssica -Metamorphosis i Eneida- seguint uns patrons teòrics, proporcionats per Boccaccio i per Guido delle Colonne, que li permeten de conjuminar una ambientació realística i amorosa amb erudició, al·legories i ficcions poètiques de tipus mitològic, sempre i que es mantingui ben diferenciat el pla de les ficcions del de la realitat històrica i que l'intenció literària i el caràcter dels personatges es conformin amb una honesta exemplaritat moral."

En el cas de Tirant lo Blanc hi ha molts estudis. Es pot trobar el text sencer a la xarxa, un treball de transcripció realitzat per alumnes. La novel·la fou començada per Joanot Martorell el 1460, i la tenia molt avançada en morir el 1468; aleshores passà a mans de Martí Joan de Galba, que diuen que intervingué en els darrers capítols i la féu imprimir a València el 1490. De tota manera l'autoria és indiscutiblement de Martorell; ningú ho posa ja en dubte. Hi ha un reportatge que es va fer sobre la vida de l'autor que us pot interessar. Cliqueu aquí.

Pel que fa a l'obra és interessant d'escoltar l'entrevista a Albert Hauf, catedràtic de literatura i gran estudiós del Tirant amb motiu d'una nova edició de l'obra al 2005.


Edu3.cat






Sobre la modernitat:

Tirant lo Blanc és la primera novel·la dins de la literatura universal on apareix un heroi de ficció de "carn i ossos". És a dir, personatges quotidians, amb sentiments i defectes. L'obra és el resultat de la suma de moltes novel·les amb més o menys entitat pròpia cadascuna, vertebrades per la presència del protagonista, per una llengua comuna i per una visió totalitzadora del món. Es pot parlar, doncs, d'un cert fragmentarisme estructural que no afecta el sentit unitari de la novel·la. I, de la mateixa manera, podem parlar del trencament que el Tirant representa respecte de la narrativa anterior. En efecte, suposa l'abandó gairebé definitiu dels ideals medievals (religió i cavalleria) i l'apropiació ràpida dels ideals burgesos (plaer, raó, humor), per la qual cosa no podem considerar Tirant lo Blanc un llibre de cavalleries convencional.

Més importants que les escenes de batalles i de festes cortesanes, són les escenes de la vida diària, en les quals els protagonistes es mostren tal com són realment, despullats de tot artifici, amb tota la senzillesa i espontaneïtat de què els homes són capaços. Aquestes escenes recolzen en el sensualisme de què està impregnada l'obra, amb incursions freqüents en l'erotisme, i en l'alternança narració-diàleg, i fins i tot en algun la incursió de l'autor en primera persona que ens avança fets i ens resitua l'acció. La sensualitat i l'erotisme responen a una filosofia vitalista, molt pròpia dels nous temps (s. XV, renaixement)  totalment allunyada de la immoralitat i a la condició d'adolescents i joves dels personatges principals. La narració en tercera persona i diàleg respon a la voluntat per part de l'autor de crear una atmosfera de versemblança mitjançant la rapidesa, l'expressivitat i la naturalitat. També la versemblança ens vindrà donada per les característiques generals de la novel·la cavalleresca i de les minucioses descripcions tant de les escenes de batalles, tornejos, letres de batalles, escenes cortesanes, jocs lingüístics, canvis de registre en el llenguatge depenent de la classe social a què pertanyen o en quin context es troben.

En el Tirant la cavalleria ha entrat en crisi. És evident que al segle XV encara hi ha cavallers errants, encara es fan campanyes a l'Orient, fins i tot el mateix Joanot Martorell és un cavaller i coneix molt bé els principis que regeixen aquest orde, però de l'orde com a tal només en queda l'aspecte extern, per bé que determinades conductes persisteixin com a model de conducta, i per tant, per principis no se'n pot fer burla. Així, el to solemne i oratori, llargs parlaments retòrics, lamentacions, intercanvis de preguntes i respostes, etc. que responen a l'estil de la valenciana prosa és el llenguatge d'una determinada classe social aristocràtica valenciana del s. XV (i per extensió a tot arreu) que ha entrat en crisi i que la "classe" o estatus social és més aviat una qüestió externa. Contràriament, l'ideari burgès hi és expressat en un to col·loquial, dinàmic i mordaç (ironia, comparacions...) que dóna als lectors la pauta de comportament (la psicologia) dels personatges, una psicologia molt pròpia de la novel·la moderna.

Una altra modernitat es trobaria en la figura de l'heroi ja que és molt diferent dels herois de l'epopeia medieval. Caldria destacar els seus trets més humans i quotidians en la vida i en l'amor, i fins i tot en les batalles ja que també és ferit o cau del cavall. També en el fet de pujar d'escala social, i el fet de no ser un viatge iniciàtic per trobar un guardó sinó més aviat el protagonista ha fet un viatge vital en què finalment ha retornat als orígens (la Bretanya) gràcies a Hipòlit que ha enviat els cossos dels dos amants. El mite ja està servit. El viatge vital ha acabat amb una mort perdurable i el retorn dels dos cossos dels dos amants ha servit per tancar el cicle i redimensionar l'amor després de la mort.

El final és també modern, ben lluny de la felicitat artificiosa dels contes de fades o de les proeses divines dels herois èpics: Tirant mort d'una malaltia, fita gens honorable. El seu màxim rival, Hipòlit, és l'únic que sobreviu i prospera, amb un missatge final pessimista que contrasta amb el to satíric i festiu de tota l'obra i que recorda que tots els personatges són humans i, per tant, mortals, i que la vida real no sempre és justa. La versemblança arriba aquí al seu punt més àlgid i redimensiona i humanitza la figura de l'heroi de l'epopeia medieval.

3 comentaris: