dijous, 10 de novembre de 2011

Un record per a Montserrat Roig

El dia 10 de novembre d'ara fa vint anys moria l'escriptora Montserrat Roig d'un càncer. Per sort, el llegat literari que ens va deixar és important. Ningú en pot negar la seva vàlua. Han estat moltes les pàgines que s'han omplert recordant-la i recordant la seva gràcia a l'hora de descriure o a l'hora de posar-hi una mirada reflexiva davant la realitat descrita. Les paraules en els seus textos flueixen seguint el compàs del seu esperit juvenil i alhora madur. Les experiències viscudes imprimeixen un to entre desimbolt i agredolç. Ens descriuen un temps i uns personatges que van reapareixent, un món que s'ha anat desdibuixant perquè la memòria també desdibuixa la realitat viscuda, un temps i un univers que gairebé arriba a mitificar. No és estrany que en algun moment s'hagin buscat paral·lelismes entre Roig i Rodoreda. L'obra narrativa compta amb títols com El cant de la joventut. Barcelona: Edicions 62, 1989; Molta roba i poc sabó... i tan neta que la volen. Barcelona: Selecta, 1971; Ramona, adéu. Barcelona: Edicions 62, 1972; L'hora violeta. Barcelona: Edicions 62, 1980; L'òpera quotidiana. Barcelona: Planeta, 1982;  La veu melodiosa. Barcelona: Edicions 62, 1987. També va escriure molts articles periodístics i obres d'assaig. Potser la més destacada i densa és la d'Els catalans als camps nazis Barcelona: Edicions 62, 1977, tota una contribució a la memòria col·lectiva, a la memòria històrica d'un país com el nostre. Cal destacar que aquests dies Acontravent ha publicat Diari d'uns anys (1975-1981), un recull d'articles dispersos que la Roig va publicar a Mundo Diario, Treball, Guía del Ocio i Avui,... El llibre conté un pròleg en què M. Roig reflexiona sobre l'acte d'escriure. Llegiu aquest fragment extret del diari Vilaweb. Val la pena:

'Actualment em fóra molt difícil haver de dir amb quatre paraules per què escric. I és que em sembla que no ho sé. No m'ha desaparegut aquella volunat d'explicar-me al món, però ara desitjo concretar d'alguna manera aquesta explicació. Potser l'elaboració d'unes tècniques narratives, la difícil recerca d'un estil propi, la tria de les paraules més adequades, el sacrifici que comporta bandejar l'ampul·lositat i l'afectació en benefici de la senzillesa, l'esforç per a saber copsar la bellesa de les coses, el resorgiment dels detalls, etc. , són els motius que m'han portat a creure que escriure és un llarg camí que exigeix tenacitat i, per dir-ho amb paraules de Txèhov que tan agradaven a Thomas Mann, estar descontent de la pròpia obra perquè aquest és l'element bàsic del veritable talent.'

A Serra d'Or Marta Nadal (desembre de 1989) li va fer una entrevista. Llegiu-ne aqusts fragments sobre l'acte d'escriure:

"Jo sóc filla d'un moment en què creia que la literatura servia per a alguna cosa; que la vida era un caos i que la literatura l'ordenava.".


"Quan jo vaig començar a escriure, no em plantejava si era home o dona, van ser els altres els qui, a poc a poc, em van anar recordant que jo era una dona."


El temps de les cireres és una novel·la d'admirar.

Le Temps des Cerises


Quan nous chanteron le temps des cerises
Et gai rossignol et merle moqueur
Serons tous en fête
Les belles auront la folie en tête
Et les amoreux du soleil au coeur
Quan nous chanteron le temps des cerises
Sifflera bien mieux le merle moqueur
Mais est bien court le temps des cerises
Où l'on s'en va deux
Cueillir en rêvant des pendants d'oreilles
Cerises d'amour aux robes pareilles
Tombant sous la feuille en gouttes de sang
Mais il est bien court le temps des cerises
Pendants de corail qu'on cuille en rêvant
J'aimerai toujours le temps des cerises
C'est de ce temps-là que je garde au coeur
Une plaie ouverte
Et Dame fortune en m'étant offerte
Ne pourra jamais fermer ma doleur
J'aimerais toujours le temps des cerises
Et le souvenir que je garde au coeur





Un altre text destacable seria Digues que m'estimes encara que sigui mentida. La reflexió es fa molt evident i la descripció es tenyeix d'un sentit més profund. Aquest text també se situaria en la línia de La veu melodiosa i Cant de la joventut.

El llimoner hi era i prou. Com tantes coses que veiem, davant de les quals passem de llarg sense adonar-nos que les retenim, sense pensar que les estem retenint per utilitzar-les després. El llimoner no va ser així. L’altre, el literari, havia esdevingut un símbol. Jo vivia tancada, com he dit, en un pati voltat de cases altes, enclaustrada sota una volta de cel blau o ennuvolat, sempre el mateix retall de cel, inamovible. Allò que desvetllava la meva imaginació era el carrer, perquè m’estava prohibit. Allí els nens eren lliures, vivien entre els gossos i els arbres, amb els genolls plens de crostes, jugaven a aventis, s’estossinaven i malparlaven. Quan vaig començar a anar sola per Barcelona, el meu carrer va deixar de ser misteriós. Aleshores el misteri era dins la ciutat, amb la seva grandesa, amb els seus barris on, qui sap, hi havia gent que vivia com li donava la gana. Les paraules dels adults em servien per a imaginar la prohibició. Alguna cosa de semblant passa amb l’amor i en l’amor hi ha molta literatura.

I m’havien prohibit jugar al carrer perquè això era cosa de nens ordinaris i maleducats. L’Eixample, als anys de la postguerra, era un barri de senyors que maldaven per mantenir-se incommovibles davant el canvi de les coses i el temps. Els fills dels senyors de l’Eixample havien fugit cap la part alta de Barcelona, on hi havia dues cambres de bany, escala de servei, i algunes habitacions duien nom anglès: hall, office, living. A l’Eixample, s’hi van quedar els professionals, els qui no saberen surar després de la guerra, alguns rendistes i les vídues dels antics fabricants del tèxtil. Moltes d’aquestes senyores van haver de sobreviure —i encara ho fan— amb vitalicis més aviat rònecs, les butxaques escurades però el senyoriu fins al canyet. Era un barri ple de senyores Miralpeix, un dels personatges que més estimo, i que no hi ha manera que se’m mori. Potser perquè el senyoriu, encara que vagi canviant de llenguatge i de formes, és etern.
Montserrat Roig, Digues que m’estimes encara que sigui mentida. ROIG, Montserrat. Digues que m’estimes encara que sigui mentida. Barcelona: Edicions 62, 1981, p. 48."
O fixeu-vos en aquest fragment de L'hora violeta:

"Em va fer molta por. No hi era tota, n'estic segura. Xisclava i picava de mans, i només repetia això de, us veig, us veig! Em va venir un neguit estrany. L'Esteve va somriure però deixà de recitar els seus versos. I en Joan només li premia la mà però no deia res. En Lluís se la mirava amb odi i la Natàlia s'aixecà i se n'anà sense dir ni un mot. Només en Pere balancejava el cap endavant i endarrera i semblava entendre què volia dir la seva mare. Ens passà a tots un corrent elèctric i ja no vam saber què fer, asseguts com estaquirots al seu voltant. Què és el que veia? Hi havia una barrera, ella i tots nosaltres a l'altra banda. Em vaig aixecar per desparar la taula i tothom començà a moure's, per fer alguna cosa. Potser la Sixta tenia raó quan deia que estava grillada, no ho sé... Deia que se la menjava l'orgull, i que feia per ser diferent de nosaltres. Potser.

>>Només una vegada la vaig veure plorar. Érem a les acaballes de la guerra. Li havien dit allò de la Kati i va estar­se una llarga estona al costat de l'estany del meu jardí, sota el llimoner. Tenia la cara plena de llàgrimes i a mi em va fer tanta angúnia que no vaig gosar dir­li res. Tenia por que no m'engegués a dida, de la manera que era... Mirava els peixos de l'estany sense mirar-los, com si els travessés. La Natàlia ha heretat els mateixos ulls tristos, que miren i no miren. Encara que té l'energia del meu pare, el vell Miralpeix, i també el bellugueig de la Kati, i això que no tenen cap parentiu. No ho sé..., sembla com si la Natàlia s'hagués endut un bon tros de l'ànima de la Kati... Ai, Déu meu, quines coses de dir... La Kati era esbojarrada i s'ho prenia tot molt a pit. Primer, amb els homes, i després, amb la guerra. Quan ens deia que no ens podíem estar aturades, que calia fer alguna cosa. La seva passió no tenia res a veure amb el neguit de la Judit... Com ho explicaria? Eren els dos pols, l'un positiu i l'altre negatiu. La Kati era activa i nerviosa, mai no s'estava quieta. La Judit era lenta i solitària, no li agradava la gent. I, tot i això, s'avenien molt. Sobretot durant la guerra, totes dues amunt i avall, organitzant les Colònies per als nens del Nord, quin tràfec que es portaven, Senyor! Després, seien al jardí de casa, sota el llimoner, i enraonaven fins que s'enfosquia i Barcelona prenia aquell to de mort i d'espera. No volien baixar al refugi si sonaven les sirenes i es rifaven de mi quan els deia que tenia molta por. La Kati em deia, la mort, la tenim escrita en algun lloc. I la Judit assentia, o bé reia, i aleshores si que ho feia amb alegria. Les deixava, doncs, totes dues assegudes vora l'estany del meu jardí i, quan tornava, me les trobava al mateix lloc, com si el temps s'hagués quedat immòbil. Confesso que sentia molta enveja d'aquelles hores que passaven plegades, i també me'n feia que no tinguessin por. Me'n sentia exclosa i em venia una pena molt grossa. No les entenia i les hauria volgut entendre. Però jo no he tingut mai cap gràcia en parlar i de vegades em sembla com si, al cervell, hi tingués serradures. Mai no em surten pensaments bonics. Per això era feliç quan podia pentinar els cabells de seda de la meva cunyada, quan ja estava ferida.
Aleshores era meva, tota meva.

Ara, el senyor de la funerària ha mirat el retrat del meu germà i m'ha preguntat:
­És el marit de la senyora? ­tot assenyalant el cadàver de la Judit."
Sigui com sigui Montserrat Roig és una escriptora a tenir en compte i des de la xarxa han sorgit moltes iniciatives per homenatjar-la, sobretot a través de blocs. Tafanegeu per aquestes pàgines; de ben segur que us donaran motius per buscar els seus textos i compartir-los.
Recollim algunes pàgines:
Plagueta de Bord (Biel Mesquida):XX sense monserrat roig ( 1946-1991)

El Camp de l'Erra (Ramon Erra): Marta Pessarrodona parlant de Montserrat Roig

Ulisses (Albert Dasí): Montserrat Roig i Bétera

Balances Oktoberfest (aniol): Silenci, parla #MontserratRoig..

Des de la terra de paper (Joan Pinyol):Jove homenatge a Montserrat Roig

Bloc d'encenalls ( Davidcc): Montserrat Roig ( 1946-1951)

Fera ferotge ( Òscar Guàrdia): Montserrat Roig ( Barcelona, 13 de juny 1946 -10 de novembre de 1991 )

Al darrera la nevera (Roger Palà): #MontserratRoig: "La cultura és l'opció política més revolucionària a llarg termini" 

Estirant del fil... (David Fernàndez): [#MontserratRoig] Nosaltres, que t'estimen tant

Chào ông Viêt Nam (Roser Giner): Avui: Montserrat Roig

Totxanes, totxos i maons (Joan Josep Isern): T'estimem, Montserrat. I no és pas mentida...

El pèndol de petites oscil·lacions: Montserrat Roig ( 1946-1991) Vint anys de la seva mort

Anhel enorme (Helena Morén Alegret): Montserrat Roig: "La nostra tasca, la dels periodistes, dels escriptors, dels artistes, és aclarir les zones fosques de la memòria col·lectiva dels nostres pobles"

El bloc d'en Joan Vila i Triadú: La periodista Montserrat Roig

El bloc de Lluís Gil :'La paraula escrita'

També Carme Rosanes al bloc 'Col·lecció de moments', ha fet la imatge de la proposta.

Víctor Pàmies de 'Raons que rimen' aplega els participants i les col·laboracions. És en una de les pàgines del seu bloc que Pàmies ha aplegat altres homenatges conjunts que ja s'han fet: a  Vicent A. Estellés, Enric Valor, Joan Solà, Màrius Torres, Jesús Moncada, Salvador Espriu, Joan Amades, Carles Riba i Joan Brossa.

A tall de cloenda voldríem retratar el seu tarannà a través d'un conegut seu J, Mª Benet i Jornet que la veia així:

"La Montserrat volia entendre el món. I volia entendre el món en tots els sentits. I això potser seria el que unificaria, doncs, tot. Des de la seva frivolitat i la seva vida intensa, al rigor i l’esforç per arribar al més profund de qualsevol història que investigués, que volgués saber."

1 comentari:

  1. Caram, quanta teca sobre Montserrat Roig. QUin plaer trobar escrits tan complets en aquest homenatge!

    Suposo que en qualsevol nivell, tothom que escriu, en algun moment es pregunta per què ho fa. I raons mai no en falten!

    ResponElimina