dijous, 15 de setembre de 2011

Poemes que ens fan reflexionar de Vicent Andrés Estellés i de Salvador Espriu

Assumiràs la veu d'un poble

                               ASSUMIRÀS la veu d'un poble,
                               i serà la veu del teu poble,
                               i seràs, per sempre, poble,
                               i patiràs, i esperaràs,
                               i aniràs sempre entre la pols,
                               et seguirà una polseguera.
                               I tindràs fam i tindràs set,
                               no podràs escriure els poemes
                               i callaràs tota la nit
                               mentre dormen les teues gents,
                               i tu sols estaràs despert,
                               i tu estaràs despert per tots.
                               No t'han parit per a dormir:
                               et pariren per vetlar
                               en la llarga nit del teu poble.
                               Tu seràs la paraula viva,
                               la paraula viva i amarga.
                               Ja no existiran les paraules,
                               sinó l'home assumint la pena
                               del seu poble, i és un silenci.
                               Deixaràs de comptar les sïl·labes,
                               de fer-te el nus de la corbata:
                               seràs un poble, caminant
                               entre una amarga polseguera
                               vida amunt i nacions amunt,
                               una enaltida condició.
                               No tot serà, però, silenci.
                               Car diràs la paraula justa,
                               la diràs en el moment just.
                               No diràs la teua paraula
                               amb la voluntat d'antologia,
                               car la diràs honestament,
                               iradament, sense pensar
                               en ninguna posteritat,
                               com no siga la del teu poble.
                               Potser et maten o potser
                               se'n riguen, potser et delaten;
                               tot això són banalitats.
                               Allò que val és la consciència
                               de no ser res si no s'és poble.
                               I tu, greument, has escollit.
                               Després del teu silenci estricte,
                               camines decididament.

                                                           Vicent Andrés Estellés (Burjassot, 1924-València, 1993)

Escolteu Josep Igual cantant Estellés i a Ovidi Montllor.Dins dels actes d'homenatge a Vicent Andrés Estellés a Benicarló el Dissabte 24 d'Abril del 2010
Assaig de càntic en el temple  (1954)


                                             Oh, que cansat estic de la meva
                                             covarda, vella, tan salvatge terra,
                                             i com m'agradaria d'allunyar-me'n,
                                             nord enllà,
                                             on diuen que la gent és neta
                                             i noble, culta, rica, lliure,
                                            desvetllada i feliç!

                                            Aleshores, a la congregació, els germans dirien
                                            desaprovant:" Com l'ocell que deixa el niu,
                                            així l'home que se'n va del seu indret",
                                            mentre jo, ja ben lluny, em riuria
                                            de la llei i de l'antiga saviesa
                                            d'aquest meu àrid poble.
                                            Però no he de seguir mai el meu somni
                                            i em quedaré aquí fins a la mort.
                                            Car sóc també molt covard i savatge
                                            i estimo a més amb un
                                            desesperat dolor
                                            aquesta meva pobra,
                                            bruta, trista, dissortada pàtria.

                                                                           Salvador Espriu

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada