dijous, 29 de setembre del 2011

Literatura medieval 2: La literatura trobadoresca

ELEMENTS DE CONTEXT

Cal tenir en compte que a l’edat mitjana (V-XV) la taxa d’analfabetisme és molt important. Els únics que saben llegir són els capellans, els trobadors, els cancellers i algun joglar. A més, el preu dels llibres són molt elevats i no tothom pot accedir a la cultura. També s’ha de tenir en compte que el concepte d’autoria és molt modern i que en aquesta època sovint els escriptors reelaboren textos antics i sovint afegeixen noves idees, però dins l’anonimat. No serà fins al segle XII quan comença a interessar qui ha escrit un text.

La llengua de cultura és el llatí i el català estarà reservat per a les classes populars. Serà la llengua de transmissió oral tant pel que fa al teatre popular, la poesia popular, les llegendes,... A partir del 1137 amb el matrimoni del comte de Barcelona Ramon Berenguer IV amb la filla del rei d’Aragó Peronella es forma la confederació catalana-aragonesa, és a dir, la Corona catalano-aragonesa i passarà a tenir tres llengües oficials: la catalana, l’aragonesa i la llatina.

La cultura primer està als monestirs, després a les corts neix un tipus de literatura no religiosa anomenada trobadoresca, ja que l’escrivien els anomenats trobadors, persones que escrivien versos, trobes, en llengua romànica i seguint les pautes de la retòrica, de la música i de la lírica.

Més endavant al segle XIII sorgeix la figura de Ramon Llull que serà el creador de la prosa literària catalana. És el primer escriptor que fa servir una llengua romànica, en aquest cas la catalana, una llengua molt madura, per tractar qüestions filosòfiques, científiques i teològiques, que fins aleshores estaven reservades al llatí.

Abans de començar a entendre la literatura cal endinsar-nos en el passat i intentar veure com estava muntada la societat catalana des dels seus orígens. Els dos powers fets alumnes de batxillerat que mostren a través d’esquemes l’evolució política i social d’aquests segles.

Aneu als enllaços: 



LITERATURA TROBADORESCA (s.XII-XIII)

 
La poesia medieval no està destinada a l’acte individual de lectura, sinó a cantar-la públicament. Alguns l’han titllat de despersonalitzada i poc subjectiva.

El caràcter oral i mòbil del text medieval i el fet que molts poemes no vagin signats ha propiciat la confusió entre autor, intèrpret i copista.

A partir del segle XII conviu amb la poesia culta i escrita en llatí, una de popular ja sigui pròpiament popular o joglaresca o ja sigui més aristocratirzant o cortesana. La primera prové d’Occitània i és eninentment anònima i té un caràcter líric narratiu com el de la Chanson de Roland (s. IX-X). La segona és una composició d’autor, majoritàriament masculí, que empra com a gènere estrella la cançó, per bé que hi ha altres gèneres que s’hi relacionen.

La poesia trobadoresca sorgeix a les corts occitanes al segle XII, més concretament sorgeix a Aquitània. És un tipus de lírica de gran perfecció tècnica que està pensada per a ser cantada i transmesa pel mateix autor o per un joglar. Una poesia que anava adreçada a un públic cortesà i que anava acompanyada d’una razó de trobar i d’una partitura musical.

El joglar líric era un personatge que recitava fidelment les peces que el trobador li encomanava. Aquest tenia un cert refinament i una certa cultura. Alguns fins i tot tenien la categoria de trobadors com és ara Ramon Vidal de Besalú i Cerverí de Girona.

El trobador era una persona culta ja fos seglar, noble, príncep o rei que per divertiment escrivia poemes i música, un art subjecte a unes normes molt rígides de mètrica i d’expressivitat. La poesia era en si mateixa un joc artificiós i cortesà. Escrivia una estrofa literària en correspondència amb una frase musical que obliga la repetició de la mateixa estructura estròfica. La poesia era cantada, per tant, un error mètric repercutia en la música. La rima era sempre consonant, no es podia repetir una mateixa paraula a la rima –si no és que tingués un altre significat-, uns busquen rimes fàcils, altres de difícils, altres entre les estrofes,... Els trobadors mateixos es divideixen en dos en funció de l’estil emprat. Els del trobar leu i els del trobar clus. Els primers de compresnsió immediata i amb pocs artificis i els segons més rebuscats. Dins el segon grup, fins i tot, hi havia una distinció entre els del trobar clus, pròpiament dit, en què hi ha una acumulació de conceptes, imatgesd rebuscades, llenguatge poc adequat al tema tractat (per exemple Marcabrú), i els del trobar ric en què busquen la complexitat en la bellesa formal, en l’ús d’un vocabulari més selecte, rimes estranys, moltes imatges,... Quant a la forma, cal dir que aquesta poètica seguia unes normes molt rígides: els versos havien de tenir el mateix nombre de síl·labes, la rima sempre consonant, alternava rims masculins i femenins, els versos es combinaven en estrofes (o cobles) amb una estructura idèntica i la mateixa disposició de rimes.

La poesia trobadoresca expressa sentiments subjectius en una llengua romànica. La llengua romànica emprada pels trobadors és l’occità o provençal. És una koiné que empren amb una terminologia molt concreta pel que fa a les cançons.

Els trobadors si eren reis (com Alfons I o Pere el Gran) o grans senyors ( com Berenguer de Palol o Guillem de Berguedà) feien de la poesia un divertiment o un mitjà per aconseguir determinats interessos polítics. Els trobadors que eren més humils(com és ara Guillem de Cervera) la poesia era un mitjà de subsistència.

Val a dir que aquesta llengua provençal amb què escrivien els trobadors anirà canviant gradualment cap a la llengua catalana plena de provençalismes primer i que culminà al segle XV, escrita totalment en català, amb Ausiàs March.

Els gèneres trobadorescos

 
La cançó: és el gènere més conegut pel fet d’incloure la teoria amorosa de l’amor cortès. Va dirigida a una dama noble. Consta de 5 a 7 estrofes, d’un nombre variable de versos (normalment 8), on el poeta comença per un exordi primaveral on expressa l’alegria per l’arribada del bon temps que invita a l’amor (locus amoenus). Té música pròpia. La temàtica és molt característica ja que recull un concepte deteminat de l’amor dit amor cortès, fin’ amors, verai amors o bon’amors. Els trobadors consideraven la dona com un senyor feudal, com un ésser superior, i reproduïen l’esquema social al terreny amorós vassall-servitud-senyor feudal a hom- vassallatge-midons. Empra una terminologia molt concreta extreta del llenguatge jurídic.El lèxic feudal el trobem a l’hora d’anomenar l’estimada midons (meus dominus), en el fet que el trobador vulgui que l’estimada li agafi les mans i li faci un petó (símbol que l’accepta com a vassall) i així el fet de servir també serà sinònm d’estimar. De fet, només la dona casada tenia entitat jurídica, per això aquest tipus de cançons amaguen un amor adúlter. D’aquí neix la discreció en el llenguatge i el codi sobreentès entre els enamorats.

En funció de la relació amorosa entre trobador i dama es pot establir una gradació. L’amant ha de passar per 4 graus en l’aprenentatge: fenhedor (tímid sospirant), quan l’amador no s’ha atrevit a manifestar els seus sentiments; pregador, si li ha expressat a la dama el seu amor; entendedor (estadi d’enamorat): la dama l’acull amb bona cara, li fa cas i premia l’enamorat amb un somriure i peces de roba; drutz (amant), si “l’acull sota la manta” i aleshores obtindrà el guardó, el premi. En aquesta relació els trobadors donen per sobrentesos molts elements, ja que és una relació sota sospita. El secretisme ha d’existir perquè si no es compromet l’honor de la dama i la vida del poeta. El trobador amaga el nom de la dama sota un senhal. El marit en no tolerar l’actitud del trobador en ralació a la dama es trona gelós (gilós) i és aconsellat pels envejosos o espies (lausanguiers, també aduladors o maldients) que persegueixen els enamorats per descobrir-los i obtenir favors del seu senyor. De tota manera, els amants també tenen uns aliats que són l’ocell i el guaita.

Sirventès: és un poema emprat per fer sàtira. Pot ser de tipus personal en què es critica un individu; pot ser moral si es critiquen els costums; pot ser polític si està d’acord amb els interessos del rei; literaris si censuren l’art de rimar d’algun trobador. Sovint es recolza en una melodia coneguda per a facilitar-ne la difusió. Els sirventesos volen tenir una amplitud de públic per tal de promoure idees.

Plany o planh: escrit en ocasió de la mort d’algun senyor feudal o d’algun mecenes; també pot ser, però no és tan habitual, per la mort d’un amic o d’una estimada. Té una estructura molt rígida i s’organitza al voltant d’uns motius fixos: invitació al lament, descripció del llinatge del difunt; petició d’oracions perquè salvi la seva ànima; el desconsol dels que queden.

També són gèneres trobadorescos: la pastorel·la, la tensó, la dansa, el partiment o joc partit, balada, el somni, la cançó de croada, alba...

Autors


Guerau de Cabrera, a qui s’ha identificat amb Guerau II Ponç de Cabrera, vescomte de Girona i d’Urgell (morí al 1170).
Berenguer de Palol a qui s’identifica amb el cavaller Ponç Saguàrdia (mort al 1190)
Huguet de Mataplana (mort al 1213).
Ramon Vidal de Besalú ( qui produí entre 1200 i 1252) considerat com el pare de la filologia romànica.
Guillem de Cervera, anomenat literàriament, Cerverí de Girona (que produeix entre 1259 i 1285), considerat el trobador català més prolífic.
Etc.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada